L'Om de la Plana, Tàrrega

No se sap del cert quantes primaveres haurà viscut, però el que ja sabem és que no ha arribat a la propera que tot just comença a mostrar-nos els seus primers símptomes.

Venint per la carretera de Montblanc, ens el trobàvem al primer giravolt entrant a la ciutat, la seva majestuosa presència, (feia més de 20mts). imposava i no podia passar inadvertit als ulls de ningú ni propis ni forànis. Era l’Om de la Plana.

Ell potser pensa que ha viscut només una llarga vida, però en realitat han estat moltes. Els vells recorden que l’om ja era centenari quan tot just eren uns marrecs, però el mateix els explicaren a ells els seus avis.

Per la seva ubicació, aquesta vil·la sempre ha estat un punt estratègic d’encreuaments, i per això fent un salt enrera en el temps em costa poc d’imaginar-lo lluint tota la seva bellesa i donant aixopluc, mentre cau una fina pluja, a tots els peregrins que hi arriben amb forces ja minvades de terres on l’horitzó de la plana no arriba a avistar.

També hi veig aquella parella d’enamorats que s’hi acosten riallers i agafats de les mans. Volen que sigui ell, el testimoni mut d’aquell primer petó robat, i del segon i del tercer...

i el dia que es van jurar amor etern allí sota mateix, abans que ell partís cap a una guerra absurda, com totes i cadascuna de les guerres.

Temps de misèries, on l’hi deixaren la mostra del seu compromís gravant-t’hi les inicials dels seus noms, sabedors que l’om perpetuaria aquell instant, per sempre més.

I amb el pas dels anys, hi van desfilant tots pel seu davant,
els firants, i els comediants,
els més menuts i els més grans,
els carros carregats de fato un dilluns de mercat,
la mestressa carregada amb garbes i agafant forces abans d’enfilar carrer amunt i tombar pel carrer del riu,
els qui van de revetlla al ball de “La Granja” per Sant Joan,
els jugadors i seguidors de futbol sortint del Camp de la Plana i comentant el resultat,
els adolescents ben abrigats un matí de gener per anar cap a l’institut,
els campistes de la Fira al Teatre al setembre, amb ganes de seguir de gresca,
...fins i tot em veig jo mateixa sortint de les antigues piscines un migdia d’agost buscant la seva preuada ombra! ja us podeu imaginar que era tot un petit luxe tenir-lo allí mateix.

Considerat “Arbre Monumental”, estava protegit. L’any 2002 li va caure damunt l’últim llamp i li va provocar una fractura profunda en el seu tronc. El 2006 la saba ja no circulava en el 70% de la seva estructura. Des d'aleshores, se li han anat aplicant moltes cures però totes han resultat infructuoses.

Certificada la seva mort, aquests darrers dies sel's hi ha girat feina a les brigades de jardiners, els bombers, la guàrdia urbana, tots han tingut tasques a realitzar: Esporga, grues, talls de trànsit ...

potser no és un gran comiat, però tothom hi posa el granet de sorra en retre-li un petit homenatge.

I és ben cert que sense articular mai paraula, sense cap mirada, i sense cap gest de complicitat, ens deixarà un buit no només en el paissatge, si no també a les nostres vides.

Diuen les veus del consistori, que en conservaran part del tronc i de les 7 branques més grosses i l’envoltaran dins d’una placeta.
Em sembla bé.

"A un olmo seco", d'Antonio Machado

(ara que també es commemora l'aniversari de la seva mort)

Acabo d'assabentar-me a més, de la mort d'en Pepe Rubianes.
L'home de negre, amb un humor intel·ligent, irreverent, amb estil propi, i políticament "incorrecte", ens ha deixat avui 1 de març.
Allí on vulgui que vagi a partir d'ara, estaran ben entretinguts i no els faltarà mai un somriure.
No t'oblidarem, Pepe!