L'Om de la Plana, Tàrrega


No se sap del cert quantes primaveres haurà viscut, però el que ja sabem és que no ha arribat a la propera que tot just comença a mostrar-nos els seus primers símptomes.

Venint per la carretera de Montblanc, ens el trobàvem al primer giravolt entrant a la ciutat, la seva majestuosa presència, (feia més de 20mts). imposava i no podia passar inadvertit als ulls de ningú ni propis ni forànis. Era l’Om de la Plana.

Ell potser pensa que ha viscut només una llarga vida, però en realitat han estat moltes. Els vells recorden que l’om ja era centenari quan tot just eren uns marrecs, però el mateix els explicaren a ells els seus avis.

Per la seva ubicació, aquesta vil·la sempre ha estat un punt estratègic d’encreuaments, i per això fent un salt enrera en el temps em costa poc d’imaginar-lo lluint tota la seva bellesa i donant aixopluc, mentre cau una fina pluja, a tots els peregrins que hi arriben amb forces ja minvades de terres on l’horitzó de la plana no arriba a avistar.

També hi veig aquella parella d’enamorats que s’hi acosten riallers i agafats de les mans. Volen que sigui ell, el testimoni mut d’aquell primer petó robat, i del segon i del tercer...
i el dia que es van jurar amor etern allí sota mateix, abans que ell partís cap a una guerra absurda, com totes i cadascuna de les guerres.
Temps de misèries, on l’hi deixaren la mostra del seu compromís gravant-t’hi les inicials dels seus noms, sabedors que l’om perpetuaria aquell instant, per sempre més.

I amb el pas dels anys, hi van desfilant tots pel seu davant,
els firants, i els comediants,
els més menuts i els més grans,
els carros carregats de fato un dilluns de mercat,
la mestressa carregada amb garbes i agafant forces abans d’enfilar carrer amunt i tombar pel carrer del riu,
els qui van de revetlla al ball de “La Granja” per Sant Joan,
els jugadors i seguidors de futbol sortint del Camp de la Plana i comentant el resultat,
els adolescents ben abrigats un matí de gener per anar cap a l’institut,
els campistes
de la Fira al Teatre al setembre, amb ganes de seguir de gresca,
...fins i tot em veig jo mateixa sortint de les antigues piscines un migdia d’agost buscant la seva preuada ombra! ja us podeu imaginar que era tot un petit luxe tenir-lo allí mateix.

Considerat “Arbre Monumental”, estava protegit. L’any 2002 li va caure damunt l’últim llamp i li va provocar una fractura profunda en el seu tronc. El 2006 la saba ja no circulava en el 70% de la seva estructura. Des d'aleshores, se li han anat aplicant moltes cures però totes han resultat infructuoses.

Certificada la seva mort, aquests darrers dies sel's hi ha girat feina a les brigades de jardiners, els bombers, la guàrdia urbana, tots han tingut tasques a realitzar: Esporga, grues, talls de trànsit ...

potser no és un gran comiat, però tothom hi posa el granet de sorra en retre-li un petit homenatge.

I és ben cert que sense articular mai paraula, sense cap mirada, i sense cap gest de complicitat, ens deixarà un buit no només en el paissatge, si no també a les nostres vides.

Diuen les veus del consistori, que en conservaran part del tronc i de les 7 branques més grosses i l’envoltaran dins d’una placeta.
Em sembla bé.



(ara que també es commemora l'aniversari de la seva mort)


Acabo d'assabentar-me a més, de la mort d'en Pepe Rubianes.
L'home de negre, amb un humor intel·ligent, irreverent, amb estil propi, i políticament "incorrecte", ens ha deixat avui 1 de març.
Allí on vulgui que vagi a partir d'ara, estaran ben entretinguts i no els faltarà mai un somriure.
No t'oblidarem, Pepe!

22 comentaris:

Sergi ha dit...

Doncs és un bon homenatge recordar-lo amb un post que quedarà aquí per quan el vulguis recuperar. Un exemple de que les coses a les que agafem afecte no sempre tenen dues cames i dos ulls.

Joaquín Campos ha dit...

EN EL CENTRO DE SANT FELIU - JUNTO A LA ESTACIÓN DE RENFE- HAY UN PARQUE,EL PARC NADAL, LA NOCHE DEL 23 AL 24 DE ENERO EL VIENTO DERRIBO MAS DE 30 PINOS CENTENARIOS,
PINOS QUE CUANDO YO ERA UN NIÑO ( Y TENGO 51 AÑOS) YA DECIAN LOS ABUELOS, QUE TENIAN MAS DE CIEN AÑOS.
DESCANSEN EN PAZ, JUNTO AL TEU OM, EN EL CIELO DE LOS ÁRBOLES.

Anònim ha dit...

Ves a saber el temps què fa que veu i sent, que experimenta i s'estremeix, i ara li toca marxar, suposo que ha fet el seu camí i ara el destí el dúu a un altra plaça, tots, tots naixem i ens movem i fem cap on el destí vol, bon homenatge el teu també eh...

zel ha dit...

Un homenatge preciós a un arbre...ara haurien de deixar que tornés a assaonar la terra...

rebaixes ha dit...

Em fas possar tristoi. Devieu estimar-vos'el com s'estima el que sentim com propi. No volem que desaparegui per que el costum ens ha fet seus,La buidor en el lloc la podrem comparar en la manca de la seva visió. Orfes d'ell, del seu fisic magestuós record de tantes gestes que no li feren mal i ara, s'en envà per el camí trist dels records. Saba seca en cor buit. Però l'estimeu per que ara es el monument de temps llarg que no escatimarà parles vers ell. No seria mal tenir-ne, guardar-ne una branqueta per menuda que fos com relicari en la visió d'haver-lo sentir bategar en mig de tots i ara desaparèixer com els intants que no tornen. Us enyorava, i avui més a tu o la Laia,quina preciositat d'escriptora tens prop teu.Una abragada recordat...Anton.

Carme Rosanas ha dit...

Doncs sí que fa pena, quan mor un gengantàs d'aquests que ens ha fet sempre companyia silenciosa però protectora i constant. No el coneixia però fins i tot a mi em sap greu.

Anònim ha dit...

Un relat preciós.Un xic trist i tendre.Com be dius ell ha sigut el testimoni mut de molts aconteixements i de la vida de la gent de Tarrega o de molts del seus visitants.Jo me'n recordo d'aquest arbre quan he visitat Tarrega.
Llegint aquest post com es diu"se m'ha posat la pell de gallina":
Recordant que jo de ben petita fins ara, i espero que en siguin molts mes, tots els caps de setmana d'estiu i algun que altra de primavera, veig també un monumental arbre, que el coneix tothom pel pi rodó.
El pi rodó de cambrils es un referent per tots els que visitants d'aquesta platja.
On tens el apartament?donc dos carrers més avall del Pi rodó.
El Pi rodó es i ha set testimoniatge de les primeres "entremeliades"que feiem, quan erem mainada, i com era la platja i lloc de veraneig els pares ens començaven a deixar surtir fins les 12. Es lloc on juguen el"petanquistes".Corren els nanos amb bicileta.Fins on anem? donem el tomb "al pi rodó".
Una zona d'ombra per menjar-se un llenguet.I un bon refresc.Fem petar la xerrada.
El Pi rodo es testimoni de les vacances de tants i tants lleidatans i d'altres vinguts d'altres conrades de la demarcació geografica.
Bona setmana Blocaires!
Que el temps no ens espatlli aquest punteta de bo que feia.
Joana

Garbí24 ha dit...

Moltes persones en veure l'arbre segur que recordaven coses bones o dolentes , ara perdut el punt de referència potser es perderàn alguns records i amb el temps fins i tot l'arbre s'esborrarà de les ments dels usuaris d'aquest planeta.
El temps que tot ho borra , bo i dolent

Logan y Lory ha dit...

Por estas latitudes el temporal ha destrozado muchos árboles. Arboles viejos que habían sido plantados hace muchas décadas y que han formado parte de la vida de todos los que teníamos la suerte de contemplarlos y cobijarnos a su sombra.

Esperemos que las futuras primaveras hagan crecer de nuevo a nuestros árboles, porque son vida.

Hermosa forma de recordar que este planeta tiene vida gracias a muchas especies, además de la nuestra.

Un abrazo

Una ha dit...

Son tristes noticias,no sabía que Rubianes estuviera tan enfermo y ese olmo,¡qué lástima!,testigo de miles historias de vida.
Le has hecho un homenaje estupendo.Abrazos

rits ha dit...

I l'han estat cuidant i mimant fins l'últim moment!
Una dedicatòria preciosa!

kweilan ha dit...

Un homenatge preciós. Llàstima que com al poema de Machado el miracle de primavera no s'ha produït. En el cas del Pepe Rubianes tampoc. Molt trist.

Violeta ha dit...

Sap greu, quan un arbre d'aquestes característiques i entitat, mor. Has establert un paral.lelisme molt bonic, la mort de l'om centenari i la de'n Pepe Rubianes.
Hi ha morts que dolen molt.

Una abraçada Assumpta.

Eva ha dit...

Un record entranyable... que tu has sapigut deixar plasmat aquí... Sovint aquestes coses són les que ens fan adonar-nos dels canvis que es produeixen al nostre voltant...
Una abraçada....

Jordi Pinyol ha dit...

Doncs sí.. tot i que en alguns moments amenaçava pluja, al final la cosa ha aguantat i en alguns moments ha sortit el solet i tot.

Quina llàstima això de l'om... segur que tots els qui hem vingut en alguna ocasió per Tàrrega el recordem aquest arbre majestuós i imponent. Està clar que la seva grandària no el deixava passar desapercebut.

Que tinguis molt bona setmana tu també!

Azu ha dit...

Assumpta, quina pena em fa el teu relat, però tot en aquesta vida, neix o comença i en algún moment s'acaba. Però sempre hi serà en el vostre record.
A mi també m'ha fet pena la mort d'en Rubianes; al meu germà li havía agradat molt anar-lo a veure al Teatre; Hem de viure el presente perque el futur ningú el coneix.
Una abráçada molt gran per a tu

Salva Piqueras ha dit...

Molt maco. Caldria també esbrinar la d'escrits similars que ha suscitat l'arbre en tota la seva vida. I la de nens i nenes que l'han fet ornament dels seus dibuixos... tantes coses.

Núr ha dit...

Em costa creure que hagin mostrat tant d'afecte cap a un arbre, avui dia, prò m'ha alegrat moltíssim! Encara sabem apreciar coses tan senzilles com un arbre, i això em tranquil·litza. Si perdem de vista aquestes petites coses, deixarem de valorar-ho tot.

M'ha agradat molt com ho has escrit. Gràcies per explicar-ho!

I el Pepe Rubianes, quin greu! Avui ho deien a la feina: «N'hi ha tants, que haurien d'haver mort abans que ell...» aix...

Anònim ha dit...

m'he fet seguidora del teu blog. Bueno, bueno. M'he llegit el text. M'encanta. Realment una cosa tan senzilla i a la vegada tan complexa com un arbre es mereix un bon homenatge. T'estimo tiet/a.

Aniré comentant.


P.D; Ja ho sé, no t'ho pots creure! uo! la teva neboda entrant al teu blog i llegint. Crec que t'ho mereixes. Tu llegeixes sempre els meus.´I no hi ha res més fiable que la teva opinió, sé que sempre m'aportarà certeses.

P.D2; Més val tard que mai ;).

La teva neboda preferida :)

Anònim ha dit...

Bueno, torno a ser jo la teva neboda laia. M'he fet un blog. Aixi que espero que un dia no molt llunyà em truquis per explicar-me com va això, ja he actualitzat :).
Fes promoció del blog de la teva neboda laia vale? :) Que sinó no tinc amics... ¬¬. jajaj Ara en serio, tieta el meu blog és : http://laiapijuan.blogspot.com

:) Sé que ara mateix estàs flipant. Però ja saps que el dia menys esperat la teva neboda et sorprèn. Digali al tiet que a ell també l'estimo ;). Però que sobretot no s'olvidi de que sóc millor que ell. ;).

Fora bromes. Un petó enorme pels dos.

Els del PiT ha dit...

Nosaltres vivim en un barri, al davant d'una colla d'oms enormes. L'estiu passat, una de les branques (mal podades l'hivern anterior) va tallar el carrer i gairebé fa pastetes el cotxe d'un pobre paleta de l'obra que jo mirava...
Són realment espectaculars els oms

Miri avi quina casualitat: el què en Rubianes va dir (causant tant de rebombori) ho va fer precisament a l'ombra d'un altre Om, l'Albert...
Ostres!

bajoqueta ha dit...

Sembla estrany que poguem tenir tants records només mirant un arbre, no?