Qui és la que somia?

Qui és la que somia?
Una que va nàixer a Barcelona, ja fa uns quants anys i que ara viu terres endins. A qui li agraden les coses senzilles de la vida, en bona companyia.

divendres, 20 / novembre / 2009

Ells són el futur, quin present es troben avui?... i demà?



Hi ha tantes coses a fer encara...

Declaració universal dels Drets dels Infants, adoptada per L'assemblea General de les Nacions Unides avui fa 50 anys.

i 20è. aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant




dimecres, 18 / novembre / 2009

Fet a ma. L'escriptura "original".

També m'he sumat a la original idea de la Mireia del Bloc Un altre invent. I aquest és el resultat de tot plegat!






La postal, crec que no té pèrdua, indica tal qual:



Queridos Yayos:


Desde Montserrat arriba de la montaña que les he puesto la cruz les mando muchos besos pues como les digo hemos ido de excursión un abrazo muy fuerte su nieta.


Montserrat 17-10-1971



dimarts, 17 / novembre / 2009

aigua, per a tots els gustos

Aquests dies es parla molt de l’aigua que, s’ha confirmat, han trobat a la lluna. Però no és d’aquesta aigua, ni tampoc és tracta de cap dissertació científica, que per a això ja hi ha gent com el Dan del bloc Centpeus que ens informen d’una manera força amena i instructiva alhora.


Parlo de l’aigua de boca. D’aquella que prenem cada dia, ja sigui directament la que surt de l’aixeta, o sigui en ampolles de plàstic/pet/vidre o el sistema que cadascú faci servir.


Se suposa que, tal com em van ensenyar a l’escola, l’aigua hauria de ser incolora, inodora i insípida, però ja veiem que a l’hora de la veritat això no és ben bé així.


Recordo que, fa anys a casa els pares,  l’aigua que ens arribava a l’eixample no era massa bona de gust, o si més no a casa no ens agradava. Als anys 60’s 70’s era habitual que et duguessin a casa les garrafes d’aigua en envàs de vidre de 8lts. Era un bon exemple de consum sostenible i responsable. Venien, et portaven les garrafes plenes i llavors els entregaves les buides. Una manera de reciclar totalment l’envàs de vidre. Encara que no fa pas gaire temps (no recordo on), encara vaig veure que funcionava aquest sistema, la veritat és que amb els anys es va anar “diluint” el seu ús.


Després va venir l’època d’esclat de les ampolles de plàstic o ara també pet, per a qualsevol tipus de líquid. Al casar-nos i canviar de pis, també a Barcelona, la finca rebia llavors l'aigua a un dipòsit comunitari. Al no oferir-me gaires garanties de sanitat, era raó suficient fer-ne ús exclusiu per a netejes en general, i seguir consumint l'aigua d'envàs per a consúm de boca i preparació d'aliments. Encara que en altres indrets on he viscut he disposat sempre d'aigua corrent, fins gairebé fa un any, reconec que he seguit éssent consumidora d’aquest tipus d’article. Diversos packs de 9 o 12 litres d’aigua eren un fet habitual en cada compra setmanal o mensual. Això comportava haver de carregar amb un pes considerable i també després, en conseqüència generar un no menyspreable volum de residus per al contenidor groc. Sempre procurava adquirir la mateixa marca, però de  vegades en la seva absència a les estanteries n'havia comprat d'altres que no sempre satisfeien les meves papil·les gustatives.


Ara farà aviat un any, vaig decidir-me a provar el sistema (d’una marca pionera en aquest producte) de cartutxos que a base de filtres de resina intercanviadora d’ions i carbó activat s’introdueixen en una gerra habilitada per a tal menester.


Això fa que les substancies com el clor, les impureses orgàniques, pesticides, la calç... etc. redueixin considerablement el seu nivell i per tant també així el seu gust i olor a metall tan habitual. D'aigües envasades també n'hi ha que no són de manantial, sinó que són "tractades" (recordeu el cas de fa uns anys que venien l'aigua com si fos pura i era aigua d'aixeta amb tractament químic), moltes de les que diuen que son naturals, tampoc m'agrada el seu "gust" i això fou també clau per a provar de canviar. He de dir que en línies generals estic satisfeta amb aquest nou sistema de consum i que la gerra (tot i ser de plàstic), segueix com el primer dia, és a dir sense cap rastre de residus de calç ni canvis de color, la qual cosa valoro positivament. He reduït despesa monetària (encara que no són precisament econòmics els recanvis), reducció de pes en el volum de compra, també reducció dràstica de volum residual d’envasos i reducció de viatges al contenidor groc.

El que em sap greu, és que en aquest país, a diferència d’altres de la U.E, no hi ha habilitat un sistema de reciclatge per a aquests cartutxos i s’han de seguir dipositant, de moment, en el contenidor general de residus plàstics.

L’aigua, un preuat bé que en el món occidental no valorem prou el fet de disposar-ne sempre i per tot arreu al nostre servei.



Cal més conscienciació i un ús totalment responsable a fi de poder-ne seguir gaudint durant anys i anys, no només per a consum de boca sinó també per als diferents usos, treballs, serveis i oci que la natura posa al nostre abast. I a vosaltres quina aigua us "agrada" més?.



- - - No us perdeu el video que hi ha a la part final del post, espero que us agradi - - -

* * * * *








* * * * *


video

Fotografies (5): Antonia Jurado

diumenge, 15 / novembre / 2009

pregadéu viatger


Un Pregadéu, altrament dit Revolta campanes o el que és el mateix un Mantis Religiosa, és el que m'he trobat en el capó del meu cotxe.

És un insecte ben curiós, diu la sapiència popular que fins hi tot durant l'aparellament, la femella pot arribar a menjar-se al mascle.

Hi ha a qui li fan rebuig i pensa en males estrugances així com també hi ha qui pensa que porta bons auguris. Personalment, és un animal que trobo molt curiós i si més no, m'ha dut una bona sorpresa.



dijous, 12 / novembre / 2009

Disseny integral... o pífia monumental?

AVIS IMPORTANT!!! Les imatges del nou disseny de l'Av. Catalunya, que esteu a punt de veure, poden ferir la vostra sensibil·litat, la nostra... ja fa dies que l'han ferit greument.

Nota: Si clickeu damunt les imatges, ho podreu apreciar millor.

Tot el ferm (calçada vehicles i vorera vianants), queda a la mateixa alçada, no hi ha separacions de cap mena i el color (per posar-hi un nom) de l'asfaltat és en tots els casos el mateix. Això comporta perill per a vianants, sobretot nens, avis i animals de companyia.

El tipus de ferm i acabat, és semblant al que és fa en molts interiors de parkings i garatges. Tot queda "marcat" i com a més, el servei de neteja és totalment deficient sempre en aquesta vil·la, (no us penseu pas que només és durant els dies de Fira, que porqueria al terra del carrer, aquí en tenim tot l'any) la sensació que om te mentre intentar passejar és doncs, bastant desagradable.

Els arbres que teníem a l'av. Catalunya, els varen talar de soca-rel i els que hi van posar nou ja estaven morts. La sensació de buidor i desencís es fa palesa en tot el recorregut. El pitjor de tot, és que aquesta avinguda travessarà tot Tàrrega d'un extrem a l'altre. És l'eix vertebral.

Es comenta, que els cubos i "taules" que exagerament hi ha per tot el recorregut va venir de les restes de l'Exposició de Saragossa. Sigui com sigui, el seu estat deteriorat, malmés, sense unificació de tons i en molts casos massa junts i malposats, només duu comportaments incívics a més d'accidents. El passat mes d'agost varem veure com un vailet que intentava saltar-los va pendre mal i va haver de ser trasl·ladat a l'hospital Arnau de Lleida.

No sé si es degut a la mala qualitat emprada en els materials o a la poca traça dels operaris, però el ferm s'està literalment "desintegrant" en molts llocs.

Passejant per "l'avinguda", encara que potser ara li hauran de canviar el nom, el comentari general del veinat és la pífia monumental que s'ha fet amb una obra tan i tan esperada per la ciutat durant molts anys (era l'antiga N-II que creuava pel mig de la població). El veïns han hagut de desemborsar una quantitat molt important de diners, en plena época de crisi, per veure aquest lamentable resultat. En d'altres consistoris en situació urbanística semblant, l'ajuntament ha fet l'obra a gust de la població i la despesa ha anat a càrrec directament de les arques municipals (que ja sabem que són les arques de tots).

A la pl. El·líptica la descomunal rotonda inacabada i els seus arranjaments inexistents, dónen una sensació de deixadesa difícilment comparable a d'altres indrets.

Està clar que qui va dissenyar l'Avinguda i la rotonda de la plaça no va a peu ni tampoc en vehicle. Quan ets dins la descomunal, inacabada i desoladora rotonda i vols accedir (girant a la dreta) al barri de Fàtima, gairebé no pots.

De fet, els camions d'escombraries, els camions en general i el bus urbà, van haver de prescindir al seu accés.

Al cap de tres dies de "l'acabat", de nou els mestres operaris, van haver de fer un "apanyo" rebaixant la vorera i fer-la com les d'accés/rampes, de manera que els vehicles s'hi puguint i no s'hi deixin les rodes amb el canto.

M'agradaria dir més coses, però crec que ja queda prou clar tot. El descontentament general en aquest tema i també en d'altres, així com el forat que es comenta hi ha en la butxaca del sr.ajuntament, fa que els veïns patim d'una úlcera col·lectiva que ens aquests moments no disposa de cura.

Ens han ferit greument la nostra sensibil·litat i encara que és vox populi, no sembla que els seus responsables hi vulguin posar pas remei. De pena.


dimarts, 10 / novembre / 2009

Benvolguda, maleïda, estimada i furtiva... la tardor sempre em captiva

Benvolguda tardor que engalanes el dia,
mil i una fulles trenades pel vent,
regales catifes amb contes d’orient,
i sedueixes cors amb olor a melangia.

Maleïda tardor quan parles de nit,
que amb la veu del vent ferest,
t’entossudeixes en dur-me un fred,
que no vull sentir al meu llit.


Estimada tardor la que somriu la terra,
simfonia d’un xilòfon amb notes de pluja,
sol, núvols i llamps pentinen les bruixes,
revolta de sons i colors que mai em decebre.

Furtiva tardor que de llum ens fas orfes,
gebradora boira de somnis desperts,
amagues la plana enmig del no res,
i t’endus amb tu les ànimes mortes.

Benvolguda, maleïda, estimada o furtiva... la tardor sempre em captiva!



Aquesta és la meva aportació al 133è Joc Literari.
Una proposta d'en Jesús Ma. Tibau, que ens obre la porta a tots des del seu bloc "Tens un racó dalt del món".



***Més fotografies de cels de tardor al meu altre bloc SECRETS COMPARTITS***



diumenge, 8 / novembre / 2009

Per dessota l'olivar... Maria-Mercè Marçal

Ai, amor, si vols passar,
per dessota l'oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l'herba del terrer.


Per dessota l'olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d'olives i amor
ai, les butxaques del vent!


Maria-Mercè Marçal
-Arbequines de l'amor-
Poemari: Sal oberta



























Aquesta propera setmana hagués fet 57 anys. Se’n va anar massa d’hora ja fa 11 anys, quan justament començava a viure la seva maduresa com a escriptora. Encara que va nàixer a Barcelona, sempre va estar lligada a la terra del Pla d’Urgell, en concret a Ivars d’Urgell, d’on era originària la seva família i on ella sempre va tenir les seves arrels.


Des d’aquí aquest humil homenatge a una dona escriptora, poema i feminista, que particularment, se'm mostra sempre molt propera en cadascun dels seus poemes i que per damunt estimava la vida, la gent i la terra.





dijous, 5 / novembre / 2009

Gira il mondo gira...


Recordo que quan vaig fer els “pronòstics” per a aquest nou any, vaig dir a tothom que aquest seria un bon any, (al marge de la crisi, és clar). Potser perquè el número 9 és un número que m’agrada molt, potser perquè no m’agraden en general els anys parells, pot ser també perquè l’anterior el 2008 havia estat una mica dolent, la qüestió és que en aquest 09 hi vaig posar moltes esperances. No es tingui dots paranormals ni res per l’estil però, és ben cert, que normalment els pronòstics en general per a tothom els encerto bastant (no així per a mi mateixa) i la gent que em coneix, sap de sobres que ara no ho dic pas per dir.

El tema està, que sense que pugui queixar-me massa de res, també és veritat que no acaba de rutllar com fora precís.

Sóc persona que al marge d’algun refredat puntual, gairebé mai he agafat baixes mèdiques. Però aquest any estic trencant el promig. Al maig, un refredat, al juliol el dit del peu a fer punyetes, i ara porto un parell de dies que em sento com una zombie en dansa i plena fins a les celles d’alcohol.

Tinc vertigen i això fa que el meu centre d’orientació espacial no segueixi la llei de la gravetat tal i com ens la va ensenyar el senyor Newton, si no que va per lliure.

Però l’altre dia se’m va posar la por al cos. Abans de saber que era vertigen, pensant que fos la pressió arterial baixa (ja que el meu cos així li te habitualment), vaig adreçar-me a una farmàcia a Lleida i en mesurar-la amb una màquineta “todo integrado” previ pagament d’1€, va treure’m un paper on s’indicava màxima 13,6 i mín. 9,5. El bot que vaig fer del tamboret fou com si hi hagués una molla a hidràulica. Ni prendre un trist cafè, fins que no vaig arribar a cal metge a Tàrrega, el cap el tenia com dins d’una campana en dia de festa major i les cames en feien figa.

Sortosament, el doctor m’he la va prendre 2 vegades amb el sistema tradicional i el resultats eren els habituals per a mi. Tot va quedar en una anècdota.
Però ara jo em pregunto... No seria millor que hi hagués com abans un esfigmomanòmetre dels de tota la vida i que el llicenciat de torn la pogués mesurar de forma correcta?.
No hi hauria d’haver una revisió habitual i seriosa d’aquests tensiòmetres?, en algú que potser sigui propens a tenir hipertensió, un ensurt com aquest, el pot arribar a pagar molt car, no?

De moment em quedo més tranquil•la i segueixo sentint-me com quan era menuda, dins l’olleta que dona tombs i tombs fins l’infinit...



diumenge, 1 / novembre / 2009

Novembre adust, torna'ns la claretat

Ahir, demà, avui... qualsevol dia és bo per a parlar-ne encara que hi ha dates que, per una o altra raó, ens conviden més a fer-ho.

No obstant, parlar de la mort no és la conversa habitual ni recurrent en un trajecte d’ascensor, ni en la cua de torn al forn, ni amb la persona que tens al costat d’un trajecte en transport públic... etc.

Sí que en parlem de vegades, però sovint ho fem de forma irònica, en mig de converses més o menys banals i tot sovint acompanyades d’algun acudit més o menys encertat. Qui no ha estat en una sala de vetlla parlant, amb els altres assistents, de qualsevol cosa menys del record cap al difunt que ben a prop resta immòbil (i millor així)? Potser, sigui aquesta la manera que tenim d’escudar-nos de l’ombra irregular i capriciosa que juga amb nosaltres al cuit i amagar, cada dia de la nostra vida.

El que em refereixo, és que poques vegades ho fem aprofundint en el tema d’una forma seriosa, potser perquè en el fons tenim por. Però tenim por a morir? O tenim por a, com morir?.
De petits, crec que a tots se’ns va passar pel cap l’idea de que cadascú de nosaltres era immortal. Més tard o més d’hora, algun desenllaç tràgic més o menys proper, et colpeja el rostre en fred. T’adones llavors, que ella existeix, que ella és “viva”. A més, com li deia avui mateix a la Clídice en el seu bloc, l’implacable pas dels anys fa que aquest sigui un tema recurrent del pensament. I arribo a la conclusió, que el que em fa por de veritat a mi, és com morir.

Hi ha gent que te la sort, segons diuen, de no tenir cap mena de por a fer el traspàs. Gent que sap, que arribada la seva hora, faran un salt de fe i sabran sortir-ne de la foscor i trobar el llum de nou.

Els meus dubtes existencials, que són molts, no m’ho deixen entreveure amb tanta nitidesa. Però per diversos fets, que ara no vénen al cas, o com diria en Pujol “això ara no toca”, em plau i em suposo que m’és més còmode pensar que algun dia veure passar de nou la pel•lícula de la meva vida i podré comentar l’experiència amb el repartiment d’actors que van finalitzar anteriorment el seu paper i ara descansen entre bastidors.

* * *
Novembre adust, torna'ns la claretat

del gest auster i la paraula justa.
Intens i torbador va ser l'estiu
i ara, prop de l'hivern,
tornen de cop recels i defallences.
Envigoreig i allarga'ns la tardor,
fer-nos dignes de créixer en plenitud
fins i tot quan ja l'ombra se'ns escurci,
albaltida pel pes de les anyades.
Que el més pur de nosaltres resti sempre
dins el vent i es renovi en cada fulla.

Miquel Martí i Pol
Primer llibre de Bloomsbury
-22-



diumenge, 25 / octubre / 2009

La Catalonia: Terra de Baranes, Sortides Dignes i Somriures


Diferents circumstàncies a la vida, et poden dur al plantejament d’agafar-te un any sabàtic i poder així gaudir de totes aquelles coses que tan t’agraden i per les quals no disposes mai de temps suficient.

Personalment, no ho negaré pas, m’agradaria... en aquest cas, les meves circumstàncies van en sentit oposat. Aquestes, s’entesten en dir-me cada dia que no tinc, gairebé, cap més opció que pencar i pencar. No és pas que no m’agradi treballar, que ningú s’enganyi!. Quan per algun atzar escabrós he hagut de mantenir-me fora del mercat laboral o bé quan he hagut d’estar de baixa uns dies a casa, llavors no sóc persona. Em canvia l’humor (per no dir que s’esfuma més que el malparit d’en Millet) i el meu cap, el meu estómac i el meu temps s’omplen i sobreviuen només a base de cabòries difícilment profitoses.

Encara que no és ben bé el cas d’aquest octubre que comença a tancar files, sí que és cert que al disposar d’uns dies de vacances m’he distanciat d’algunes activitats (com la blocaire) i m’he apropat per l’efecte simpatia a unes altres.

Crec que m’ha anat bé fer aquesta aturada i agafar aire i llum nova, per encarar aquest nou tram final de l’any on les boires, que desitjo només siguin meteorològiques, faran de ben segur la seva entrada triomfal.

No obstant, com això de tenir un bloc enganxa més que la cola d’impacte, vaig poder aprofitar aquests dies per a assistir a la presentació de llibres que va tenir lloc el passat dimecres dia 21 a Llibreria Catalonia de Barcelona tal i com era la meva il•lusió, amb el Capità Jesús Ma. Tibau al comandament de la flota literaria.

Nau insignes com “Una sortida digna” i “A la barana dels teus dits” varen escortar a la menuda, però no gens menys esperada “Totes les baranes dels teus dits”.

Que us puc dir de nou, que ja no hagin esmentat anteriorment molts dels assistents a l’acte. Però com em ve de gust, us diré que la presentació va ser molt fluida, distesa, simpàtica i amb la música de les “noves” veus acompanyant la vetllada.

Va ser veritable plaer, poder saludar personalment moltes de les persones que, com per art de màgia, cada dia donen vida a la freda pantalla de l’ordinador. La Carme, La bocins de lluna, El Barbollaire, La Clídice, El Veí de dalt, La Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel i uns quants més... van fer que fos un capvespre ple de llum (fins hi tot els núvols ens varen fer l’ullet i no van gosar a tornar fins l’endemà).

Tinc la sort d’haver-me endut els llibres presentats i signats, però més sort encara per deixar-me endur de vosaltres els somriures i l’afecte: El millors “Punt de Llibre” per acompanyar-los, sense cap mena de dubte!!!