No entraré en fer una anàlisi del que representa el dia d'avui per uns i altres. Cadascú te les seves opinions i conviccions, i per a mi totes són igual de lloables.
Al marge d'això el que sí tinc clar, i mai més ben dit, és que el dia d'avui diumenge de Rams, és d'aquells que no sé ben bé per quina raó, sembla brillar amb llum pròpia.
És un dia que en la meva caixeta de la memòria no el recordo pas gaire "passat per aigua", potser és la llum que l'envolta, potser la màgia de tenir a les mans aquella palma o palmó que uns dies abans restava immòbil en el plat de dutxa dins d'un gibrell amb aigua per a que no li faltés ni un punt d'humitat. Aquell punt just i precís per a que el diumenge a missa de 12.00h. comencés a moure's per la força que aquella canalla semblava haver acumul·lat durant la resta de l'any.
No crec que llavors entenguèssim massa el seu significat.
A nosaltres, la canalla, només ens regia el fet de comparar la llargada dels palmons, el treball artesà de les palmes, l'engalanament que hi duiem (llavors, al marge del llaç amb la senyera, arriscat, però normalment amb la senyera, només hi havia cabuda per uns rosaris de sucre que no m'agradaven gens ni mica), i quan ja s'havien acabat les convulsions, mirar qui havia pogut deixar més atrotinada la part final d'aquell efímer regal de padrins i padrines.
Recuperades les forces, i enmig de somriures vindrien les comparatives poc odioses però sí discutibles entre germans, cosins, amics i veïns per a veure qui s'emportava aquell premi inexistent.
I he dit abans efímer, però no crec que sigui del tot exacte aquesta anotació. Potser sí a les nostres mans, però no en el balcó, on restaria immòbil de nou durant tot un any exactament i en aproximar-me a casa, no recordo pas quantes vegades instintivament aixecava la vista per veure'l.
A casa, la iaia Maria era modista i tenia un encàrrec no escrit enlloc, (però de difícil incumpliment), on se li demanava un conjunt a joc per nen i nena a fí de lluir-los cofois el diumenge de Rams.
Els pares, també aprofitaven a estrenar peces de roba. Potser com no eren temps massa fàcils, aquell dia era l'excusa perfecta per a omplir una mica més aquell armari on (a diferència d'ara) hi havia cabuda per a tot. Ma mare sempre donava instruccions precises a mon pare de quines peces són les que conjuntaven més..., sabates, corbata, camisa, no fós cas.
A l'hora prèviament fixada, surtiem tots de casa engalanats com els protagonistes de les millors estrenes de cinema de l'època i gairebé en paral·lel desfilavem carrer avall fins arribar al punt de trobada de tot el veinat.
No hi faltava mai la màquina de "retratar" companya insustituïble per a immortalitzar aquells records en blanc i negre tot i que quan destapo la meva caixeta de la memòria m'encega la llum i el color d'aquells diumenges de Rams.
Fotografia: arxiu familiar assumpta
20 comentaris:
La veritat és que, tot i venir d'una família de tradició catòlica, no tinc gens present aquesta festivitat a casa nostra. És curiós, oi? No sé perquè. Altres, com naturalment Nadal, Sant Esteve... sí són part de la meva memòria personal i familiar, però aquesta me la vaig perdre.
Bon diumenge... de rams!
Tot el que resses en aquesta resenya del dia que està en el record, dic, quasi tot ho suscric.
Bona narració, i veritat, com totes les teves, entenedora i fent-se ressó d'un dia que tothom volia per el que ben bé expliques.
Jo he posat un poema de l'any 02. Encara no hi havia el Pau.
Te un toc agrís del mal record de quan anavem en temps de guerra a captar les escorrialles que deixaven els soldats que hi havia acampats al poble.Tot és recordable, el bo i no tant bo...
Bon dia tingueu. Anton.
Com el Ferran, jo no en servo record d'aquest dia. Tot i que al meu poble, al fer-s'hi la Passió, n'és una icona. Tinc unes fotos, semblants a la teva, però crec que aquí es va acabar. A casa érem catòlics massa puritans per a tanta festa.
Bon dia de rams!
Quan ets menut, quan les il·lusions et porten, tot és diferent i amb el temps ho recordes i hi voldries tornar, però sempre tindràs el record del què era per tu.
Jo recordo el Diumenge de Rams tal com el relates tu, Assumpta. I encara avui als pobles se celebra, i la gent estrena la roba de primavera i els xiquets surten fets uns "pimpollos" amb tota la il·lusió del món amb el ram o la palma guarnits amb el llaç i els rosaris de sucre.
Bona setmana!!!
A mi aquest post em recorda la meva infantesa, es veirtat assumpta aquell dies estrenavem.
Ens possaven aquell vestit i aquells mitjosn que ami nom'agradaven gens ni mica, que en deian de "canalé" em picaven, i sabates noves.
Sortiem de casa tots"mudats" per anar a misa de 12 a la catedal.Amb la palma, però mai, varen arrivar aconseguir penjr-m'hi uns rosaris era una cosa "horrorosa"per mi i que encaa ho mantenc.
A la sortida de misa anavem al"govern civil" a fer fotos amb blan i negre.Es clar!El temps qeu corrien no hi havia per massa cosa!
En tinc varies d'aquelles fots amb la palma!.
Uns anys després marxavem a la latja aquest dia i anavem alli a misa però no era massa tradició porta palma, jo ja era més gran i ja no emportava.
Ahir tarda se'm van caure les llagrimes"la iaia" no fa massa anys me'ncomprava unes de "petitones"per la jaqueta, aquest ay ella ja no me les pot comprar!
Totes aquestes tradicions que els nostres pares ens han"regalat"son cultura i envellirem tots nosaltres amb aquests records agradables.
Blocaires Bona SETMANA SANTA
Joana
Doncs jo estic “a mitges” entre el Ferran i l’-assumpta-, o sigui,que sí que tinc algun record, però molt més “diluït” que no pas d’altres festes com Nadal, per exemple.
Per altre part, ja una mica més grandeta (a partir dels deu anys, potser) sí que recordo que anavem a la Vetlla Pasqual, i a mi em tenia fascinada aquella “Missa” tan llarga però amb un cerimonial tan alegre, on es feia FOC!!... on es beneïa aigua i s’espargia a tothom, on l’orgue tocava l’Al•leluia amb tota la potència que podia i on tothom sortia amb un somriure ben gran dient “Bona Pasqua” (ostres, això em dóna per un post... jajaja)
Petons!!!
Jo no recordo haver-ho celebrat mai. Hi ha per qui és una llarga tradició familiar, però a la meva, em sembla que res de res, en tot cas, devia ser quan érem molt petits, però em sembla que ni això.
Jo recordo dues coses,
Una que anaven vestits amb la roba nova, que no podíem estrenar fins aquest diumenge.
Dues, que jo volia portar un palmò, com els nois, no m'agrava la palma ni portar barret, ni sabates de charol.
Pero ara ho recordo amb anyorança
Un petonet per a tu
Jo també recordo estrenar la roba que demanàvem als padrins, era la roba de mudar dels diumenges del bon temps, l'únic que el diumenge de rams sempre havíem de dur una jaqueta.
De la palma, el que sí recordo, era el guarniment amb el rosari de caramels. Era l'únic que m'agradava, això, i visitar la meva cosina!
En els pobles el seguiment era total i quasi es parava tota mena d'esbarjo per anar a misa de ram , l'unic que treballava al poble era el flaquer que es qui feia el seu petit agost .
Erem petits i la veritat es que tenia el seu encant .
A casa de petis també portàvem la palma i sempre pensava que els nois tenien mala sort amb el seu palmó perquè el trobava molt lleig. També estrenàvem i aquell dia sortíem ben mudats de casa. Avui pels carrers de la meua ciutat molts nens i nenes portàven la palma i el palmó.
Tot i que sóc lleidatana, la meva infantesa va tenir lloc a Barcelona. Allà es feia molt això de guarnir les palmes amb rosaris de sucre (asquerosos, realment dolentíssims). Avui he vist alguns nens amb el seu rosari, tots nens barcelonins. Els nens d'aquí no portaven res més que un llaç, cadascun del color que més li agradava: del Barça, de l'Espanyol, del color del vestit...
Les fotos de quan jo era petita, també en blanc i negre, són part important dels meus records de nena. Per cert: també em posaven un barret, la teva foto m'ha recordat les meves, ja ja ja. Però jo surto amb els genolls sempre plens de crostes, ja ja ja.
Patoseta, potser? ja ja ja.
Jo també guardo molts bons records d'aquells dies d'infància... la veritat és que esperavem amb molta il·lusió qualsevol tipus de celebració o festivitat...
Una abraçada!!!
Hola!!
Quin relat més bonic! i la foto té historia... :)
Espero que tinguis una bona setmaa! una abraçada!!
Recordo poc del dia de rams. Tot i que és cert que era de les poques litúrgies que se seguien a casa. Potser sí estrenar roba aprofitant la primavera. Però del teu relat allò que he recordat més és que s'havia de picar amb força a veure qui feia millor "l'escombra". A mi no m'agradaven les "palmes" justament perquè no podies picar. I a més eren de nenes "fifis" (aquesta expressió ja no s'usa, oi?).
Ben aviat vaig deixar de celebrar aquestes coses, perquè no hi crec.
tots tenim fotos similars, amb records de dimenges de rams llunyans.
En dies com aquest, ja fa anys que no em mudo.
També tinc pocs records del dia de la palma. És curiós, però, que només recordi els mitjons calats que tant odiava perquè pensava que estaven foradats i "l'empolainament" (com deia la mare) d'aquell diumenge, semblava que ens vestiem més per les aparences que altra cosa. També recordo que any rera any m'enduia una decepció, ja que jo, el que volia era un palmó, tant alt com el del meu cosí, però com era una nena no el vaig aconseguir mai.
i que bonic que queden els records en Blanc i negre oi? sembla que cobren vida els moments :)
els meus records son d'estrenar roba i sabates de xarol. Portar un palmó amb un rosari de caramels ensucrats i anar a beneir al convent de les carmelites a Tarragona. Despres el vermut al bar i el dinar en familia.....
Publica un comentari a l'entrada