
Instants

Encara tu
Ara haurà d’estar-se un temps en una unitat específica on li ensenyaran de nou a estimar, però sobre tot a estimar-se a ell mateix.
Començarà de nou a les classes de la Vida i serà alumne, amb un grapat de bons mestres que només impartiran una matèria. Tan de bo prengui bons apunts.
Des d’aquí li remeto tots els meus ànims i el meu suport, així com també li desitjo tota la sort del món!
Fotografia: Antonia Jurado

Pare

Els dies s’escurcen a mida que passen i la seva llum, alhora que plàcidament càlida, també em retorna a una fredor que no vull sentir.
Fa deu anys que te’n vas anar, fa deu anys que t’enyoro, fa deu anys que segueixo estimant-te...
Sense ser cap savi, he aprés molt de tu. Eres un lluitador nat en el ring de la vida i em vas ensenyar que allò important de debò és saber-se mantenir dret, tot i els cops que rebem, per a poder encarar el proper assalt.
M’has transmès l’estimació per aquesta terra, on ara sóc jo la que hi visc. Una terra erma i dura, i pot ser la que també et va marcar caràcter, on de vegades no és gens fàcil poder-s’hi aclimatar, però que amb constància i persistència dona bons fruits.
La passió també per un petit poble mig perdut de la ma de déu, on algun dia compartirem de nou capvespres daurats en els pedrissos de l’ermita i em deixaré dur per tu en un altre Pasodoble on els estels seran el públic assistent.
M’has ensenyat que la feina ben feta por fer-se de moltes maneres, sempre i quan al final de la jornada ens sentim orgullosos d’haver-la fet.
M’has fet vibrar per un colors que ja des de petita a casa feien olor a "Linimiento Sloan", tu que havies estat sota els pals i també al lateral dirigint els nanos. Matins color sèpia de “Dicen” i tardes de diumenge d’hivern on des del transistor ens arribava la música esportiva en clau de morse.
Un eco desdibuixat em retorna encara les cantarelles d’una nena, potser llavors una mica atípica, que tant se sabia les taules de multiplicar i els afluents dels rius, com les alineacions i els noms dels camps de futbol.
Nits de versos damunt la cadira, canelons farcits d’anècdotes, dies del pare amb olor de crema cremada que tant t’agradava, brindis de somriures al voltant de la taula... T’encantava tenir-ho tot sempre ben organitzat, eres el mestre de cerimònies i el cap de taula i contagiaves les ganes d'assistir als esdeveniments familiars. Com ha canviat des de llavors tot això.
Però no tot va ser de color rosa. Això no seria pas veritat. Érem molt semblants i tots dos massa tossuts i orgullosos com per baixar del ruc on ens instal•làvem desprès de les nostres personals i particulars sessions de “Contraste de pareceres” .
Cadascú en solitari, va compartir massa llàgrimes per l’altre, sobretot en la meva adolescència.
Però el pas dels anys posa les coses de nou al seu lloc i feia temps que m’agradava tornar a seure damunt els teus genolls.
Un dels pitjors mals de la terra se’t va endur ja fa deu anys i des de llavors els teus ulls blau/grisos em segueixen il•luminant no només en aquestes tardes de setembre que ara s’escurcen, si no durant tota la resta de l’any.
Retalls de sensacions
El concepte temps, és molt relatiu; i dins d’aquesta relativitat del temps, els sentiments (o les emocions al cap i a la fi) hi jugen un paper molt important.
Si parlo de la intervenció quirúrgica a que va ser sotmesa la meva mare, i dic només que en principi va anar força bé, dono per entés que ja s’ha passat pàgina en aquest tema fa dies. Però si comento que encara és a l’hospital, i que li segueixen fen algunes proves més om es pot arribar a pensar que potser ja és molt de temps. Em suposo, que per a finals d’aquesta setmana ja podrà per fi sortir-ne, en bones condicions.
La vida és feta de drames?, o tot són comèdies?
El que cal, és trobar-ne el punt d’equilibri entre ambdós braços de la balança.
Si dic que avui justament, fa 15 anys que va morir la meva àvia materna i que també avui hem enterrat un tiet del Josep (el meu marit), es pot pensar que potser seria millor saltar-se aquesta data del calendari. Si penso que avui es st.Ponç, m’agrada recordar el Carrer Hospital de Barcelona ple dels diferents colors de la mel i dels mil olors de les herbes medicinals i aromàtiques. La meva tieta hi vivia allí mateix i durant molt anys era tradició de passejar-s’hi.
Dues setmanes plenes de retalls... de vivències, de sentiments, d’incerteses, de tristeses, d’enyorances i d’esperances...
A partir d’avui, espero mica a mica poder estar de nou amb tots vosaltres.
Dies de llargues nits...
Que la vida és una tómbola, tots ho sabem.
El que passa, és que no sempre les butlletes dels premis són plenes de “llum i de color”.
Dies enrera en un control mèdic, a la meva mare li varen detectar quelcom que no estava en les condicions que serien desitjables. Diagnòstic resultant: Passar per quiròfan el proper dilluns 27, dia de la Verge de Montserrat.
És per això que durant uns dies, m’instal·laré a cavall de l’Hospital Clínic i del pis de Barcelona per estar a la seva vora.
Com tot anirà bé, (això ni ho dubto) espero tornar a estar amb tots vosaltres dintre d’uns dies. Entretant, els llibres d’aquest St.Jordi i alguns que encara restaven pendents als prestatges, seran els meus fidels amants aquestes interminables nits.
Fins aviat !
PD: El meu marit, en Josep, té “l’encàrrec” d’anar-me posant al dia de tot el que passi per la blogosfera, o sigui que d’alguna manera seguiré estant en contacte amb tots vosaltres.
L'Om de la Plana, Tàrrega

Venint per la carretera de Montblanc, ens el trobàvem al primer giravolt entrant a la ciutat, la seva majestuosa presència, (feia més de 20mts). imposava i no podia passar inadvertit als ulls de ningú ni propis ni forànis. Era l’Om de la Plana.
I amb el pas dels anys, hi van desfilant tots pel seu davant,
els firants, i els comediants,
els més menuts i els més grans,
els carros carregats de fato un dilluns de mercat,
la mestressa carregada amb garbes i agafant forces abans d’enfilar carrer amunt i tombar pel carrer del riu,
els qui van de revetlla al ball de “La Granja” per Sant Joan,
els jugadors i seguidors de futbol sortint del Camp de la Plana i comentant el resultat,
els adolescents ben abrigats un matí de gener per anar cap a l’institut,
els campistes de la Fira al Teatre al setembre, amb ganes de seguir de gresca,
...fins i tot em veig jo mateixa sortint de les antigues piscines un migdia d’agost buscant la seva preuada ombra! ja us podeu imaginar que era tot un petit luxe tenir-lo allí mateix.

I és ben cert que sense articular mai paraula, sense cap mirada, i sense cap gest de complicitat, ens deixarà un buit no només en el paissatge, si no també a les nostres vides.
Em sembla bé.
Acabo d'assabentar-me a més, de la mort d'en Pepe Rubianes.
L'home de negre, amb un humor intel·ligent, irreverent, amb estil propi, i políticament "incorrecte", ens ha deixat avui 1 de març.
Allí on vulgui que vagi a partir d'ara, estaran ben entretinguts i no els faltarà mai un somriure.
No t'oblidarem, Pepe!
Retalls Poètics - Ma.Mercè Marçal

amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria Mercè Marçal
Aquests dies també han arribat uns altres vents,
Freddie Mercury i el Dia Mundial Contra la Sida

No obstant, de moment per tal d'ajudar-nos en aquesta conscienciacó col·lectiva, em recordo que Freddie Mercury va morir víctima d'aquesta malaltia el 24 de novembre de 1991.
Amb aquestes quatre ratlles, m'agradaria retre-li el meu particular homenatge a aquest gran cantant (tan en la formació Queen com també en solitari), que va ésser uns dels primers en no avergonyir-se ni amagar-se de cap de les seves condicions.
Que passeu una bona i conscienciada setmana !!! ;)
leucèmia (Coses de la Laia I)

Escrit per Laia, la meva neboda que acaba de fer 16 anys la setmana passada.
No hi he canviat res.
En record de la seva amiga Patrícia de 17 anys.
Ella em va ensenyar a lluitar, em va ensenyar a valorar les coses, a sentir que sempre s'ha d’intentar ser millor, em va fer riure.
Quan la veia, aferrada a aquelles màquines en un llit no entenia com podia seguir lluitant, quan jo plorava per ella, semblava mentida que fos ella la que em consolés a mi. Em vaig arribar a sentir culpable.
L'admirava i la segueixo admirant, perquè mai he conegut a ningú tant fort com ella, a ningú amb més ganes de viure.
L'anava a veure quan podia, o quan em deixaven passar i sinó, em quedava darrere el vidre de l'habitació blanca, mirant com ella, (la persona més forta que coneixia), estava en guerra amb la seva pròpia sang. Però no es deixava batre per una leucèmia.
Estava convençuda de que això no acabaria amb ella. Però la setmana passada, quan la vaig anar a veure estava plorant, crec que mai l'havia vist d'aquella manera, em va abraçar i em va dir:
"No puc més, no vull més visites, no tinc forces per parlar, no tinc forces per moure'm. Només et demanaré un favor, resa, resa perquè marxi i pugui començar a un altre lloc".
Em va fer un petó i ja no em va parlar més. Vaig marxar.
No em cabia al cap com una persona tan forta com ella podia rendir-se després de sis anys de lluita contínua amb el seu cos. I no vaig tornar, com ella m'havia demanat.
L'altre dia va marxar, … a un lloc millor. Segur.
Tothom la recordarà com el que és. Forta, i amb ganes de viure. Només tenia 17 anys quan va marxar.
autoretrat foto: laia
mario

Avui fa un mes que el nebot d'una amiga ens va deixar. Tenia només 17 anys i el seu nom era Mario.
"Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila i fina
i som actors a voltes
espectadors a voltes
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Serenament quan ve l'onada, acaba
i potser en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedà's.
Així només, em deixo que tu em deixis
només així, et deixo que ara em deixis
jo tinc per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...
Sovint és quan el sol declina que el mires
ell pesarós sap que si minva, l'estimes
arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que.
Només així, em deixo que tu em deixis
així només, et deixo que ara em deixis
jo tinc per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc... "
(lluis llach)