No us diré que em sembla que fos ahir mateix, però... i ja han passat disset anys!!!
Faltaven pocs dies per la inauguració i el temps no era com el d'ara, feia fresca i plovia, però finalment va lluir el sol en tots els aspectes.
Aquells dies, l'emoció es va apoderar de tots nosaltres. Dies de la meva Barcelona obrint-se al món, i també dies de rècords i més rècords, de medalles a dojo, d'amics per sempre, de Cobi, de Mercuri i Caballé, de treballar moltíssim, de All my loving...,
I dies també de vessament de llàgrimes, d'alegria, per un inici, un durant i un final perfectes. Com no podia ser d'altra manera, no en teniem cap dubte.
Faltaven pocs dies per la inauguració i el temps no era com el d'ara, feia fresca i plovia, però finalment va lluir el sol en tots els aspectes.
Aquells dies, l'emoció es va apoderar de tots nosaltres. Dies de la meva Barcelona obrint-se al món, i també dies de rècords i més rècords, de medalles a dojo, d'amics per sempre, de Cobi, de Mercuri i Caballé, de treballar moltíssim, de All my loving...,
I dies també de vessament de llàgrimes, d'alegria, per un inici, un durant i un final perfectes. Com no podia ser d'altra manera, no en teniem cap dubte.
L'entrada és de l’estadi Lluís Companys, el dia 2 d’agost de 1992 per a dos quarts de cinc de la tarda, era la final d’atletisme.
No ho oblidaré mai... per molts motius... i per que va ser un dels dies que he patit més calor de la meva vida! El meu cosí Jordi i jo, ens compràvem ampolles d’aigua, que una part bevíem i l’altra ens la tiràvem per damunt per a intentar refrescar-nos una mica.
Ufff! disset anys...
Ufff! disset anys...
Un bon record que no s'esvairà mai!
Nota.-No sóc de les guardo gaires coses, però aquesta em va fer il·lusió.
El marc ja sé que és cutre i vell, però és on la vaig guardar des del primer dia. Potser ha arribat el moment de canviar-lo.
Imatge Cobi: Google.
26 comentaris:
Tan poc que ens va agradar el Cobi quan ens el van presentar i en no res ens el vam fer tan nostre que no l'haguéssim canviat per res.
17 anys ja? Uff!
17 anys! més que jo i tot jajajja
Tens un premi al meu blog ;)
Un peto :*
i el proper any venia a veure Barcelona per primera vegada perquè els periodistes d'esports finlandesos estaven lloant la ciutat així molt molt!
quins records!!!!
amb els pares i ma germana vam anar a la final masculina de gimnàstica al palau sant jordi. recordo que a mi no m'agradava i em vaig enfadar amb el pare, perquè volia anar a les picornell, xò després em va encantar. va ser genial!
com ha passat el temps, i sembla que va ser ahir.
Sí que passa el temps volant, sí... en Cobi ja gairebé és major d'edat, i a mi segueix sense agradar-me... Però aquells jocs olímpics encara es recorden a tot el món, perquè van ser una passada a tots els nivells, van marcar un abans i un després, i molts dels posteriors no han estat a l'alçada. Tornarem algun dia a veure la flama olímpica a Barcelona?
Jo com que sóc de dur la contraria no vaig anar a cap competició dels Jocs Olímpics...a més del 25 de juliol no en guardo gaire bon record, per motius personals: era a l'atur...Això sí, reconec que que a Barcelona hi flotava un aire d'il.lusió que es podia respirar...data simbòlica certament.
Jo recordo que estava passant les vacances d'estiu a Gandesa, com cada any, a casa dels meus avis. Eren -i són- força especials. Tant, que no em van deixar mirar ni la inauguració, ni la cloenda, ni res de res, de res...
"Què has de fer tu mirant això?"
Clar que a grans mals, grans remeis... i de sobte vaig "desaparèixer" totes les tardes durant 2 setmanes... Anava a casa d'una amiga de Madrid que també passava les vacances allà... La tele i el sofà eren nostres... i els Jocs, és clar...
No puc contar tot el que ens passava en aquelles dates, però una de bona, vaig començar a pintar i a escriure i aquí em teniu... Un canvi en nostres vides degut a diners i salut, no amor, que la tinc emmarcada dins del cervell i no proveu de treure...Hi han records que ni la mort els esborra...Anton.
He canviat a Crome gràcies a l'Assumpta i la Carme... Ja no podia... Per fer el recorregut em passava el temps que M. volia,... i fins vaig canviar el teclat pensant que ell em feia equivocar, era allò de paraula si i l'altra també, estava fregit, bé, he sortit de la paella.
Guardeu els bons records, un dia poden fer-vos falta.Anton.
Els millors Jocs Olímpics de la història!! :-))
I per què hauries de canviar el marc? No perquè sigui més nou i més maco serà millor :-)
Quant el temps ens passa despresa , em sembla que vol dir que som feliços en aquesta vida , que tothom critica .
Creo que apenas dormí esos días,me lo veía todo,lo grababa todo,tristemente está todo en Beta y no he tenido ni tiempo para pasar todo ese montón de cintas a otro formato.
Lo víví con una ilusión enorme,todas las Olimpiadas me gustan,pero no las he seguido con la misma intensidad como las de Barcelona.
No las olvidaré nunca.Hoy he estado viendo el meeting de atletismo de Barcelona.
Besos
Que bé que has quedat a la foto, m'has fet recordar la pel.lícula de Ventura Pons "Els Anells", les olímpiades de Barcelona van ser fabuloses les de la pel.licula el paradís.
Mil disculpes on he dit Fellu Ventura volia dir òbviament Ventura Pons. Ai l'emoció em fa equivocar, a on deu estar el meu cap?
va estar be,llastima que cada cop que venia el cenizo del Borbo es penjaven una medalla els del pais vei
ostres si...
com pasa el temps
recordo aquesta emocio que dius...
nosaltres varem esser a banyoles a l'arrivada de la flama olimpica. els nens amb les seves banderes i lo del fridom catalonia.
uns dies especials, ben cert
bon diumentge ;)
Ostres, Assumpta, quins records! Per més que passin els anys i que la nostra memòria d'aquells dies cada cop sigui més feble, l'ambient viscuts aquelles setmanes (fins i tot diria anys, abans no va arribar el 25.07.1992) no ens el treurà ningú. Què bonic va ser tot plegat!!
Sí que passa el temps volant
Aquell 1992 no es pas un any de molt bons records per mi si no fos per aquest esdeveniment!
Es va morir el iaio!
Una perdua molt sentida!
En Cobi es quasi major d'edat
Aquells jocs olímpics es recorden a tot el món.
El dia que van elegir Barcelona, ciutat olimpica sortia cap a Barna al metge.
Encara feia 2n de BUP a Maristes, imagina't els anys que han passat!
Tinc la col·lecció de pins del cobi patrocinats per Coca-cola!
El cobi fent windsurfing, tirador d'arc, nedador,...
Els guardo com una reliquia!
Una abraçada
Joana
Va ser tot una festassa. Barcelona era en boca de tothom. Quina meravella, i la gent molt voluntariosa per fer de tot.
La meva filla gran tenía un anyet i la possavem a sobre l'espatlla per veure tot millor
Molts bon records
Jo gairebé ni me'n recordo... Tenia 9 anys, prò no en vaig ser gaire conscient, de tot plegat! Tot i això, ho recordo com un gran fet perquè tothom en parlava... hehehe
Els meus fills eren petits... jo me'n recordo com si fos fa quatre dies, ells com la Núr, potser no se'n recorden gaire, al menys el meu fill petiot que es del 83, també tenia 9 anys.
Aquell estiu va ser viscut d'una manera especial a Barcelona. Jo en guardo molt bon record. A més jo em preparava per embarassar-me de la meva filla gran. Va ser molt especial.
Amí el Cobi no em va agradar mai, i li vaig agafar una mania al Mariscal! Em feia molta ràbia que la seva mascota, representés els jocs olímpics.
Però un fet com aquell, no s'oblida.
Si que passa el temps si, i el millor de tot és que encara ho podem recordar com si fos ahir...
Una abraçada!!!
Exacte, va ser el 25 de juliol!! Ho recordo pq em vaig perdre la inaugurció pq tenia un casament!!! Per cert, saps que dibuixo (o dibuixava) millor el Cobi que el Mariscal???? ja te'n dedicaré un!
Quants anys! Tan joveneta! El dia de la inauguració jo era al pati d'Arbúcies celebrant santa Cristina. I crec recordar que algú va baixar una tele, qque no vam mirar massa.
No vaig veure cap competició, però recordo un dia passejant per fora l'estadi. Hi havia una pantalla gegant. Feia tanta calor!
Hola,
Mentre es celebraven els Jocs Olímpics a Barcelona, jo tenia un tresor a la panxa que a finals d'any farà 17 anys.
El meu marit i jo vam veure molts esdeveniments olímpics a la sala d'espera del ginecòleg, mentre el nostre menut anava creixent.
El nostre fill, l'Oriol, va nèixer l'any dels Jocs Olímpics, l'any que el Barça va guanyar la Lliga i la primera copa europea i, per acabar-ho d'adobar, va nèixer el mateix dia del meu aniversari.
Tot un rècord!!
Una abraçada,
Janet
Publica un comentari a l'entrada