Coses de l'estiu (II) - Els queviures.

La calor elevada a l’estiu n’és una de les característiques remarcables d’aquesta zona.

Però tenim la sort que tot i fer molta, moltíssima calor, (bé, aquest està resultant un xic estrany perquè tan fa molta calor, com fins hi tot fa fresqueta), per les tardes i capvespres sempre es gira vent de marinada que ens la fa més suportable. I si pot ser assegut als pedrissos de l'ermita, encara millor. La calor...

Ara em sembla que no pugui ser, però recordo encara quan no hi havia nevera a casa els avis. El menjar i la beguda, tot anava a fer cap al rebost que hi havia a la planta baixa.

I quan la nit era fresca, s’havien deixat coses a fora, a la serena.
Al poble ara hi ha censats uns 50 habitants, però durant les dècades dels 60 i 70 la població era més elevada.

Les cases de poble, si més no abans, resultaven força sostenibles per elles mateixes ja que una part important dels queviures sortien de la producció pròpia: Oli, gallines, ous, porcs, conills, enciams, cebes, espinacs, tomàquets, patates, carbassons, ametlles,... i un llarg etc. I si no, moltes cases tenien el seu propi “producte estrella”, com ara el vinagre i l’adquiríem directament.

Hi havia productes, com ara la carn de vedella o xai que un parell de dies a la setmana obrien botiga als baixos d’una casa. El pa, encara avui dia es manté exactament igual, ve un parell de vegades per setmana la furgoneta i a cops de clàxon avisa a la gent que s’arreplega amb les bosses a fer cua. Per cert, també ens duu uns cocs boníssims!!!
El dilluns a mercat a Tàrrega i la resta, com en una casa sempre hi falten coses... disposàvem de dues d’opcions...

Hi havia dos cases, una a cada part del poble que permetien comprar aquells productes necessaris. A casa nostra, per proximitat, ens dirigíem a Cal Ferrer.
Ja sabeu que només hi havia un telèfon en tot el poble i que aquest estava també a Cal Ferrer.

Allí, al costat de la ferreria hi havia una altra porta, era la de l’accés al “colmado”. Potser aquesta no és la paraula més adient, però us puc ben dir que no sé pas quina se li pot escaure millor.

El lloc era ben petit, però no hi faltava de gairebé res. La llet era un d’aquells productes que hi carregàvem al cistell. Llavors, no hi havia encara l’obligatorietat d’indicar la data de caducitat dels productes, ni tampoc la data d’envasament. Més ben dit, ni se’ls hi havia passat pel cap aquesta possibilitat.
No se pas quantes vegades, en obrir una ampolla de llet, aquesta no es podia beure no estava en condicions. No obstant com acabo d’indicar i per desconeixement (em suposo), la frase que escoltava era: “Aquesta llet és tan bona que ja ho fa això, es talla”. Ara només de pensar-hi m’agafem tots els mals. Si allò no ens va matar, segur que ens va fer més forts!!!.

Aquells eren dies de sis-cents duess portes ple a rebentar, amb el qual tardàvem fins gairebé quatre hores a fer el trajecte des de Barcelona tot passant per l'antiga carretera dels Brucs.

Eren tardes de berenars de pa amb vi i sucre i de llongets amb llangonissa. També de migdiades, de confitures de tomàquet i de rosaris. De novenes de rovell d’ou amb cafè o amb quina per fer-nos agafar gana. De vi amb gasosa i d’aigua de litines. Eren diumenges de “mantellina”, de vermouth amb sifón o Cynar per als grans i de Pepsi o Mirinda (aquí costava de trobar la coca-cola) per a la canalla. I tardes de tornades de l’hort damunt el carro o la mula. De xiclets bazoka, de cromos del "Naturaleza y vida" i de Bucaneros...
I vespres de sopar a la fresca amb pa amb tomàquet i rialles...

I per quan tot això feia el seu profit... també d'una novetat important a les nostres vides... l’arribada al mercat del primer paper higiènic (si és que així se’l podia anomenar). N'hi ha que mai no el podem oblidar pas!.

Però les tardes d'ara com les d'abans, encara que per sort han canviat molt, segueixen sent tardes de marinada a la vora dels pedrissos de l'ermita.


Font imatges: Google