Relat escrit per la meva neboda Laia de 16 anys.
Vaig arribar al descampat on m'havia de trobar amb ell a dos quarts de cinc, tot i que haviem quedat a les sis.
Necessitava pensar. Evidentment i com m'havia promès, no hi havia ningú.
Era un parc preciós, només hi havien tres arbres, un al mitg, era un llimoner, i dos al final, dos roures. Les fulles es movien al compàs del vent.
Em vaig estirar a la gespa humida tot i que sabia que m'estava pringant tota la roba. Total era igual, em vaig passar tres hores per escollir-la i al final em vaig posar el més usual que vaig trobar.
Vaig observar el cel, en ell vaig poder distingir un cavall amb un nen a sobre. Un lleó que perseguia a una zebra. Vaig distingir-hi dos ulls que em van retar a cinc minuts d'empanament trencat per el soroll d'un motor de cotxe.
Em vaig incorporar, evidentment amb l'esquena plena de fang i em vaig girar. Era el seu cotxe. Vaig mirar el rellotge exaltada, no m'ho podia creure. I eren les cinc i mitja.
Encara quedava mitja hora. (Me l'havia robat). Vaig posarme el cabell rere l'orella donant-me compte de que no havia pensat cap tema de conversa.
S'anava acostant a poc a poc. Tot i la meva miopía vaig poder distingir una jaqueta texana i uns pantalons de chandall. Vaig respirar descansada al veure que ell també anava del tot usual.
Em vaig aixecar i ell va arribar.Vaig fer un intent d'iniciar conversa però em va tallar.
- T'has embrutat tota l'esquena.-
Va dir mentres dibuixava un somriure perfecte que deixava entreveure la seva dentadura blanca i potent.
La seva veu era greu, i només amb una paraula feia que el meu cor s'accelerés a cent per hora.
- Ho sé .-
El meu to de veu era consistent tot i que vaig fracassar intentant dissimular la vergonya. Vaig intentar espolsar-me l'esquena però era impossible, definitivament havia d'anar tacada.
- Fa molt que ets aquí?
- No gaire la veritat, més o menys deu minuts.- Vaig mentir.
- T'agrada el lloc?
- Si, m'encanta.
Ens vem asseure a la gespa l'un davant de l'altre, vaig despreocupar-me del dia, de l'hora ..., L'Adon m'agradava més que cap altre noi de l'institut. I jo a ell també li agradava.
Va ser una situació extranya. Els dos estavem callats mirant-nos als ulls atentament.
Aquells ulls verds que em tornaven boja.
De repent va riure i va mirar al terra, va alçar el cap.
- Sarah..Vaig despertar de repent, la veritat és que no sabia en que estava pensant, estava absorta en el seu cabell fosc com la nit.
- Si?
Va acostar la seva cara perfecta a la meva lentament, va situar els seus llavis enfront dels meus, sense tocar-me. He de reconeixer que em tornava boja. Em va mirar als llavis amb desitg i després va alçar els ulls fins que es van trobar amb els meus. Totalment descol·locats davant de la situació.
- Puc fer-te un petó?
Vaig tardar uns quants segons a reaccionar.
- Prova.-
La veu em va fallar, la volia posar un toc interessant però va sonar com si l'Adon fós un assesí i jo la víctima.
La seva mà es va col·locar a la meva galta acariciant-la conseguint que realment em posés com un tomàquet.
Es va acostar fins que els seus llavis van rossar els meus. El meu estómac va patir les conseqüencies. I quan es va apartar va dibuixar un immens somriure.
- T'estimo.-
La seva veu era tendre, segura, potent.
El meu cor va entrar en parada, i jo no vaig saber que respondre tot i que m'hagués agradat dir-li que jo també l'estimava però no tenia forces per treure la veu i tenia por de que no em sortís i quedar malament.
Em vaig limitar a juntar els meus llavis amb els seus un altre cop.
