Com el tema “obligat” del dia d’avui és la neu, m’agradaria fer-ne cinc cèntims del primer cop que la vaig "veure i viure".
A més, em serveix per a obrir una nova etiqueta que anomenaré “Cròniques de Muntaner”. En aquest carrer vaig viure una part important de la meva vida i a més em permet el joc de paraules en clara referència a la “Crònica de Ramon Muntaner”. És per això, que els comentaris així etiquetats seran referents a esdeveniments que per un motiu o altre van marcar la meva infantesa i joventut.
El primer cop que vaig veure la neu, com gairebé molts podeu imaginar, va ésser durant la nevada que va caure la tarda/vespre/nit de Sant Esteve a Barcelona l’any 1962.
En guardo una imatge desdibuixada en algun racó de la memòria, doncs tot just acabava de fer tres anys el setembre abans.
Em veig a mi mateixa en braços del meu pare, tot mirant per les finestres de la galeria del carrer Muntaner que donen al pati interior d’illes de l’eixample barceloní. Em suposo que deu ésser el 27 de desembre pel matí.
Aquest record, no sé si per la novetat de veure aquella catifa blanca cobrint-t’ho tot ..., si per la joia que comporta en un infant la il•lusió del Nadal ..., o potser, ara que ja no el tinc amb mi, per saber-me abraçada i estimada en els seus braços que ja mai més em podran rodejar ...
Tant se val quina és la raó. El que sé, és que encara que mig enterbolit per la meva edat menuda o pel pas dels anys aquest dolç record seguirà formant part d’aquest arxiu meu personal i intransferible.
A més, em serveix per a obrir una nova etiqueta que anomenaré “Cròniques de Muntaner”. En aquest carrer vaig viure una part important de la meva vida i a més em permet el joc de paraules en clara referència a la “Crònica de Ramon Muntaner”. És per això, que els comentaris així etiquetats seran referents a esdeveniments que per un motiu o altre van marcar la meva infantesa i joventut.
El primer cop que vaig veure la neu, com gairebé molts podeu imaginar, va ésser durant la nevada que va caure la tarda/vespre/nit de Sant Esteve a Barcelona l’any 1962.
En guardo una imatge desdibuixada en algun racó de la memòria, doncs tot just acabava de fer tres anys el setembre abans.
Em veig a mi mateixa en braços del meu pare, tot mirant per les finestres de la galeria del carrer Muntaner que donen al pati interior d’illes de l’eixample barceloní. Em suposo que deu ésser el 27 de desembre pel matí.
Aquest record, no sé si per la novetat de veure aquella catifa blanca cobrint-t’ho tot ..., si per la joia que comporta en un infant la il•lusió del Nadal ..., o potser, ara que ja no el tinc amb mi, per saber-me abraçada i estimada en els seus braços que ja mai més em podran rodejar ...
Tant se val quina és la raó. El que sé, és que encara que mig enterbolit per la meva edat menuda o pel pas dels anys aquest dolç record seguirà formant part d’aquest arxiu meu personal i intransferible.
Les fotos que adjunto són de “collita” familiar de l’època. Les exteriors ho són a Muntaner i les interiors tot mirant des de Muntaner cap al carrer Casanovas. La foto amb el meu pare, no és d’aquell dia, però m’agrada pensar que podria haver estat així.
Fins a la propera "crònica", els que poguèu, disfruteu de la neu ... !!!
15 comentaris:
Qué bonito recuerdo !!
Un besito preciosa .
Aquests records omplen el sarró.
Aquí no ha nevat ni se'n recorda, per mi no cal que ho fagi. Una tarda esplèndida, hem collit olives la meva dona i jo i de vegades els dos callats, sentia el silenci, ves un ciri... Què se'm va ocorre, ara hi trobo el gust.Anton.
Quin post més repreciós!!!! :-)
Una bona nevada, sens dubte... i la foto amb el teu pare m'ha emocionat i tot... m'has fet venir ganes de posar-ne una amb el meu :-)
Jo ja havia nascut per Sant Esteve de 1962. Tenia un any i una setmana jeje i jo sempre dic que em recordo de la nevada... i tothom em diu que no pot ser!!
Una nena d'un any i una setmana pot recordar quelcom semblant a unes imatges fixes i estar, també, en braços (crec que de la mare... embarassadíssima de mon germà) i dient "mira, mira que blanc" :-))
Bé, en tot cas, tu amb tres anyets és molt més probable que ho recordis que jo... que també vivia a l'Eixample de Barcelona!! i també veia aquests patis interiors de les illes!!
Com m'ha agradat aquest post teu!! :-))
Que bonic es el nadal de petits i quins records et deixen!!. Un escrit precios i molt entrenyable.
També hi ha fotos de la primera nevada a la que vaig assistir, un marrec ben tapat en un petit balcó i amb cara de molt flipat per la catifa blanca mai vista anteriorment. Què tindrà la neu que ens encisa el primer cop que la veiem? La meva, però, no era la del '62, sinó que devia ser del '79 més o menys.
Estás preciosa.Ya me gustaría tener fotos de tan pequeña,en mi pequeño pueblo de Salamanca fronterizo con Portugal al que,si no tienes propósito de ir,no llega nadie porque no es un pueblo de paso,en aquella época sólo una persona hacía fotos y era el señor que también hacía de barbero.Ya ves,una foto era un lujo y se hacían para los carnets de familia numerosa y en momentos especiales como bodas y comuniones,no creo que se hiciera en los bautizos,lo comprobaré.
En aquel año yo ya tenía siete y estaba muy feliz porque había nacido mi último hermano(el nº 9),las nevadas eran tan habituales todos los inviernos que no significaban más que mucho frío y mucha dificultad para llegar hasta la escuela durante varios días porque el siguiente paso era que las calles se convirtieran en lodazales,ahora con el asfalto se deshace la nieve.
Empecé a verlas como espectáculo a admirar desde que llegué a Palma de Mallorca ya que,al ser escasas y vivirlas desde la comodidad son una novedad y un bello paisaje.
Disfruto con esas fotos de otros tiempos y los recuerdos relacionados con ellas.Un abrazo.
La neu...Jo, de lels primers cops que vaig veure la neu, és impossible que les recordi,devia tenir pocs mesos, ja que vaig néixer a Suïssa, i la neu allà és molt normal...Pero sí que m'en recordo, ja a Barcelona, d'una vegada que va nevar, era al voltant del any 1978, que el meu pare va agafar la furgoneta Sava i ens va portar al meu germà petit i a mi al Tibidabo, un diumenge al matí a jugar amb la neu...Això de poder llançar boles de neu al meu pare, i posar-lo perdut, va ser una sensació increible...jajjajaa
Jo encara no havia nascut. Em faltaven pocs anyets per apareixer. Però n'he sentit a parlar tantes vegades d'aquella nevada!! És com si l'hagués viscut.
Guarda sempre els bons records com aquest. Són especials, únics.
Suposo que als llocs que neva molt i han de deixar de fer coses no los agrada tant potser. Però als que la veiem molt de tant en tant és una cosa màgica.
també hem tingut neu a la roqueta! pero quin fred! això és molt dur! però un poc de llit i recuperam :)
M'has fet pensar amb la meva mare, ella ho recordava fascinada de veure aquella quantitat de neu a Barcelona, el meu germa gran tenia dos anys, quins records de sentir-los parlar... Gràcies molt maco, i les fotos són precioses.
Q xules les fotos!! Gràcies per compartir-les amb nosaltres!! M'encanten les fotos antigues! I més si són de "collita familiar" ;)
El primer cop que cullereta va veure la neu fou fa un any, una nit de Setmana Santa a Logroño, ens vam aixecar i feia un fred que pelava, en posar els peus a la neu li va agafar esgarrifança no l'habia trepitjat mai, cadacop que veu les fotografies ho recorda i em pregunta quan la tornarà a veure ? És difícil hi ha zones com la meva on neva en contades ocasions...
Tinc el mateix record que tu!! hahaha Tenia la teva edat i també va ser la meva primera nevada. El meu record també es barreja de records i de sentir-ne tant i tant a parlar. Jo, però, vivia a Horta. :-)
A tots i totes: Lua, Assumpta, Rebaixes, Xexu, Tere, Anònim,Natàlia, Jo mateixa, Bajoqueta,Patry/ícia, Vicky,Pels Núvols, Cullereta i Rita
Us ho indico aquí en comú, doncs ja sabeu que amb els meus horaris no disposo de massa temps i normalment no contesto aquí als comentaris. Però avui m'heu fet sentir especial ... cadascú de vosaltres hi ha aportat també en molts casos vivències personals plenes de vida i emocions.I a més veig que heu sabut apreciar el que per a mí va ésser aquella vivència amb el meu pare que ara he volgut plasmar en aquest post.
DE TOTS I CADASCU DE VOSALTRES APRENC CADA DIA EN AQUEST PER A MI NOU MON!
A TOTS GRÀCIES PER SER-HI !!!
:)
Publica un comentari a l'entrada