Relats Conjunts - La gran ona de Kanagawa

La gran ona de Kanagawa - Hokusai 1829-1833
A mitjanit els havia despertat aquell primer soroll sec, fort i profund. Però desprès en van venir més.
Els habitants d’aquell petit poble no entenien que li passava a Fuji i no s’ho podíem creure. La seva muntanya, s’estava revelant contra ells.
Es preguntaven quin error podien haver comès, la tenien com a muntanya sagrada, fins hi tot era el seu referent espiritual ... i ara ella els girava l’esquena. Per què?
Incrèduls i decebuts, aquella colla de camperols i mariners que habitaven l’illa s’afanyaven en arreplegar-se tots junts, homes, dones, nens ... per anar cap a les barcasses que fondejaven a la platja.
La nit no era gens bona, per això els havia sorprès tots a les seves llars.
El vent semblava haver fet una aposta amb Fuji. Cada cop bufava amb més força, una força que no recordaven haver vist mai.
No els quedava cap més opció.

La terra tremolava sota els seus peus nus i amb els ulls plorosos s’encomanaven a ella, a la seva muntanya; i pregant li demanaven que els donés part d’aquella força per poder sortir-se'n d'aquella situació.
Van emplenar totes les barques i tots els habitants, sense excepció, es varen fer a la mar.
Les seves llàgrimes salades, es confonien amb l’aigua d’aquell mar brau i ferotge ...
Les mares amb els fills ens braços, estrenyent-los fort vora el seu cor, els homes intentant no defallir en cap d’aquelles onades que cada cop s’enlairaven més i més ...
A mercè d’aquelles onades gegantesques van dansar durant hores i hores ... durant tota la nit ...
Llavors va venir ella ..., l’onada. Era única ... era immensa ... la mare de totes les onades mai vistes. I amb aquella alçada semblava batre's en duel amb Fuji.
Per un moment, el temps s’aturà, la remor deixà de xisclar ... però va ser només un instant ...
Aquella onada, filla de l’imperi, els va fer ballar la última de les danses ... la dansa de la mort.
A trenc d’alba, no havia sobreviscut ningú. Només Fuji, imponent i majestuosa era testimoni mut d’aquell horror. Fins hi tot ella va entendre que potser ja n’hi havia prou.
És per això, que des de llavors romà en silenci.
Barrejades amb les neus fredes del seu cim hi resten per sempre les llàgrimes d’aquell poble, que recordant-li la traïció no li permeten que mai més torni a succeir.


Participació a
Relats Conjunts.
Encara no t'hi has apuntat ?




13 comentaris:

welles ha dit...

Nice designed blogging and interesting photos in your blog!

XeXu ha dit...

Quin relat més èpic, però no entenc què els feia Fuji que els va obligar a marxar.

rebaixes ha dit...

Sembla ser que la gran muntanya, el seu déu els havia abandonat, sols ell com a déu resistia l'ona gegant...i quedava sol. Procrearia i concediria pau als nou vinguts.../ Ai, que me'n vaig cap a altres fujis./ Una abraçada per salvar-nos de l'ona, per que Fuji... no pensa en nosaltres.Anton.
Això d'eixos relats no és exclusiva de uns nominats, ni exclou a qui vulgui donar-hi el seu punt de vista?

Las Cosas De Lua ha dit...

Qué es eso de los relatos conjuntos ??

Si es qué eres de moerna qué no te puedes agunatar.Un beso amiga.

kweilan ha dit...

Quin bloc més bonic! El relat també m'ha agradat i és veritat té alguna cosa d'èpic com una llegenda antiga :)

menta fresca ha dit...

quina historia més ben trovada i quin final més trist. Com nosaltres si no la cuidem més la nostra estimada terra, ja veuràs ja...

Assumpta ha dit...

Ostres, quin final més trist!! tot i que, amb una onada així, és impossible pensar en una altre cosa... tot i que sap greu, per força havia d'acabar amb desgràcia...

Carme ha dit...

Un relat molt bonic, Assumpta, gràcies per la teva visita al meu blog i el comentari. Saber on neixen els somnis és important per a mi, una somiadora de tota la vida. Tornaré.

Mireia ha dit...

Seria un conte perfecte per explicar a la vora del foc, potser millor a la vora del mar. M'ha agradat

Cèlia ha dit...

Quin relat més trist i preciós! Fins i tot Fuji va entendre que no calia tant d'horror... ja no tremolarà més la terra? Espero que sigui per sempre!

Anònim ha dit...

Quin relat més bonic.
El final havia de ser així
Joana

Cesc ha dit...

Entro per primer cop i sona imagine i després llegeixo un gran relat... m'agrada molt :)

Pd40 ha dit...

Espectacular! Sí que té un aire èpic, com si fos una llegenda antiga. Felicitats!!