Participació a Relats Conjunts - Els corbs han tornat -

Alekséi Savrásov 1871

Era un fred matí d’hivern, quan va arribar a casa seva. Una casa que restava buida, com ho estava ell mateix.
Havia transcorregut tota una vida des d’aquell fatídic 15 de març de 1811. El dia en què el cor se li esquinçà. Creia haver marxat per oblidar. Però ara, desprès de tots aquells anys, just davant la casa que els havia vist nàixer, sap que del que va fer, se’n diu fugir.
L’entorn no havia canviat gairebé gens. La casa, els arbres, el llac, semblaven haver-se aturat en el temps tanmateix com a la seva ment. La mateixa ombra que el perseguia i li enfosquia dia rera dia el pensament, ara desdibuixava a la neu el perfil de la seva ànima en forma d’aquells arbres nus.
Per un moment, fins hi tot li va semblar sentir de lluny les rialles perdudes d’aquell parell d’infants que jugaven vora el marge del llac de darrera la casa, el ja llunyà matí de març.
Sempre havia volgut pensar que era el dolor d’aquella imatge qui li paralitzava els seus sentiments al llarg de tots aquests anys. Però no era exactament així.

Sabia que el llac havia minvat el seu gruix en les darreres setmanes i malgrat això, encoratjà al seu germà a creuar amb el trineu fins l’altra banda del llac...
Ara, en veure’s sol, accepta que fou la seva covardia qui els va matar als dos. El seu germà en Nicolai, ho feu allí mateix llavors. I ell ha restat mort en vida, allargant indegudament aquest moment durant els darrers 60 anys.
Un crit esfereïdor trencà el buit d’aquell silenci i alguns dels corbs semblaven dansar amb el so d’aquest rèquiem imaginari.
De sobte, vençut pel pes de la traïció, es deixa caure de genolls a la neu. Immòbil, plora amargament durant hores amb les llàgrimes d’un nen. Comença a fer-se fosc i s’adona que no te cap raó per tornar a casa, allí no l’espera ningú.

Com tampoc ningú se’n farà ressò de la seva absència...,
perquè només els corbs són coneixedors de la seva presència...



Creació resultant a la darrera proposta de "Relats Conjunts".
I tú, ja hi participes ?


20 comentaris:

XeXu ha dit...

Un relat trist, però molt ben escrit, arriba fins el fons la por i la desesperació del personatge. Molt bon relat.

Cesc ha dit...

Mai he tingut cap dubte davant la teva habilitat per a relatar, però aquest especialment m'ha agradat i m'agrada com tires enrere en el temps.

Carme ha dit...

Escruixidor i molt ben explicat, Assumpta.

Jordi Pinyol ha dit...

Gràcies per la visita i ja saps que pots passar a passejar per la meva cibercasa sempre que vulguis.

Em fa l'efecte que jo també vindré a somiar per aquí de tant en tant...

;)

kweilan ha dit...

Tota una vida arrossegant aquest remordiment. Mentres ho llegia em feia tanta pena...Molt trist i molt bo, Assumpta

Gabriel ha dit...

M'ha agradat especialment el darrer paràgraf:"només els corbs són coneixedors de la seva presència". Inquietant.
Penso que un bon relat ha de saber trobar un bon començament però sobretot saber concloure'l és molt important.I veig que has escollit una bona frase.
Eii...simplement que està molt bé.
Últimament descobreixo moltes mogudes i sempre arribo tard: personatges itinerants, històries veïnals, relats conjunts...
Les propostes del Tibau...ufff, m'agrada escriure però sovint, si no m'ho apunto m'oblido d'aquestes propostes! Aquest pas haurem de fer un blog que informi als altres blogs de les propostes que hi han vigents...Ostres, qui sap, potser algú s'apunta a la meva idea!

rebaixes ha dit...

Amb la dolcesa trista com si t'hagués succeit. Ho has brodat.
Tens un sentiment majestuós que t'empeny i s'apropa a la realitat.
Quan les pedres parlen es que el cel ha escoltat totes les queixes, arepentiments, trostor... la O dels corbs sols resona com el rebot de la paraula en un molt enllà tristíssim que torna a viure, però orfe... El que un perdi un braç, és d'una magnitud esfereidora, quan és per sempre i hopodiem, qui sap si evitar, es torna en un rossec com picot llança el bec contra la carn de l'arbre. No sé com acabar... Prou. Deleitós per llegir,pesarós si et toqués de veritat. Anton.

Krapumka ha dit...

és angoixador i endinsa a la trama des del primer moment, relat de bona dosi :D

Salva Piqueras ha dit...

Molt maco i un pèl trist per ser dilluns... primer es carreguen els donuts de sempre i ara això... dóna'ns una alegria!!!:)

Assumpta ha dit...

És magnífic... et dic el mateix que en Cesc ;-) coneixem la teva habilitat per a relatar, però aquest és especialment profund.

Jo li diria a aquest personatge que seixanta anys son molts, que ja ha plorat molt, que ja s'ha castigat molt... que potser ha arribat el moment de perdonar-se. Que s'aixequi, que espanti els corbs i miri de viure en pau el que li quedi de vida :-)

zel ha dit...

Assumpta, el teu també és un xiquet tristoi, amb una càrrega emocional que déu n'hi do!

M'ha agradat molt...

Montse ha dit...

Assumpta, trist, però molt bonic. Sembla mentida la quantitat de diferències individuals davant la mateixa imatge!

Violeta ha dit...

Assumpta, quin relat més trist i bonic.

Fa fred de llegir-lo.

Molts petons.

Joana ha dit...

Assumpta!
Un relat un cert trist però molt bonic.
Joana

Eli ha dit...

Es trist, és clar que la imatge a mi m'aporta tristesa, però m'ha agradat el teu escrit!
;-D

Eva ha dit...

M´agradat molt... quina sort poder-te llegir...
Una abraçada!!!
Salut!!!

Pd40 ha dit...

És una història molt trista, però el relat està molt bé. M'agrada com l'has explicat.

Mireia ha dit...

ufff, que trist... En poques ratlles has tramés tot el dolor i la tristor de tota una vida. Molt ben escrit

Assumpta ha dit...

Ei, Assumpta, que em va deixar preocupada el teu personatge... tan ben descrit aquest dolor i aquesta sensació de culpabilitat...

Li vas donar el meu missatge? Li vas dir que es perdoni? :-)

Sergi M. Rovira ha dit...

Una història ben trista aquesta. Seixanta anys mort en vida és molt cruel, però potser sigui això el que m'agradi del relat...