Coses de l'estiu (I) - Les comunicacions d'abans



Sóc filla de l’estiu, i això segur que té alguna cosa a veure en que aquesta és justament l’estació de l’any que més m’agrada. Si, ja sé que la calor tot sovint es fa insuportable, que de dia el sol ens desfà en tots els sentits, que moltes nits són d’insomni... però com sóc una mica rareta, no ho nego pas, m’encanta l’estiu!.

De petits, són com esponges, ho absorbim tot. No només coneixements. També captem tots el missatges subliminals de l’entorn, siguin persones, llocs, o situacions i aquests se’ns van dipositant a dins com un joc de tetris sense fi. Després amb els anys, en podem les treure valoracions.

Des les quatre estacions que composen l’any, bàsicament tres les passava a Barcelona i una, l’estiu, la passava per aquestes contrades on ara hi visc. La tardor, l’hivern i la primavera tenien com a prioritat indiscutible: l’escola. Em va anar molt bé. El fet de tenir retentiva i memòria fotogràfica, suposo va ajudar-me a no haver de fer gaires colzes per tirar endavant els estudis. Només un curs vaig haver de recuperar dues assignatures durant l’estiu: dibuix i francès, però al setembre vaig poder superar-les sense més entrebancs.

És clar, que quan començava un nou curs escolar a Barcelona, tenia ganes de retrobar-me amb les companyes/amigues i sobretot de tornar al Cau Falcat, on hi érem tota la colla de bons amics. Però res era comparable amb els tres mesos d’estiu que m’estava a cavall entre Tàrrega i la Figuerosa (poc més de 5kms, les distancien). Res...

El meu pare no feia gairebé vacances, només els dies justos de la Festa Major a l’agost i caps de setmana. I no és pas perquè no li agradés venir, ell tenia passió pel seu poble i la seva gent. Sempre deia que quan es jubilaria vindria a viure a la Figuerosa, però és veu que la vida no ens permet fer plans a gaire llarg plaç, te el mal costum de dur-nos la contrària.

Em suposo que l’he heretada d’ell, i de les meves àvies, l’estimació per aquesta terra. Ma mare i el meu germà, normalment es quedaven a Barcelona amb el meu pare i venien només uns quants dies en tot l'estiu. A mi en canvi, tot just per Sant Joan ja em portaven a casa de la iaia a Tàrrega i no tornava fins a tocar de començar el col•legi. (entremig hi havia estances a casa d’altres amics com ara a Cubelles, les colònies prop de Ripoll, etc. però bàsicament el sinònim d'estiu era l'Urgell).

Com des de ben menuda m’estava a temporades amb els avis d'una banda o l'altra i també amb els tiets, aquest fet em va ajudar a no patir enyorança ni fer-me sentir estranya allà on fos.

A l’estiu, recordo a les iaies dient-me tot sovint, que escrigués al pares per a dir-los que estava bé..., que els enyorava..., però la veritat és que de petit costa trobar el moment de posar-se a escriure aquelles quatre ratlles.

Esmento a propòsit el fet d’escriure, doncs en aquells anys, les cartes de correu ordinari entre familiars per explicar les quotidianitats sembla que eren un fet força habitual.

A Tàrrega hi havia telèfon a la casa però s’havia d’establir una conferència per parlar amb Barcelona, no es podia trucar directament i a més es veu que costava molts diners.

Al pis de Barcelona, amb un telèfon Heraldo. Any 1961

A la Figuerosa ni tan sols hi havia telèfon a les cases, només un “Teléfono Público”, era a cal Ferrer.

A peu pla de carrer en Miquel hi tenia la ferreria i la botigueta de queviures i a damunt la vivenda. Quan rebies una trucada, et venia a avisar per a que t’afanyessis a baixar fins a casa seva, (casa nostra és a la part de dalt del poble, i hi ha un bon pendent), perquè en pocs minuts tornarien a trucar des de Barcelona i calia estar a punt i anar-hi lògicament preparat amb els diners que costava “l’avís personalitzat”.
El telèfon en qüestió era al fons de la ferreria. Durant la conversa, ell sempre es quedava allà a prop per si "sorgia" alguna incidència en la conferència establerta, com ara que una fitxa no fos acceptada, etc...

Recordo encara, que primer en tenia un de color negre penjat a la paret que funcionava amb fitxes però amb el pas dels anys, es va modernitzar i el va canviar per un nou model de color gris, (això del color és un dir) també de paret.

A fi de donar un millor servei a tot el poble i amb motiu del nou telèfon, hi va fer una mica de quartet per a que les converses fossin més privades, però aquella porta no va arribar a tancar mai. Les males llengües deien que al pis de dalt s'hi havia instal•lat un supletori des del que la seva esposa (que no baixava mai), podia seguir totes i cadascuna de les converses. M’estimo més de pensar que es tractava d'una "llegenda rural".

Anar a cal Ferrer (a la part de la ferreria) era tot un espectacle, mai s’ha vist en tot el món un sostre tant ple de teranyines ni tantes mosques en dansa continua en el mateix lloc, i si alguna cansada de tanta ballaruca necessitava un respir, anava directa als seus pantalons!.

Per nosaltres, llavors uns marrecs, consistia en un entreteniment com un altre anar-li comptant les mosques del pantaló mentre ell s'estava assegut. Si haguéssim sabut aleshores de l’existència dels rècords Guiness, els hauríem avisat, de ben segur el seu nom hi restaria inscrit.

La ferreria, un indret on d’un any per l’altre no semblava pas que cap objecte (ni ell mateix) hagués canviat d’ubicació, tot seguia sempre en el seu mateix lloc. Era com si el temps s'hi aturés a fer-la petar amb en Miquel, que de xerraire n'era una estona.

Fos com fos, en aquells anys poc o molt, sort en varem tenir del Miquel, el seu telèfon i la seva botigueta de queviures que ens solventava a tots plegats més d'un apur. Però la singularitat del seu "colmado" ja l'explicaré un altre dia...

En definitiva, potser per tot això (o potser no), l’alternativa per a tots plegats era escriure una carta o bé una postal (sempre dins d'un sobre tancada).

La del principi d'aquest post, la van enviar els meus pares i germà des de Barcelona a la Figuerosa per felicitar el sant a l'avi Ramon, l'agost de 1965.


Si vols, pots veure més fotografies i compartir amb mi més secrets... , a l'altre bloc.





27 comentaris:

Clidice ha dit...

M'ho he passat molt bé llegint-te perquè jo també sóc d'estius a la terra ferma i la resta prop de Barcelona. En el meu cas era al poble de la mare, Almacelles al Segrià (ho explico al meu segon bloc), i estic del tot convençuda que aquests estius en aquesta increïble terra, tan dura i tan bella alhora, fan caràcter (arrauxat i estrany si es vol, però caràcter ;P) Gràcies per compartir-ho :)

Ferran ha dit...

Segur que aquest relat teu ens agradarà a tooots els que passem per casa teva! D'una banda ens expliques vivències teves, i fa tot l'efecte que eres ben feliç; de l'altra, a molts ens porta records de les vivències pròpies, segur. En el meu cas el poble era Dosrius, al Maresme: també hi havia el "colmado", el telèfon del poble i... ostres, quants records i què bonics!

Violette ha dit...

Assumpta... Quants records m'has despertat! Encara que també sent filla de l'estiu tinc, com tu, memòria fotogràfica i retentiva. El meu pare, com el teu, feia poques vacances, però el recordo arribant el divendres al migdia i respirant àvidament l'aire fresc del poble mentre ens deia com estàvem de bé allà. Com tu no teníem telèfon a casa i havíem d'anar a "Telèfonus", on el agutzil tenia el despatx i ens flipaven les telefonistes canviant els fils en les entrades de connexió.
M'ha agradat molt el teu post. I digues... En quin mes vas néixer tu?
Espero la continuació.
Un petó molt fort, Assumpta!

rebaixes ha dit...

Jo t'aplaudeixo. Molt de bé. ja tornare quan pugui.Es unrecord preciós i ben armat. N'hi haurant molts que es sentira reviure oments tan meravellosos com els teus. Anton.

khalina ha dit...

Ara amb els mòbils ha canviat tot. Jo vaig anar estius a Arbúcies i a Cunit. Recordo ma mare fent cues als vespres davant les cabines per parlar amb la meva àvia.
També enviavem postals a la gent.
I jo amb una amiga que ara viu a l'estranger i ens escrivim mails sovint (uns tres o quatre per setmana) llavors ens escrivíem cartes.

Violeta ha dit...

Caram, Assumpta, jo també sóc filla de l'estiu i no sé si és per això, que és l'època de l'any que més m'agrada. Jo, a diferència de tu, sempre he viscut a Barcelona. He anat de vacances a molt diversos pobles. Jo recordo el telèfon de casa, gris, d'aquells que marcaves els números posant el dit en un forat i fent giravoltar la rodona. També recordo les cartes que escrivia als pares quan sortia de colònies amb l'escola...

De fet, si ho pensem fredament, el tema de l'internet i de la telefonia mòbil són avenços força recents. Els nens d'avui en dia no s'imaginen que la vida fos possible sense tot això. Guardem molt bons records.

Una abraçada.

Núr ha dit...

M'ha agradat moltíssim llegir totes aquestes petites grans coses que ens expliques! :) Això del telèfon m'ha fet molta gràcia perquè a mi em sona de les pel·lícules i prou... hehehe

Prò això de les cartes, sí que ho conec, perquè jo me'n feia un fart, d'escriure cartes, abans. Fins i tot tenia alguna amiga d'aquestes per carta, que trobes en alguna revista infantil.

A casa no hem tingut mai una destinació d'estiu concreta. Tot i això, durant uns quants anys anàvem als Pirineus pel pont de la Puríssima, a un poblet a prop de Sort.

Ostres... és que només em surt dir-te gràcies per compartir tots aquests records d'una manera tan bunika, tu! :D

Bona setmana, preciosa!

Blaudemar ha dit...

Jo, tots els estius de la meva infància, des del 24 de juny fins l'11 de setembre, els vaig passar a Gandesa, a casa dels meus avis. L'endemà de la revetlla, ben d'hora, el meu pare ens col·locava a la meva germana i a mi al cotxe, i apa-li, cap a Gandesa. No veiem els meus pares fins la Diada, que tornàvem a casa.
Per mi, van ser els millors estius de la meva vida. La llibertat que teníem allà, les nits llargues, les tardes de piscina, les sortides amb bicicleta.... tot això no ho teníem a casa.
Quan arribava l'11 de setembre era un trasbals. Teníem només 4 dies per recuperar la "normalitat", comprar els llibres d'escola, recuperar els amics... Les 2 primeres setmanes costaven moltíssim...

Enebea ha dit...

Jo jugava a casa de la filla de la telefonista, i passàvem tanta estona mirant els cables, veient com els posaven aquí i allà, que volia fer-me telefonista quan fós gran.
Quin poc futur, ja ja ja.

Per a mi, venir al poble a l'estiu, era com anar trenta anys enrera, tot era estrany, nou i emocionant per mi: un llum de bombeta en tot el carrer, una botigueta petita, la balança amb els pesos de kilo, mig i quart... la cabina de telèfon dintre d'una oficina (i era d'aquells que es despenjava l'auricular i parlaves per un forat a la part fixa), les iaies que cosien al carrer, fent rotllana i vestides de negre...

Quins records!

Esther ha dit...

M'ha agradat que compartíssis els teus records amb tots nosaltres. Jo no sóc filla de l'estiu -del febrer més cru-, però sí que els meus estius me'ls he passat a la masia, prop d'Alió. Fa un temps vaig veure la fotografia del capgross que mira de reüll la nena, i ara mateix em passo pel teu bloc de fotografies :)

fanal blau ha dit...

assumpta,

uns dies abans de sant joan vaig escriure un text per a fer-ne un post, on explicava, de la manera que ho has fet tú, els meus records d'estiu a la infantesa...
No sé què va passar, però vaig perdre l'arxiu i no he sabut recuperar-lo...

M'ha encantat llegir-te i m'has fet somriure molt...
una abraçada!

Azu ha dit...

M'agradat molt el teu post d'avui. M'ha despertat grans records. Jo també soc de l'estiu (bé, el 13 de setembre, es gairabé finals), però tanmateix sempre he estimat l'estiu i la meva data de naixement. Jo sempre he passat els estius a Barcelona, però anavem amb el tren de cercanías molts dies a Platja. També va haver-hi un anys que vem anar de Càmping a L'Escala amb els pares, germans, tiets, cossins...quins records!!! I tinc tanta anyorança!!!!

- assumpta - ha dit...

CLÍDICE
FERRAN
VIOLETTE
REBAIXES
KHALINA
VIOLETA
NÚR
BLAUDEMAR
ENEBEA
ESTHER
FANAL BLAU
AZU
Gràcies a tots(es), pels vostres comentaris !!!.

Ja veig que a qui més a qui menys l'hi ha fet venir records d'altres estius passats i en molts casos, en els vostres comentaris era jo qui m'hi sentia reflectida.

Com m'hi trobo bé excribint i explicant-vos aquestes "històries"/"anècdotes", si m'ho permeteu, durant l'estiu n'aniré penjant.
Són records que els matinc ben vius i potser el temps s'encarrega de fer-los més dolços encara del que ja eren les tardes de pa amb vi i sucre.
---
La Violette, em preguntava en quin mes havia nascut...
L'Azu, em deia que també era filla de l'estiu... si el 13 de setembre es considerava encara estiu...(m'he permés de contestar-li en privat)

Però hi tant que considero que és estiu!!!
I a més us puc dir que és un dia preciós per a nèixer i per a celebrar!!!

Per cert, aquest any... s'escau com el 1959, és a dir en diumenge...

Un petonàaaaaaaas molt gran a tots per seguir-me en el dia a dia, encara que possiblement jo a vosaltres no us pugui seguir tant el ritme. Coses d'horaris. Us demano em disculpeu :(
Gràcies, sou un encant!
;)

rits ha dit...

ooooh! -assumpta- m'has transportat a la meva infància! malgrat fos els anys 80, moltes de les teves vivències també van ser les meves a un petit poble del Penedès, on el telèfon, estava reservat al restaurant del poble i allí les vacances també eren de sant joan a la diada.

aquests records són els que estan intactes a la nostra memòria per sempre.

la foto teva, preciosa!!!!

Violette ha dit...

Però de quin mes ets tu??

Assumpta ha dit...

Jo no suporto l'estiu perquè no suporto la calor... ja sé que no em trobaré bé fins a l'octubre amb molta sort aaaai!!!...

Recordo que al poble on jo anava a l'estiu hi havia "Telèfonos". Vull dir un lloc que li deiem així... bé, pronunciat Telèfonus... i s'encarregava una senyora que era lo més cotilla que us pogueu imaginar... ufff. Aquella si que escoltava les converses!! Fins i tot, segons m'han explicat fonts ben informades, alguna vegada hi havia posat cullerada i tot!! :-)

- assumpta - ha dit...

VIOLETTE
Com l'Azu, també vaig nèixer el 13 de setembre.
A veure si tu també, je,je
petons!!!

Bardo i l'Estel del Matí ha dit...

He arribat fins aquí per... ... treure'm una mica l'empipada que porto i amb els teus records m'has fet oblidar per uns moments el mal rotllo i recordar que hi han coses més importants en les que pensar, com ara l'estiuet!!!

Jo sóc Filla, enamorada i ensucrada de l'estiu. necessito el meu solet, la meva platja, la calor, els gelats, els vespres, les orenetes, les nits d'insomni per la calor... ara pla, ja no el visc com temps enrere, on m'estarrufava tot un dia a la cala, menjant fruita, passant hores a l'aigua.... ara si no surto amb la cremita... malament anem i sense barret, també. Ens em de cuidar, que el sol passa factura ;)

Els meus estius principalment han estat amb els avis, paterns-materns, anavem fent torns els tres germans, encara que hi havien estius que jo me'n anava amb els paterns i la resta de cosins i els meus germans amb els materns a Barcelona, Cunit o la Torre. Sempre al costat de la platja! i si penso en quan erem més petits, just l'altre dia mirava fotos pq estic preparant la meva postal d'aniversari, vaig veure que també els estius els passavem amb els tiets a la muntanya. caic que cap estiu de la meva vida l'he passat amb els pares, perque sempre han treballat, ho fa el gremi(hosteleria).
Però són els meus estius, els meus records.

Saps, m'has donat peu a fer el post que tenia pensat... hi penjaré alguna fotito meva, ara que estic amb el tema i n'he trobat de ben boniques.
Preparar la postal d'aniversari m'està portant.... .... (ssosspir...)

Gràcies assumpta pels teus records.


PD: quants blogs tens? pq he trobat un altre i... nono, deixa'm mirar... és del 29 de juny 09! parles de montserrat i ikea!! ja tens temps per tants blogs!!?????

Cèlia ha dit...

Ets una gran narradora, sempre que expliques alguna història de la infantesa quedo ben ambadalida! Hi ha posts que es fan llargs (i són curts!) però els teus sempre se'm fan ben curts! I em portes tants records també! Potser és perquè als fills de l'estiu ens agraden les històries del passat, i les sensacions que ens provoquen!

Violette ha dit...

Nooo... jo soc d'aquí poc!! I del mateix any em sembla...

Anònim ha dit...

Assumpta
Quants records!
Jo també soc filla de l'estiu.
També tinc memòria fotogràfica i retentiva.
El meu pare, quan jo era petita no feia gaire vacances. Treballava incansablement perqué la seva familia pogues passar un bon estiu!
Tenim un apartament a la platja de fa més de 30 anys.
Soc Lleidatana de soca-arrel i cambrilenca d'adopció.
Recordo al pare arribant el divendres al vespre a la platja respirant la brisa marinera.
Em duia a menjar un gelat, i quasi sempre em duia una coseta. L'esperava a baix al passeig amb el iaio, llavors encara no teniem cotxe. I arrivaba amb el bus o amb algun amic o veï
Alli a la platja tampoc no teniem telefon i per parlar amb ell tenia que anar a una oficina amb telefons
A mi també em "flipaven! les telefonistes canviant els fils en les entrades de connexió.
Em sembla assumpta qu tots els dels anys 60 i 70 tenim una foto amb telefon
I mira per on uns bons anys després el nostre ofici o no?
Un petó molt fort, Assumpta!

kalidoscopi ha dit...

El teu relat m'ha transportat als estius de la meva infantesa, a Premià de Mar.
Gràcies per compartir els teus records amb tots/es nosaltres.
Un petó.

Mireia ha dit...

Molt bonic l'article!!!

Precisament l'altre dia vaig rebre UNA CARTA!!! d'una amiga de la infantesa em va fer una il.lusió...

Trini ha dit...

Jo també sóc filla de l'estiu i he reviscut amb tu algunes coses (només algunes, clar) Que diferent era tot, i no fa pas tants anys (eh que no?) ;)

bajoqueta ha dit...

Després de dormir ni 6 hores per culpa de la calor, i estar mig per terra després de tota una setmana de calor insuportable, llegeixo que t'agrada l'estiu i no ho puc entendre! jajaja.

Grans records els que ens expliques. Jo recordo moltes coses de petita, tinc un molt bons records d'estius de jocs i de o fer res. Això vol dir que ens ho vam passar molt bé.

Uff lo del telèfon únic al poble jo no ho he viscut, però n'he sentit a parlar. Tampoc és tant diferent ara, ja que la intimitat de poder parlar des de casa hi ha gent que no li agrada i surt al carrer a parlar pel mòbil cridant perquè tothom s'entere de la seua conversa.

Lo de les cartes i postals si que ho recordo, de fet quan algú marxa fora li dic que m'envie una postal, a mi encara m'agrada obrir la bústia i trobar una postal d'algú.

Esperarem la crònica del colmado :)

Marta ha dit...

Jo això de que la telefonista t'hagués de passar la conferència no ho he viscut mai. Ara bé, la telefonista del meu poble també tenia fama d'escoltar totes les converses i de després anar-les escampant pel poble!

Aprofito l'avinentesa per convidar-te a entrar a casa meva reflexionshumanes.blogspot.com. Espero que t'hi sentis a gust.

horabaixa ha dit...

Hola Assumpta,

Sòc nada a l'estiu. I recordo les famoses cartes a la familia. Sentada a la cuina amb la meva avia.

Remember whennnnnnnnnnnn,