Desitjos, Anhels, Necessitats, Satisfaccions, ... Felicitat

Desitjos, Anhels, Necessitats, Satisfaccions, ... Felicitat !!!

No sabria dir ben bé, si aquestes paraules han d’anar forçosament lligades.
Quins són els components que conformen la felicitat ?

Abraham Maslow deia que a mesura que anem satisfent les nostres necessitats bàsiques, anem desenvolupant més desitjos i més necessitats cada vegades més elevades i complexes.
Aristòtil, molt més temps enrera, ja ens parlava que “l’essència de l’home és el desig intel·ligent”.

Sens ha dit sempre que una vegada assolim el propi benestar, ... unes relacions afectuoses positives (en cadascuna de les seves diferents vertents), ... i el poder / Status social, ... obtenim la felicitat.
No en tenim mai prou ?

Per què llavors si no, seguim obsessionats en nous anhels, desitjos, necessitats, satisfaccions, que de no assolir ens conduiran irrefutablement cap a una depressió ?
I aquesta, la depressió, s’entén com una desaparició de qualsevol tipus de desig ... ai !

Sigui quina sigui la nostra cultura social, des de ben petits ens comencem a fer preguntes, i lògicament això ens impulsa a obtenir resposta en cadascun dels àmbits: a casa, a l’escola, amb el amics, etc.

En aquest nostre món occidental, fins a quin punt hi tenen a veure els diferents models de publicitat a l’hora de marcar-nos les nostres pròpies fites ?
Realment és tan complex ser feliç ?

És com voler fer la muntanya.

Carreguem a la motxilla, totes aquelles petites felicitats que anem trobant pel camí en el nostre dia a dia, sense gairebé adonar-nos.

I quan mirem avall, veiem el nostre punt de partida més menut, més difuminat …
Quan l’assolirem, si amb el pes a l’esquena cada cop ens costa més arribar a fer el cim ?

Deia/diu en Llach a “Itaca”, “ … es preferible que duri molts anys …”

Potser sí que cal aturar-nos, de tant en tant, i contemplar el magnífic paisatge que se’ns mostra a cada pas i saber gaudir llavors de l’aroma de la “flor de la felicitat” ...

Que tingueu una feliç setmana ! ;)


ITACA
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre del que saben.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itacat'hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
Fragment d’Itaca – Lluís Llach
Foto: Google


21 comentaris:

kalidoscopi ha dit...

No crec que aquestes cinc paraules (desitjos, anhels, necessitats, satisfaccions i felicitat) hagin d'anar lligades sempre.
A mesura que anem satisfent els nostres desitjos i els nostres anhels, subconscientment ens anem creant més "necessitats" que ràpidament es converteixen en nous desitjos.
Cada nou desig aconseguit, ens proporciona una mica menys de satisfacció, o si més no, la satisfacció ens dura menys estona.
Crec que la felicitat és molt més que tot això.

Cesc ha dit...

Es diuen moltes coses sobre la felicitat, alguns dels enllaços els havia llegit, però la felicitat se l'ha de fer un mateix crec jo...

Cèlia ha dit...

Jo, la felicitat, sempre l'he lligada a l'amor (estat emotiu) i a l'aprenentatge (evolucionar a millor). Agraeixo molt a Llach el descobriment de Kavafis en una edat impressionable i el fet de fer-me anar a comprar ràpidament un petit tresor de llibre amb els seus poemes, trqaduïts al català per Carles Riba, uns versos que m'han acompanyat sempre... Gràcies per aquest post de felicitat!

rebaixes ha dit...

Sembla ser que que el 24, (referint-me al teu post i el meu) jo volia arribar al cim, i amb presa. Avui ja m'ajec davall del pi escoltant la faula que em porta el descans.
Crec que la felicitat és un estat que li arriba a la persona, mitjançant les emocions, sentiments, passions... que no és sempre igual. Potser com més la busquem menys la trobem. Es necessita predisposició i no ser exigent.Com que tot ho aparellem, bé i mal, amor i odi, pau i guerra, aquí també la balança té dos plats. Si nosaltres som el centre a on inclinem? La fwlicitat la portem dins i de vegades no la veiem per que li exigim més del que necessitem i pot donar./ Solament faig consideracions.I és que felicitat, goig, joia,... I es que el pes del plat de la balança pot canviar rapidament i deixar-nos sense i la tenim a tocar, però em variat, conscient, incons.
voluntariament o invol( sempre les parelles)la posició nostre vers la emoció, el sentiment, la passió. No ens eduquem en eixes propostes i no les dominem i no en tenim control... M'allargo massa, Perdona.No volia cansar-te, qui sap si el plantejament és equivocat. Bon tarda. Ahir erem infelissos pel vent, fred, avui estem contents,satisfets, felissos amb el temps que fa? Bon exemple.Anton. Sempre volem, exigim més.

Xarnego ha dit...

Gracies per recordar el camí
T’ imagines qui goix
que aquet dia de aquet vídeo,
Jo hi era present.
Bon viatge a Itaca
No deixo de llegir els passos fets.

XeXu ha dit...

Els humans som així, mai no estem contents i mai no en tenim prou. Si aconseguim allò que més desitgem, llavors volem alguna altra cosa, sembla que sempre necessitem un objectiu a perseguir. Serà això el que ens manté amb ganes de viure?

kweilan ha dit...

Més que felicitat és trobar una mena de pau interior i tranquil.litat que et permeti estar bé i disfrutar del moment i de les petites coses.

Joana ha dit...

Jo crec que aquestes cinc paraules (desitjos, anhels, necessitats, satisfaccions i felicitat) van d'anar d'alguna manera unides.
Anem satisfent els desitjos i els anhels, però cada cop ens anem, obligant a nous reptes i ens sorgeixen noves necessitats per aconseguir noves satisfaccions.
Recordo fa un parell de mesos a la porta del meu treball una"bona amiga" em va dir:ahora si que estas bien, i li vaig dir no ahora me falta...I em va respondre claro como ahora ya has solucionado tus angustias y ansiedades ahora quieres tenerlo todo, y todo no se puede tener.
Mai en tenim prou.
Joana

MARIA ha dit...

ESTIC TOTAL D'ACORD AMB LES PARAULES DE KWEILAN.
No cal grans coses per ser feliços. Destaco una frase que considero important d'Ítaca. Si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat, savi...etc. Penseu. No demanem massa a la vida??? Com més tenim més volem...????

Assumpta ha dit...

Complicat...

Però hi ha un punt en que -si ho he entés bé- no puc estar d'acord, i és quan dius:
"Per què llavors si no, seguim obsessionats en nous anhels, desitjos, necessitats, satisfaccions, que de no assolir ens conduiran irrefutablement cap a una depressió?"

Vols dir que algú que té satisfet el més bàsic en quant a benestar, relacions afectuoses, etc, agafa una depressió perquè "en vol més"?

M'és molt difícil parlar d'aquest tema, però no crec que sigui depressió el que agafarà... Es podrà sentir insatisfeta en alguns punts, malhumorada a estones, etc...

A vegades nosaltres mateixos no ens adonem que tenim la felicitat al costat. Només cal saber mirar bé :-))

Tot m'ha quedat espés, dispers i mal explicat... ai!! :-))

Eva ha dit...

Jo crec que la felicitat no és una finalitat, és un camí... ple de infinites vivències ; a vegades ens sortim d´aquest camí i vivim altres emocions que, d´una manera o altra, ens fan buscar una altra vegada la senda perduda...
Una abraçada!!!

zel ha dit...

Una de les lletres que m'han acompanyat tota la vida...per donar força, valor, emoció, que visquin els anhels...

Petons!

rits ha dit...

Tb estic d'acord amb la Kweilan.
Trobar l'encant de les petites coses.

bajoqueta ha dit...

L'home és l'únic animal que és capaç de tenir una cosa als morros, no vore-la i continuar-la buscant :)

Carme ha dit...

Sempre volem més, jo us diria que en això hi estic d'acord i que és gairebé un fet universal. Però jo crec que no és d'aquest voler més i no aconseguir-ho que vénen les depressions i us asseguro que de depressions n'he vist un munt. Les depressions venen de la impotència i de la renúncia, quan allò que ens importa ja ho deixem per impossible, quan ja no lluitem, quan ja no fem camí, quan ja ens és igual tenir-ho o no tenir-ho. La primera cosa potser no... també s'ha d'aprendre a renunciar, una mica, però quan la renuncia es fa massa gran... ve la depre.

Per això el camí és tant important, si sabem disfrutar-lo, perquè ho aconseguim o no, arribem al cim o no, no estem renunciant perquè sí. Estem intentant arribar-hi.

Genial Kavafis, tot sencer. Si Cèlia, tens raó, gràcies Lluísm Llach.

Tenir il·lusions (si no són massa materials millor) tenir afecte, amor, estimar la gent que ens envolta... per a mi, és la felicitat.

Salva Piqueras ha dit...

Jo crec que la felicitat és a dins nostre. Només cal que no l'ofeguem amb tants "problemes". Un d'ells, per cert "buscar-la"...

horabaixa ha dit...

Hola Assumpta,

Que ens passa? qué ne's de dificil a vegades..........

Quan alguna cosa que tenim a prop trontolla, molts cops, tot se'n va a n'orris.

Una abraçada

una que bada pels Núvols ha dit...

Crec que ja ho has dit tot amb:
"Potser sí que cal aturar-nos, de tant en tant, i contemplar el magnífic paisatge que se’ns mostra a cada pas i saber gaudir llavors de l’aroma de la “flor de la felicitat” ..."
Bona setmana a tu tb! :D

Núr ha dit...

Aquesta és una cançó preciosa, que sempre em fa posar la pell de gallina. :)

He sentit a dir tot sovint que la felicitat és al camí que segueixes per arribar a la teva destinació, i no pas a la mateixa destianció. És a dir que la felicitat és al camí cap a Ítaca, no a Ítaca un cop hi arribes.

Per tant, la felicitat és en el procés d'aconseguir un objectiu. El problema és que la gent corre massa, ho fa de pressa per tenir-ho al més aviat possible. I no gaudeixen del procés. Quan finalment tenen allò que volien, molts no s'adonen de tot el que han perdut per no saber gaudir del «viatge».

Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Itaques. Perquè n'hi ha més d'una... O potser hauríem de dir que hi ha més d'un...«viatge cap a Ítaca»...

Joan Martín ha dit...

Potser la felicitat sigui el plegat dels petits moments feliços que experimentem i hem experimentat. Potser la felicitat no sigui quelcom a on s'hagi d'arribar, sinó el propi caminar; el trajecte i una certa capacitat per gaudir i també la capacitat, a desenvolupar, de sentir el propi dolor (i altres rebutja-felicitats), per deslliurar-me'n.
Una abraçada

Tere ha dit...

Cada vez que veo esa foto dan ganas de soplar para verlos volar.
Siempre hay que desear algo,mi médico hace 10 años me "recetó" hacer planes y a pesar de las recaídas siempre aparece una nueva ilusión que tira de mí.No es bueno desearlo todo,pero también es muy malo dejar de tener deseos.
Abrazos