El setembre te un color especial, un color diferent.Els dies s’escurcen a mida que passen i la seva llum, alhora que plàcidament càlida, també em retorna a una fredor que no vull sentir.
Fa deu anys que te’n vas anar, fa deu anys que t’enyoro, fa deu anys que segueixo estimant-te...
Sense ser cap savi, he aprés molt de tu. Eres un lluitador nat en el ring de la vida i em vas ensenyar que allò important de debò és saber-se mantenir dret, tot i els cops que rebem, per a poder encarar el proper assalt.
M’has transmès l’estimació per aquesta terra, on ara sóc jo la que hi visc. Una terra erma i dura, i pot ser la que també et va marcar caràcter, on de vegades no és gens fàcil poder-s’hi aclimatar, però que amb constància i persistència dona bons fruits.
La passió també per un petit poble mig perdut de la ma de déu, on algun dia compartirem de nou capvespres daurats en els pedrissos de l’ermita i em deixaré dur per tu en un altre Pasodoble on els estels seran el públic assistent.
M’has ensenyat que la feina ben feta por fer-se de moltes maneres, sempre i quan al final de la jornada ens sentim orgullosos d’haver-la fet.
M’has fet vibrar per un colors que ja des de petita a casa feien olor a "Linimiento Sloan", tu que havies estat sota els pals i també al lateral dirigint els nanos. Matins color sèpia de “Dicen” i tardes de diumenge d’hivern on des del transistor ens arribava la música esportiva en clau de morse.
Un eco desdibuixat em retorna encara les cantarelles d’una nena, potser llavors una mica atípica, que tant se sabia les taules de multiplicar i els afluents dels rius, com les alineacions i els noms dels camps de futbol.
Nits de versos damunt la cadira, canelons farcits d’anècdotes, dies del pare amb olor de crema cremada que tant t’agradava, brindis de somriures al voltant de la taula... T’encantava tenir-ho tot sempre ben organitzat, eres el mestre de cerimònies i el cap de taula i contagiaves les ganes d'assistir als esdeveniments familiars. Com ha canviat des de llavors tot això.
Però no tot va ser de color rosa. Això no seria pas veritat. Érem molt semblants i tots dos massa tossuts i orgullosos com per baixar del ruc on ens instal•làvem desprès de les nostres personals i particulars sessions de “Contraste de pareceres” .
Cadascú en solitari, va compartir massa llàgrimes per l’altre, sobretot en la meva adolescència.
Però el pas dels anys posa les coses de nou al seu lloc i feia temps que m’agradava tornar a seure damunt els teus genolls.
Un dels pitjors mals de la terra se’t va endur ja fa deu anys i des de llavors els teus ulls blau/grisos em segueixen il•luminant no només en aquestes tardes de setembre que ara s’escurcen, si no durant tota la resta de l’any.
Gràcies, papa!
32 comentaris:
Un record molt bonic que crec que emocionarà a tothom, però sobretot als que també hem perdut ja els pares. És bo recordar-los. Explicar-los. A mi em fa bé, fer-ho i també llegir que els altres ho facin.
Hola guapa :) poder recordar així és una fortuna, poder enyorar n'és una altra. Sentir que formes part d'una línia que es perd en el temps ... m'ha agradat molt llegir-te :)
un record entranyable, unes paraules plenes de sentiment, jo per sort encara els tinc al meu costat, pèro em poso a la teva pell i m' emociono! Una abraçada.
Una gran lliçó...saber-se mantenir dret! Mira que costa fer-ho.
Un record savi, Assumpta!
una abraçad!
Tu has compartit tot això amb ell, pensa que d'altres no ho han pogut fer. No sento tristesa sinó alegria constatant el teu amor a les arrels, coses molts arraconen.
La gran sínia de la vida, de la que som catúfols solament per arribar a dalt i desaiguar, plens o no tant plens per que l'hort continui viu amb el que aportem...
Pots sentir-te feliç de tenir una persona que et va donar l'única cosa que rebem: LA VIDA. El teu deure és aprofitar-la no malvendre-la i seguir en la lluita fins a l'extenuació.
En els moments en que la tristesa ens envaeix, l'amor ens lliura i ens enforteix... Prou? Una abraçada del vostre amic Anton.
Un record molt bonic i molt emotiu. Tant de bo puguéssim tenir els pares encara que només fos per un moment. Se'ls enyora tant!
Quin escrit més maco!!
I quina foto més preciosa per il·lustrar-lo: Tu ets una nineta maquíssima i el teu pare et mira feliç i content, orgullos de la seva filleta :-))
Ai, ai... com m'he sentit identificada... Jo sé d'una altre Assumpta, també nena una mica atípica, que igualment se sabia les alineacions del Barça i els noms dels Estadis dels equips de primera i segona (molt millor que els rius i les taules de multiplicar, en el meu cas jejeje)... perquè si al pare li agradava el futbol i era del Barça, la seva nena no podia ser altre cosa que futbolera i culé :-))
Ai els "Contrastes de pareceres"... José Luis Fernández-Abajo... Saps que jo hi trucaba tot sovint a aquell programa? jajaja
Una vegada, en un concurs d'encertar uns resultats, em vaig endur una sobrassada i una ensaïmada mallorquines "Taberna Típica Mallorquina Sa Patada", que s'anunciava en el programa jajaja
Gràcies a tu, -assumpta- per un escrit tan maco que m'ha fet recordar també tantes coses...
Ja saps el que et diré ara, oi? Doncs sí... jajaja
Que el teu pare, des del Cel, n'està ben content i feliç!!
un petó!
Jo per sort encara els tinc, però el que descrius ho entenc perfectament.
La vida ens dona coses, però també ens en treu.
El recordo, sobretot pel seu somriure quan ens veia per casa vostra. Recordo la seva simpatia, les seves bromes i que era una persona molt propera. Deu anys... Sóc de les que pensen que les persones que estimem no marxen del tot, estan amb nosaltres i de vegades, a la nit, vénen en forma de somni a donar-nos consells quan ens pensem que "li consultem al coixí" els nostres dubtes.
Una abraçada!
Tierno escrito de añoranzas de los nuestros que ya no están.
Son muchos los momentos en que la llevo poderosamente conmigo, ella marchó hace seis años, es un sentimiento encontrado de paz e inmpotencia de no poder acariciar su dulce cara.
Besos
Molt bonic i emotiu. Has dit una veritat com un temple en una de les frases, al pare encara que ens hi barallem sempre l'estimem.
ohh..que maco, nena
i tendra..molt tendra
et pots sentir orgullosa de tenir aquets sentiments..aquets records
ets afortunada.
una abraçada molt gran
Al final, final, sempre es recorden les coses bones, ja que no hi ha persones perfectes, ni tampoc relacions perfectes. Un bona repassada al que va significar per tu, i segur que et deixes coses, però no es pot resumir tantes emocions en tan poc espai. I els records... normal que vinguin, però espero que cada cop vagis recordant-ho tot amb un somriure més que notar-ne la pèrdua i l'absència. Ell va ajudar-te a ser el que ets ara, i ara ets tu la que ha de ser una referència.
Un record ben emotiu.
Els nostres pares són un dels tresors que tenim, en presència o en records, sens dubte.
Ets afortunada de poder tenir uns records tan bonics del teu pare absent. No ho dic per mi, no, però sí conec algú que, malauradament, tindrà problemes per trobar records bonics de la seva infantesa al costat dels seus pares.
Els qui n'hem rebut l'amor (malgrat els "contrastes de pareceres") sóm molt, molt aofrtunats. Tu ets afortunada. I, com diu l'Assumpta, des d'on és ara, ton pare somriu satisfet; n'estic convençut.
Una abraçada per acompanyar la melangia.
Hola Assumpta,
Com tu m'has dit en a mi, jo també et llegeixo i penso amb mi mateixa. El meu pare també fa deu anys, que ens va deixar. També per una trista enfermetat, com es l'Alzheimer. L'unic que ell ens va deixar al novembre. També en el meu cas em sento orgullosa de que me deixes "l'herencia" de ser bona persona i treballadora, i que ell sempre pensava que ho havia gent pitjor que nosaltres, i que teniam que estar contents pel que teniam. Una gran familia en qui compartiem estones bones.
Es molt trist quan ja no els tenim, pero es cert que sempre els portem amb nosaltres, i que han sigut importants i per aixo els trobem tan a faltar.
No sé que es però em sento tan conectada amb tú, i això que ni ens coneixem. Es una sensació agradable.
Tens raó, som fortes. Però també ens hem de cuidar, perque de vegades es una coraça el que tenim, perque dintre tenim un cor ben sensible.
Una abraçada bonica i et felicito pel teu post d'avui. Está plé de sentiment.
Què et puc dir que no sàpigues ja..?
Només que m'emociona sentir-te.
I que em reconforta saber que d'aquí poc més de nou anys, jo podré parlar del meu pare tan serenament com ho fas tu...
Un petó i una abraçada
el meu pare ens ha deixat aquest estiu... m'has fet plorar molt...
De vegades, en el meu gran bagul de la desmemoria, algú, amb les seves paraules, gestos, imatges... records, treuen a fora una espurna del passat que aconsegueix ençendre el foc dels sentiments, al meu interior i em torna a assabentar de que soc viu, provocant en mi un mig sonriure plé d´amor.
moltes merçés Assumpta.
Els que encara tenim la gran sort de tenir a tots dos,
i celebrar els 50 anys dels seu casament,
ens fa un favor immens llegir-te,
per adonar-nos mol mes del que els poden estimar,
de tenir-li-ho a nostre costat.
Bonic escrit, meravellosos moments,
que de ben segur et serviran per donar mes valor a la vida.
En moments malenconiosos
ens fa donar corda al rellotge de les nostres vides.
Es un plaer venir a visitar el teu lloc,
el teu raconet de sentiments.
He trobat el teu escrit preciós, Assumpta. Amb el punt aspre que sempre tenen els records dolços de la família.
Una abraçada!!
No puc i imaginar-me el dolor que sentiria si el meu pare o la meva mare em faltessin.
M'horroritza pensar que aquest moment hagi de venir.
M'has fet pensar que haig d'aprofitar i gaudir d'aquests moments que tinc la sort de tenir.
Una forta abraçada .
Mare meva com arriba a emocionar... la gent que estimem no la oblidem i tenim ganes de dir-li tot el què significa... preciós.
Un article preciós, -assumpta-, i molt molt emotiu! Espero que, malgrat la duresa de la pèrdua, puguis viure aquesta enyorança amb dolçor gràcies als bons moments que hi vas compartir, però també amb la visió madura sobre els moments no tan bons que et fa entendre'ls d'una altra manera.
Un pitonet, preciosa!
buf... tens un kleenex, reina?
m'has emocionat!!!
Si, es verdad... en tu orilla las tardes de Septiembre se acortan, pero tu corazón se agranda, pues está lleno, tan lleno de sentimientos q sos capaz de hacer temblar dulce y tristemente el Alma al compartir tus recuer_dos.
Besos, abrazos, y de aquellas lágrimas que a pesar de doler acarician eternamente.
un post ple de records i emocions. Molt bonic!
Que bonic!!
Una abraçada!!!
Un record/homenatge molt entranyable, una persona ben especial que segur va saber entendre la teva adolescència malgrat hagués de fer el seu paper de pare, i més en aquells temps que les noies teníem una única missió en aquest món. En el fons es sentia ben orgullós d'una filla amb tanta personalitat "con parecer propio"!
Un record molt bonic que emociona a tothom.
Sobretot als que han perdut els pares.
És bo recordar-los.
Explicar fa bé.
Jo per sort no he perdut cap dels 2pero també recordo tot el que han fet per a mi.
En aquest cas a qui més recordo per la cercania de la perdua es la iaia, que el dia 30 ara fara 10 mesos que ens va deixar.
I el iaio que en fara 17 que un 8 de novembre amb plena boira lleidatana se'n va anar.
Recorda a qui ens han deixat nutreix el nostre present.
Joana
Llegir coses així fa emocionar-se molt :)
Sempre he cregut que els pares no haurien de morir mai...
Publica un comentari a l'entrada