Contrastos

Aquesta, ha estat una setmana de contrastos per a mí.

De sentiments interposats ... sobreposats.

Uns de bons, molt bons ! ... altres que m’han deixat un regust amarg ... agredolç ...

Era com passar en una estona de la nit al dia ... i tornar a la nit ...

De la joia ... a la incertesa ...

D’un futur ple d’esperança ... a un altre futur ple d’incerteses ...

I ara, el cap de setmana m’ho vull mirar de finestres endins ... amb serenor ...

Perquè sé, que la propera setmana seguirà encara plena d’emocions contrastades, potser totes dues més calmades ... però vives ...

I no vull que unes raons s’interposin en les altres.

Em sento com el pallasso que duu la rialla i plora ... o que du la tristesa i riu ...

Com una corda que es tiba amb força per les dues bandes ... ara cap a la banda del somriure ... ara toca la banda de la tristor ...

No sé si em podreu entendre gaire bé, perquè ni tant sols jo mateixa us ho puc explicar ...

Però us dic que n’hi ha un arbre que ara es marceix ... perque no l'han sabut cuidar ...

i cal fer-li una esporgada i tractar-lo amb molt carinyo i en sortirà reforçat ...

i serà més fort i més gran !

Perquè s’ho mereix ... !!!

Pel al meu germà, amb tota la meva estima.


Fotografia: Antonia Jurado

9 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

la felicitat consisteix en saber conviure amb els contrastos de la vida, i amb un amic que t'envia una abraçada

Albanta ha dit...

Que si podem entendre'? I tant que si Assumpta... Per uns moments llegint-te he pensat... ostres!! qué ben expressat el que sent tantes vegades jo mateixa.
Allò de l'arbre que es marceix, del paiasso que riu quan el seu cor plora.
Gràcies maca, m'he sentit molt identificada amb les teves paraules.
Una abraçada solidària... d'un altre arbre que es marceix també de vegades.

NeoPoeta ha dit...

Buf... sé de que parles, diria que tots ho sabem, perquè tothom en algun moment o altre passa per una època d'aquestes... És normal, ja passarà, i pel que veig, pots controlar les teves emocions... no et preoupis, donca't el temps que necessitis.

Cuida si creus que fa falta, però deixa que et cuidin!

Un petó!

rebaixes ha dit...

Em figuro un que camina i en el pas se li tira enrere quan ha de seguir i tot el cos trontolla, un equilibri que no es troba i som prop del desmoronament, però una força interna ens aixeca... Uns moments i recapacitem i tornem amb el pas segur, fins la pròxima batzacada.Ànims. Tots en tenim de moments dificultosos Creurem en els bioritmes? bona nit Anton.

Assumpta ha dit...

Un escrit dedicat a la germana... i plè de sentiment i amb imatges tan dures com la del pallasso que ha de fer riure mentre per dins plora...
Ja veuras com aquest arbre no es marcirà mentre tingui algú com tu al seu costat... només caldrà esporgar les branques que s'hagin marcit i això potser farà mal... però desprès creixerà més fort, molt més fort!!

Ànim!!!

Anònim ha dit...

Si que t'entenc, tantes vegades he volgut caminar i una corda m'ha tibat, tantes vegades reia i el meu cor plorava.
Anim i endavant!
Cuida't!wappa!
Joana

Patry/Icia ha dit...

saber conviure, tenim dret a protestar... i després adaptar-nos... de vegades el contrast ens ajuda a distingir la realitat...

- assumpta - ha dit...

Jesús, Albanta, Neopoeta, Rebaixes, Assumpta, Joana i Patry/ícia.
Moltíssimes gràcies a tots per el suport i per a poder-me entendre. No em vaig explicar bé i l'arbre no és una germana, és el meu germà. Perquè de vegades hi ha tòpics, i pensem que en una relació sempre qui rep la pitjor part és la dona (encara que tots 2 en rebin, és clar), però us dic que no sempre és així.
Us repeteixo, gràcies a tots per ser amb mí. Rebeu una abraçada !!!!

Cullereta ha dit...

la vida esta plena de contrastos, dies en que penses deixar-ho tot i d'altres en que tot es possible, difícil es trobar l'equilibri, hi han epoques de l'any en que tot això també s'accentua, sortosament sempre hi ha algú que ens ajuda aixecar-nos quan ho necessitem