Avui fa un mes que el nebot d'una amiga ens va deixar. Tenia només 17 anys i el seu nom era Mario.
"Senzillament se'n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila i fina
i som actors a voltes
espectadors a voltes
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.
Serenament quan ve l'onada, acaba
i potser en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l'espera llarga
i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedà's.
Així només, em deixo que tu em deixis
només així, et deixo que ara em deixis
jo tinc per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc...
Sovint és quan el sol declina que el mires
ell pesarós sap que si minva, l'estimes
arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que.
Només així, em deixo que tu em deixis
així només, et deixo que ara em deixis
jo tinc per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.
Molt blanc... "
(lluis llach)
2 comentaris:
Només et puc donar les GRÀCIES. Per ser la meva amiga, per estar a la meva vida, per entendre els meus sentiments encara que els guardi per mi, per ser com ets....
GRÀCIES.
M'encanta el blog que estàs fent. Continua.
Felicitats pel teu nou bloc. Gràcies pel teu comentari al meu.
Quan les persones se'n van així, tan joves, et queda una sensació de tremenda injustícia.
Publica un comentari a l'entrada