Un retrat de tendresa (la Figuerosa)


Quan era petita a ell ja el veia gran.

Suposo que com tots els nens, a la gent que no juga amb tu al Cuit i Amagar ... o que no comparteixen una tarda de bicicleta per camins a mig fer ...
aquells que quan em saludaven amb un somriure postís d’orella a orella tot recordant-me el “maca” i gran que m’estava fent ... mentre amb una ma m’acaronaven i m’estiraven la barbeta ... o tanmateix es delectaven tot lloant les semblances amb mon pare o ma mare ... a tots aquests ... ja els veia molt grans !

El poble, era i segueix sent molt petit. Per aquesta raó, ningú no ens escapàvem de conèixer-nos ràpidament pel nom i tot seguit el de la casa on pertanyíem.
Ell era el Joan de Cal Sarró.

Tots, tots en un moment o d’altre tenim un dia dolent i anem pel món amb cara de restrets o de pomes agres tant se val com vulgueu dir-li. Ell no. Suposo que també en deuria tenir, però jo no l’hi vaig veure mai.

Era d’aquella mena de persones, que va saber conservar sempre dins seu el nen que diuen tots portem dintre. Tenia aquell puntet just de dolça bogeria racional, suficient com per fer-te pensar mentre parlaves amb ell que et trobaves dins d’un conte amb caseta de xocolata inclosa. Com si et fes veure les coses en color, quan la vida llavors era en blanc i negre.

Emanava tendresa per cadascun dels porus de la seva pell.
Recordo un Nadal que jo deuria tenir 10 o 12 anys i que ens va remetre a Barcelona, una felicitació (que en realitat era una fotografia seva al bell mig del camp en ple estiu) on a la llegenda hi figurava: “Un pagès que us felicita les festes de Nadal”. I era realment així, no calia afegir-hi res més !
Aquella postal la recordo encara, perquè em reportava un somriure que trencava amb la fredor i foscor d’aquells dies ... i també amb la monotonia de tota la resta inacabable de felicitacions que semblaven tallades totes pel mateix patró i impreses amb una Gestetner de l’època ...

Per la Festa Major, si coincidia que el 14 d’agost a la nit hi havia ball ... ja el tenies a les 12.00 p.m localitzant-me per felicitar-me l’onomàstica i preguntant cada any si havia estat el primer en fer-ho. L’altra possibilitat era al sortir de la missa del mateix dia 15 en honor a la patrona del poble, que com no podia ser d’una altra manera, era la verge al cel Assumpta. (I així ho resa l’altar major: Regina in Coelum Assumpta).

Un dia, me’l vaig trobar pel carrer amb un marc de fotografia que havia comprat per a posar-hi una foto de la Chenoa (la triunfita), ja que deia que era una noia molt maca i que a més cantava molt bé. - “On la posaràs, Joan?” - “A veure si la Maria em deixa posar-la a la tauleta de nit” ...
Ai “Sinyor” !
I altre cop t’adones que l’alegria seva, et contagia més que un refredat de gener.

M’agradaria localitzar poemes i escrits que va anar fent durant els últims anys i amb els quals ens delectava a la mitja part de la Cantada d’Havaneres (aquí a la plana Urgellenca) la nit del Sopar de Germanor.
Potser no servirien per guanyar cap mena de premi, ni tan sols per a ésser publicades enlloc. Però ja us dic que eren plenes de sentiments i raons que ell, enlaira’t en el seu núvol, podia veure i la resta cap cots i tocant massa de peus a terra pensant només en les nostres coses ... ens perdíem !

Sempre hi era a les diferents edicions del festival de rock de l’estiu. Allí, ell i “mangala” que hi feien cap.
I s’hi estava una estona sota aquella pluja d’estels de les llàgrimes de Sant Llorenç, que cada any ens obsequia aquesta nit ... i que qui sap si li servien de font d’inspiració.

L’última vegada que el vaig veure, va ser el setembre del 2007. Vam organitzar una sessió de ball amb Disco-mòbil recordant música dels 60’s 70’s i 80’s, que per cert va estar molt bé. ... I qui hi havia allí ... al mig de la “pista” tot ballant aquells ritmes que tan podien anar des d’una Yenka fins al Saturday Nigth Fever a l’estil Tony Manero o qualsevol de les discotequeres de Diana Ross ? ... Doncs en Joan !!!! ... i sense mangala .... !!!

Aquell acabament d’any va ser “cridat a files” pels de dalt. L’enterraven el 31 de desembre.

Suposo que si hi ha un cel, Sant Pere (una mica envejós), el va reclamar per a que els hi dues també a ells una mica d’aquell polsim màgic. El mateix amb el que ens havia regat a tots nosaltres un munt d’anys.

I no sé perquè us ho explico ara tot això. Que ja veig que ha quedat molt llarg.

Potser per la melangia contagiosa que m’abraça en un diumenge fred i emboirat de gener ... que amb aquesta mantellina blanca em transporta al passat i em fa pensar en les bones persones que m’han creuat pel camí.
I m’ha vingut ell. I he agafat bolígraf i paper i no he plasmat tot tal i com ho heu llegit. No he canviat res.

I m’adono que un dolç somriure m’ha acompanyat tota aquesta estona.


A la foto Manel, Miquel (el meu tiet, dret al centre) i en Joan


Que us somrigui també la setmana a vosaltres !!! ;)


Fotograf.1.Google / 2. M.Talavera.

22 comentaris:

XeXu ha dit...

Una vida molt plena la seva, pura energia. Però de vegades desconfio de la gent que sempre està somrient, em fan pensar que la processó va per dins. De totes maneres, de cara als altres, són una benedicció.

Anna ha dit...

Son aquestes persones que desborden generositat, les que ens deixen petjades inesborrables. I ja veus amb quines coses més petites.. un somriure.
Que el somriure d'en Joan t'ecompanyi sempre Assumpta!

rebaixes ha dit...

Jo sentia el seu somriure i la teva complaença escrivint un poema,té una melodia que la sents.
Si que tu has escrit fisicament prosa, però el sentiment velat que hi poses em sostrau d'ensopiment i m'enlaire en la magnificència del ritme i mùsica del vers./ En pots fer colecció de coses tant precioses com aquesta, segur que dins en tens un munt i no cal anar a buscar fora. Com més va més m'agrada com escrius, és molt fluid, passa com l'aigua quan tens set.Bon dia. Anton.

òscar ha dit...

m'agraden aquestes persones que fan de la passió, la vitalitat i els somriures laa seva bandera.
segur que el tribut d'aquest post el deu estar fent, ara mateix, ballar des d'allà dalt.

sargantana ha dit...

que bonic nina....si la boira es capaç de ferte sortir aixo de dins, no vull pensar el que fara un bon raig de sol.
es bonic no deixar que aquesta gent que han pasat, potser de puntetes, per les nostres vides, hagin nomes pasat. crec que recordar-los es la manera de retenir-los.
m'encanta la tendressa amb que espliques les coses!!
gracies ;)

Cèlia ha dit...

Quines històries més boniques que ens expliques, el poble és petit però les vivències són molt riques!

Anònim ha dit...

Un dia boiros i fred en duu a recordar aquelles persones que han marcat un xic la nostra vida.
Jo també avui recordo aquelles persones que s'han creuat al meu cami i uqe han desaparegut, no tant sols els que Sant Pere yha cridat com els que per un motiu o altre s'han esbait de la meva vida.
Que tingueu bona setmana encara que sigui amb boira i fresqueta.
Joana

kalidoscopi ha dit...

Quina història més meravellosa i amb quant sentiment està escrita.
Quan al llarg de la vida ens creuem amb persones així, no les oblidem mai, sempre guardem un racó per a elles en el nostre cor.

Sherezade ha dit...

Que regalo nos has dado a compartir tu experiencia!!.

Me has emocionado intensamente imaginando cada parte de tu relato, conseguiste transmitir la energía que emanaba de él.

Ciertamente seres así no abundan en la vida, y más afortunada vos q te cruzaste en sus días y aún desde tan lejos, aún en medio de la melancolía por las añoranzas, es capaz de arrancarte una bella sonrisa!!.

Tu manera de contarlo todo me absorbe, gracias infinitas por tomar papel y lápiz y escribir con el corazón así de lleno.....

Pd: nieva o solo mucho frío allá??

petosss!!!

zel ha dit...

I m'has fet somriure a mi, em sembla que és dels millors posts que he llegit en record d'algú, emociona de debó... Molt tendre...

Assumpta ha dit...

M'agradat moltíssim i no sé què dir :-)
Només que és una gran sort creuar-se en la vida amb persones així... que es recorden del teu sant, que fan poemes, que envien felicitacions de Nadal... i el detall de la foto de la Chenoa, m'ha deixat parada i admirada al mateix temps :-)

Salva Piqueras ha dit...

I dius que t'ha quedat llarg? A mi se m'ha fet curt... Maquíssim exercici de memòria d'una d'aquelles coses que sense ser-ne conscients ens va marcant el camí de la vida.
M'ha encantat.

Jeroni Maleuff ha dit...

Ben entranyable.
Tot un personatge, tota una persona.
Bon any, Assumpta2.

MARIA ha dit...

UNA NARRACIÓ PRECIOSA. Ens ho fas viure, ja ho he dit i ho repeteixo.
M'encanta.

rits ha dit...

Un escrit preciós!
I el seu record serà sempre en tu

Montse ha dit...

Assumpta, quina tendresa! Segur que en Joan, sigui on sigui, també somriu!

kweilan ha dit...

Un record preciós que es nota que està escrit amb tendresa i sensibilitat

una que bada pels Núvols ha dit...

Q maco! :)

partícula elemental ha dit...

I perquè no ho havies d'explicar, això, si és el que ens agrada?

Afortunadament tots els poblets tenen personatges com en Joan, plens de bonhomia. En aquests petits contextos, els Joans són coneguts i estimats. Quan moren, afortunadament, són recordats. Sempre hi ha algú que els plora i ho explica amb nostalgia encomanadissa. Gràcies.

Tindrem nosaltres una memòria que ens faci perviure? Fins quan?

Edelia ha dit...

Aix quina història! gràcies per compartir-la!

Esther ha dit...

La veritat és que m'ha deixat un somriure el que avui has escrit! :) Diuen que les persones mai no moren si les recordes, i més algú con en Joan de Cal Sarró... amb el "puntet just de dolça bogeria racional"... Són d'agrair aquestes persones amb ganes de viure i de fer-te somriure!!!
Que a tu també et somrigui aquesta setmana -freda i amb boira-, Assumpta!!! :D

Carme ha dit...

Dius que t'ha quedat llarg, però e s fa curt de llegir, tan tendre. Hi ha persones que no es poden oblidar. I tan de bo se'ns encomani una mica d'aquest somriure inesborrable.
Bona nit!