La Mireia, però, embarcà sense bagatge una nova vida, rumb a set mars, mil llunes i un destí.
El va conèixer per un amic comú i en només mirar-lo, va pensar que seria el far que a partir d’ara il•luminaria totes i cadascuna de les seves properes nits.
Amb prou anys d’experiència a les espatlles però, sabia que no resulta gens fàcil guiar-se només per l’instint. Llavors, decidí demanar consell a la sàvia lluna.
Ella, la lluna, cofoia per tal honor, encomanà als estels la seva col•laboració i aquests assentiren de fer les nits més plàcides i brillants que mai s’havien vist fins llavors.
I així, és com la Mireia va fer-se a la mar...
I es va perdre, en el mar d’aquella mirada i ancorà l’ànima per tal de no poder-ne fugir...
i es deixà endur, empesa per la suau brisa d’aquella veu mentre els cabells s’esvalotaren enmig d’un mar roig de seda...
I les onades colpien suaument un i altre cop les platges del seu cos...
I les mans, les seves pròpies i les d’ell, desfeien els nusos d’amarratges en anteriors ports...
I la seva ment i el seu cor, somreien mentre brogien enmig de la gran tempesta...
La Mireia, com si fos dins d’un somni de sirenes, no ha volgut tornar mai més a terra ferma. La lluna i els estels, complaguts, segueixen fent totes les nits plàcides i brillants.
I encara ara, segueix deixant-se guiar totes les nits per aquell far que amb tot carinyo l’anomena “Princesa del Mar”.
El mateix far que l’acompanya dia rera dia, en cadascun dels seus set mars, mil llunes i un mateix destí.
fotografia: Antònia Jurado
14 comentaris:
De la solitud en pots sortir si et deixes acompanyar...
Ja no estaria mai més sola,,, tenia tants valors a seva vora...i la seva pròpia voluntat fent-se lluna.
...........
Això ja és un poema, eh? Que per quelcom s'escriu. bona nit i aprofitada. Anton.
Ai, quin conte més maco, i feliç de principi a fi. Segur que té molta part de veritat, no?
De quants secrets d'amants n'és la lluna l'única confident mentre amb la seva llum els il.lumina i en beneix el seu amor.
Tots tenim una llum a seguir per sempre, i lo més important es no perdrela
Una història fantàsticament contada!
I la seguirà acompanyant, perquè la llum del far no s'apagarà mai :-)
Gràcies Assumpta, un conte que m'ha ajudat força, ara que la meva filla ha començat un viatge prou lluny i per força temps! Espero que el far també la il·lumni a ella!
Els mars, el temps, les teves paraules, tot porta a un destí diferent...
Sempre hi ha algu que ens acompanya...
Salut!!!
molt bonic, poètic i a part positiu i animós
Molt ben contat! Jo també penso que sempre ens acompanya algú, conscientment o no...
Una imatge realment "calma" i preciosa per un text que m'ha encantat.... felicitats assumpta i un petó gran :)
Trobo molt maco aquest episodi. Crec que consisteix en gaudir-lo per les imatges que conté, per on hi regalima la paraula amor en desfer-se en fets d'una passió tamisada "empesa per la suau brisa d’aquella veu mentre els cabells s’esvalotaren enmig d’un mar roig de seda...". I perquè deixen veure, la transparència de les imatges un cert fons de la Mireia: que ella és, La Princesa del Mar.
Publica un comentari a l'entrada