Relats Conjunts - l'Odalisca - Marià Fortuny 1861

L'ODALISCA - Marià Fortuny 1861

No entenc el teu menyspreu. Saps que t’estimo, ho has sabut de sempre ... fins hi tot d’abans.
Perquè em fas viure només de records?
Mira’m, només amb una mirada teva saps que seria feliç que en tindria prou per saber que encara m’estimes.
Però no, tu segueixis cap cot, mirant el res, tocant un i altre cop aquesta trista cançó,
Que potser et penses que així podràs oblidar-me?
Em mates a cada instant, cada batec del meu propi cor en retrona dins com mil agulles afilades, en saber-me tan a prop teu i tan lluny alhora,
Cada instant del meu pensament em martiritza en saber-me sola, perquè tu essent aquí, no hi ets
Et vaig jurà que sempre seria teva i ja ho veus, jo ho he complert, i tu que hi fas?
L’esclava del turmell la duc per tu, ho recordes? Va ser la primera vegada, jo ho tinc tan present com si acabes de succeir,
Em sé feliç pensant-t’hi, revivint cadascun d’aquells instants, fent-los eterns, delectant-m’hi,
On són ara els teus llavis? Aquells petons que m’omplien de mel, que m’embriagaven, que em feien sentir borratxa de passió,
On són ara les teves mans? Aquelles que em trobaven i feien perdre’m, que recorrien el meu cos com vaixell que segueix un horitzó que mai no arriba,
I tot per què?,
Per què jo no sóc com tu?,
Per què no tinc la pell bruna?
Per què ell sap que vaig ser teva abans?,
Per què ens va descobrir?,
Per què aquest és el preu que has de pagar al teu amo, com a càstig,?
... Perquè et llegeixo el pensament i en tinc prou per saber que la teva ànima plora ...
i per què sé, que cada nota d’aquesta trista cançó és una llàgrima teva que parla del nostre amor impossible ...



24 comentaris:

Carme ha dit...

Aquesta imatge ha dut una pila d'històries tristes i d'amors impossibles. La teva també ho és però és ben bonica.

Albanta ha dit...

Aquestes històries d'amors impossibles em maten!!
M'ha agradat molt!!
Petons

kweilan ha dit...

És una història molt trista i que fa patir molt. M'ha agradat!!!

Rita ha dit...

Com ja s'ha dit... trista, però bonica. M'ha agradat!

Xarnego ha dit...

Tot el que estimes et farà patí,
però la balança de la vida,
ens porta equilibris de felicitats.

Gracies per deixar-me llegir-te

XeXu ha dit...

Ai els amors impossibles, tan difícils, i tan desitjats. Bon relat.

Montse ha dit...

Bon relat, maca! com diuen, una història trista.

Cèlia ha dit...

Per què llegir el teu relat amb aquesta música encara el fa més trist i més tendre? per què hi ha d'haver amors impossibles? Quina ràbia!

Cesc ha dit...

Com es nota que això dels relats se't dóna més que bé :)

kalidoscopi ha dit...

Un relat molt bonic i molt tormentós.

rits ha dit...

Oh! preciós!
Ell encara té més fred que ella!! té el cor gelat

rebaixes ha dit...

En aquest relat et superes/ El sentiment que poses, que xuma en la pedra hi ha de fer forat per fer reflexionar.Bonìssim. Anton.

sandra ha dit...

Hola, et fa res dir-me qui és la cantant de la música que surt quan entrem al blog?

Et llegeixo molt sovint, tot i que no et deixi comentaris.

Anna ha dit...

Tha quedat una historia molt bonica, m'ha agradat molt. Molt be.

P_a_T_r_y_:D ha dit...

una història amb molta tristor però... és tendre i encisadora. Enhorabona :)

Esther ha dit...

Una imatge val més que mil paraules! Què farem amb els amors impossibles... Estàs feta molt bona narradora, assumpta!
petons!!! :D

MARIA ha dit...

Crec que t'hauries de dedicar a escriure, vull dir en plan professional. Sembla real aquest i d'altres relats teus. Molt bons.

- assumpta - ha dit...

GRÀCIES A TOTS PELS VOSTRES

COMENTARIS !!!!!!!!!!!!!!!!!




Sandra: Es l'Enya i la cançó "May it Be". Gràcies també a tu, per passejar-te per aquí.

sandra ha dit...

Gràcies, i felicitats per tot (pel blog i pel text)

Sherezade ha dit...

Que potser et penses que així podràs oblidar-me?

... yo no puedo!!

qui sap si... ha dit...

Si ja ho saps tot,
per què em tortures?
Perquè m’ofereixes el que tinc prohibit?
Deixa que em tregui
cada una d’aquestes agulles
amb les notes de la cançó
que més t’agrada.
Condemnats com estem,
a estar junts i separats,
a veure com estimes
i no poder-te estimar.
Marxarà el meu alè
en cada càntic que entoni,
en cada nit que passi,
en cada tel que et caigui,
en cada bes
que per mi ja no és,
en cada sospir
que em castiga
el meu amor fallit,
pagaré aquest meu pecat
apagant-me com l’espelma
sense llar,
que ja no hi és
perquè no et pot il•luminar.
Et cantaré la vida fins,
que em manqui la meva.

Núr ha dit...

Trobo preciosa aquesta imatge de cada nota una llàgrima.

No hi ha cap relat on l'amor entre ella i ell no sigui impossible?? aix...

Pd40 ha dit...

Bon relat, això dels amors impossibles dóna per omplir molts folis!

barbollaire ha dit...

és pura bellesa...

;¬)*