Hi havia una vegada...




Hi havia una vegada una nena que va haver d’estar-se un quants dies a casa, sense poder fer gaire cosa més que guaitar per la finestra i plenar-se el cap de cabòries. Era diumenge i fora hi lluïa un bon sol. Un sol d’aquells que convidava a sortir i esvair-se de tot. Com era una mica capsigrany va rumiar-s’ho un parell de cops, però finalment decidí (tot escoltant la veu de les orenetes que voltejavent davant seu), que de cap manera podia restar-se allí immòbil ni un minut més, calia aprofitar el dia.

El primer que va fer, fou agafar el tren amb destí al Parc d’atraccions de Sumpti. Aquell era un viatge que es pagava amb només un somriure, el mateix que el maquinista sempre dispensava a tots els nens i nenes.

El tren deixava just a l’entrada mateix del parc i el primer que feien aquells petits ulls, era engrandir-se com l’imponent nòria.
Encara no s’ho havia pensat, que els peus ja hi eren allí davant fent cua. La música s'inicià al mateix temps que la nòria va començar a enlairar-se. En un dit i fet, era allí asseguda fem tombs i més tombs; i en cadascun d’ells veia el món fer-se més i més petit. Per un instant va creure que fins i tot havia tocat el cel amb la punta dels seus dits.

El següent pas eren els cavallets. Els de veritat li feien una mica de respecte, però aquests eren perfectes!. Com havia decidit passar-s'ho bé aquell matí, va triar el de color vermell. Li va semblar que era el color més alegre de tots els que hi havia. Els cavalls semblaven moure's en l'espai amunt i avall, però sense deixar de tocar gairebé el terra, i el recorregut era una mica curt. A cada volta hi veia el noi dels gelats amb el seu carret allí palplantat i que semblava mirar-la només a ella.


Al cap d’una estona, va decidir que li agradava més veure el món des de l’aire, com en la nòria i així va anar a fer voltes i més voltes en el avions. Allò era més emocionat. Quan agafaven velocitat, tancava i obria els ulls i així s’imaginava lliure con un ocell. Com va voler muntar en tots tres, a l’acabar la sessió i en trepitjar de nou el terra, va veure que anava fent “esses” com les serps.
Calia prendre’s un respir... o millor encara, un respir i un gelat. Aquest cop no s’ho va haver de pensar, va anar cap a ell i tota decidida li’n va demanar un ben gros de xocolata i nata. Ell, vermell com un perdigot li va servir la comanda i no li va cobrar, va dir que aquell dia la convidava ell, que ja pagaria el proper dia que tornés. Cofoia com una princesa de conte ella i el seu gelat de xocolata amb nata, van anar en busca de noves emocions.


Mig encantada encara amb el pensament posat en el repartidor de gelats, la calor que feia, i que l’hi agradava d’assaborir-lo sorbet a sorbet, el gelat regalimava per tot arreu.
Llavors va descobrir “la casita de turrón” i va pensar que allà, a l’ombra, podia gaudir-ne plenament d’aquella meravella de cucurutxo bicolor tan delicadament preparada.

No totes les coses són el que semblen, això li havien explicat moltes vegades. I un cop dins, va descobrir que aquell lloc no era el que aparentava ser. Aquella caseta tant dolça, era en realitat el cau de la bruixa Menjasons. Estava clar que mai més, no podria refiar-se només d'aparences. El cor li bategava més ràpid que els tombs de la nòria... el gelat amb l'ensurt li va caure i s'havia fos damunt dels seus peus... la vella bruixa que s'atançava... estava desesperada...!

Per sort, va notar una ma que agafava la seva. Era el noi dels gelats! al seu costat i encara vermell com un tomàquet la venia a rescatar de les urpes d’aquella vella bruixa Malsons, disfressada de velleta de conte ensucrat.

Els ulls li brillaren més que el sol, estava cantat que aquell era l’amor de la seva vida per sempre més i molt més.

El primer que va fer en tornar del parc, fou trobar-se amb la seva amiga de l’ànima i del "mundo mundial" per a explicar-li amb pèls i senyals totes les emocions viscudes, sense deixar-ne pas cap ni una.
I així, van estar parlant i parlant durant hores... que si tomba, que si gira... fins que de cop...

Oh! Déu meu! Però que és aquest soroll tan insuportableeeeee!

El despertador la va tornar a la crua realitat.
Llavors, s’adona que tot havia estat només un somni...
O potser no...el noi dels gelats restava dormit just al seu costat!.



Vet aquí un gos, vet aquí un gat... que aquest conte s'ha acabat.


* * * *


Les joguines mecàniques són reproducció de les que es feien abans. Aquestes les vaig adquirint peça a peça, cada vegada que visito el Museu de Joguets i Autòmats. Així també com les nines retallables.

El conte de “la casita de turrón”, me’l van comprar els meus pares quan era petita i sempre ha anat amb mi a tot arreu on vaig.



Avui com no puc fer gran cosa, m’he decidit a netejar cadascuna de les peces i vet aqui, com una cosa porta a l’altra... i escribint aquestes ratlles m’ha passat una bona estona. Desitjo que a vosaltres també.

;-)

No deixis de compartir els altres secrets...de ben segur que avui t'encantaran!




26 comentaris:

Wayfarer ha dit...

Quin escrit més bonic! M'ha agradat molt! Espero que estiguis gaudint de l'estiu! Ja em crec una mica més que he acabat però la sensació és estranya! Espero que ens segueixis deleitant amb aquests escrits. Bon estiu!

zel ha dit...

Preciós, he tornat a sentir-me al Museu del joguets a Figueres, on hi he vist un munt de joguinetes com aquestes... i en vaig comprar als meus fills quan eren petits, quina delícia!!!

Petons, preciosa!

the silver blue sea ha dit...

Gràcies Assumpta per haver-me acompanyat a fer un passeig com aquest amb tanta sensibilitat. Que et milloris, guapíssima!
Una abraçada ben forta.

sargantana ha dit...

jo, com la zel, tambe he pensat que habies vingut a figueres.
al museu del joguet
hi has estat mai?? hi disfrutaries de debo...segur!!

rebaixes ha dit...

Un aplaudiment per a tu com a autora i a tot el que hi has esmerçat. He que t'ha passat el mal de peu? Fins he vist un somriure de satisfacció entre ssdalada i dolça quan has acabat, Jo m'he amorrat a lalletra i avall, avall,... i les fotos acabaven de refermar l'escrit. Quina preciositat has deixat avui et mereixes més que mai un petóooooooooooo d'admiració, Que m'agrada que et sentis bé. Per dins em votava el cor, com el tic tac d'aquell rellotge del meu escrit.
venga que el dilluns donarás un cop de peu i et treuràs tota la malestruga. Anton.

khalina ha dit...

quin conte tan i tan bonic! I acompanyat de boniques imatges. I amb un final feliç :)

No coneixia aquest museu de joguines de Verdú. En el de Figueres sí que vaig estar-hi fa uns anys.

Espero que millori el teu peu.

XeXu ha dit...

T'ha sortit un conte molt maco amb les teves joguines! Tenen un encant especial, ara tot és tan prefabricat...

Marta ha dit...

Precioses les fotos i el conte t'ha sortit rodó.

Joana ha dit...

assumpta!
Precioses les fotos i el conte meravellos.
M'he endinsat en la meva infancia recordant tos aquests estris tant i tan bonics.
A mi m'agradaria tant tornar a tenir una noria que hem va regalar el meu pare!Però dificil és perqué la botiga ja es tancada.
Varen posar un cartell a l'establiment dient que tancaven per jubilació, com tins molt bona relacio amb els botigues, vaig entrar-hi i li vaig dir Neu no tindries pas una noria que tenieu amb ninets diu no, alló es va acabar tot!
Et parlo de 32 anys enrera!
Quina la meva inocencia de pensar que encara la trobaria.
Quin"tio vivo" més bonic
I, el llibret de "turroó!
Precios assumpta
Enhorabona "escriptora"
Joana

Jo mateixa ha dit...

Moltes gràcies per aquest conte tan preciós.
A mi també m'agraden els qeu tenen final feliç, i aquest és una delicia.
millora`t.

mar ha dit...

un conte ben dolç per una tarda de diumenge una mica... mandrosa...
petons!

garbi24 ha dit...

Despres de tants de dies sense assumpta, et tinc que dir que el primer que llegeixo t'ha quedat rodó.
Un petonasssssssssssssssssssssss

Anònim ha dit...

felicitats, un conte precios... i el museu de joguets de verdu també ho és! visita inaludible, ni punt de comparacio amb el de figueres...

brancalúa ha dit...

Me ha encantado este cuento.
Espero que te recuperes pronto de tu pie....me recuerda mi primer año en Barcelona(hace ya casi dos decadas)que en pleno "merde"traslado,muebles,colegios.....me rompí un dedo del pie y decidí después de la gran evidencia de inmovilismo comenzar mi novela, la que nunca acabé.
Petonets

Violeta ha dit...

Que bonic el conte, Assumpta. Mira, ves per on, una bona manera d'aprofitar la teva conval.lescència, no? Si és que no et saps estar quieta tu...

Les joguines que has fotografiat són precioses. Algunes em porten records a mi. Jo tenia un pollet que anava amb una clau i que m'encantava. De gran vaig trobar-ne un igual en una botiga i el vaig comprar. Em segueix encantant.

Molts petons.

Salva Piqueras ha dit...

D'això... m'ha quedat un dubte: el tio dels gelats li va regalar un altre cucurutxu de xocolata amb nata??? Si és que sí, això és amor!!!

Apa, ja pots començar a pensar en el post d'avui, que l'hora que deixis enrera no tornarà.

Azu ha dit...

Segur que de joveneta t'agradaba el personatge de la Jo de MUJERCITAS, que era la germana escriptora. O no?

petonets

Centre Hípic el 7 ha dit...

El conte m'agradat i voldria saber qui es el noi aquest dels gelats a veure si m'haure de posar gelos. Que tu digis que et fan por els cavalls de veritat, no se si es una broma.
Recuperat que aixo de compartir l'ordinador tantes hores no m¡agrada.
un peto del nen dels gelats.
Josep

Assumpta ha dit...

Assumptaaaaaaaaa!!!
Has inventat un conte per poder mostrar-nos aquesta meravella de joguines!! :-)))

Hi ha una papereria-jugueteria a Barcelona, a prop de l'Hotel Ritz, que tenen joguines així i, si alguna vegada passem per allí, sempre m'aturo a mirar!!

I tenim les mateixes nines!! :-))
Ara, en veure el teu post, he anat a mirar el meu i he vist que allí,
en un comentari, ja m'ho havies explicat!

Una afició molt, molt maca!! :-)

Espero que el peu vagi evolucionant bé :-)

Blaudemar ha dit...

T'anava a preguntar si feies col·lecció de joguines antigues, però ja he vist l'explicació del final de la història.
Les trobo molt més maques que les joguines d'ara... Vaja, com a mínim permetien que els crios fessin volar la imaginació molt més que ara...

També aprofito per dir-te que vagi bé la recuperació del peu... i no et sentis culpable pel que no pots fer o no poden fer si no hi ets tu... que el primer ha de ser el primer, sempre.

Una abraçada!

Ma-Poc ha dit...

M'ha agradat molt el teu escrit i aquestes joguines... són molt boniques!

Eva ha dit...

Ooooh! M'ha encantat i veure aquestes joguines ha despertat temps passats....
Salut!!!

rits ha dit...

tot un petit tresor que cal guardar i cuidar molt!
molt boniques!!!

mai he estat al museu de joguines de Figueres, xò moltes persones me n'han parlat molt bé!

Els del PiT ha dit...

Doncs quina bona estona que has passat fent neteja!
I quina xulada d'història, digna de les amigues amigues del món mundial!
:-)

bajoqueta ha dit...

Quin conte més bonic!

Cèlia ha dit...

M'he quedat bocabadada, fantàstic! Un fort aplaudiment! M'ha encantat!