Participació en el 86è Joc literari - Bloc d'en Jesús M. Tibau -





"Tants d’anys veien el mateix balcó, buit, sense vida i ara ... l’alegria torna a endolcir els ulls de la Mercè que restaven mig apagats pel pas dels anys.

Aquest passat nadal n’ha fet 93, sempre explica que va nàixer el dia més curt de l’any i que per això des del cel li recompensen amb aquests anys que ella considera afeguits.

Les cames ja no la serven com abans i per això s’està moltes hores asseguda en aquell balancí des d’on divisa el brogir diari de la vida de la població. Ara, d’uns mesos ençà just al pis d’enfront seu ha vingut a viure-hi una familia de Barcelona.

Com cada matí a les 8.30h. la Montse surt a estendre la rentadora mentre dona instruccions als menuts per a que repleguin els trastos que han anat deixant escampats pel terra del pis.

La Mercè i la veina se saluden i xerren quatre frases a correcuita però que a ella l’omplen d’allò més. Moltes tardes abans d’anar cap a casa seva la Montse passa a visitar-la; i quant no, la Mercè està tranquil·la, doncs sap que cap a quarts de set sortirà per recollir la roba i parlaran una altra estoneta".

8 comentaris:

òscar ha dit...

tendre relat i tendra seguretat saber que, a quarts de set, no li faltarà l'estoneta de conversa

Joan Martín ha dit...

Delicat regal, el del relat. Indubtables regals poden arribar a ser els anys. I potser a qui se sent regalada li és més fàcil fer-se obsequiar sense demanar a qui pot fer d'uns instants un temps fora de mida. Fora de rellotge, malgrat els horaris, un temps amb gustet, qui sap si anticipat, a eternitat.
Una abraçada.

Cèlia ha dit...

He recordat la padrina que va morir l'any passat amb 93 anys... i, a la seva manera, era tan sàbia!

zel ha dit...

Que tendre, m'ha agradat molt i molt!!!!

Sherezade ha dit...

Noche de reyes....
seguro no tendrás carbón, se q NO.
Te mando mi cariño desde el otro lado del charco, con el irrefrenable suspiro de pensar en tu patria, tu España, MI España a_Dorada.

Y no, q tenés razón, no abandono mis sueños, están tal vez un poquito congelados, pero latentes bombeando a cada paso, aún en solitario.

Feliz día!!!

kweilan ha dit...

M'ha agradat molt per la manera com expliques la necessitat de l'altre. la seguretat de poder parlar amb algú...no se, el de la velleta l'he trobat un personatge entranyable i proper.

Carme ha dit...

Aquests dies no em quedaven els comentaris, però llegir, llegia... una història molt bonica, ser feliç i mtenir-ne prou amb els coses senzilles, xerrar recollint la roba, és una gran saviesa, estic d'acord amb la Cèlia.

Anònim ha dit...

Es molt bonic aquest post perqué expresses la necessitat que té una personat,poder parlar amb algú...(que tu Assumpta això ho saps molt bé i sabs que no amb tothom es pot parlar!
Oh no!
Que os han portat els Reis Blocaires!
Joana