l'angoixa


L’ofegava aquella calor desmesurada que es denotava en les gotes que li corrien pel front, per la cara i fins i tot per la regatera del seu pit.

Se sentia la remor de la gent parlant ... cridant ... els uns per comprar, els altres per vendre ... tot s’hi valia era matí de mercat i el centre bullia entre parades de mil colors diferents. En un dels carrers s’hi amuntegaven les de fruites i verdures, amb aquells colors tant diversos com varietats diferents n’hi havia. En un altre les parades eren de roba i calçat. En aquest, la tímida brisa que hi corria feia moure tota mena de bruses, samarretes, pantalons, calces i sostens ..., que semblaven ballar en una disbaratada simfonia compassada només pel batec del seu cor.

No havia comprat encara res, ni tan sols sabia per què havia anat al mercat. Deambulava, absent entre la multitud i la seva cridòria. Necessitava sortir d’allí com fos ...

Però no podia, la gent l’empenyia i se sentia a mercè com una onada que trenca en l’espigó i torna al mateix lloc una i altra vegada. Ho intentava, però res. No podia sortir-ne i ara aquell poc aire que corria s’havia esvaït i sentia encara més fort el ritme del seu pols.

Va creure defallir en qualsevol moment, ... ara ja no sentia res ... ni a ningú ... ni tampoc no hi veia, ... s’havia fet fosc ...
Imatge Google: El Crit -Munch

14 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

has descrit el primer dia de rebaixes

Vicky ha dit...

La roba dels mercats a casa li deiem: El penja i despenja...
Nosaltres anavem a la plaça del Poble Nou (al mercat a comprar tots els dissabtes, peix, carn, bacalla, llegums, tremusos... magdalenes amb fruita,...)

Em feia goig mirar la roba del penja i despenja, o la botiga de roba interior, i que em prenguessin la mida dels peus amb el puny tancat i possar-me el mitjó al voltant del puny per saber la mida que necessitaba...

Quins records... va haver un dia que vaig tenir que prova l'Aigüa del Carme, em vaig marejar sentint aquell soroll de fons i em va falta la respiració, vaig fer un glop d'aquesta aigüa miraculosa i vaig resucitar de cop... mai més la vaig tornar a prova, jo tenia al voltant d'uns dotze o tretze anys.

Gràcies Assumpta quins records...



PD= L'angoixa per la pèrdua d'algu més petit que tu és molt i molt ofegant, toleres que per llei de vida s'em portin els més grans, però els més petits, no... per això és tan dolorosa l'angoixa, t'ofegues i no hi ha aigüa del Carme per poder resucitar, només el pas del temps et fa veure la llum.

Assumpta ha dit...

Ufff una crisi d'ansietat amb totes les de la llei... terrible i molt ben descrita.

ŜhЄrezάđξ ha dit...

L`angoixa, invitada de piedra q se sienta en el corazón extendiendo sus garritas afiladas para cerrarnos la garganta.

Y entre multitudes no dejar de hacer sentir su gélida presencia q paraliza los músculos del alma.

¿cómo vas de tu resfrío???; sube algo la temperatura por tu tierra?, se calentarán un poco más los corazones o aprenden a jugar con batidos de nieve y fresa??.

Besos amiga!

Albanta ha dit...

A mi m'ha recordat una d'aquestes calorades i sofocos que tenim les dones a una certa edat!!
Però ja supose que parles d'altres angoixes!!

Lua ha dit...

Qué angustias chica !!

Jo mateixa ha dit...

Ara...
només queda respirar. Ben a fons.
Deixar que l'aire entri, surti...
I no deixar que l'angoixa guanyi el dia.

bajoqueta ha dit...

Ai això mateix vaig sentir jo fa unes setmanes a l'IKEA :s

Mon ha dit...

Jo pateixo aquesta angoixa a la meva feina..Quan arriben els clients i tots volen ser atesos alhora i no pot ser, i criden, i es barallen entre ells...jo estaba primer...! calla imbecil...! ufff ... Sols al acabar la jornada i en la pau, la tranquilitat en arribar a la meva casa, es quan veritablement soc recobro la força deixant-me anar sobre el sofa

Joaquín Campos ha dit...

HAS DESCRITO MI PRIMER ATAQUE DE ANGUSTIA, LUEGO VINIERON OTROS, DESPUES MI VIDA CAMBIO Y SE ACABARON.
HORRIBLE.
SALUDOS...

Joaquín Campos ha dit...

Donde puse angustia quise decir ansiedad.
HO SENTO.

una que bada pels núvols ha dit...

Hola Assumpta! Et comentava al meu blog que això del Twitter és molt fàcil! Només t'has de registrar i escriure què et passa i com et sents!
(A mi em va perfecte perquè sempre em passen coses... )

I això de l'angoixa... Jo ho domino a la perfecció!! Sobretot el dia 15 de cada mes quan veig el meu compte corrent buit i encara em queden 15 dies per tornar a cobrar! Aix que trista que és la vida de becària!

PD: a que si que hauria de ser més famosa? De petita anava per presidenta però quan em van créixer els pits em van venir totes les vergonyes i vaig decidir fer alguna altra cosa...

J.M. ha dit...

No suporte els mercats atapeïts.

Anònim ha dit...

Jo vaig sentir aquesta angoixa el divendres, a la feina, tot era estranyus al meu volvtant, però al cap de dos dies aquella angoixa torvana a visitar-me i aquest cop al passadis d'urgencies d el'Aranu, esperant la noticia dels desenllaç de la meva iaia, tots em diuen era molt gran si tenia 92 anys però per mi era tant o més jove que jo.
Joana