Escrit per Laia, la meva neboda que acaba de fer 16 anys la setmana passada.
No hi he canviat res.
En record de la seva amiga Patrícia de 17 anys.
Ella em va ensenyar a lluitar, em va ensenyar a valorar les coses, a sentir que sempre s'ha d’intentar ser millor, em va fer riure.
Quan la veia, aferrada a aquelles màquines en un llit no entenia com podia seguir lluitant, quan jo plorava per ella, semblava mentida que fos ella la que em consolés a mi. Em vaig arribar a sentir culpable.
L'admirava i la segueixo admirant, perquè mai he conegut a ningú tant fort com ella, a ningú amb més ganes de viure.
L'anava a veure quan podia, o quan em deixaven passar i sinó, em quedava darrere el vidre de l'habitació blanca, mirant com ella, (la persona més forta que coneixia), estava en guerra amb la seva pròpia sang. Però no es deixava batre per una leucèmia.
Estava convençuda de que això no acabaria amb ella. Però la setmana passada, quan la vaig anar a veure estava plorant, crec que mai l'havia vist d'aquella manera, em va abraçar i em va dir:
"No puc més, no vull més visites, no tinc forces per parlar, no tinc forces per moure'm. Només et demanaré un favor, resa, resa perquè marxi i pugui començar a un altre lloc".
Em va fer un petó i ja no em va parlar més. Vaig marxar.
No em cabia al cap com una persona tan forta com ella podia rendir-se després de sis anys de lluita contínua amb el seu cos. I no vaig tornar, com ella m'havia demanat.
L'altre dia va marxar, … a un lloc millor. Segur.
Tothom la recordarà com el que és. Forta, i amb ganes de viure. Només tenia 17 anys quan va marxar.
autoretrat foto: laia
2 comentaris:
Impressionants aquestes paraules. Només puc fer silenci.
Impresionant.
Publica un comentari a l'entrada