Tribulacions de cap a peus...

No sé ben bé que em passa. Sempre vaig falta de temps per a gairebé tot i cada cop tinc menys temps per a mi/les meves coses. A les nits, em costa moltíssim dormir i quan finalment ho aconsegueixo al cap d’una estona ja toca el maleït despertador. Ara, aviat farà una setmana que em vaig fracturar el dit anular del peu esquerre (el mateix peu que fa 15 dies ja va rebre un bon trau a la part de sota del dit gros i també el que ja té un galindó prou "eixerit") i això em te confinada a casa i immobilitzada tot el dia. Només em fa mal el peu. Quan m’he de moure, l’imprescindible, sembla que vagi treien “brillo” al terra, zis, zas, lliscant els peus plans per terra per a no forçar-ne les articulacions.

En teoria, aquest temps m’hauria de poder servir per a posar-me al dia tan del vostres blocs, com del meu propi, llegir, etc. És a dir, totes aquelles coses per les que sempre demano i imploro més temps. I no és així. La veritat és que no tinc ganes de fer res. No puc dir que sigui culpa de la calor, que a part que l’aguanto bastant bé, aquests dies justament no en fa gaire. Els dies s’haurien de fer eterns i no és així, em passen les hores que no m’he n’adono i no les aprofito per a res. Puc estar-me una bona estona només mirant el paisatge que tinc davant i que conec ja de sobres (i aprofitar les diferents tormentes per a fer quatre fotografies des de la finestra d'on hi ha l'ordinador), o senzillament mirant el sostre del menjador estirada en el sofà. Quan em truquen per saber com estic, tampoc és que tingui massa ganes de donar explicacions. No obstant, l’altre dia varen venir a casa unes amigues i la veritat és que vaig agrair-los-hi la visita. Aleshores hagués volgut disposar de més temps per a continuar xerrant.

A la feina tinc un treball molt particular que només faig jo. Com s’ha de fer diàriament i no pot esperar, l’han de realitzar els meus companys que no hi estan tan avesats. Em dona la impressió que els estic fallant i se que no hauria de ser així. Pateixo massa per tot, les persones, les coses, la feina. Sempre tot ha d’estar perfecte i en ordre i si no és així, res. M’agradaria ser d’una altra manera, però encara que ho provi no puc.

Suposo que som com som i encara que puguem modificar hàbits si ens ho proposem, el fons sempre és el que hi ha i els trets del caràcter no es poden canviar com el que canvia de roba.

Potser és que senzillament necessito fer un resset. Potser ara que he netejat el pap, em sentiré millor. No ho sé.

Vols compartir secrets amb mí??? ...