Deixo enrere aquest febrer, que s’ha fet més curt del que ja és habitualment. Febrer, és un mes que no m’agrada. No tinc cap raó especial per a pensar així; em passa com amb l’octubre, senzillament, són mesos que no m’acaben de fer el pes. Ara encetem març, que ens conduirà a la primavera i això m’agrada més. Però març és traïdor, ens confiem i ens la fot sempre.
Ja ho diu el refrany: "Març, marçot. Mata a la vella a la vora del foc i a la jove si pot".
Passa una mica com a la vida mateixa.
Si vas confiat, si vas de bona fe, si vas amb lliri a la mà... sempre hi ha qui te’l pren i potser després no en fa res... només ho fa per esgarrar-te la festa.
Hi ha gent que és així, sembla que fins i tot hi tinguin una espècie de dot maligne. Com un rei Mides capgirat, doncs tot el que toca ho acaba espatllant.
Aquests dies per la catosfera n’hem tingut un cas d’aquests i el XeXu i la Núr ho explicaven molt bé en els seus respectius apunts. Algú, que encara no sap que carnestoltes ja ha passat, que encara duu la màscara posada i que va escatxicant mal rotllo per tot arreu. La gent de Cats, que tenen tot el meu suport, han estat uns senyors en no dir el seu nom, hi estic d’acord, millor així. Però he de reconèixer que en el fons, em fot molt no saber qui és aquest paio. Em fot, perquè no m’agradaria passejar-me amb el meu lliri pel seu bloc i que aquest "tarat" me’l vulgui prendre. Les coses no es fan així, les coses es fan ben fetes i clares. Potser és que no ha sentit a dir mai allò de: "Les coses, clares i la xocolata espesa".
Us heu fixat que sempre, en totes les comunitats, siguin del que siguin, més grans o més petites, sempre hi ha qui no s’adapta a les normes?, qui voldria que les normes s’adaptessin a ell?. Com una mena de dictador, vaja.
Potser és que recordava aquell ara ja molt llunyà, per sort, 23-F.
D’això en fa un bon grapat d’anys, llavors en tenia 21. Feia encara no tres mesos que ens havíem casat i en Josep, el meu marit, havia acabat la “mili” l’agost anterior. Semblava que la dictadura era cosa del passat, però tot just havien passat cinc anys i escaig. Van ser hores de molta incertesa i d’arribar a pensar que el somni de la democràcia podia trontollar. Per sort, els fonaments van aguantar. Aquella primavera ens duria pocs mesos després, un altre capítol molt confús també, l’atracament al banc central de la pl. Catalunya a Barcelona.
Per sort, tot passa pàgina en la història i el món segueix rodant.
Diuen els que hi entenen, que aquesta setmana tornarà el fred, el vent i la pluja...
Esperem que el fred congeli els mals rotllos, el vent se’ls endugui ben lluny i la pluja ho deixi tot ben net!!!
