La pilota

Havien passat dinou anys des d’aquell últim estiu a Magranya. Avui, com llavors, el cor li començà a bategar ràpid en sortir del giravolt dels ofegats. Era just en aquell precís instant, que emergia de damunt del turó la silueta retallada del poble on va nàixer.

En agafar el trencall, va reduir la velocitat fins a primera marxa, per tal d’enfilar-se carrer amunt. Aparentment, semblava ben bé com si no hagués passat el temps. El forn de cal Cinto a ma dreta. A l’esquerra, la fusteria de cal Simonet i just enfront, s’obria pas la plaça Major. Conservava encara el terra empedrat, que tants maldecaps i disputes havia dut al poble anys enrera.

Va arribar fins davant de la que havia estat casa seva. Ara no hi vivia ningú. Ni tampoc a cal Xirrut, la casa del costat. El fet que estigués allunyat de qualsevol capital de comarca, l’havia empès a ser una mica un poble fantasma.

Els pares i ell, van marxar cap a Barcelona quan va ser acceptat per a formar part del futbol base del club. Llavors tenia només dotze anys.

No es penedeix de res. Al contrari, durant aquest grapat d’anys s’ha treballat una bona carrera futbolística, ha obtingut importants beneficis i ha viatjat per tot el món amb els colors del seu club, l’únic que sempre ha estat dins del seu cor.

Passejant per la capital, tot sovint el paren per a demanar-li autògrafs, mai li ha negat a ningú. Però ara, aquí a Magranya tot és ben diferent. Encara no ha vist a ningú conegut, i dubte si algú el reconeixeria a ell.

Un munt de records li venen al cap. Fins i tot li sembla sentir el xivarri de la canalla, en passar per la placeta de l’Esperança on cada tarda jugaven a futbol. Instintivament alçà la vista cap a cal Serrat, ara també deshabitat i s’adonà que era allí.

Darrera les baranes malmeses d’aquell balcó, s’hi podia veure encara la pilota vermella.

Aquella fou la última que embarcà. Recorda encara que el senyor Joanet va dir-li, que ja n’hi havia prou d’aquell color. Que havia hagut de canviar dos vidres de la part baixa de la balconada i que aquella pilota no li tornaria mai.

Fou la última vegada que jugà a futbol a la plaça. L’endemà, un dia qualsevol d’agost, varen agafar totes les seves pertinences i van marxar cap Barcelona. Els pares van vendre la casa de Magranya per tal d’obtenir uns diners per a l’adquisició d’un piset i no van tornar mai més.

De diners però, mai els n’hi ha faltat ni a ell ni als pares. El canvi, els va ser a tots profitós. Ell sempre s’ha pogut comprar tot allò que ha volgut, ha pogut anar als millors restaurants, dur les millors robes, no s’ha hagut d’estar de res.

La seva exitosa carrera esportiva s’ha acabat. Ha penjat les botes fa uns mesos enmig d’un partit d’homenatge i ja té entre mans el negoci que a partir d’ara li permetrà seguir endavant amb total facilitat.

Però ara, mirant el balcó de cal Serrat la melangia s’apodera d’ell.

Que donaria per poder tornar a tenir als seus peus, aquella pilota vermella...