Novembre adust, torna'ns la claretat

Ahir, demà, avui... qualsevol dia és bo per a parlar-ne encara que hi ha dates que, per una o altra raó, ens conviden més a fer-ho.

No obstant, parlar de la mort no és la conversa habitual ni recurrent en un trajecte d’ascensor, ni en la cua de torn al forn, ni amb la persona que tens al costat d’un trajecte en transport públic... etc.

Sí que en parlem de vegades, però sovint ho fem de forma irònica, en mig de converses més o menys banals i tot sovint acompanyades d’algun acudit més o menys encertat. Qui no ha estat en una sala de vetlla parlant, amb els altres assistents, de qualsevol cosa menys del record cap al difunt que ben a prop resta immòbil (i millor així)? Potser, sigui aquesta la manera que tenim d’escudar-nos de l’ombra irregular i capriciosa que juga amb nosaltres al cuit i amagar, cada dia de la nostra vida.

El que em refereixo, és que poques vegades ho fem aprofundint en el tema d’una forma seriosa, potser perquè en el fons tenim por. Però tenim por a morir? O tenim por a, com morir?.
De petits, crec que a tots se’ns va passar pel cap l’idea de que cadascú de nosaltres era immortal. Més tard o més d’hora, algun desenllaç tràgic més o menys proper, et colpeja el rostre en fred. T’adones llavors, que ella existeix, que ella és “viva”. A més, com li deia avui mateix a la Clídice en el seu bloc, l’implacable pas dels anys fa que aquest sigui un tema recurrent del pensament. I arribo a la conclusió, que el que em fa por de veritat a mi, és com morir.

Hi ha gent que te la sort, segons diuen, de no tenir cap mena de por a fer el traspàs. Gent que sap, que arribada la seva hora, faran un salt de fe i sabran sortir-ne de la foscor i trobar el llum de nou.

Els meus dubtes existencials, que són molts, no m’ho deixen entreveure amb tanta nitidesa. Però per diversos fets, que ara no vénen al cas, o com diria en Pujol “això ara no toca”, em plau i em suposo que m’és més còmode pensar que algun dia veure passar de nou la pel•lícula de la meva vida i podré comentar l’experiència amb el repartiment d’actors que van finalitzar anteriorment el seu paper i ara descansen entre bastidors.

* * *
Novembre adust, torna'ns la claretat

del gest auster i la paraula justa.
Intens i torbador va ser l'estiu
i ara, prop de l'hivern,
tornen de cop recels i defallences.
Envigoreig i allarga'ns la tardor,
fer-nos dignes de créixer en plenitud
fins i tot quan ja l'ombra se'ns escurci,
albaltida pel pes de les anyades.
Que el més pur de nosaltres resti sempre
dins el vent i es renovi en cada fulla.

Miquel Martí i Pol
Primer llibre de Bloomsbury
-22-



20 comentaris:

Cesc ha dit...

A mi no m'agrada parlar de la mort, suposo que per por i no en vull parlar tampoc per la por de pensar que no estic vivint pensant en pors però sé que jo vull ser cendra entre la meva terra, no parar quiet i ser lliure, com a la vida mateixa.

Assumpta ha dit...

Crec que sóc absolutament sincera si dic que no em fa por la mort... confio en una Bondat infinita que em portarà a un lloc on ja no he de patir més, a un lloc on hi trobaré aquests actors que tu dius que van marxar abans :-)

Ara bé, el "com" ja és una altre cosa. Hi ha gent que perd algun familiar "repentinament" i diuen "quina mort tan bona, no es va assabentar de res"... doncs, la veritat, per mi això no seria una mort bona... jo si voldria assabentar-me.

Fa poc més d'un mes va morir un germà de la meva mare. Ell sabia que li quedava molt poc i, amb el cap ben clar, parlava amb els seus fills s'acomiadava d'ells...

També dins el "com" suposo que tots triariem no haver de patir massa :-)

XeXu ha dit...

Jo em guardo la por per quan arribi l'hora. De moment, preocupar-se no té massa sentit. Suposo que això, encara que no ho sembli, és una manera de tenir assumit que aquest moment arriba. Sabent-ho, doncs ja vas fent. Si fos només una possibilitat, però que pogués passar en qualsevol moment, potser em posaria més nerviós. Però com que és una seguretat, i si tot va bé, encara em queden força anys, doncs ja me'n preocuparé quan toqui.

rebaixes ha dit...

Tantes elucubracions com vulguem podem fer,com caràcters de persones hi ha en aquest mon.Hi han mil formes de pensar en la mort i totes arriben a la conclusió de que arriba l'instant... diria programat, sabem o no sabem per qui... Que és un tema que el aparquem, crec que tots o la majoria, fins els que saben, pensen que la nostra existència continua no volen marxar... És quelcom que ens importa i les diverses pors les fan tenir com deia lluny de la pensa. Crec que estem poc acostumats a meditar obre tot, la pressa ens inclina a lo que és material per que el cos necessita tants complement que no ens aturem... Podria continuar, crec que he de dir Prou... Simplement tots ho veiem al nostre gust per que ens importa i molt. Anton.

Carme ha dit...

Jo no sóc creient, per tant no puc tenir ni l'esperança ni la clarividència que tenen els que creuen. Jo tinc simplement un gran interrogant posat en el després. No sóc dels que asseguren que no hi ha res més i que ho tenen per segur. Jo només puc posar-hi el dubte i mentre em vaig fent gran me n'adono que tampoc m'importa tant i no em fa por (ara per ara) la mort. Potser el com morir em fa una mica més d'angúnia, el patiment ... però jo també crec que voldria adonar-me'n i saber-ho. Potser m'equivoco, però ara per ara em sembla que m'estimaria més veure-la a venir.

garbi24 ha dit...

Més que por de morir del que tinc por es de no viure

Jorditib ha dit...

I aquí li agrada parlar-ne?
Bona la reflexió.
Salut i sort
Jordi

Azu ha dit...

Jo opino com en Garbi, em fa mes por no viure, que morir.
Em fa por perdrem moltes coses de la vida, que encara no he fet, veure creixa els meus fills, anar agafada de la mà amb el meu marit molts i molts anys mes...tinc moltes ganes de viure, per supossat de viure bé (em refereixo amb salut).
A mi potser hi ha dos coses que em fan por (sense que això m'afecti a la meva vida), una es la malaltia i l'altre es el buid que deixes a la gent que estimes i que tan t'estiman. perque si ho penses bé, el que es mora no s'anadona de res, els que pateixin son els que quedan i no vull fer tan de mal al meu marit, els meus fills, germans...
Ja hem patit molt nosaltres, no m'agrada pensar amb això.
Tot i aixi es un tema que ens fa parlar i pensar. Molt bé Assumpta
una abraçada bonica

Bona tarda ha dit...

A mi no em fa res parlar de la mort, no sóc cínica, només que ho tinc molt clar.
També tinc bastant clara la vida, fer el bé, mirar de viure-la amb llivertat, i el desig que tothom estigui bé., crec que és la millor manera.
Sóc donant de tots els organs, sense cap mena de pudor.,perquè si m'arribés la mort quan encara es pugués aprofitar alguna cosa de mi, pogués fer aquest regal, que, com a mí o millor dit, a qui estimo, també rebessin en cas de necessitat.
I apartir d'aquí, a viure amb pau, sobretot, amb un mateix.

Sóc una atea convençudíssima.

Ciutadà K ha dit...

(continuant el fil de 'bona tarda')

un convençudíssim ateu que pensa que allò important és allò que ens envolta, fer feliç als/les que t'envolten i, senzillament, ser una bona persona ... l'esdevenidor és lluny ... l'ara i aquí és més enriquidor, real i satisfactori...

total! la mort és un personatge lleig amb una túnica grissa, esparracada i una falç... QUINA POR ENS POT FER ALGU AMB AQUESTA PINTA !!!

Gràcies Assumpta per fer-nos pensar...

rits ha dit...

A mi si que em fa certa por, o més aviat, cert respecte.
I no pas la mort en si, que arribarà quan hagi d'arribar, però si patir, sofrir per haver de morir.

Núr ha dit...

T'anava a deixar un bon rotllo, però prefereixo ser breu.

Jo he tingut converses sobre la mort amb diverses persones. Independentment de com de tràgiques o impactants hagin estat les morts viscudes per aquestes persones, n'hi ha que són més capaces de parlar-ne, de la mort, que d'altres.

Pel que fa a la por... Com tu, el que em fa por és el com, ja que el dolor és una cosa que no tolero gaire bé... I també també em fa por el quan, perquè temo morir massa jove, abans d'haver viscut uns quants anys...

Crec que si tots en parléssim una mica més deixaríem de tenir tanta por...

kweilan ha dit...

Jo no tinc por en general i referenta mi mateixa tampoc però si em fa por pensar en el tema aquest i la gent que m'estimo.

Esther ha dit...

Hi sento por quan hi passo cada dia per davant d'unes flors, al costat de la carretera, entrant a Valls, per un noi que tenia 19 o 20 anys i hi va tenir un accident farà cosa d'uns mesos. Tampoc no sé si és por. És un respecte estrany, encara que ho saps i no ho tens assumit.

Em faig meva la frase de'n garbi: "Més que por de morir del que tinc por es de no viure".

Una abraçada molt forta!!!!

Gabriel ha dit...

Interesants reflexions.
La mort no hauria de ser un tabú sinó una part més dels cicles de la pròpia existència.
Com sempre és un plaer poder llegir de nou un poema del gran Martí i Pol.

Cris ha dit...

M'encanta el teu text, com expliques.... gràcies per fer-ho tan fàcil.... i pel poema d'en Martí i Pol, és preciós.... petons :)

Eva ha dit...

Es un tema que sovint no es vol tocar...
Una abraçada!!!

- assumpta - ha dit...

T’entenc perfectament CESC, de vegades justament les circumstàncies de la vida, fan que no ens resulti gens fàcil de parlar de la mort. M’agrada quan dius però, que voldràs ser lliure com a la vida mateixa. Perquè ara ho ets i també valent com ho demostra el fet d’haver comentat el primer de tots en aquest post. Una dolça abraçada d’estimació per a tu.

No tinc la valentia que tens tu ASSUMPTA, jo sóc una mica cagadubtes, ho admeto. Si, es cert hi així ho vaig voler reflectir, dins del camí del “com” hi ha diferents apreciacions. El meu pare ens va reunir a tots nosaltres uns dies abans... no cal seguir. Però per altra banda quan va arribar el moment, ell ja no era ell i això fa mal. Fa molt mal veure’l, per a ell i per a mi que era qui hi havia amb ell llavors. Segueix així de valenta sempre en tot. Un petonet.

És una bona opció XEXU, però sempre hi ha un dia, que per un motiu o bé un altre hi penses de forma diferent. Millor que passi molt temps abans no hagis de fer-te aquesta reflexió. Molts ànims per a tu, t’envio una forta abraçada.

Estic d’acord amb tu, ANTON, no hi estem habituats a pensar-hi i si algun cop ho fem, intentem fugir ràpid d’estudi, oi?.I també quan dius que hi ha mil maneres de pensar-hi, tot depen de l’entorn on om es trobi en aquell moment. Un dolç petó i una abraçada tendra.

Estic d’acord amb tu CARME, jo també tinc molts i molts dubtes i no tinc gens clar si després hi haurà quelcom, o no. I si hi és, com serà? Possiblement m’agradi pensar que sí que hi serà, suposo perquè a tots ens agrada aferrar-nos a la idea de continuar d’una manera o altra més que no pas pensar que tot s’acabat i ha quedat en un no res. Un petonet amb molt d’afecte.

GARBI, mira has donat en el clau, la frase m’ha agradat moltíssim i crec que sí que tens tota la raó. De moment a viure i a aprofitar cadascuna de les coses bones i molt bones que hi ha per aquí i que encara que de vegades potser ho dubtem, són moltes, moltes. Carpe diem. Un “patunàs” enorme.

JORDITIB, No ho sé!!! Però potser de vegades cal fer-ho, ni que sigui una micona, per recordar-nos justament que són aquí encara i que com diu en Garbi, hem de saber aprofitar el moment. Petons.

AZU, com sempre, veig que tenim molts punts en comú. Jo també crec que el que més em doldria és anar-me’n amb la sensació de no haver acabat la feina. Com tu, també penso que el pitjor és la sensació de buidor que ens queda als d’aquesta banda quan algú estimat fa el traspàs. Una abraçada molt i molt forta per a tu.

- assumpta - ha dit...

BONA TARDA, Ho tens clar tot, quina sort. És un exemple que potser cal seguir quan dius que ets donant de tots els òrgans. Jo fa temps que m’ho plantejo, però la veritat és que encara no he fet res. Igual que em vaig fer donant de sang, suposo que qualsevol dia que tingui la opció, ho faré. Cert i completament d’acord amb tu, el primordial de tot és viure en pau en un mateix. Gràcies per passejar-te per aquí. Un petó.

Je, je CIUTADÀ K, no serà que has vist massa pel•lícules de por a Sitges enguany?, Ara sense conyes, sí, també com ja han dit altres companys, el que ara hem de fer, es conviure en pau amb nosaltres mateixos i gaudir de les coses que ens fan feliç dia a dia amb totes aquelles persones que ens estimem. Rebi vostè un dolç petó, com sempre.

És ben veritat RITS, potser com van de la ma, ens fa més por el com que no pas fins hi tot el quan. Encara que la gran sort és justament aquesta, no saber mai quan serà el dia. A viure feliç wapa. Una abraçada ben dolceta.

NÚR, aquest és justament el tema, ho has clavat. Cada persona viu la vida a la seva manera, no n’hi dues d’iguals i també així enten la mort cadascú de nosaltres. A grans trets coincidim molts de nosaltres, però si fóssim capaços d’aprofundir-ne segur que cada cop hi trobaríem més matissos diferetns i potser llavors començaríem a perdre-hi la por. Un petonet d’afecte.

Ai, KWEILAN, que em sembla que t’entenc. Hi ha coses que les tinc més clares que d’altres, oi?. No obstant, espero que triguem moltíssim a saber-ne la resposta adequada d’aquest test. Mil petonets per a tu.

Si, ESTHER, en Garbi crec que no ho podia expressar millor. També, lamentablement, he viscut força d’aprop diferents episodis de gent jove, molt jove que de forma voluntària i involuntària ens han deixat. I en el primer dels casos, encara resta a un dubte pitjor als que ens quedem. No varem ser capaços ningú de veure res?. Merci per la visita, wapa! Rep també un petonet ben gran.

GABRIEL, Tens molta raó en el que dius, hauríem d’aprendre a pensar que no és un tabú, però crec que això ja és un fet cultural i en aquest món de vertigen constant sembla que cada cop menys hi ha temps per a aquestes reflexions. En Martí i Pol, sí! Un veritable plaer d’aquest món poder-ne gaudir sempre. Ho expressa sempre tal i com m’agradaria saber-ne, sempre te les paraules escaients. Un tresor. Una abraçada d’afecte també per a tu.

CRIS, no sé pas si he sabut expressar-me gairebé. El que tinc clar, és que volia fer-ho i m’alegro de pensar que t’hagi semblat encertada la manera. Com també li he dit a en Gabriel. Sempre és un consol tenir a la vora el llegat que ens ha deixat ple de sabies paraules en Martí i Pol. Petonets farcidets de carinyo per a tu.

EVA, sí tot sovint no el toquem. En fugim, com si no anés amb nosaltres. Però justament aquesta raó, va ser la clau per a decidir-me a parlar-ne. I no passa res, crec que com en d’altres cultures n’hauríem d’aprendre a manifestar els nostres dubtes i pors. De ben segur ens ajudaríem en aquell moment. Una forta abraçada i un petonet.

Joana ha dit...

Més que por de morir del que tinc por es de no viure
Es un tema que sovint no es vol tocar...
JOANA