Així es veia l’ermita dies després de la nevada que va sorprendre la plana de l’Urgell el desembre del 2001.
Però el que ell no sap, és que l’ermita és justament a tocar de l’era de Cal Cabaler (l’era de casa), i quan dic a tocar vol dir això, que és com aquell que diu en el mateix terreny.
Si us fixeu bé, darrera del meu padrí Ramon agafat de la ma del meu germà Josep Ma. i del meu cosí Jordi,es veu l'ermita de Sant Marçal per la part de darrera.
No puc comptar les hores que m’hi hauré estat allí.
Hores bàsicament daurades per un sol implacable de juny a setembre. Segar ..., batre ...,!
Mentre els “grans” feien feixugues tasques que aleshores es realitzaven amb estris ben rudimentaris, la canalla ens entreteníem amb qualsevol “bitxo” que es posés al nostre abast o trenant troçets de palla.
Sota un dels ametllers estic amb el meu pare i el meu padrí RamonHores muntades al carro o a la mula, la “lleona” que feien de les nostres “felicitats petites”, una veritable delícia.
Amb el meu cosí Jordi i el seu padrí Valentí
Hores també de berenars de pa amb vi i sucre o de pa amb oli i “xicolata” com deia la meva àvia Antònia i que veien les fotografies me’n faig creus que sóc jo mateixa i no la meva avia la que hi surt. Val que ja tinc uns quants anys ... però tants ?
L’ermita va estar un munt d’anys tancada i barrada, potser 40 aproximadament.
En l’època dels anys 60/70 que és la que jo recordo de menuda, si hi miraves pel forat del pany només hi veies bales de palla que algun pagès hi entrava per a mantenir-les a recer de les pluges i ventades ... i les òlibes. Si, a dins hi vivien òlibes i les veies volar de tant en tant i fer el seu característic so.
Va ser aleshores, el 1990 o 91 ara no ho recordo exactament, que es va decidir entre tot el poble, fer-hi aportacions personals i poder-la restaurar. Ara torna a tenir (potser no el mateix), però si un encant especial. I com que des d’allí hi ha una vista immillorable de la carretera que porta fins Andorra, i a les tardes l’estiu i bufa una marinada d’aquelles que fan l’enveja a la resta de comarques veïnes ...
doncs ja hi veus tots els avis asseguts en les pedres-moles que són davant la façana de l’ermita, gaudint de l’espectacle. (Bé, avis i no tant avis ... quant ells marxen al capvespre o ben entrada la nit, d’altres hi anem a fer petar també la xerradeta sota la manta d’estels que ens cobreix). ;-)
11 comentaris:
Es una historia hermosa por lo que tiene de lejano en el tiempo y en las costumbres,me has hecho sonreír porque yo también tengo recuerdos parecidos,era fantástica la época de la trilla,yo siempre deseaba subir a esos trastos que arrastraban los mulos,lo vería divertido en cuanto que para mí no era obligación,para los amigos y amigas que tenían que ayudar a sus padres no les parecían tareas entretenidas,sino más bien duras.
Me maravilla que tengas fotos de aquellos tiempos en que hacerlas no sólo era difícil porque poca gente poseía cámara sino que revelarlas era caro.
Espero con ilusión tu próxima historia de entonces.Un abrazo
un lloc preciós!
les fotografies que has post són genials, m'agraden moltíssim!
sempre tenim llocs especials de la nostra infància, on anar-hi és com si no haguéspassat el temps!
Vaja,la sorpresa és evident per a mi.Hauré d'anar pintant i enviant i sortiré a primera pàgina, mig en serio mig en broma ho comento./ Gràcies de nou que un detall meu hagi inspirat, si no es sobreixia ja dins el magi teu aquesta pàgina que em porta als meus anys de menut i de més gran, com a tu.Junt amb la lletra les fotos sensacionals...
Un llibre escriuria de les sensacions que m'ha causat.
No podem fer-ho tot. Quan inventin una copiadora de pensaments al acte, deura ser excepcional per qui dispossin del artilugi. Et felicito i agraeixo aquest i tants detalls que tens amb mi.Bon dia... Anton.
jo soc uns urbanita de neixem...potser per aixo..al ferme gran, vaig voler esser sargantana
pero els meus records d'infantessa tambe pasan per el pa amb vi i sucre,l'esperit de vi a le cames a l'hivern,els caps de setmana a ca la iaia...
vaja asunmpta, el regal de l'anton,ens ha fet reviure dolços moments...gracies als dos
un parell de petons
sargantana ;)
un lloc encantador.
Les fotos genials, m'agraden molt.
Jo també recordo llocs especials de quan era petita, on tornar-hi, es com si encara hi fos amb els éssers estimats que ja no hi son.
Però esgraciadament i pel curs que porta la vida i el consumisme molts els llocs on anava ja han desaparegut.
Recordo una apstisseria del carer del camrmen on el iaio em comprava"coquetes de sucre", un cacharreria on la mare em comprava"cacharritos"per la cuina, una botiga petitoneta on la iaia em comprava "ninotets" de les series infantils, aquell sr d'un bar que ja no hi es que em donva gelats, tot i que deien que tenia "mal genio" amb mi no ,...son tants els records que en venen a ma meva ment que em passaria tota la tarda explikcant.
Blocaires que els Reis os duguin molta il·lusió, Pau i moltisssssima salut.
A reveur.
Joana
04 gener, 2009
Quins records tan bonics i quina sort de tenir les fotografies i tot.
Viure a pagès en aquells temps era difícil, molta gent marxava a Barcelona. Llàstima.
Tens un bloc molt pinxo.
Enhorabona i feliç any nou.
Sentimos no poder contestar a este post en catalán pero no conocemos el idioma para poder expresarnos bien.
La ermita debe ser un lugar bonito y esas fotos de tu padre con tu hermano y tu primo ( ¿cosí es primo?). Ha sido un bonito regalo de tu amigo.
Saluditos.
Les fotos són precioses i en elles resideixen part de la teua memòria. Molt bonic tot el post pels recors i per la seua senzillesa que m'ha agradat molt.
Aiiii si les pedres poguessin parlar... veig que has començat l'any melancòlica... que no sigui res!!!
Fantàstiques fotos, fantàstic dibuix i fantàstics records... jo també recordo tot ple de camps... ai!
Com és que sempre es deien lleones les mules???
Publica un comentari a l'entrada