La pilota



Havien passat dinou anys des d’aquell últim estiu a Magranya. Avui, com llavors, el cor li començà a bategar ràpid en sortir del giravolt dels ofegats. Era just en aquell precís instant, que emergia de damunt del turó la silueta retallada del poble on va nàixer.

En agafar el trencall, va reduir la velocitat fins a primera marxa, per tal d’enfilar-se carrer amunt. Aparentment, semblava ben bé com si no hagués passat el temps. El forn de cal Cinto a ma dreta. A l’esquerra, la fusteria de cal Simonet i just enfront, s’obria pas la plaça Major. Conservava encara el terra empedrat, que tants maldecaps i disputes havia dut al poble anys enrera.

Va arribar fins davant de la que havia estat casa seva. Ara no hi vivia ningú. Ni tampoc a cal Xirrut, la casa del costat. El fet que estigués allunyat de qualsevol capital de comarca, l’havia empès a ser una mica un poble fantasma.

Els pares i ell, van marxar cap a Barcelona quan va ser acceptat per a formar part del futbol base del club. Llavors tenia només dotze anys.

No es penedeix de res. Al contrari, durant aquest grapat d’anys s’ha treballat una bona carrera futbolística, ha obtingut importants beneficis i ha viatjat per tot el món amb els colors del seu club, l’únic que sempre ha estat dins del seu cor.

Passejant per la capital, tot sovint el paren per a demanar-li autògrafs, mai li ha negat a ningú. Però ara, aquí a Magranya tot és ben diferent. Encara no ha vist a ningú conegut, i dubte si algú el reconeixeria a ell.
Un munt de records li venen al cap. Fins i tot li sembla sentir el xivarri de la canalla, en passar per la placeta de l’Esperança on cada tarda jugaven a futbol. Instintivament alçà la vista cap a cal Serrat, ara també deshabitat i s’adonà que era allí.

Darrera les baranes malmeses d’aquell balcó, s’hi podia veure encara la pilota vermella.

Aquella fou la última que embarcà. Recorda encara que el senyor Joanet va dir-li, que ja n’hi havia prou d’aquell color. Que havia hagut de canviar dos vidres de la part baixa de la balconada i que aquella pilota no li tornaria mai.

Fou la última vegada que jugà a futbol a la plaça. L’endemà, un dia qualsevol d’agost, varen agafar totes les seves pertinences i van marxar cap Barcelona. Els pares van vendre la casa de Magranya per tal d’obtenir uns diners per a l’adquisició d’un piset i no van tornar mai més.

De diners però, mai els n’hi ha faltat ni a ell ni als pares. El canvi, els va ser a tots profitós. Ell sempre s’ha pogut comprar tot allò que ha volgut, ha pogut anar als millors restaurants, dur les millors robes, no s’ha hagut d’estar de res.

La seva exitosa carrera esportiva s’ha acabat. Ha penjat les botes fa uns mesos enmig d’un partit d’homenatge i ja té entre mans el negoci que a partir d’ara li permetrà seguir endavant amb total facilitat.
Però ara, mirant el balcó de cal Serrat la melangia s’apodera d’ell.

Que donaria per poder tornar a tenir als seus peus, aquella pilota vermella...



28 comentaris:

Mireia ha dit...

nena, avui estàs molt inspirada. Vinc de Cal mugró , i ara això!
La foto, genial!

Logan y Lory ha dit...

Recuerdos de vivencias que nos traen al recuerdo momentos felices, ya vividos pero nunca olvidados.

Un bello post que nos hace pensar en muchos momentos de nuestra infancia y de nuestra juventud.

Una abraçada.

Cesc ha dit...

Sempre hi ha nostàlgia envers aquells temps eh... m'has fet pensar!

Jesús M. Tibau ha dit...

fantàstic! Tots tenim alguna pilota embarrada en algun balcó

Clidice ha dit...

una bona metàfora :)

kweilan ha dit...

Ja t'he dit a cal Mugró lo molt que m'havia agradat i ara aquesta història sobre la nostàlgia de moments ja passats, sobre el pas del temps...m'ha encantat.

Carme ha dit...

Jo també vinc de cal mugró i també penso que estàs molt inspirada... aquesta història és preciosa.

Azu ha dit...

Noia, m'he quedat esperant si parlaves d'algun futbolista conegut. He anat fent un repas dels que jo conec, i no em sonava ningú de "Magranya". M'he adonat que es un relat teu, i està molt bé. Potser un pel nostàlgic, perque tots (per bé que et vagin les coses) mirem cap enrera, i veim amb nostàlgia el temps passat.

Molt bonic
I tu com et trobes? Millor???

XeXu ha dit...

Doncs sí que estàs inspirada, però trobo els dos relats un puntet nostàlgics. Cuida't.

kika ha dit...

molt maca la història... al començament m'ha fet pensar en cinema paradiso.
després com diu la clídice, en una bona metàfora.
ara hauré de passar per cal mugró, no?
:-)

Cèlia ha dit...

No sé si té alguns fons de realitat però podria molt ben ser. Realment aquí hi ha bona inspiració i una bonica, tendra i melangiosa manera d'esxpressar-ho... M'encanta!

Ciutadà K ha dit...

Caram, Assumpta! com ja ha dit algú més amunt ... avui estàs inspirada, eh???

un relat molt evocador ... que és allò que els fa més valuosos...

:)

Sherezade ha dit...

Cuánta melancolía, tanta nostalgia, tanta niñez, sueños y recuerdos comprimidos en una pelota roja, tan divina!

Gracias amiga por tus saludos, me encanta leerte y saberte tan mágica para mis ojos. Tu naturalidad, tu sencillez, tu energía me calan hondo siempre.

Si que me preocupé por lo de los análisis che!! Qué tal fué todo???.

Petonets a mi catalana más querida.

Wayfarer ha dit...

Els records són un eequipatge lleuger que sempre ens acompanyen a tot arreu!!! Gran post!

- assumpta - ha dit...

MIREIA, Gràcies wapaaa! M’alegro que t’hagi agradat tot plegat, s’agraeix el comentari. Un petonet!

LOGAN Y LORY, Lo definiis perfectamente: Momentos vividos y nunca olvidados. Aunque en este caso, la historia sea sólo una ficción sin base concreta a ninguna realidad (aunque quizás por ello, se pueden ver reflejados muchos personajes, no?. Mil besos para vosotros!

CESC, Sempre hi ha alguna història fictícia que, en llegir-la, ens remunta a d’altres històries per nosaltres viscudes. Un dolç petó per a tu!

JESÚS, Sí, és ben veritat, tots tenim una “pilota vermella” perduda en algun balcó. I gràcies per la floreta!!! :) Petoneeeets!

CLÍDICE, Celebro que t’hagi agradat... Merci per visitar-me. ;) Petons, wapa!

KWEILAN, Merci pels teus compliments. Saps que els aprecio moltíssim!!! Petons ben dolços també per a tu!

CARME, Gràcieees! Entre tots em fareu posar com la pilota... vermella! Un petó i una dolça abraçada per a tu!

AZU, Je,je, No busquis en cap mapa Magranya! No existeix (que jo sàpiga). No l’he fet pensant en ningú en concret, però potser si pot veure a algú... Celebro que t’hagi agradat. // De moment, tot igual, a veure... Petoneeeets, wapaaaaaa!

- assumpta - ha dit...

XEXU, Celebro que t’hagin agradat tots dos. Potser aquests dies de tardor... massa hores a casa... sí que em donen un puntet nostàlgic. Va, el proper el faré diferent! Petoneeets!

KIKA, Uuuaauuu! Això són “palabras mayores”. Gràcies, celebro que també t’hagi agradat. Merci per la visita. Un dolç petó per a tu!

CÈLIA, Ara sí! Ara ja heu aconseguit que estigui vermella i inflada amb tanta floreta! Ja veus que no està escrita pensant en ningú... però sempre poden venir al cap certs paral•lelismes. Merci preciosa, una abraçadaaa!

CIUTADÀ K, Je,je, ara feia dies que no hi posava cap conte o història, digues-li com vulguis. Potser sí que m’ha vingut la inspiració, tan mirar per la finestra... fa venir coses al cap. Gràcies! I un dolç petó per a tu!

SHEREZADE, Je,je, ya ves que no esta inspirada en Messi precisamente, quizás algún dia... Gràcias por verme así com tus hermosos ojos. Deseo que haya sido un aniversario muy especial, te lo mereces. // De momento sigo... a la espera. Mil petonets per a tu d’aquesta catalana que no t’oblida mai!

WAYFARER, Ooohhh! M’agrada moltíssim aquesta fraseeeeeeeeeee! Me l’apunto! Gràcies pel teu comentari, m’animeu a seguir escrivint! Mil petons ben dolçooos!

brancalúa ha dit...

Bonito relato que nos muestra nuestra condición humana y la nostalgia de las pequeñas cosas que quedan grabadas para siempre en nuestra memoria.

Tu foto del cielo me parece bellísima.

Petonets

Sílvia ha dit...

M'ha agradat llegir-te. M'ha cridat l'atenció la foto i tot plegat m'ha regalat un petit viatge als records del passat, de la meva infantesa on el joc i la vida de poble hi eren presents...
Molts bons records! Gràcies!

khalina ha dit...

quina història! m'ha encantat!

rebaixes ha dit...

Quant t'he hi poses... canten els àngels.Quina trena has ordit!
Retorn, retorn no és pot retornar. La nostàlgia melangiosa ens porta per camins que hem trillat i voldríem de nou fer nostres...Aturar-nos, de vegades ens convé per raciocinar, per recollir els esforços de tot un periode... no quedar-nos buits, saber que estem plens... Com la pilota que espera després de dies i nits aquell moment... que repassa una mida. És l'amic que t'abraça després d'anys i panys de no veure't i ara reposeu els dos coll a coll, pit a pit amb el petó a la galta que penetra les entranyes.
Recordar el últim xut que donava un dia quan no sabia que, com, per què se'n anava i ara tenia el llibre escrit davant seu i l'amic que l'esperava guaitant el balcó.../
Un relat real o imaginari que complau... Bona feina. Anton.

Eva ha dit...

Aquesta pilota l'enyorem tots d'alguna manera o altra... Sempre hi ha records que voldries tornar a viure...
Una abraçada!!!

Joan ha dit...

Es maco el relat, mentre el llegia, un paral·lelisme amb el poble de ma mare, Aiguamúrcia, se m'infiltrava. Crec que la melancolia -si no és malaltissa-comporta, d'alguna manera,un cert valor de les coses de la vida com si fossin reunides en una preciosa perla al marge de tota transacció. Ben segur que ha estat la melancolia la que ha establert el parale·lisme i l'apropament en la lectura. El futbolista, ben segur que no.

Roquis ha dit...

Posa un pilota a la teva vida i encara que tots siguem adults, segur que la botam sense que ningú ens miri.....

M'encanta com fas servir els signes de puntuació, ses pauses deixen espai per imaginar.

- assumpta - ha dit...

BRANCALÚA, Es verdad, la cantidad de gratos recuerdos que acumulamos de aquellas pequeñas cosas... Celebro que te guste la foto que he puesto de caràtula. Fué realmente un atardecer de ensueño. Mil bicos para ti, preciosa!

SILVIA, Molts de nosaltres, tenien un poble quan érem petits. (En el meu cas, era només estius i festes i tot i això em va marcar uuufff! Ni t’ho imagines!). Celebro que a tu també t’hagi dut bons records. Un petonet ben dolç per a tu!

KHALINA, Gràcies Reina, pel teu comentari! Celebro que t’hagi agradat. Merci per la visita. Un dolç petonet!

REBAIXES, Uuuufff! Les teves paraules sempre són com un regal d’aquests àngels que tu esmentes. La història és totalment fictícia, encara que reconec que s’hi poden trobar certes notes que acompanyen un munt de cançons. Crec que ha estat bonic retrobar-se els dos en el temps. És com si haguessin pogut acabar un partit que es va interrompre a la mitja part. Un petó i una dolça abraçada, Anton!

EVA, Tens tota la raó, com ja va dir en Tibau en el seu comentari, tots tenim una pilota vermella en algun lloc. De vegades no cal anar-la a buscar, d’altres potser sí i així podem definitivament passar una pàgina més en el llibre de la nostra història. Petons dolços per a tu, wapaaa!

JOAN, Je,je, Segur que no ha estat el futbolista el que t’ha dut a aquest paral•lelisme. Un polsim de melancolia, no fa mal, fins hi tot ens va bé per acabar de donar gust al nostre menú. Però bé es diu: Un xic de tot i de res massa. Celebro que hagi esta bé aquest viatge teu en l’espai/temps. Gràcies per aquestes paraules teves, rep una abraçada!

ROQUIS, Si, de vegades ho fem obertament, de vegades ens cal intimitat a l’hora de poder jugar amb la nostra pilota vermella i fer-la dansar amb la melodia que millor ens vesteix el moment... Mil petons per a tu, wapaaaaa!

Cris ha dit...

Maco, maco, maquíssim el teu relat, m'ha retornat a la infantesa.... gràcies reina, amb melanconia o no, m'encanta com esrius :) Un gran petó i espero que estiguis molt bé.... bona foto Assumpta!

Arare ha dit...

quina sensació! és com si jo mateixa hagués retornat al meu passat...

preciós, reina mora!

em sembla, a més, que ara ja et distingeixo de l'altra assumpta, hehehe!

un petonet i que tinguis un bon diumenge!

- assumpta - ha dit...

CRIS, M'alegra saber que t'ha agradat. De vegades un polsim de melancolia ens va bé per adonar-nos d'allò que anem deixant pel camí!. Gràcies pels ànims, bonica!
i bona setmana!
;)

ARARE, Celebro que t'hagi agradat aquest conte i que amb ell haguís pogut fer aquest viatge en el temps.
Ah! i que també ens sàpigues distinguir a nosaltres dues, és una bona notícia.
Bona setmana per a tu, Reina!
;)

Joana ha dit...

Records de vivencies que ens duen al record, moments feliços viscuts mai oblidats, que no tornaran.
Un extraordinari post que en porta a la infantessa.
Hi ha coses que es poden repetir però aquelles viscudes amb esser estimats que ja no hi son seran impossible de tornar a viure.
Sols en els nostres records i en la nostra memoria queden plasmats.
Joana