Va ser llavors, allí que es va adonar de la importància dels records ...
Havia marxat se’n un nen. La vida l’havia dut a moure’s per altres camins.
Camins llunyans, molt llunyans ...
No li va ser gens fàcil, ... a l’inici creia sentir-se sol, i pensava que no tenia ni entenia a gairebé ningú ...
O potser és que tampoc el volien entendre a ell ... no ho sabia ...
No volia recordar el que havia deixat enrera ... i quan això succeïa, tancava els ulls fort fins a fer desaparèixer aquella imatge feliç ...
Va deixar de parlar amb la gent més propera i només plasmava en dibuixos aquells pensaments que mai no podria descriure ...
Mica a mica, a mida que s’anava obrint a aquell nou món ... la seva ment s’anava tancant més i més ...
Eren com unes línies de traç paral·lel que mai arribarien a confluir ... el món de fora i el món de dins ...
Amb els anys, s’havia forjat un futur pròsper i venturós lluny d’aquelles terres que ara li eren estranyes ...
Se sentia cofoi i poderós amb el que havia aconseguit ...
Però que havia aconseguit ?
Ara, en tornar, amb tot el pes dels anys al damunt ... ho va veure clar ...
Havia deixat de somiar ... mai és va permetre seguir somiant en aquells records ... aquella gent ..., aquelles olors ..., aquells colors ...,
aquella casa ... la seva casa ...
I ara, amb aquelles mans tremoloses que l’impedien dibuixar el pensament ...
Es trobava sol ... i per primera vegada va saber el que realment era sentir-se així.
No podia parlar amb ningú ... no recordava cap nom ... ni de les cases .. ni de la gent ...
Volia plorar i no en sabia ... aquells ulls eixuts de tant voler impedir les emocions, no sabien plorar ...
I es va adonar de tot el que s’havia deixat perdre i que ara eren realment la cosa més valuosa ...
Havia marxat se’n un nen. La vida l’havia dut a moure’s per altres camins.
Camins llunyans, molt llunyans ...
No li va ser gens fàcil, ... a l’inici creia sentir-se sol, i pensava que no tenia ni entenia a gairebé ningú ...
O potser és que tampoc el volien entendre a ell ... no ho sabia ...
No volia recordar el que havia deixat enrera ... i quan això succeïa, tancava els ulls fort fins a fer desaparèixer aquella imatge feliç ...
Va deixar de parlar amb la gent més propera i només plasmava en dibuixos aquells pensaments que mai no podria descriure ...
Mica a mica, a mida que s’anava obrint a aquell nou món ... la seva ment s’anava tancant més i més ...
Eren com unes línies de traç paral·lel que mai arribarien a confluir ... el món de fora i el món de dins ...
Amb els anys, s’havia forjat un futur pròsper i venturós lluny d’aquelles terres que ara li eren estranyes ...
Se sentia cofoi i poderós amb el que havia aconseguit ...
Però que havia aconseguit ?
Ara, en tornar, amb tot el pes dels anys al damunt ... ho va veure clar ...
Havia deixat de somiar ... mai és va permetre seguir somiant en aquells records ... aquella gent ..., aquelles olors ..., aquells colors ...,
aquella casa ... la seva casa ...
I ara, amb aquelles mans tremoloses que l’impedien dibuixar el pensament ...
Es trobava sol ... i per primera vegada va saber el que realment era sentir-se així.
No podia parlar amb ningú ... no recordava cap nom ... ni de les cases .. ni de la gent ...
Volia plorar i no en sabia ... aquells ulls eixuts de tant voler impedir les emocions, no sabien plorar ...
I es va adonar de tot el que s’havia deixat perdre i que ara eren realment la cosa més valuosa ...
els records ... al cap i a la fi ... els bons records !
Text i fotografia: Assumpta
16 comentaris:
Els records són l'ADN de la nostra vida, però ens han de servir com a trampolí cap al futur, no com a llast
Quin escrit més preciós!
Sempe he pensat que els records són coses del passat, i que s'ha d'anar per la vida sempre mirant endavant. Però també és cert que els records formen part d'un mateix, i que no hem d'oblidar-los, ni molt menys fer esforços per defugir-los.
Com tu bé dius, els records bonics són somnis molt valuosos.
Una abraçada.
Els records, com els orígens, no s'han de perdre mai. Són part de la nostra vida i sense ells la vida és buida.
Un relat molt bonic, m'ha agradat!
Recuer_2
Recuer_10000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000000.....
Hola amiga, tantos días sin leerte!!!. Qué gustazo reencontrarme con tus palabras, tu estilo, tu energía, tu voz.
Te dejo re besos, abrazos desde aquí, desde el otro lado,
Estaba concentrada poniéndome al día en la lectura de tus escritos.....absorta contemplando la maravillosa feria q graficaste para nosotros....alucinada con los colores, detalles y diversidad, y de pronto comencé a leer el escrito siguiente....
Tus 28 años desde el día en que le dijiste sí al AMOR...
Y ya te imaginarás, me quedé muda,perpleja y llena de una sensación dulcísima, q ninguna amargura me puede arrebatar, cuando al llegar al final leo que decís lo más dulce q aprendí en catalán...
T'estimo.
GRACIAS por compartir desde tu sendero de un fructifero amor amiga...GRACIAS!!
y felicidades para vos y los tuyos en aquel día y "siempre".
renunciar, prescindir del passat té un risc molt alt. el primer, sentir-se sol i buit mirant enrera
Amagar els sentiments... potser per por a que mostrar-los ens faci mal.
Amagar els records...
Un escrit magnífic i trist... trist de moment perque espero que aprengui a anar retrobant tot allò que va deixar pel camí. Mai és tard!!
Ui, jo sóc el cas contrari, recordo i recordo i em sembla que que visc contínuament en el passat... fins que em pessiguen!
Un text preciós i que fa reflexionar!
Amiga....
sencilla y simplemente "gracias"
por estar y ser.
Aislás un trocito de mi escrito y conseguís q mis fibras se larguen a vagabundear por las calles de la felicidad.
Que bonito leer cómo me decís, que bonito Assumpta, q bonito.
Besos, si, desde los recuerdos...
RE COR D... I, això, unes lletres, ens fa viure... Que escriuria jo si no tingués records,... seria una veleta que va mirant a prop o lluny si troba, el RE COR D.
Bona nit. Anton.
Com que el vostre dia no hi era vull posar-te una cosa molt adient pel dia que celebreu els dos.Anton. FELICITATS i per molts anys.JA SOM LLIURES / SOM CASATS.
Escrit d’Antoni Fortuño Sas – Any 2000
Ja som lliures / som casats.
Qui és que pot descriure / tanta llibertat ?
Avui al escriure / ens hem afirmat
en nostre somriure / de felicitat.
Som persones lliures / units o distants,
penyora és viure / junts o separats.
---------------
ELL.- Tu seràs l’espiga. / Jo seré el teu blat.
Tu, la tova molla. / Jo el dur crostam.
Tu en seràs les ales. / Jo l’airet suau.
Tu, l’aigua que brolla. / Jo, la font rajant.
Tu, oreneta bruna. / Jo, niu al teulat.
Tu, pètal de rosa. / Jo, plugim, plujam.
Tu, la meva vida / esperit i carn.
I així serem lliures / una eternitat.
ELLA.- Tu seràs cadena. / Jo, el tendre abraç.
Tu, or per la joia. / Jo, anell treballat.
Tu seràs la rella. / Jo, terra de camp.
Tu seràs agulla. / Jo, el teu brodat.
Tu seràs la casa. / Jo, calenta llar.
Tu, el foc i brasa. / Jo, el tronc cremant
Tu, sol que fecunda./ Jo, lluna somniant.
Tu, la meva vida / esperit i carn.
I així serem lliures / dins nostra unitat.
És il•lusió complerta, / el somni realitzat.
Avui som dos cossos / feliços volant,
volant per la terra / agafats de mans
que ara uneixen / nostres llibertats.
La il•lusió ens apropa / tenint-la al cap.
Avui som joiosos / amb la il•lusió davant
La il•lusió camina / el peu apoiant...
...felicitat arriba / NO MARXARÀ MAI.
molt maca aquesta historia (i la foto) hi puc trobar quelcom de familiar
Hi ha gent que no li agrada recordar el passat, però si vam ser feliços perquè no fer-ho?
Recordar el passat és preciós i més quan recordes coses boniques viscudes amb persones que ens han deixat.
Mentre recordem no es moren mai les persones que ens han estimant i estimem i ens han deixat.
Recordo amb nostalgia, melancolia i enyorança a qui a les portes de unes festes tan inolvidables com son el Nadal ens han deixat.
Mentre la recordare mai es morira.
Joana
Paso a dejarte mi cariño :)
Besines para vos.
Muac muac muac!!!
Creo que perder la memoria es como perder la identidad,los recuerdos son vitales para mí,me ayudan a saber que un día fuí fuerte,otros no tanto,que unos caí y otros pude levantarme.Recuerdos tristes,alegres,dulces o amargos todos hacen que vayamos modelando nuestra forma de ser y estar.
El escrito es estupendo,por un momento sentí lo mismo que cuando volví hace poco a mi pueblo después de 14 años y "no podia parlar amb ningú...no recordava cap nom...ni de les cases...ni de la gent..."Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada