Demanant un taxi - Relats Conjunts


Demanant un taxi - Lisbeth Firmin - 2004


Ho havia tornat a encertar, com sempre.

Acostumada a tenir-ho tot planificat al mil·límetre i a incloure en els seus càlculs totes les variables que poguessin engegar en orris qualsevol moment perfecte, aquell matí havia incorporat un petit paraigües negre i discret dins la seva bossa de ma.

Els seus passos sota la pluja fina de setembre, eren ràpids però ferms i segurs alhora, gairebé tant com els batecs del seu cor, com els seus pensaments.

Caminava decidida en direcció al taxi que acabava de desencotxar just a la cantonada, un cab groc dels que sempre li duien sort. Uns pocs metres més enllà l’esperava la felicitat eterna, uns pocs metres i canviaria definitivament el rumb de la seva vida.

Cinc anys temptant la sort són molts anys, qualsevol dia cometria un error i no s’ho podia permetre. Preferia un curriculum curt però precís i impecable, havia fet escola. Ho sabia perquè els diaris n’anaven plens cada vegada que actuava. Li agradava veure com n’estaven de perduts amb ella i un somriure còmplice se li dibuixava cada cop que llegia: “i de moment se segueix sense cap pista. Ni una sola”.

Mentre recorria aquell espai, tot un munt d’imatges li varen passar per davant com si d’una pel•lícula es tractés.

N’estava convençuda, era la millor i justament per això aquest havia estat el seu últim treball. Així s’ho havia promès a ella mateixa tres mesos enrere des de dalt de l’Empire State Building, quan la seva brillant mirada es confonia enmig dels llums nocturns de Nova York. I així ho faria.

"Demà tornaré a ser portada", pensava, "em compraré un exemplar del N.Y Times i aquell retall de notícia serà tan valuós com el conjunt de collaret, anell, polsera i arracades de diamants que duc dins la bossa".

Només trenta metres per a la felicitat eterna..., vint-i-nou..., vint-i-vuit...., s’anava repetint mentalment.

Darrera els vidres del primer pis de l’edifici on acabava de sortir, algú espera resposta des d’un mòbil al senyal de trucada emesa...

- T'escolto James, on és...
- Richard, la tens just davant del teu cotxe. És ella, sembla ser que vol agafar el taxi que tens rere teu. Ja saps el que has de fer...

I no anava pas errada.

Aquell fou el seu últim treball, i aquells pocs metres van canviar el rumb de la seva vida eternament.

L'endemà fou portada del New York Times, llàstima que ella no va poder llegir la notícia.



***

Feia uns mesos que no hi participava, però ara torno amb aquesta aportació
a la nova proposta de Relats Conjunts.


Reedició del relat publicat ahir, desaparegut per màgia i gentilesa de blogger.





20 comentaris:

Striper ha dit...

com la protagonista aquest magnific relat smbla que tampoc hi era de segur que la protagonista se ho fara per poguer llegir la noticia.

XeXu ha dit...

Bon relat, sí senyora! Se li han acabat els dies de delinquir. Fins i tot els millors cometen errors, i en un cas com aquest, es paguen. Ben pensat i ben escrit.

Carme ha dit...

Doncs sí, impecable relat, ben narrat i construït. Val la pena de participar, així!

sanset i utnoa ha dit...

Bonica història!

Ella que creia que ho podia aconseguir tot, va acabar defallint. Bonic exemple de la importància de tenir els peus al terra, i no fer volar massa ocells.

*Sànset*

garbi24 ha dit...

Al final enxampada....no sempre tot pot sortir bé.
M'ha agradat, sembla mentida la quantitat d'històries que podem sortir d'una foto.

myself ha dit...

Molt bo. Intrigant i encertat amb l'ambient que transmet la fotografia. M'ha agradat molt, m'ha semblat que la història es feia real i sortia inevitablement de la foto.

kweilan ha dit...

En poc espai has contat una veritable història d'intriga. Molt ben escrit i un relat interessant que et fa desitjar que continuï. M'ha agradat moltíssim!!!

La Meva Perdició ha dit...

Felicitats pel relat. Molt aconseguit el clima de novel·la negre. Veia l'escena com si es tractés d'un antic film de Bogard i la Lauren Bacall. ^_^

Cèlia ha dit...

I has tornat amb força, quin suspens! Molt ben aconseguit!

rebaixes ha dit...

Que no cal repetir el que tots diuen. Treure tot el suc és el que compta.
Val, val, val,,, Anton.

Assumpta ha dit...

No sé si és millor demanar que li portin un exemplar del diari a la cel·la o no cal :-)

barbollaire ha dit...

un gran relat...

parlem de "Marnie, la lladra"? X¬DDDD

Ei! que és broma.
M'agrada molt i molt!

Petonet dolç, nina

:¬)*

hugo ha dit...

Hola Assumpta:

Molt bó. Ja diuen en castellá: La confianza mata al hombre (o la dona, és igual).

Fa dies que vaig deixar-te un comentari al conte del Concurs d'en Tibau. Ja em diras alguna cosa, o no.

ens llegim i ens escrivimmm

salut (...i que no falti República)

hugo

Xocas ha dit...

"Cinc anys temptant la sort són molts anys". ;))

M'ha agradat.

Un saúdo dende Galicia.

coses2 ha dit...

Bona història i molt ben narrada :)

Grocdefoc ha dit...

Creia estar llegint un tros de "novel·la negra"... felicitats! M.Pilar

- assumpta - ha dit...

MERCI A TOTS PELS VOSTRES BONICS COMENTARIS, SOU UN CEL!!!

Heu aconseguit donar-me força ànims per a seguir intentant escriure!.

Mil petons.
=)))

Elvira FR ha dit...

Molt bon relat! molt bo!

Pd40 ha dit...

Bé, bé, aquesta història enganxa... llàstima que al final l'enxampin. Lliure encara podria ser la protagonista de més relats :P

- assumpta - ha dit...

ELVIRA, Moltes gràcies,celebro que t'agradi, m'animes per a seguir escrivint. Petonets. =)

Pd40, Merci pel comentari!!! De totes maneres, si et fixes bé al final no indico si són polícies o uns altres lladres qui l'enxampen. O sigui... que tot pot ser que segueixi endavant. Hahaha.
Gràcies per passejar-te per aquí.
Petons.
=)