La capseta "des d'on neixen tots els somnis..." es va perdre...
Però per sort, ja s'ha trobat, i no ha sofert danys irreparables!

Els somnis i les realitats... m'envolten i acaronen de nou!!!

:-)

Llunes d'abril

La lluna, i en concret les seves diferents fases, marquen molts aspectes de la nostra quotidianitat, així com també succeeix en el regne animal, en les floracions, en les marees...

Sense anar més lluny la commemoració de la setmana santa es regeix, també, en funció de com s’escau la primera lluna plena de primavera.

Així ella, és la responsable d’haver pogut gaudir d’aquests quatre dies festius que tan i tan bé li han anat al meu cos i a la meva ment. Quatre dies on, com molt bé sap expressar la Maria Mercè Marçal, m’he penjat llunes per arracades.

I segurament hauré pecat i molt...

i no pas per menjar carn divendres... però sí, per cruspir-me un arròs amb llamàntol que era “bocatto di cardinale”...

i per no posar els peus en cap església ni anar a veure cap processó i preferir fer un camí de calma i fotografies, en bona companyia...

i perquè enlloc d’escoltar litúrgies i sermons, he preferit escoltar i parlar amb una veu amiga a l’altra banda del telèfon...

i perquè prefereixo compartir els somriures d’una nena de quatre anys... que no pas el silenci i mutisme dels pedòfils de sotana...

i per moltes i moltes més coses...

i sobretot perquè enlloc de rosaris, he preferit dur llunes i cançons per arracades...

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m’omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.

Mireu quin caramull
de llunes blanques!

Duc llunes i cançons
per arracades.


Maria Mercè Marçal

* * *

Noms amb veu pròpia... amb veu de dona...

Dos noms han irromput amb força aquesta setmana, dos noms femenins...

Dues maneres de fer les coses, en les quals hi veig certs paral•lelismes... i vosaltres?

No és casualitat, que Primavera sigui un nom de dona. És l’estació de l’any on la vida cobra protagonisme, s’obre de nou camí i reneix, un cop més, desprès de la letargia hivernal. Acabada d’estrenar fa tot just unes poques hores i encara un xic desdibuixada, ràpid s’afanya en engalanar-se i mostrar-nos els seus millors vestits de colors ben vius i vistosos.

I és que, com sabem tots: La primavera, la sang altera!

L’hem vist altres cops abans i sabem com actua, quin és el seu tarannà...

La seva veu se sent, es fa escoltar... i l’escoltem...

L’hivern, malgrat intenti fer-se veure, queda darrera... a cada pas d’ella... ell, més lluny, més petit, amb menys força i menys recursos...

Ella, en canvi, amb el cap ben alt i la força que la caracteritza, avança amb empenta segura de sí mateixa... com ha fet sempre, com ha de fer i com ha de ser...

L’hivern, i tot allò que l’envolta: la foscor, la poca llum, les boires... haurien d’entendre que no tenen raó de ser hores d’ara. El seu regnat s’ha acabat, ha arribat la seva fi...

Ara és hora d’obrir les finestres ben obertes. De bat a bat, i deixar que entri l’aire fresc... de la primavera!!!

Dos noms han irromput amb força aquesta setmana... dos noms femenins... Dues maneres de fer les coses, en les quals hi veig certs paral·lelismes: Primavera i Mònica Terribas.

* * *

N'hi ha, que a la Sra. Terribas, li han referit tota mena d'improperis que, per fora de to i per inqüalificables, no cal repetir aquí. N'hi ha que no saben estar al seu lloc. N'hi ha que no saben tenir la boca tancada.
I és que "De porc i de senyor se n'ha de venir de mena".

Des d’aquí, el meu suport total, per a la directora de TV3, Mònica Terribas, per la tasca realitzada en l’entrevista al President Montilla i per la seva professionalitat i rigor periodístic. 

* * *

Si us plau!

No deixeu de llegir el magnífic post de la Rita, del bloc: La meva illa roja.

Merci Rita!

Agatchiusdemotouplaien - Els 70's

Quan va començar la dècada dels 70’s, tenia exactament 10 anys i tres mesos. A finals de 1979, per tant, feia poc que havia fet els 20. 

Vull dir amb això, que si hi ha hagut una dècada que m’hagi marcat en molts dels aspectes de la meva vida, ha estat justament aquesta. Però avui, arran d’una proposta en mode Festival Revival dels 70's, d’en Jesús Ma. Tibau (dies enrere), em centro en l’aspecte musical.

N’hi ha tants i tants de noms... si intento recordar al principi de la dècada, és curiós però, els primers que em venen al cap són en Demi Roussos, les seves túniques i el seu Triki-triki mon amour...  la Jeanette i el seu “Soy rebelde” i no em puc deixar el Tony Ronald i el seu Help.

Aquella fou una dècada marcada pels meus canvis interiors  i exteriors...

Sortosament, el meu gust musical també anava canviant i evolucionant amb els anys. Així, partint d’aquella nena de 10 anys fins als 20, hi ha un bon grapat de cançons, cantants i grups que per un o altre motiu van incidir en la meva vida. (si voleu escoltar alguna cançó, traieu primer el so del bloc. A baix de tot del bloc).

Era dècada de balades. "De ballar lent", de deixar-se seduïr amb cançons com Loving you de la Minnie Ripperton, passant per tot el repertori d’en Barry White, i la sempre recordada Amore grande, amore libero de Il guardiano del Faro. Recordo especialment també, la inoblidable If you leave me now, de Chicago, que el single, fou el primer regal que em va fer en Josep. Quants records! 

Curiós veure i recordar, com amb els primers acords de "I love to love" de Tina Charles, el meu cos entrava en un estat de convulsions i sortia catapultada a ballar i cantar sense poder parar...

Hi havia, i encara hi ha, grans i memorables moments per a tot. Vaig introduïr-me de plé en redescubrir uns The Beatles i uns The Rollings Stones, que fins llavors m'havien trobat massa petita per a anar-los seguint al seu pas. 

De la ma d'ells, vaig assaborir també increïbles moments Pink floyd, impagables moments Supertramp, deliciosos moments Tangerine dream, moments E.L.O., Crosby, Still, Nash and Young, Carpenters, Queen, Joan Baez, Bob Dylan, Lluís Llach, Doors, America, King Crimson, Victor Jara, Lou Reed, Bee Gees, Police,  Michael Jackson, Santana, Stevie Wonder, Earth, wind and fire, Credence Clearwater revival, Eagles, Deep Purple, Eric Clapton, Status Quo, Alan Parsons Project... i molts i molts més que em deixo..., i on tampoc hi pot faltar el moment Grease, a qui, com gairebé tothom, també em va influenciar.

Un bon grapat de moments a recordar darrera cada cançó, on una col•lecció gens menyspreable de Lp’s de l’època els avalen.

Avui fa un matí fred, però amb un sol que enamora i la poca neu que encara queda als marges (esperem que tothom, hagi pogut resoldre hores d'ara, els problemes derivats de la nevada) i damunt les teulades s'anirà fonent al ritme de les “meves” cançons, i de ben segur també moltes d'elles, les vostres cançons...

Bon diumenge i bona setmana!!!

1a.fotografia 1971 - 11 anys i els genolls, ben pelats.

2a.fotografia 1978 - 18 anys meus i 19 del Josep, a qui molts llavors hi trovaben força semblança amb en Travolta.

* * *

PD. Ja que en Gabriel fa referència a l'impronunciable títol d'aquest post... hihihi!!!

Us demano que intenteu cantar l'inici de la cançó icona de Grease: "You're the one that I want" i ja em direu si no us surt també a vosaltres:

Agatchiusdemotouplaien...

Subseus olímpiques per a Barcelona 2022

Aquest matí en llevar-me, estava clar que el dia prometia aventura...

Havia estat nevant tota la nit i ho seguia fent... en aquesta fotografia es pot apreciar com estaven les vies de tren que m’havien de dur a Lleida, des de Tàrrega a les 07,30h.

He pogut arribar a Lleida sense més conseqüències i de fet fins que n’he sortit, no hi havia caigut res de neu. No obstant, com les notícies que m’arribaven dels “meus corresponsals particulars” des de Tàrrega no eren gens encoratjadores, he decidit fugir de la capital del Segrià a mitja tarda mitjançant cotxe particular.

Ha estat nevant fins fa una estona, fins ¾ de 7 d’aquest vespre. És la quarta nevada d’aquesta temporada (3 d’elles han estat amb cara i ulls i una va ser només una enfarinada). Dono gràcies perquè de moment, per aquesta zona, no tenim conseqüències negatives de cap mena, i funcionen els serveis bàsics (sembla que sí hi ha afectacions amb el servei de RENFE).

Parlant amb la meva família de Barcelona, em confirmem de la important nevada que hi ha estat caient des de mig matí, depenent del barri. També indiquen que tenen anomalies tant per rebre senyals de tv com també en el servei de telefonia mòbil. A més no funcionen ni els autobusos ni els trens de rodalies i també hi ha molts abonats sense servei elèctric i massa gent “colgada” dins del seu cotxe en diferents col•lapses. Esperem que els serveis d’emergències sí estiguin al 100% i puguin resoldre totes aquestes incidències!!!

Per primera vegada, i desitjant que serveixi de precedent, aquí a Tàrrega estan passant les màquines llevaneus per anar netejant les vies i també els operaris de la brigada municipal estan netejant diferents carrers de la població. Potser alguna cosa hauran aprés després de tres nevades anteriors, en aquest mateix i llarg hivern.

De fet, Tàrrega s’estava plantejant sol•licitar al sr.Hereu ser subseu olímpica el 2022 degut a la quantitat de neu registrada i la capacitat d’aquest consistori en mantenir-la en “perfectes condicions” damunt les nostres voreres urbanes durant dies i dies i dies... hihihi !!!

Tot i l’excepcionalitat d’aquesta nevada, esperem que no hi hagi gaires municipis que pensin també en optar a aquesta petició, doncs voldria dir que no s’han fet els deures del tot correctament.

Que hi hagi sort per a tothom!!!


09/03/2010
Són les 06,30h. la neu ha minvat molt, però està compactada pel fred rigorós. El termòmetre registra -6º

* * *
 * *
   *

Instants

En l’apunt anterior comentava una mena de persones, que en un o altre moment, es poden creuar pel nostre camí. Però sortosament, en contrapunt, he de dir que hi ha una altra mena de persones també.

I és d’aquestes, de les que avui em vull fer ressò.

No sé si existeixen realment els àngels, perquè no els he vist mai amb el seu uniforme de gala, lluint les seves ales. Però sí sé, que hi ha una mena de persones que tenen una aura especial i que són el més semblant a un àngel. Gent, que ni ells mateixos s’adonen, de com arriben a ser d’especials i de com endins arriben al nostre cor. No només són bona gent, són gent bona.

Poden conviure amb tu durant anys, ser persones amb qui comparteixes tota mena d’experiències o poden ser persones anònimes que es creuen en la teva vida només un instant, l’instant precís; tant se val quina sigui la durada d’aquesta trobada, el que compta realment és l’aportació tan valuosa que fan a les nostres vides.

Són gent que tenen un cor que no els hi cap dins seu. Persones que quan estàs “tocat” per una o altra raó, donarien la seva vida si amb això et poguessin tornar el somriure, et poguessin veure feliç de nou. No entenen de malícies ni rancúnies, aquestes paraules no formen part del seu diccionari de la vida. Les que he conegut més a fons, tenen un denominador comú: No han tingut una vida massa fàcil.

No tot els hi ha estat donat, abans al contrari i tot i això segueixen donant gràcies a la vida per tot allò, que tenen en llevar-se el nou dia i que no dubten en compartir amb qui vulgui asseure’s al seu costat.

No hi ha diners que puguin pagar aquests moments, aquests favors, aquests actes de generositat, aquests instants plens d’amor, màgia, saviesa, estimació, sort... per això la moneda de canvi és aprendre a compartir amb ells, des del cor, allò que ens fa diferents als éssers humans de tota la resta: Una encaixada de mans, un petó, una mirada, un somriure, un silenci, un condol, una abraçada, una llàgrima...

Amb tota la meva estimació i suport per l’Amic Anton del Bloc Rebaixes, amb qui vull compartir una abraçada ben forta, en aquests dolorosos moments.

Adéu febrer, adéu!

Deixo enrere aquest febrer, que s’ha fet més curt del que ja és habitualment. Febrer, és un mes que no m’agrada. No tinc cap raó especial per a pensar així; em passa com amb l’octubre, senzillament, són mesos que no m’acaben de fer el pes. Ara encetem març, que ens conduirà a la primavera i això m’agrada més. Però març és traïdor, ens confiem i ens la fot sempre.

Ja ho diu el refrany: "Març, marçot. Mata a la vella a la vora del foc i a la jove si pot".

Passa una mica com a la vida mateixa.

Si vas confiat, si vas de bona fe, si vas amb lliri a la mà... sempre hi ha qui te’l pren i potser després no en fa res... només ho fa per esgarrar-te la festa.

Hi ha gent que és així, sembla que fins i tot hi tinguin una espècie de dot maligne. Com un rei Mides capgirat, doncs tot el que toca ho acaba espatllant.

Aquests dies per la catosfera n’hem tingut un cas d’aquests i el XeXu i la Núr ho explicaven molt bé en els seus respectius apunts. Algú, que encara no sap que carnestoltes ja ha passat, que encara duu la màscara posada i que va escatxicant mal rotllo per tot arreu. La gent de Cats, que tenen tot el meu suport, han estat uns senyors en no dir el seu nom, hi estic d’acord, millor així. Però he de reconèixer que en el fons, em fot molt no saber qui és aquest paio. Em fot, perquè no m’agradaria passejar-me amb el meu lliri pel seu bloc i que aquest "tarat" me’l vulgui prendre. Les coses no es fan així, les coses es fan ben fetes i clares. Potser és que no ha sentit a dir mai allò de: "Les coses, clares i la xocolata espesa".

Us heu fixat que sempre, en totes les comunitats, siguin del que siguin, més grans o més petites, sempre hi ha qui no s’adapta a les normes?, qui voldria que les normes s’adaptessin a ell?. Com una mena de dictador, vaja.

Potser és que recordava aquell ara ja molt llunyà, per sort, 23-F.

D’això en fa un bon grapat d’anys, llavors en tenia 21. Feia encara no tres mesos que ens havíem casat i en Josep, el meu marit, havia acabat la “mili” l’agost anterior. Semblava que la dictadura era cosa del passat, però tot just havien passat cinc anys i escaig. Van ser hores de molta incertesa i d’arribar a pensar que el somni de la democràcia podia trontollar. Per sort, els fonaments van aguantar. Aquella primavera ens duria pocs mesos després, un altre capítol molt confús també, l’atracament al banc central de la pl. Catalunya a Barcelona.

Per sort, tot passa pàgina en la història i el món segueix rodant.

Diuen els que hi entenen, que aquesta setmana tornarà el fred, el vent i la pluja...

Esperem que el fred congeli els mals rotllos, el vent se’ls endugui ben lluny i la pluja ho deixi tot ben net!!!