Set mars, mil llunes


Princesa de solituds”, era el nom amb el qual l’anomenaven els seus amics fins llavors.

La Mireia, però, embarcà sense bagatge una nova vida, rumb a set mars, mil llunes i un destí.

El va conèixer per un amic comú i en només mirar-lo, va pensar que seria el far que a partir d’ara il•luminaria totes i cadascuna de les seves properes nits.

Amb prou anys d’experiència a les espatlles però, sabia que no resulta gens fàcil guiar-se només per l’instint. Llavors, decidí demanar consell a la sàvia lluna.

Ella, la lluna, cofoia per tal honor, encomanà als estels la seva col•laboració i aquests assentiren de fer les nits més plàcides i brillants que mai s’havien vist fins llavors.

I així, és com la Mireia va fer-se a la mar...

I es va perdre, en el mar d’aquella mirada i ancorà l’ànima per tal de no poder-ne fugir...

i es deixà endur, empesa per la suau brisa d’aquella veu mentre els cabells s’esvalotaren enmig d’un mar roig de seda...

I les onades colpien suaument un i altre cop les platges del seu cos...

I les mans, les seves pròpies i les d’ell, desfeien els nusos d’amarratges en anteriors ports...

I la seva ment i el seu cor, somreien mentre brogien enmig de la gran tempesta...

La Mireia, com si fos dins d’un somni de sirenes, no ha volgut tornar mai més a terra ferma. La lluna i els estels, complaguts, segueixen fent totes les nits plàcides i brillants.

I encara ara, segueix deixant-se guiar totes les nits per aquell far que amb tot carinyo l’anomena “Princesa del Mar”.

El mateix far que l’acompanya dia rera dia, en cadascun dels seus set mars, mil llunes i un mateix destí.






fotografia: Antònia Jurado

14 comentaris:

Joana ha dit...

De la solitud en pots sortir si et deixes acompanyar...

rebaixes ha dit...

Ja no estaria mai més sola,,, tenia tants valors a seva vora...i la seva pròpia voluntat fent-se lluna.
...........
Això ja és un poema, eh? Que per quelcom s'escriu. bona nit i aprofitada. Anton.

XeXu ha dit...

Ai, quin conte més maco, i feliç de principi a fi. Segur que té molta part de veritat, no?

Marta ha dit...

De quants secrets d'amants n'és la lluna l'única confident mentre amb la seva llum els il.lumina i en beneix el seu amor.

garbi24 ha dit...

Tots tenim una llum a seguir per sempre, i lo més important es no perdrela

kweilan ha dit...

Una història fantàsticament contada!

Assumpta ha dit...

I la seguirà acompanyant, perquè la llum del far no s'apagarà mai :-)

Cèlia ha dit...

Gràcies Assumpta, un conte que m'ha ajudat força, ara que la meva filla ha començat un viatge prou lluny i per força temps! Espero que el far també la il·lumni a ella!

Cesc ha dit...

Els mars, el temps, les teves paraules, tot porta a un destí diferent...

Eva ha dit...

Sempre hi ha algu que ens acompanya...
Salut!!!

khalina ha dit...

molt bonic, poètic i a part positiu i animós

Mireia ha dit...

Molt ben contat! Jo també penso que sempre ens acompanya algú, conscientment o no...

Cris ha dit...

Una imatge realment "calma" i preciosa per un text que m'ha encantat.... felicitats assumpta i un petó gran :)

Joan ha dit...

Trobo molt maco aquest episodi. Crec que consisteix en gaudir-lo per les imatges que conté, per on hi regalima la paraula amor en desfer-se en fets d'una passió tamisada "empesa per la suau brisa d’aquella veu mentre els cabells s’esvalotaren enmig d’un mar roig de seda...". I perquè deixen veure, la transparència de les imatges un cert fons de la Mireia: que ella és, La Princesa del Mar.