Avui us deixo amb un altre relat de la meva neboda Laia de 16 anys.
Com sempre, l'he deixat tal i com ella l'ha escrit.
Espero que us agradi tant com a mi.
L'altre dia vaig somiar que estava a un prat verd. Un prat ple de flors blanques. Totes, amb les seves formes peculiars, es movien en compàs amb el vent i amb el meu cor. Sentia cada bateg com si fos l'últim suspir de l'aire. Cada bateg, separat del següent per milèsimes de segon, era meu. I només meu.
I de sobte m'aixecava i em posava a córrer. Anava trepitjant cada herba amb la tendresa dels meus peus descalços. Sentia la gespa que mullava les meves cames fent que se m'aixeques la pell. Amb cada pas em sentia més viva. Relentia tot el possible el moment de despertar-me i estar inmersa en una realitat en la que no podia córrer pels camps descalça. Una realitat en la que el tacte de les cames no existia per mi, on el compàs del vent i el meu cor no coincidien. On els meus peus no noten la humitat de la gespa. On la pell de les extremitats inferiors no s'aixecava. Una realitat dura i eterna. Però sabia que era la meva realitat. Que m'havia de despertar i que aquell somni no duraria molt.
I per un petit instant em vaig sentir com si realment pogués caminar, com si realment pogués córrer. Com si la meva pell s'estigués aixecant de veritat. Era tan real. Per un petit instant vaig somriure. I em vaig despertar.
Seguia somrient. I em vaig adonar que la meva vida era plena de coses bones. Amics, família. Somnis de futur. Desitjos de ser millor. I encara que hagués d'arrossegar una cadira de rodes tota la meva vida, era feliç.
Vaig incorporar-me i em vaig quedar mirant per la finestra de la meva habitació. Vaig respirar fons. No podia evitar que les llàgrimes saltéssin. Avui estic a un prat verd. Un prat ple de flors de colors, i puc acompassar perfectament els meus bategs, miro al meu voltant i contemplo la bellesa de la que està feta el món. I em dono compte que no necessito res més, que no necessito unes cames per ser feliç.
Agafo el mòbil i truco a una amiga, especial. I li dic; "Eh tia, sóc feliç". I les dos explotem a riure. I avui, sé que no és un somni.
Fotografia i text: Laia
22 comentaris:
Un escrit molt maco, molt real, fins i tot he pogut sentir com si fos jo qui estigués trepitjant la gespa i mullant-me les cames.
ostres...que tendre,,,que bonic...m'ho has fet sentir de debo...gracies!!
un beset de sargantana
laia escriu meravelles, nomes 16 anys?? De veres, te magia pero que no s'ho cregui...;) perque sino fuig... Pero no crec que encara en sigui conscient. Realment endinsa... Te allo que amb mes anys ha voldrien...es innat a na laia
És molt emotiu...
Felicita-la!
Maco, profund, emotiu, una delícia!!
Un escrit molt bonic, molt real,tendre, escriu coses precioses amb sol 16 anys!Li desitjo un futur tan bonic com el que escriu.
Amb lo jove que es, té carrera assegurada en fer escrits.
m'has fet sentir de debo que estaba a la gespa...
Gracies Laia!!
Gracies Asssumpta, per fer-nos arrivar aquesta preciositat.
Molt emotiu. Déu n'hi do escriure tan bé als 16 anys. Felicitats!
Ja la pots felicitar, aquesta noia té futur...ja té blog? I si l'animes???
Molt bonic. Felicitats, Laia!
Laia, és clar que sí. A la vida ho tens tot mentre no et falli la resta de coses precioses que tens.
Molt positiva i optimista.
Ànims! No deixis d'escriure mai.
Petons a les dues.
Un text preciós!! Que no ho deixi i que escrigui, escrigui i escrigui! :D Quin munt de sensacions que he pogut percebre només llegint-ho! Meravellós! Pitonets per a totes dues!
Laia, la que ens vas envia era bona, bonìsisima, aquesta d'un tendror d'ànima en vil... Saps que et dic, que les cames del cap també camines però tenen una cosa millor encara que les naturals, que pensen. Tens bones idées, que porten emoció i captiven.
Em deixes donar-te un consell ? Si cada dia escrius una pagineta, al cap de l'any tindràs un llibre grosset, i quan tinguis la meva edat un valor immens, que si no ho fas es perdrà,.../ Jo de tu seguiria, aixì com aquell que no vol la cosa, quan pasi un temps veuràs com gaudeixes de l'arsenal que és teu, que ha sortit de tu, que ningú et pot prendre... Ai, ja faig d'avi, que no em pertoca. Perdona'm . Anton.
Un text molt maco!!!!
escriu molt bé la teva neboda!
felicita-la i anima-la a fer un blog!
Que bonic... escriure així als 16 anys és tot un triomf...
Llegint-lo he sentit aquest bateg... m´ha encantat... FELICITATS!!!
Ostres la teva neboda... deu n'hi do la traça que té, sé d'on li ve :9
És maquíssim!! Està tan ben escrit que anava llegint com seguint el ritme d'un batec imaginari (el ritme que jo posava al que ella descriu) i al final, m'he adonat de la quantitat immensa de coses bones que tenim i no sabem valorar, i que hauriem de fer un esforç constant per ser-ne conscients i donar-ne les gràcies!!
De moment, les gràcies a la Laia, per aquest regal de relat :-)) i a la tieta -assumpta- per penjar-lo!!
(amb minúscules i guionets, com sé que a ella li agrada hehehe)
smuaaaaaaaaaaaaaac!!
Gràcies a tots pels ànims i consells. Algun dia em faré un Blog. Bé em presento, sóc la Laia, la neboda de la Assumpta. I m'alegro moltíssim de que us agradin els meus textos. M'agrada poder transmetre el que jo sento al escriure'ls.
I tieta, gràcies per publicar-lo. Un petonet :).
Laia.
Laia es un dó que amb 16 anys escriguis així de bé , no ho deixis i ja tens un seguidor en el dia que engeguis el teu blog
Felicitats per aquest conte tan bonic!
Descriu unes sensacions molts reals i ben escrites!
Aquesta noia promet!
Felicitats a la tia per publicat-lo!
No se que dir, perque tot el que penso, ja t'ho han dit tots els seguidors d'aquest bloc.
M'encantat Laia, com tots et diuen, ho fas molt bé. A mi, de sempre, m'agradat escriure, a la teva edat a l'escola ja presentava algun relat, però com no ho feia la mitat de bé, que tú, ho vaig deixar i ara no vull deixar passar un dia, sense escriure alguna cosa.
Però tu tens molta fusta..o sigui que endavant. Un altre seguidora que tindràs. Una forta abraçada
M'ha encantat.
Però, Assumpta, deixa de copiar-li els escrits i que obri ella el seu propi blog!!! I tu tranquil·la, que seguirem passant per aquí...:)
Un fort sentit de la llibertat. L'adolescència és sentir-se un dia molt feliç, un dia molt lliure, un dia amb molta por al futur, un dia... Molt bé Laia per explicar-nos aquests sentiments tan bonics!
Publica un comentari a l'entrada