El Pelele - Participació a Relats Conjunts

EL PELELE Goya 1791-1792


Sempre anaven juntes a tot arreu, potser fins hi tot algú les hauria pogut prendre per germanes.

No era exactament així, la Clara, la Teresa i l’Isabel eren cosines i la Genoveva la més petita, era amigues d’elles des de ben menuda. Reien sempre i la seva alegria era encomanadissa tothom les coneixia força bé. Estaven en el que llavors es deia, edat de merèixer.

La Teresa feia temps que festejava per carta i fins hi tot havia pensat seriosament en casar-se amb aquell ric pretendent, que sense conèixer-lo li tenia el cor ben robat. No vivia, no menjava, s’estava consumint amb aquell mal d’amor malaltís. Les cartes del seu estimat no li arribaven tant sovint com ella volia ja que li comunicava en elles que per raons de negocis no podia venir a veure-la però que el seu cor i el seu pensament, sempre eren per a ella.

L’Isabel i la Clara, feia relativament poc que havien conegut jove i tot i que les papallones de colors els furgaven el seu interior, preferien de moment guardar en secret les virtuts d’aquells respectius enamorats. Només un somriure torbat en parlar del mocador brodat que li havia regalat la Clara i del guant que li havia donat l’Isabel, i poca cosa més, és el que en deixaven entreveure. Era com si en explicar-ne alguna cosa més, una mala estrugança les pogués recórrer.

La Genoveva, no tenia encara a qui lloar ni per a qui patir. Quan no quedava amb les seves amigues, les hores les dedicava a llegir, li encantava de deixar-se anar per tots aquells móns imaginaris. La resta de les seves hores lliures les emprava en lliçons de piano que un honorable professor vingut de Toledo tenia a bé impartir des d’un entressol de la Plaça Major.
Així cada tarda, mentre s’hi dirigia, anava pel carrer imaginant-se com era la vida de cadascuna de les persones amb qui es creuava al pas.
De vegades, quan arribava l’hora de la classe el professor no hi era i a ella li agradava de voltar per aquella gran estança on cada racó era ple petits tresors i on la mirada es perdia entre pèndols, quadres, tapissos, tasses, mobles..., tot d’un valor que a ella li semblava incalculable.
I va ser llavors quan ho va trobar.
Era allí, en aquell calaixet entreobert de l’escriptori, el secret fins aleshores més ben guardat del mestre. Un guant blanc, damunt d’un mocador brodat amb inicials que en el seu plec amagava un feix de cartes d’amor.

Durant els següents dies, les quatre amigues no es varen veure i no és pas que haguessin perdut la seva amistat, ans al contrari, el que passava era que se’ls hi havia girat feina, molta feina.
Cadascuna d’elles es va quedar a casa seva i no va sortir ni parlar amb ningú. Era com si la terra se les hagués empassat, fins hi tot les famílies començaven a preocupar-se (exceptuant la de la Teresa, que veien com la seva filla era capaç després de molt temps, de menjar-se amb fal·lera, tot el que li posaven a taula).

Es varen citar per trobar-se a casa de la Genoveva el diumenge a trenc d’alba i així ho van fer.
Cadascuna va arribar-hi amb la part del ninot que seguint les instruccions de l’amfitriona havien dissenyat durant tota aquella setmana. Un cop allí sense que a cap d’elles li faltés en cap moment el somriure, varen anar lligant i cosint cadascuna de les peces. Després, amb la sorra del jardí van emplenar-lo fins a tenir l’aparença desitjada.

Pels vols dels migdia es varen dirigir a la Plaça Major i un cop allí entre rialles de complicitat varen mostrar a tot el poble el resultat d’aquella estranya tancada.

Mai més cap home les faria ballar a elles com una baldufa, tenien la lliçó ben apresa. Un bon professor els hi havia ensenyat.

Mentre elles seguien cantant i llençant el ninot amunt i avall, amunt i avall com si les forces no els hi haguessin de defallir mai, no van sentir els cascos dels cavalls a galop ni el cruixir de les rodes d’un carruatge que tombava la plaça en direcció desconeguda.



Aquesta és la meva participació a Relats Conjunts.
I tú, ja hi participes ???

12 comentaris:

Carme ha dit...

Bona participació! I em sembla díficil. Ai! aquesta imatge no m'agrada gaire, no sé si m'hi sabré posar

Assumpta ha dit...

Molt bo!! Quina imaginació!! :-))

S'ho tenia merescut aquell "professor"... ara, a fugir de la ciutat i a començar de nou. I el més tranquil·litzador és que sembla que les noies no van quedar pas massa traumatizades jeje

XeXu ha dit...

Això no és un relat, és tota una història! M'ha agradat molt, has tingut una molt bona idea! Bona proposta. Crec que el paio aquest es mereixia una revenja pitjor, però suposo que va quedar prou escarmentat.

rebaixes ha dit...

Si l'haguessis escrit per capítols et donava joc per una novel·la. Molt magí tens per fer coses com aquesta. M'agradat!! Si pots fer un llibre. A on et poses triomfes de veritat. Ai, aquest signe que et mana.Anton.

khalina ha dit...

Ostres, quina història!T'ha quedat molt bé. Molt ben lligat.
Caram amb el professor de Toledo!

elisenda ha dit...

Em sembla un relat molt bo, una bona contrucció de l'entorn que ens permet ubicar-ho en l'espai i els temps, M'ha semblat que has aconsegut desenvolupar l'introducció, el nús i el desenllàs molt bé amb tan poques línies. El final és obert, com a mi m'agraden.

Tan de bò algun dia jo aprengui a escriure tan bé com tu. La meva enhorabona. (smile)

Pd40 ha dit...

Bon relat, quina imaginació. Has trenat una història que lliga molt amb el quadre, molt bé.

kweilan ha dit...

Felicitats pel relat. M'ha encantat!

Jordi ha dit...

Assumpta, gran història. Quina imaginació!! Moltes felicitats!! D'això se'n diu marxar amb la cua entre cames... jejeje

Cesc ha dit...

La direcció desconeguda sempre porta a nous camins? tu i els relats, amics per sempre :)

Abril ha dit...

TOTAL!!! :-)

Nymnia ha dit...

Deu ni dor quina història! No m'ho esperava pas! És una molt bona proposta!