Participació al 95è Joc literari


M’he acostumat a la seva absent presència, perquè de fet, portem gairebé tota la vida juntes.

La mare m’explica que quan era petita em duia al parc, i quan tot just feia les meves les primeres passes i em deixava anar de la ma, sempre corria a refugiar-me entre les seves immòvils cames. Suposo que deuria ser com aconseguir un premi, doncs el primer que feia en arribar-hi era girar-me i oferir-li un gran somriure.

Mentre corrien els anys, entre joc i joc, berenava sempre a la seva ombra, un llonguet, una coca de sucre, o un entrepà de formatge, tant se val, si era al seu resguard.

Recordo que quan tenia quinze anys, també sota el seu ampar, vaig sentir per primera vegada la tendra dolçor d’uns altres llavis besant-me els meus...

I avui dia, segueixo passant pel seu davant, anant i tornant de la feina.
Mai puc deixar de mirar-la i sempre sembla dir-me:

“Tu tens la sort de ser una dona amb totes les seves qualitats, aprofítales!. Segueix sempre el teu camí, endavant i amb fermesa, mantinguis el teu front ben alt i malgrat les adversitats de la vida, fes sempre un pas endavant i continua caminant”

18 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

moltes gràcies per la teva participació

una que bada pels Núvols ha dit...

Si que estàs enfeinada amb les participacions a relats conjunts!!

Està molt bé! El poder de les dones! ;)

zel ha dit...

Assumpta...anem de bòlit, eh? I si muntem una paradeta paral.lela i que escriguin els amos de Relats i Jocs literaris? jejejeje...
Bon relat, maca!

Carme ha dit...

Enfeinades, però divertides, oi?
Un relat molt positiu. M'agrada.

kweilan ha dit...

És un relat que ens fa reflexionar sobre les coses que tenim i que hem d'apreciar. Molt bé, Assumpta!

Jordi Pinyol ha dit...

Un relat molt tendre. M'agrada!

rebaixes ha dit...

He gaudit de tot el recorregut que has fet... Meravellós el relat, no la figura. Tinc una pena sols de pensar que un ser humà pot ser-ne privat de tants elements. Et felicito... / Jo no he pogut deixar la ploma de banda ja que entre celles em crucificava la idea de un ser així,L'escrit es un sarcasme a la idea que molts tenen de la dona,Quan el llegeixis busca aquest doble sentit... Crec que he baixat molt, però al final encara la necessiten encara que no més sigui.../ Tu amb la teva estima hi has posat rl punt culminant d'un misteri que et segueix innexorable on siguis, on vagis. Segurment que li faras treure els braços per collir-te amiga i besar-te com amor etern entre els seus llavis, i caminant amb ses cames misterioses prevenint-te de mals oratges.Anton.

Joan M. Garcia ha dit...

De vegades necessitem d'un referent, d'un amulet on apuntalar-nos per agafar embranzida i seguir endavant. Especialment hem quedo amb la teva darrera frase, que és tota una filosofia de la vida, en 69 caràcters: Malgrat les adversitats de la vida, fes sempre un pas endavant i continua caminant.
Enhorabona

òscar ha dit...

una companyia que, a més de donar ànims, mai no abandona.
molt bonn relat, assumpta!

Cesc ha dit...

m'agrada el final, sempre un pas endavant, sempre caminant :)

Eva ha dit...

D´aixó es tracta... d´anar sempre endavant...
M´ha agradat molt...
Petons!!!

Violeta ha dit...

Assumpta, que bonic i emotiu el teu relat.

Petons.

rits ha dit...

Un escrit molt maco!!
m'agrada molt això de malgrat les adversitats, cal continuar caminant. M'ho guardaré ben guardat!

Joana ha dit...

Els records de quan erem petits enforteix els moments de la vida actual.
Recordo quan era petita aquella botiga de "xuxes"que havia al carrer Major on ara el Zara, els diumenges a la tarda, la mare em comprava "petits dolços" sempre que passo em ve la imatge aquelles passejades que feia amb ella.
A finals de novembre vaig perdre"la iaia", no hi ha dia ni moment que no pensi en ella, però aquells records tant materials com sentimentals que tinc em reconforta la seva "abséncia".El que feim juntes, on anavem, les estones a la seva vora, i viure amb ella l'envelliment d'un ser.
Assumpta, un relat molt tendre.
Endavant amb els teus jocs literaris.
Ets genia!
Joana

Cèlia ha dit...

Jo també em quedo amb el final: "Tu tens la sort de ser una dona amb totes les seves qualitats aprofitades..." perquè és allò que m'agradaria poder dir algun dia a la meva filla, que no sigui una dona escapçada com el model... Un relat preciós! I valent!

pande... ha dit...

Hola preciosa!!

Hoy estoy desvelada como tantas veces y te leo y me gusta leer tus escritos, no sé escribir catalán pero lo comprendo, mi padre lo hablaba vivió una parte de su vida en Barcelona.

Moltes gràcies por tus hermosas palabras escritas en mi blog.

Recibe una fuerte abraçada i petons.

Maite

Joana ha dit...

El pas del temps com un joc que se'ns escapa de les mans però intentem atrapar-lo.
El relat és tendre i fa rumiar.
Bon cap de setana Assumpta!

Bruixadesol ha dit...

Tens una gràcia especial per transmetre pensaments positius. Gràcies per recordar-nos coses importants.