"L’Arnau, de set anys, dona la ma al seu pare, mentre manté la mirada perduda en un horitzó proper.
El Joan li estreny la ma al seu fill, alhora que intenta obrir-se camí en la multitud que s’ha aplegat a veure l’arribada de Ses Majestats.
Pare i fill sols. La Júlia tot i que ho ha sol·licitat a la feina, el seu cap li ha comunicat que en una data com avui no podia prescindir d’ella a la papereria.
El Joan es mira amb dolçor l’Arnau i l’obsequia amb un somriure mentre dins seu la tristor el regira, sap que aquest any els reis no podran ser gaire esplèndids amb ell.
Al vespre, a casa, l’Arnau descriu a sa mare la cavalcada amb tota mena de detalls. D’amagat, la Júlia s’eixuga una llàgrima perduda i amb el millor dels seus somriures li recorda a l’Arnau que avui toca anar a dormir d’hora mentre deixen preparades al balcó les sabates, uns gots, una ampolla de mistela i uns dolços amb cabell d’àngel.
Veien la aparent felicitat en els rostres dels seus pares, l’Arnau no els diu que avui ha descobert que els reis no vénen d’orient ... potser un altre dia."
13 comentaris:
Gràcies de nou per la teva participació
Que bonic, Assumpta, que tendre! Mare meva! Encara m'emocione aqueste s històries de nens i de Reis...
No, l'Arnau té raó. Els reis enguany no venien d'Orient, perquè amb la que està caien allà de bombes, han hagut d'agafar un camí més llarg. Però l'important és que vinguin!!
Muy interesante la verdad...
Saluditos
Ai, aquests Reis.
Que desperten il.lusions i emocions tan tendres en els nostres nens i no tan nens.
Són el millor de les festes.
Molt bé. Molt bonic. Si cada dia vinguessin els reis, sols d'esperar-los la il·lussió ens inundaria sempre. Anton.
És una història molt bonica i plena d'emoció.
Hola Assumpta... No sé si ets gaire d'aquestes coses, però, per si de cas, t'he deixat un regal al meu blog.
Petons (i bon cap de setmana!)
fa goig venirte a visitar, sempre si viuen sensacions i emocions...
el teu blog es com un nuvol, desde on tot es veu per damunt...com volant..
no canviis maca!!
un peto
sargantana ;)
Ostres... és trist, molt trist...
M'agrada com escrius, ho vaig saber quan varem triar el teu relat sense saber que era teu, i ara m'hi ratifico :-)
M'encanten els escrits tan bells i tristos i, malgrat que ja ha sortit el sol, guardo encara una mica de la malenconia del matí amb tanta pluja!
Que en són de savis els nens...!
Un relat molt bonic.
Salut
Atles de Partícules
Molt bonica la història.
Jo pensava que als pobles els reis arribaven al vespre i anaven per les cases, demanant als nens si han estat bons minyons. Els pobles petits encara es poden permetre aquests luxes.
El tema de deixar les sabates al balcó és pels nens de ciutat, je je.
De totes formes, penso que l'Arnau ha descobert que és molt tendre que els pares creguin en la màgia dels reis, no cal treure'ls la il·lusió, no?
:-)))
Publica un comentari a l'entrada