Estiu: agost 2008



Per fi m’he decidit !. Feia temps que em plantejava la possibilitat de tenir un bloc, però per una o altra raó acabava aplicant la tècnica Scarlett O’hara. Es a dir: “Ja m’ho pensaré demà”. Però avui, no sé ven bé perquè, ho estic fent. No sé que en pot sortir de tot això ni fins i tot, si n’acabarà sortint res.

Però ben mirat, és allò que si no es prova no se sap ¡ i aquí em teniu, si més no, amb il·lusió que és el que compta al cap i a la fi.

Veieu que en el títol he indicat agost’2008. Per a mi aquest es un mes estrany, rar ... Ple d’il·lusions, sorpreses i esperances però també de neguits. Suposo i espero, que tant aviat arribi el setembre només em restin els records d’aquestes bones vivències i fugin les cabòries d’aquests neguits que ara furguen el meu interior. Però anem a pams ...

Vaig anar a Tarragona els primers dies d’aquest mes i em vaig retrobar amb la Montse. Feia un any que no la veia i el retrobament va ser emotiu. Havíem parlat per telèfon i m’havia anat posant al corrent, però quant ens varem veure i parlar va ser quan vaig adonar-me del malament que ho havia passat. Realment quan les coses ens funcionen no ens n’adonem de la sort que tenim. Ara ha passat pàgina, me n’alegro i la veritat és que l’he trobada més maca que quan vivia en parella. Això del desanamorament es veu que li ha anat d’allò més bé. Ha estat la millor medecina.


Quina calor més xafogosa que hi feia ! realment ja no recordava tots el meus anys viscuts a Barcelona, des que vaig neixer i fins fa gairebé set anys, on quan arriba la calor vas tot el dia amb la roba enganxada com un imant. Doncs a Tarragona, tres quarts del mateix !. Aquells van ésser uns dies calorosos tot i no fer un estiu gaire insuportable.

Es d’aquelles coses bones que té el viure a secà, doncs això, que temperatura ambiental normalment és més alta, però la humitat relativa ho és menys i en definitiva no estàs tot el dia com un escorredor.

Però per si no en tenia prou dosi ... resseguint la costa daurada vaig anar fins a tocar de Salou a un camping on estiueja la Belén i els seus tres fills. Feia mesos que no ens havíem vist i encara que tot sovint parlem i ens remetem correus electrònics i missatges va ser una delícia retrobar-nos. Espero que ben aviat ens pogue’m tornar a veure a la feina i en els horaris de descans i/o cafè posar-nos al dia de tot.

Desprès vam anar a recollir als nostres nebots: La Laia i en Gerard, a Duesaigües i cap a Tàrrega !

Veureu que parlo en singular perquè sóc qui us escriu, és clar. No obstant, he de fer incís en que vaig amb el meu marit, en Josep.

Els nens, (o no tan). Realment per algú que no n’ha tingut, que et vinguin a casa pot ser tot un trasbals. Però no. Fins i tot quan marxen els trobes a faltar molt més del que podies imaginar-te.

La Laia en farà setze amb la qual cosa queda clar, que està en aquella edat envejable de descobriment interior i exterior .... que et penses l’amo del món i n’hi tant sols saps encara qui ets. Que veus que tothom condueix en sentit invers per l’autovia de la vida i que tu ets l’únic que ho fa com cal ... ! i tantes d’altres coses ...

El Gerard va fer l’aniversari al juliol, en té 10 i és un altre tarannà. Amb tot el meu amor de tieta li dic “Doctor Bacterio”. Doncs per això, perquè li encanta remenar, investigar, parlar .... de tot i ho fa amb uns raonaments força entenedors i pràctics. Genial !.

I per avui, de moment fins aquí, com una formigueta poquet a poquet !. Demà més. :)





Fotografies totes: Assumpta