Demanant un taxi - Relats Conjunts

Demanant un taxi - Lisbeth Firmin - 2004

Ho havia tornat a encertar, com sempre.

Acostumada a tenir-ho tot planificat al mil·límetre i a incloure en els seus càlculs totes les variables que poguessin engegar en orris qualsevol moment perfecte, aquell matí havia incorporat un petit paraigües negre i discret dins la seva bossa de ma.

Els seus passos sota la pluja fina de setembre, eren ràpids però ferms i segurs alhora, gairebé tant com els batecs del seu cor, com els seus pensaments.

Caminava decidida en direcció al taxi que acabava de desencotxar just a la cantonada, un cab groc dels que sempre li duien sort. Uns pocs metres més enllà l’esperava la felicitat eterna, uns pocs metres i canviaria definitivament el rumb de la seva vida.

Cinc anys temptant la sort són molts anys, qualsevol dia cometria un error i no s’ho podia permetre. Preferia un curriculum curt però precís i impecable, havia fet escola. Ho sabia perquè els diaris n’anaven plens cada vegada que actuava. Li agradava veure com n’estaven de perduts amb ella i un somriure còmplice se li dibuixava cada cop que llegia: “i de moment se segueix sense cap pista. Ni una sola”.

Mentre recorria aquell espai, tot un munt d’imatges li varen passar per davant com si d’una pel•lícula es tractés.

N’estava convençuda, era la millor i justament per això aquest havia estat el seu últim treball. Així s’ho havia promès a ella mateixa tres mesos enrere des de dalt de l’Empire State Building, quan la seva brillant mirada es confonia enmig dels llums nocturns de Nova York. I així ho faria.

"Demà tornaré a ser portada", pensava, "em compraré un exemplar del N.Y Times i aquell retall de notícia serà tan valuós com el conjunt de collaret, anell, polsera i arracades de diamants que duc dins la bossa".

Només trenta metres per a la felicitat eterna..., vint-i-nou..., vint-i-vuit...., s’anava repetint mentalment.

Darrera els vidres del primer pis de l’edifici on acabava de sortir, algú espera resposta des d’un mòbil al senyal de trucada emesa...

- T'escolto James, on és...
- Richard, la tens just davant del teu cotxe. És ella, sembla ser que vol agafar el taxi que tens rere teu. Ja saps el que has de fer...

I no anava pas errada.

Aquell fou el seu últim treball, i aquells pocs metres van canviar el rumb de la seva vida eternament.

L'endemà fou portada del New York Times, llàstima que ella no va poder llegir la notícia.

***

Feia uns mesos que no hi participava, però ara torno amb aquesta aportació

a la nova proposta de Relats Conjunts.


Reedició del relat publicat ahir, desaparegut per màgia i gentilesa de blogger.