Tribulacions de cap a peus...



No sé ben bé que em passa. Sempre vaig falta de temps per a gairebé tot i cada cop tinc menys temps per a mi/les meves coses. A les nits, em costa moltíssim dormir i quan finalment ho aconsegueixo al cap d’una estona ja toca el maleït despertador. Ara, aviat farà una setmana que em vaig fracturar el dit anular del peu esquerre (el mateix peu que fa 15 dies ja va rebre un bon trau a la part de sota del dit gros i també el que ja té un galindó prou "eixerit") i això em te confinada a casa i immobilitzada tot el dia. Només em fa mal el peu. Quan m’he de moure, l’imprescindible, sembla que vagi treien “brillo” al terra, zis, zas, lliscant els peus plans per terra per a no forçar-ne les articulacions.

En teoria, aquest temps m’hauria de poder servir per a posar-me al dia tan del vostres blocs, com del meu propi, llegir, etc. És a dir, totes aquelles coses per les que sempre demano i imploro més temps. I no és així. La veritat és que no tinc ganes de fer res. No puc dir que sigui culpa de la calor, que a part que l’aguanto bastant bé, aquests dies justament no en fa gaire. Els dies s’haurien de fer eterns i no és així, em passen les hores que no m’he n’adono i no les aprofito per a res. Puc estar-me una bona estona només mirant el paisatge que tinc davant i que conec ja de sobres (i aprofitar les diferents tormentes per a fer quatre fotografies des de la finestra d'on hi ha l'ordinador), o senzillament mirant el sostre del menjador estirada en el sofà. Quan em truquen per saber com estic, tampoc és que tingui massa ganes de donar explicacions. No obstant, l’altre dia varen venir a casa unes amigues i la veritat és que vaig agrair-los-hi la visita. Aleshores hagués volgut disposar de més temps per a continuar xerrant.

A la feina tinc un treball molt particular que només faig jo. Com s’ha de fer diàriament i no pot esperar, l’han de realitzar els meus companys que no hi estan tan avesats. Em dona la impressió que els estic fallant i se que no hauria de ser així. Pateixo massa per tot, les persones, les coses, la feina. Sempre tot ha d’estar perfecte i en ordre i si no és així, res. M’agradaria ser d’una altra manera, però encara que ho provi no puc.
Suposo que som com som i encara que puguem modificar hàbits si ens ho proposem, el fons sempre és el que hi ha i els trets del caràcter no es poden canviar com el que canvia de roba.

Potser és que senzillament necessito fer un resset. Potser ara que he netejat el pap, em sentiré millor. No ho sé.





Vols compartir secrets amb mí??? ...



21 comentaris:

assumpta ha dit...

Gràcies, Cèlia per avisar-me!
Ara ho he canviat a Finestra emergent, a veure si així permet accedir-hi!
Un petó!

Isabel Barriel ha dit...

però... què dius?
Descansa, respira, inspirat i viu...

Violeta ha dit...

Aiiii, pobre. Quin mal, no? No et prenguis les coses tan a la tremenda (a la feina, a la fi, ningú t'ho agrairà).

Espero que et recuperis aviadet. I no pateixis. Aprofita per descansar i relaxar-te.

Molts petons.

Una ha dit...

¿A qué sí,a que el tiempo vuela? No sé cómo pero los viernes llegan volando.
Entiendo muy bien tu frustración,y ese malestar interior no se va ni con el tiempo ni con la necesidad de descansar,ahí se queda la "vocecita" dando la lata porque no podemos hacer las cosas como quisiéramos,pero ánimo que ese dedito ha de quedar perfecto.Besos

rebaixes ha dit...

A veure si t'hauré d'enviar una gaiata...Doncs, mira a caminar amb les cames del cap que son més lleugeres... Per què et matractes tant? Hi surts perdent. A veure si canvies d'una...Anton.

Assumpta ha dit...

Dona... tu voldries tenir temps per totes aquestes cosetes que dius, pero trobant-te bé!!
És clar que si estas incòmoda, si t'has fet mal al peu dues vegades seguides en quinze dies i has d'estar a casa "fent repós", no és el "descans" lliure i tranquil que tu voldries...

La gent molt perfeccionista pateix molt, ja ho sé... i no s'hi val a dir "prent-ho amb calma" perquè és el que tu voldries... però mira, les circumstàncies són excepcionals, deixa't fer a tu mateixa una excepció... Si t'estires al sofà i et passa el temps... doncs que et passi i ja està :-)

Una suuuuuuuuper abraçada!!! :-))

Sergi ha dit...

De vegades el temps ens passa que no sabem ni el que fem. Jo ho relaciono amb l'excés de temps lliure, en tens tant que et fa mandra fer les petites coses que has de fer, i ho vas deixant passar, passar, fins que, caram! ja és massa tard per començar.

mar ha dit...

hola maca!
quant de temps sense passar per aquí... i avui que hi passo et trobo una mica 'patxutxa'...
vinga ànims que segur que quan passin uns quants dies veuràs les coses diferent...
m'ha cridat l'atenció el que dius de la manera de ser... fa dies que hi estic donant voltes a tot això... a mi, m'està servint una mica mirar-me les coses des d'un altre punt de vista, relativitzar el que passa al meu voltant i no depèn de mi...
puc ser exigent amb mi mateixa però aprenc a no arribar a tot arreu i a no fer les coses perfectes i aprenc a equivocar-me i acceptar el meu error...
aprenc a ser més tolerant i acceptar les meves pròpies mancances i a confiar més en els altres... i a deixarlos fer d'altres maneres diferents a la meva...
aix...
perdona per aquest monòleg... però és que m'he sentit tant identificada amb algunes de les teves paraules...
petonet bonica i que tornis aviat a recuperar el ritme que et caracteritza

Marta ha dit...

Entenc perfectament el que estàs passant, jo també sóc una persona molt perfeccionista i patidora, i quan he estat de baixa per alguna malaltia o accident mai he pogut desconenctar de la feina i continuo patint. Fins que un dia vaig conèixer una persona que em va dir no et culpis, perdona't tu mateixa i així com que estaras en pau amb tu tot anirà molt més bé. Ja veuràs probo. Ànims maca!

khalina ha dit...

Assumpta, veig que ja puc comentar. Ahir no va haver-hi manera de dir-te que el post "A les golfes de la ment" m'encantava :)

Anims pel peu. Pel Figarock ja estaràs bé. Ja sé que per molt que diem seguiràs patint pels de la feina, però... amb aquest patiment soluciones alguna cosa? No. T'ho passes malament i tampoc pots ajudar-los.
Mira, tothom té dret a posar-se malalt. Són coses que passen. Tu tampoc estàs de vacances precisament. Altres cops es trencaran un dit d'altres, oi? I sinó que posin substituts (ja sé que a algunes feines no es té costum, però haurien de tenir-ho previst)
No sé si t'he tranquilitzat amb aquest rotllo. Cuida't i que rebis moltes visites animoses. Petonets!

Agnès Setrill. ha dit...

Amí em passa sovint.
És normal que no tinguis ganes de res si estas "lisiada", el malestar, entiinflamatoris,etc.

Que et recuperis aviat!
Respecte lo de les feines:
Separar lo important, de lo urgent, i sobretot del que per tu, és el més important, complicat, ho se...

Trini González Francisco ha dit...

Espero que et recuperis aviat, però no t'angoixis per la feina, perquè ningú és imprescindible, i t'ho dic jo, que estic en una situació laboral similar a la teua.
El que faig jo, no ho fa, ni ho sap fer ningú més. O sigui que, sembla que potser ni em pugui morir mai! ;)

Una abraçada curativa i alleugeridora.

Nuria ha dit...

Espero que estiguis una mica millor... i per la feina no et preocupis, fés cas a la frase de Lincoln que tens posada en el teu bloc.

I relaxa't.


Una abraçada.

Mon ha dit...

ep, sobre tot cuida't que si no ho fas tu es mes dificil que els altres t'ho facin....una abraçada i mil petons mal comptats

sargantana ha dit...

creus que uns petons podrian millorar alguna coseta?
t¡en deixo un pilot dons...
sargantana

Salva Piqueras ha dit...

Sí filla, ens passem la vida demanant més hores al dia i quan les tenim... però tampoc ha de ser dolent del tot perrejar una mica, no??? Ara, un article diari al bloc sí que te l'hauries d'exigir!! A recuperar-se...

Ferran Porta ha dit...

Aquesta, la del temps, deu ser una de les qüestions en què més urgentment hauriem de treballar els humans. Ens passem més "temps" patint pel que no podem fer, que gaudint d'allò que podem fer! M'ho estic treballant; segur que tu també pots.

Pel que fa al tema de la feina i les teves responsabilitats, Assumpta, ningú, NINGÚ no és imprescindible. Un altre dia serà un altre company, qui no pugui venir per malaltia o accident, i ¿oi que no pensaràs 'quina barra'? Doncs això mateix! Preocupa't per curar-te el peu i posar-te bé, però per res més!

Una abraçada animosa.

Joana ha dit...

Assumpta!
Entenc perfectament el que estàs passant
Ja saps que jo he també he tingut"entrepusades" i he tingut que estar de baixa.
Jo també sóc una persona molt patidora i em sentia malament d'estar de baixa quan veritablement era impossible anar a desenvolupar la meva feina.
No hem podia desconectar.
Ja saps que quan em trucaves sempre preguntaba com anava tot.
Pensaba que la gent del meu departament aniri més de bólit, perqué faltaba.
Quan realment assumpta som nosaltres mateixes les que hem de cuidar-nos.
Ja ho saps!!!!!!!!
anims i endavant!
Joana

Azu ha dit...

Es curios com amb l'ultim parraf que escrius...Pateisso massa per tot....em sento tan identificada amb tu. Es que no es pot fer mes, no podem canviar. M'ha fet gracia que fins i tot els teus llibres preferits també mel's he llegit i m'han agradat molt. Alguna cosa deu ser això de ser del mateix día.
Ara que tens el peu aixi, podríes esciure alguna cosa com ara el guió de LA VENTANA INDISCRETA...jejeje
Espero que no sigui res això teu del peu i que aviat puguis tornar a fer el día a día, perque no estiguis patint.
Una abraçada bonica

Els del PiT ha dit...

Vet aquí el per què de tot plegat!
Quina mala... llet, eh?
Esperem que almenys sàpigues com posar-te, encara que sigui escarxofada del sofà estant...
Paciència.

Ostres quina mala...!

bajoqueta ha dit...

Osti espero que estigues una mica més animada ja.
Fot quan la vida se para per una malaltia o un mal de peu, o braç o lo que sigue. Però intenta buscar totes aquelles coses que volies fer i no tenies temps.
I a la feina ja s'en sortiran ja voràs, tu descansa!