He llegit la notícia que properament, ara sí, sortirà a la llum una nova cançó Now and then (també se la coneix com I don’t want to lose o Miss you). Aquest tema el va composar John Lennon cap als finals del 70 on sembla que hi restava guardada una “demo” en l’apartament de l’edifici Dakota on residia (i davant del qual fou assassinat). Ara en Paul, sembla tenir unes ganes bojes per a que aquesta cançó vegi la llum, fent muntatge amb totes les seves veus. No sé, hores d’ara aquesta “novetat” no em fa ni fred ni calor.
Prefereixo escoltar/sentir les que van fer ells originàriament.
Prefereixo escoltar/sentir les que van fer ells originàriament.
També anuncien el 09/09/09 la sortida d'un joc basat en ells, The Beatles Rock Band.
Ha plogut molt des d’aleshores. No puc pas recordar quina va ser la primera cançó que vaig escoltar d’ells, ni on, ni quan... encara que m’agradaria. Però el que sí recordo és que des de sempre van fer-se un lloc dins meu. Musicalment parlant vaig créixer amb ells, encara que no va ser fins al 16 anys que vaig poder adquirir personalment el primer Lp. Fou a Discos Castelló del carrer Tallers, tot un referent, i era Please, please me. Poc a poc, o potser no tant, em vaig anar comprant tota la resta. Crec que ho tinc gairebé tot d'ells. Com desprès van venir els cassette i els cd’s, també es van anar incorporant a la col·lecció, encara que sóc de les que penso que la bellesa del ritual que comporta posar un disc de vinil a la platina..., i aquell so característic... no és comparable a la fredor d’un cd, ni molt menys al nyigo-nyago dels cassettes.
No sabria escollir una sola cançó com a millor, o com la que més m’agrada. N’hi ha molts noms tòpics i fins hi tot massa típics, o és que hores d’ara ho són ja gairebé totes. Ni tant sols un Lp en concret. Tant m’agrada escoltar With de Beatles, com el canvi que van poder ensenyar-nos en Revolver, com la "dolçor" del Sgt. Pepper’s & Lonely hearts Club Band, con Let it be. Van anar evolucionant en el temps a cada nou disc i cadascun d’ells conté veritables joies de ser escoltades en funció del nostre moment. Fins hi tot alguna vegada m’he passat de nou l’esbojarrada pel·lícula de Help. A l’escola, ens duien al Palau de la Música a les sessions de Cineforum. Allí les vaig veure per primer cop. Sé que parlo de fa molt anys, no sé si algú de la meva “quinta” ho recorda. Si fos així que m’ho faci saber.
Encara ara, de vegades, amb permís dels veïns (no la poso gaire forta) em puc passar gairebé tot un dia fen sessió beatlemaníaca. Podria dir que em sé totes les seves cançons.
Durant molts anys somniava que potser arribaria el dia on tornarien a poder tocar junts, malgrat les seves (directes i indirectes) discrepàncies. Amb la mort d’en John tot és va acabar. La seva mort justament, em va sorprendre a Londres. Hi ha una imatge, que sempre m’ha quedat gravada a la retina... fou el dia 09 de desembre de 1980 (el dia desprès de morir en John), per la tarda, davant del Thames, va venir un noi de color i va seure’s a prop. Duia un d’aquells radio-cassettes gegants de l’època i la cançó que anava sonant i que llavors acabà era I and love her, en van venir més i durant una bona estona no ens varem moure d'allí. No sé com explicar-ho, però tot i el fred que hi feia, va ser una estona màgica i plena d'escalfor... ufff!
No em calen més “noves” cançons, mai no ho podran ser d’ells quatre, o sigui que “Let it be”. Per això senzillament “I love them”.
I no: ”Now and then”, si no: “Forever”...
Ha plogut molt des d’aleshores. No puc pas recordar quina va ser la primera cançó que vaig escoltar d’ells, ni on, ni quan... encara que m’agradaria. Però el que sí recordo és que des de sempre van fer-se un lloc dins meu. Musicalment parlant vaig créixer amb ells, encara que no va ser fins al 16 anys que vaig poder adquirir personalment el primer Lp. Fou a Discos Castelló del carrer Tallers, tot un referent, i era Please, please me. Poc a poc, o potser no tant, em vaig anar comprant tota la resta. Crec que ho tinc gairebé tot d'ells. Com desprès van venir els cassette i els cd’s, també es van anar incorporant a la col·lecció, encara que sóc de les que penso que la bellesa del ritual que comporta posar un disc de vinil a la platina..., i aquell so característic... no és comparable a la fredor d’un cd, ni molt menys al nyigo-nyago dels cassettes.
No sabria escollir una sola cançó com a millor, o com la que més m’agrada. N’hi ha molts noms tòpics i fins hi tot massa típics, o és que hores d’ara ho són ja gairebé totes. Ni tant sols un Lp en concret. Tant m’agrada escoltar With de Beatles, com el canvi que van poder ensenyar-nos en Revolver, com la "dolçor" del Sgt. Pepper’s & Lonely hearts Club Band, con Let it be. Van anar evolucionant en el temps a cada nou disc i cadascun d’ells conté veritables joies de ser escoltades en funció del nostre moment. Fins hi tot alguna vegada m’he passat de nou l’esbojarrada pel·lícula de Help. A l’escola, ens duien al Palau de la Música a les sessions de Cineforum. Allí les vaig veure per primer cop. Sé que parlo de fa molt anys, no sé si algú de la meva “quinta” ho recorda. Si fos així que m’ho faci saber.
Encara ara, de vegades, amb permís dels veïns (no la poso gaire forta) em puc passar gairebé tot un dia fen sessió beatlemaníaca. Podria dir que em sé totes les seves cançons.
Durant molts anys somniava que potser arribaria el dia on tornarien a poder tocar junts, malgrat les seves (directes i indirectes) discrepàncies. Amb la mort d’en John tot és va acabar. La seva mort justament, em va sorprendre a Londres. Hi ha una imatge, que sempre m’ha quedat gravada a la retina... fou el dia 09 de desembre de 1980 (el dia desprès de morir en John), per la tarda, davant del Thames, va venir un noi de color i va seure’s a prop. Duia un d’aquells radio-cassettes gegants de l’època i la cançó que anava sonant i que llavors acabà era I and love her, en van venir més i durant una bona estona no ens varem moure d'allí. No sé com explicar-ho, però tot i el fred que hi feia, va ser una estona màgica i plena d'escalfor... ufff!
No em calen més “noves” cançons, mai no ho podran ser d’ells quatre, o sigui que “Let it be”. Per això senzillament “I love them”.
I no: ”Now and then”, si no: “Forever”...
16 comentaris:
Mai he estat beatlemaníaca, però ells sempre han estat allí, com la música de fons. Suposo que això reactivarà les vendes de la seva música ... o les baixades de l'emule :)
Hola Assumpta!
El teu escrit m'ha arribat al cor. M'encanten els Beatles desde que sóc petita. La influència d'aquest grup en la meva vida és tant forta que crec que sense la seva música jo no seria la mateixa persona.
La cançó "And I Love Her" és la meva preferida em porta tants records bonics i estimats que em fa mal el pit i tot.
Gràcies per compartir els teus somnis!
Petonets desde el Delta!
En saps molt de tot això, pel que contes... Jo no en se pas res.Un ha de estar aferrat a coses que les pot guardar tota la vida i en certs moments ajuden a seguir. Son com una gaiata on apoiar-se per caminar en temps dificils.
En aquell temps caminava sense pesar ni en mi ni en res,...Més tard vag despertar, peròl temps perdut n es recupera... Guarda'l aquets bagatge tens un gran capital. // t'he votat // Anton.
A mi m'agraden els Beatles, suposo que de sentir-los del meu pare. A casa tenien uns quants vinils d'ells.
Serà curiós sentir aquest nou muntatge, encara ells quatre ja no hi seran mai més
No crec que sigui bona idea fer un muntatge amb les seves veus i crear una altra cançó, poden dir les mateixes paraules però en un altre context i per tant per cantar-les s'ha de fer de viva veu.
Jo crec que si es bo que es vagin fent coses sobre ells , doncs així cada vegada van agafant més adeptes i farà que els seus seguidors no es vagin perdent en el temps .
Això si sempre respectant la seva gran feina .
Hem arribat a un punt que ens pensem que gràcies a la tecnologia tot és possible, fins i tot desenterrar el Beatles. I no, hi ha coses que per moltes mescladores atòmiques que tinguem no es poden repetir. Aquell gall que eren capaços de convertir en un crit, aquells crits dels fans de fons, aquelles mirades còmplices... let it be.
M'encanten els beatles!La seva musica, la lletra de les seves cançons...
Són genials!
Si que hi entes la "moraleja" si...
Un petó :*
segur que aquesta nova cançó serà un èxit comercial, com a mínim
Són meravellosos, mai no hi haurà una altra banda com ells. Petonets!
Estic d'acord amb el que dius. Beatles forever!
A mi m'encanten els Beatles però pel que et llegeixo veig que en saps molt, molt més que jo :-)
Quan jo els vaig "descobrir" ja s'havien separat però, tot i així, com sempre s'han sentit, doncs els he anat escoltant :-)
Mon germà tenia un CD d'ells, però jo mai n'havia tingut cap, el que tenia eren cintes de cassette!! :-) el que passa és que ja vaig començar pels recopilatoris i tal. Em va fer una il·lusió bárbara un doble cassette anomenat "The Beatles live at the BBC" on, a part de cançons, també hi havia trossets en que parlaven, explicaven alguna cosa :-)
També un quadruple cassette "The Beatles Anthology" què maco!!!
Després, ja en CD els "Number One" per suposat i aquell que va sortir fa uns tres anys, tot experimental ell "The Beatles Love"...
Per altre part, entre la tradicional "rivalitat" entre seguidors de John y Paul, jo sempre, sempre he estat de Paul, per la qual cosa em vaig passar sense por als Wings... i, per cert, aquest matí he estat cantant per casa a plè pulmó el "No more lonely nights" jejeje aquí la deixo per tothom que la vulgui escoltar...
I d'en Paul, hi ha cada cançó tan preciosa... ufff qualsevol dia li dedico un post perquè m'estan venint un munt de cançons al cap :-))
Quan he dit "mon germà tenia UN CD" volia dir un LP!!! :-))
Ah!! I que no he respost a la pregunta principal... Jo trobo que si existeix aquesta maqueta, doncs està bé que la publiquin, com diu en Garbi, així s'aniran donant a conèixer a les noves generacions :-)
No m'han agradat mai especialment, els Beatles, i suposo que les cançons que conec d'ells són precisament les tòpiques i les típiques, hihihi!, prò estic d'acord amb la idea que un cop un grup s'ha separat i no es pot tornar a reunir per raons evidents, cal acceptar-ho i poder gaudir dels èxits que havien tingut... i no voler espatllar-ho aprofitant-se d'aquest èxit passat. Sempre he pensat que van ser quelcom de molt gros i molt important, que van fer una feina increïble i que eren bons artistes; aquest nou senzill l'únic que mostra és «vaig curt de pasta». I és una llàstima...
Hola Assumpta!
El teu escrit m'ha arribat al cor. M'agraden els Beatles
Quan era adolescent i anava a Maristes a la carpeta de dibuix que era molt lletja negra, tothom l'havia de portar igual, em vaig comprar al "simago" unes postals dels Beatles
L'altra dia casualment em varen duu la xapa dels Beatles.
Ma la van portar del cafe que tenen a Londres!
Enhorabona assumpta!pels teus escrits meravellosos
Una abraçada
Joana
Els Beatles... tal com recordo hi havien, en aquella època, dos catalitzadors que acceleraven les reaccions del cor a gran nombre de desenvolupadors de la personalitat. Uns eren més del Rolling, altre érem més dels Beatles. Més, vol dir que coincidíem, uns i altres, en alguna que altre caço, esperada, dels Rolling o dels Beatles. Han quedat peces entranyables, que encara ara son revitalitzades per versions magnífiques.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada