desembre... des de la finestra



Comença el compte enrere d’aquest any, sabent que no disposa de massa temps per acabar la feina que es va proposar en el seu ja llunyà inici.

Se sent dolgut i és per això, que el vent esbufega amb tota la seva força aquest primer dia de desembre.

Però en l’actuació d’avui hi intervenen més actors que, com si fos la única representació possible, s’han aprés bé el paper i s’esforcen per lluir totes les seves dots artístiques dalt d’aquest escenari.

Els arbres, encara sense esporgar, baten amb fúria les seves immenses ales i el so del seu lament m’arriba travessant els murs de vidre. També el sol, brilla dalt del seu tron i encara que més ajupit pel pas del temps, somriu amb càlida llum cadascun dels racons on aquest matí hi plorava la rosada.

Els menuts núvols de cotó s’agafen de les mans i a corre cuita passen de banda a banda mentre desdibuixen somnis que mai no seran. També els ocells de tota mida, hi tenen el seu paper protagonista. Esverats, s’afanyen en comprar bitllet pel seu viatge, un destí llunyà del qual retornaran algun dia empesos pel pes dels seus records.

I jo que, possiblement com ell, tampoc acabaré tota la feina que volia fer aquest any, em deslliuro d’aquest llast i el deixo enrere. Demà, no ho sé. Avui ho deixo aquí.
I aprofito per admirar l’espectacle que m’ofereix el dia, des de la meva finestra.

21 comentaris:

kweilan ha dit...

Quin text més preciós, com entren dins nostre unes paraules tan boniques...gràcies -assumpta-

Clidice ha dit...

gràcies per fer-nos-en partíceps! :) un petó :)

rebaixes ha dit...

Si això no és un poema... No sé a que se'n diu...El temps no té pressa, sempre el notem al seu pas... Nosaltres hi posem el deliri o el cansament.../ Des de la teva finestra mira quan has fet, potser et sembla poc? De notable per amunt, segur si bé analitzes... Que no som déus per molt que de vegades quasi ens hi sublimem...Anton.

Cesc ha dit...

De les finestres absorbim moments i sensacions que ens acompanyen en el dia a dia... l'any acaba i no tots hem fet tota la feina, però pot ser haguéssim parat bojos si la feina s'hagués fet amb més temps del què té l'any, no podria ser, no.

Azu ha dit...

Que bonic. Mentres t'anava llegint, mirava per la meva finestre, i encara que de segur no tinc la mateixa vista que tú, perque gairabé tot son edificis, veig com es mouen les fulles dels arbres del carrer i com es fa fosca nit.

Es el que pitjor porto de l'hivern, la foscor que ens dura tantes hores del dia.

un petonet bonica

brancalúa ha dit...

Sentía "la meva finestre" que cada mañana me muestra el espectáculo del nuevo día.
Texto cargado de sensibilidad.
Petonets

- assumpta - ha dit...

KWEILAN, És el que m’oferia el dia d’avui, amb el vent com a protagonista. Hi ha dies que senzillament ens hem de deixar endur, no trobes???. Gràcies, m’alegra saber que t’ha agradat. =)

CLÍDICE, I gràcies a tu per passejar-te per aquí, preciosa!!! =)

ANTON, Saps, és el que tenen aquests dies sense presses. Que em permeten veure i viure coses que normalment no puc. O sigui, que dono gràcies per poder gaudir avui d’unes vistes com aquestes i no estar tancada a la feina amb unes finestres hermètiques. Celebro que t’hagi agradat. =)

CESC, Sí, i avui el que he pogut absorbir m’ha emplenat molt. Mai sembla que ens acabem la feina, sigui la que sigui o sigui que faré com la Scarlett O’hara i ja ho pensaré demà. Potser també t’hi apuntes, oi? =)

AZU, És veritat abans jo tampoc gaudia de massa vistes, però ara reconec que faig una mica de dentetes. Com no podia ser d’una altra manera, je,je a mi tampoc m’agrada l’hivern i una de les coses pitjors al marge del fred és aquesta mancança de llum. Totalment d’acord! =)

BRANCALÚA, Podríamos hacer un intercambio de ventanas por unos días, te parece?. Aunque mi paisaje es amplio de vistas, echo mucho en falta el mar. Celebro que hayas captado la sensibilidad que también a mí me ha transmitido el día de hoy y he intentado plasmar aquí. =)

Ferran ha dit...

Veure la vida passar des d'una finestra, de casa estant, és summament gratificant. Si, a sobre, allà fora hi va fred, és doblement gratificant.

2009 s'acabarà aviat, sí, però començarà un nou any. Valdrà la pena continuar seguint-li la pista mirant per la finestra, de casa estant...

Assumpta ha dit...

Una foto veritablement espectacular, magnífica, m'agrada molt, molt :-)

Vols dir que hi ha algú que aconsegueixi fer el que volia fer cada any? Tu fes el que puguis i ja està, que ja ho diu la meva mare "qui fa el que pot no està obligat a més" :-)

poesiaula ha dit...

gran espectacle... la foto i les teves paraules!
Isabel

Anònim ha dit...

Uyyy, cuanta melancolia, pero como siempre una maravilla lo que escribes.
Muchos besos y cuidateee!

garbi24 ha dit...

un aplaudiment.....plas plas plas plas plas plas........

- assumpta - ha dit...

FERRAN, Sí, je,je, com ho saps Ferran? A fora fa un fred que pela! Em conformo en veure la vida per la finestra durant uns dies, sí, però tinc ganes de tornar-la a veure des de fora, això d’haver-me d’estar a casa tot el dia, no m’agrada pas gaire (malgrat a fora hi faci força fred). =)

ASSUMPTA, La teva mare té tota la raó del món!. Però això que li ho preguntin a la meva cap i ja veurem si li fa gaire gràcia, je, je. No obstant, el que és veritat és que durant tota la nostra vida, sempre hi ha coses que voldríem haver fet i ens deixem pel camí. Celebro que t’hagi agradat tant la fotografia, (a mi també m’agrada, però es clar, és meva, je,je). =)

POESIAULA, Gràcies Isabel per aquestes boniques paraules! Que m’ho diguis tu, em dona ales per seguir escrivint les coses i fent les fotografies tal i com jo ho veig. Moltes mercès. =)

ANÓNIMO, Gracias también a tí por tus ánimos!!!. Celebro que te guste el post. =)

GARBI24, Ooohhh! Moltes gràcies per aquest compliment! M’alegra saber que t’ha agradat com ho he explicat, m’ajuda a seguir endavant. =)

Mireia ha dit...

m'encanta la teva finestra i el que veus... un gran text.
Jo tampoc no he fet el que havia de fer aquest any, però com cada any, no?

Carme Roura ha dit...

Hola Assumpta, quantes coses podem veure desde la finestra oi? m' agrada molt aquest text, i l' any s' acaba.....esperem l' any que bé per acabar el que tenim pendent!
Bon dijous !

- assumpta - ha dit...

MIREIA, Sí, tens raó! Crec que si ens parem a pensar-ho, ningú acaba mai totes les feines que s'havia planejat a l'inici de l'any. Que hi farem... un altre any serà!, je,je. Merci, celebro que t'hagi agradat el text.
Petons. =)

CARME ROURA, Crec que des de qualsevol finestra podem veure-hi i trobar-hi més coses de les que ens sembla a primer cop d'ull. La vida deu ser això, entre d'altres coses, un anar fent de tasques inacabades... Moltes gràcies pel teu comentari. Petons. =)

montse ha dit...

Qué bonic ha estat, obrir aquesta finestra i veure el preciós detall de tot el que has vist!!
Una imatge preciosa!!... Una mostra més de la teva sensibilitat amb tot el que t'envolta.
Una abraçada.

Núr ha dit...

Un dia després i encara no em puc treure aquesta foto del cap! Espectacular!

Cèlia ha dit...

Preciós tot plegat, la foto i aquesta prosa tan poètica, aquesta manera de mirar la quotidianitat amb tanta bellesa... M'ha encantat, com sempre!

Joana ha dit...

Que bonic.
Anava llegint, i mirant per la meva finestra, veig com es mouen les fulles dels arbres del pati dels Maristes i com es fa fosca nit.

Es el pitjor de l'hivern, la foscor que ens dura tantes hores del dia.

Joana

- assumpta - ha dit...

MONTSE, Moltes gràcies, guapa! Però ja saps que penso. Si algú té sensibil·litat i connexió amb el seu objectiu ets tu. Les teves fotografies sempre en són una preciosa mostra. =)

NÚR, Sí, he de reconèixer que aquesta va quedar força maca. Gracies, celebro que també t'agradi. De vegades, les coses més senzilles i que tenim més a la vora, guarden els millors tresors. Com aquest card. =)

JOANA M. Si, estic d'acord amb tu. L'hivern amb les seves hores de foscor, fa que tots estiguem més melanconics. =)

CÈLIA, Gràcies pel teu compliment, celebro que t'hagi agradat. El teu cas, seria semblant com el que li acabo de dir a la Montse, però amb les paraules. Sempre saps transmetre una sensibil·litat a flor de pell. =)