Sis mesos... i el post número 100

Botiga de somnis

Avui fa exactament sis mesos que vaig encetar aquest bloc, a més, aquest és el post núm. 100 i 50 de vosaltres heu decidit fer vostres els meus somnis.

Fins avui mateix no m’he adonat d’aquesta casualitat, i he pensat que potser era moment de fer-ne un petit balanç de tot el que m’ha representat.
El vaig iniciar una mica per casualitat. Aquells dies no eren els millors per a mi, tot i ser el més d’agost amb festes, retrobament d’amics, familiars, etc. hi havia coses que furgaven massa dins el meu cap, era com un trencaclosques sense cap peça encaixada. Tot seguint els consells del meu marit, vaig creure que aquesta nova activitat, com a mínim em permetria dispersar per una banda les cabòries de trobar-me sense feina, sense atur i amb un futur incert... i per altra, donar volada als meus somnis dins la realitat del dia a dia. Uns en forma de pensaments, altres de vivències, de fotografies, de curiositats... una mica de tot.

El 30 de setembre vaig tornar a la feina de Lleida, que havia deixat el mes d’abril (per anar-me a treballar a Tàrrega, on resideixo i que com ja havia dit, va ser el meu error de l’any).

Retrobar-me de nou amb tots(es) els companys de feina i la meva cap, com si el temps no hagués passat i tornar a la rutina diària... així com l’alegria que em reportava el saber que a “l’altra banda” d'una freda pantalla d'ordinador hi havia algú, que encara que no el conegués, sentia els seus batecs..., van ser per a mi, la millor medecina.

Finalment, les peces del trencaclosques es van anar encaixant una a una fins a dibuixar un bonic mosaic.

M’adono que el bloc n’és una d’aquestes peces, que ara sense ella res ja no seria el mateix, el dibuix no estaria complet. I com en un joc de miralls, aquesta peça és alhora el resultat de moltes petites peces que sou cadascú de vosaltres i que sense elles, res no tindria sentit.
Lamento no poder visitar-vos a tots tant com m’agradaria, ni tan sols publicar totes les coses que passen pel meu cap i pel meu voltant. M’haureu de disculpar. Les hores són les que són i no les puc allargar o aturar com en els rellotges tous d’en Dalí.

Però vull fer-vos saber el molt que m’heu fet gaudir, riure, plorar, en definitiva “sentir” amb cadascun dels vostres post i el molt que m’heu aportat i ajudat amb els vostres comentaris al meu. D’això se’n diu compartir. I així m’agradaria que seguís, compartint entre tots les nostres realitats i els nostres somnis tan diferents i tan iguals alhora perquè n’hi ha coses que no tenen preu, que no es poden pagar amb diners i aquesta n’és la millor mostra.

Per tant... balanç positiu !!!

I una vegada més us dic, gràcies per ser-hi !

Per cert, que millor que celebrar-ho (i compartir-ho) amb una festa d’alegria com la del Carnestoltes !!!

(llàstima que no ho hem pogut arrodonir amb una Victòria del Barça, però no defallim, tornarem a lluitar, tornarem a sufrir... i tornarem a vèncer !)

Fotografies:
(1) Antonia Jurado (Venècia)
(2 i 3) Dalí i Magritte, respectivament (google)