Un any de bloc, un any compartint camí...

Amb la il·lusió com a companya d'aventures, ahir dia 21 d’agost, va fer un any que vaig iniciar aquest bloc. Un any, en el qual m’han succeït moltes coses, unes de molt bones i altres que no ho han estat tan, però tot i això cadascuna d’elles m’ha ajudat a seguir endavant en el sinuós camí de la vida. Un any, on alguns dels meus somnis s’han fet realitat i d’altres segueixen a la llista d’espera en el Departament de Concessió de Petits Miracles, sent de moment només això... somnis... il·lusions...

Però en ambdós casos, vosaltres sempre heu estat aquí compartint-los i també cadascuna de les emocions, vivències, experiències... en definitiva compartint tots aquests sentiments i permetent-me alhora el goig de compartir els vostres.

Molts de vosaltres ja hi hereu quan vaig començar els meus primers passos i sempre meu donat la ma, m’heu ensenyat a caminar pas a pas, dia a dia. D’altres ens varem conèixer gatejant i això també ens ha unit encara més i a mesura que els passos eren més ferms també m’he trobat amb gent nova pel camí.Un camí que ara, TOTS, compartim plegats!!!.

Com la llista és molt llarga i no em voldria pas deixar a ningú, des d’aquí us vull agrair a TOTS/ES I CADASCU/NA DE VOSALTRES, D'UNA MANERA ESPECIAL, aquest suport i aquesta constància vers en mi, que potser algunes vegades per raons de temps jo no he pogut tenir amb vosaltres.
Crec que hi ha una paraula que ho resumeix perfectament:

GRÀCIES !!!

Aquest és l’últim cap de setmana de vacances.

Quan les vaig iniciar fa 15 dies, amb el peu quasi recuperat, pensava que seria un bon moment per a posar-me al dia dels vostres blocs -encara que feia temps que l’ordinador no m’anava massa bé-.

Però llavors, el nostre estimat i comú amic Murphy va decidir, sense avís previ, venir a passar uns dies d’esbarjo a casa meva. Com no podia ser d’altra manera, aquesta presència va fer que l’ordinador patís finalment un col•lapse general i li va fallar el cor... gairebé va dir prou. Ara un cop fet fora aquest convidat non grat, el meu ordinador encara resta a l’UVI, sembla ser que els doctors, però, diuen que es recuperarà. Les seves constants vitals milloren dia a dia i ben aviat tornarà a fer vida normal.

L’avantatge de fer anys properament... uns quants per cert... m’ha permès obtenir dispensa suficient per a uns magnífics regals. Un, és aquest portàtil des del que avui em puc tornar a connectar al món. Aquest “germanet petit”, a més, farà que en la unitat familiar no hi hagi picabaralles i corredisses per accedir a la connexió. Havíem arribat a posar el temporitzador de la cuina per a establir temps d’ús!!!

Però tot te un preu, no ens enganyem i potser properament els meus menús diaris en patiran les conseqüències, je,je,je
Amb tots els entrebancs resolts, us puc dir que han estat uns dies magnífics. He pogut moure’m per aquí per allà, he tingut moltes sorpreses agradables, he gaudit de bona companyia amb gent que feia temps que no veia, festes, sopars, xerrades, rialles, manifestacions, concursos, fins i tot una indisposició el dia del meu sant! de tot una mica, tal i com és la vida...

Aquí us en deixo una petita mostra de tot plegat. M’agradaria de poder-vos transmetre les sensacions que s’amaguen darrera de cada imatge, però em sembla que de moment aquesta versió encara no ha sortit al mercat. No obstant, tinc el convenciment que vosaltres sabreu trobar-hi l’essència de cadascuna d’elles. I ara per fi ja puc dir amb convenciment de causa: Fins ben aviat!.


Aquesta nit faré com els trabucaires i encara cremaré la mica de pólvora que queda d’aquestes vacances, serà la traca d’aquest agost’09.



Gràcies per compartir cada pas d’aquest camí!!!

Gràciesveídequinorecordolacasaquem'handitqueets!!!