Una poma... un conte

Una poma... un conte

“Dóna gràcies a l’univers per aquest dia que ara se’t regala, compleix
el desig d’algú per petit que sigui i no oblidis de menjar-te una poma”.

Aquestes paraules les havia escoltades milers de vegades. Sa mare li recordava la necessitat de donar gràcies cada dia per molt que de vegades la vida posés entrebancs en el camí, com quan el seu pare va fugir i la va deixar sola amb aquella criatura de només tres anys.

Aviat farà una any d’aquell maleït accident. Aviat farà un any que la mare no hi és i tot i això aquestes paraules segueixen un cop més ressonant-li al cap, només acabada de despertar.

No havia fallat mai. Sempre hi havia, com a mínim, un motiu pel qual donar gràcies. Però avui dia 23 de novembre, no ho tenia tan clar. Sense la pensió de la seva mare, les despeses d’aquella casa no les podia suportar. El seu sou no arribava per a tot i ara que l’hivern començaria en breu, la calefacció seria una despesa més. No li quedaven més que 15€ fins a finals de mes i la nevera de casa seva era prou buida. Només li quedava un crostó de pa d’ahir, una mica de verdura, dos iogurts, una mica de llet, un tros de formatge de bola i una poma. Tot i amb això donà les gràcies.

Aconseguir fer realitat el desig d’algú no li havia resultat mai tasca difícil. Sempre hi havia qui precisava ajuda per travessar el semàfor, de vegades només calia pujar-li la compra a la seva veïna quan l’ascensor no funcionava, tot sovint era recollir un xumet o una joguina que queien del cotxet infantil que anava davant seu i la majoria de dies era tan senzill com deixar anar un somriure franc ni que fos a un desconegut.

En ser diumenge, decidí que el millor seria anar a fer tomb fins al parc, així podria llegir i distreure’s una mica. Lluïa un bon sol, però el dia era fred així que va enfundar-se dins l’abric, és passà la bufanda pel coll i amb el llibre sota l’aixella, agafà la poma que li quedava, per menjar-se-la desprès al parc.

Al sortir al carrer hi va trobar un avi assegut a les escales de l’entrada amb el cap cot. Ella, si va atansar i li va preguntar si precisava alguna cosa. L’home se la mirar sols un instant amb aquell rostre trist i tot dient que no amb el cap, el tornà a ajupir. No semblava mal vestit, però de vegades les aparences enganyen, ho sabia prou bé i estava clar que alguna cosa l’amoïnava. Es va quedar dreta al seu costat però ell no va tornar a aixecar el cap. Al no poder oferir-li el seu somriure li digué adéu amb un fil de veu i va creure convenient, com a atenció, deixar-li allí al costat la poma que ella duia a les mans.

Es va allunyar poc a poc recordant aquell rostre ple de misteri i en què podia passar-li a aquell avi, fins que es va adonar que per primer cop en la seva vida, avui no es podria menjar una poma.

Feia dues hores que havia arribat al parc, però li semblaven moltes més, avui la lectura no aconseguia distreure-la. El seu cap seguia donant-li tombs, pensant com s’ho faria per tirar endavant. El petit cementiri del barri no era massa lluny, quedava just a l’altra banda del parc, així que va tancar el llibre portant-lo altre cop sota l’aixella va posar-se les mans a les butxaques i es dirigí a fer-li una visita a la mare. Potser ella sabria d’una manera o altra indicar-li que calia fer i sinó, el sol fet d’anar fins allí li reconfortava l’ànima.

Hi anava un parell de cops al mes. Suficient per a conèixer els noms de tots aquells que ara allí hi deixaven passar les hores, sense que el temps tingués cap mena de significat ja per a ells. Dos vegades cap a l’esquerra i al final d’aquell passadís, en front hi havia la tomba de la mare.

En apropar-se no podia donar crèdit al que veia. Damunt la llosa hi havia una rosa i una poma i de sota la poma podia entreveure’s un trosset de paper, era una nota.

Estimada filla,
No he tingut valor per mirar-te als ulls i dir-te qui era en realitat. Segueixo sent el mateix covard que un dia us va abandonar. La vida, malgrat això, ha estat generosa amb mi. Crec que la teva mare hi ha tingut molt a veure en aquesta sort del meu destí. Ella estava en pau amb el món i m’hi incloïa sempre en els seus pensaments. Ara sé que he de fer un llarg viatge del qual no tornaré, per això he vingut a veure’t. Necessito que em perdoneu. Necessito que em perdonis, si pots. Fins avui ho m’he adonat de com t’estimo.

Sense llàgrimes als ulls i amb un somriure franc als llavis, va col•locar la rosa enmig de la llosa, damunt la nota. Només s’emportà la poma.

Va donar gràcies a l’univers per segon cop avui. Fregà la poma amb la seva bufanda i mentre l’anava menjant, es dirigí cap a casa seva.

A l’obrir la porta del pis va trobar-se al terra un altre sobre. Aquell no calia obrir-lo avui, sabia perfectament quin seria el seu contingut.

Demà dilluns, com sempre, tornaria a tenir un motiu d’agraïment a l’univers.

* * *


Tot seguint la iniciativa de la Carme a una proposta de l'Elvira (i com també han fet molts altres blocaires), m'hi afegeixo amb aquest conte.

21 comentaris:

kweilan ha dit...

Què bonic! I molt ben escrit ple d'un encant especial. Felicitats!

Striper ha dit...

Molt i molt maco ets ttota una artista.

Carme Rosanas ha dit...

Quina foto! Quina poma!

I el conte, molt especial, si ella no tenia llàgrimes als ulls mentre llegia la nota, jo sí. Potser agafaré fama de bleda, però m'agrada dir-ho perquè é s veritat i perquè així us adoneu com m'arriben alguns escrits.

Molt maco, gràcies per seguir amb les pomes, ha estat tot un plaer!

Garbí24 ha dit...

La foto es una macro excel·lent a la que li acompanya un text immillorable. A més de que es la meva fruita preferida....

Cèlia ha dit...

Jo també l'he trobat preciós! Les pomes han omplert de contes els blocs, molt bonic oi?

Sergi ha dit...

I ben maco i ben escrit que està aquest conte. Tot un cant a la superació personal, i sembla allò de que si fas el bé, la vida et recompensarà.

La foto del començament és espectacular!

M'esteu fent venir unes ganes de queixalar una poma...

lanuor ha dit...

És ben bé que acabes rebent tot allò que has donat. M'ha encantat el conte :)

fanal blau ha dit...

Wow!

:)

MARIA ha dit...

Magnífic el conte. Un goig llegir els teus posts. La meva adniració i gratitut.

Elfreelang ha dit...

Un conte màgic! m'ha agradat molt assumpta...un conte deliciós i ple d'esperança....i un altre conte del pomer!!! gràcies!

Elfreelang ha dit...

I per cert molt molt ben escrit....! la foto excel.lent!!!

- no hi té a veure amb el conte sinó amb el teu bloc---quina música!!!! m'encanta, m'encisa!

Allek ha dit...

Que bonic!!!!

assumpta ha dit...

ABANS DE RES, DONAR LES GRÀCIES A L’ELVIRA I LA CARME, DONCS SENSE ELLES AQUEST CONTE NO HAGUÉS ARRIBAT A SORTIR MAI DEL COR DE LA POMA. MERCI PER HAVER-HO FET POSSIBLE!!!

STRIPER, Gràcies, de tot cor! Petons. ;)

CARME, Gràcies per les teves precioses paraules i sobretot per haver fet possible que aquest conte surtis a la llum!!! “Ella” potser no ha plorat, però jo confesso que sóc com tu i les llàgrimes m’acompanyen sempre, tant en els tendres com en els tristos moments. I no me n’amago tampoc, de fet crec que les llàgrimes són les paraules del cor. Tan de bo que puguem seguir trobant-nos pomes màgiques! Petons. ;) ;) ;)

GARBI24, Merci, de tot, cor per les teves paraules, Joan! I sí, a mi també m’agraden moltíssim les pomes (i és una fruita molt i molt completa). Petons. ;)

CÈLIA, Gràcieees wapaaa! Sí, i tant que és bonic de trobar-se amb aquest cistell ple de pomes amb conte per la catosfera. El teu és fantàstic!!! Petons. ;)

XEXU, Sí, sí, si us plau, fes-li una queixalada a la poma i a veure quin conte hi trobes!. Moltes gràcies pels teus compliments, sempre animen a seguir endavant! Petons. ;)

LANOUR, També penso com tu Marga, si més no ja ens ho diu la dita... “tal faràs, tal trobaràs”! Celebro que t’hagi agradat. Petons. ;)

FANAL BLAU, ;-))) ;-))) ;-))) Petons. ;)

MARIA, M’ha agradat moltíssim tornar a veure’t per aquí!!! Merci per les teves paraules i la teva visita. Petons. ;)

ELVIRA, Merci pels teus compliments. Com també li dic a la Carme, les gràcies us les dono jo per haver-ho fet possible!!! Desitjo que segueixin aflorant molts i molts més contes amb poma! Petons. ;) ;) ;)

ALLEK, Gràcies!!! Petons. ;)

GEMMA ha dit...

Mmmm, i a més sona la Dinah Washington... Tens un blog preciós Assumpta, ho sabies?

....... . ... . .... .. ... ... ... . . .. M or S e . . . . ha dit...

és genial, bonic, únic i original. M'ha agradat molt, per cert, que tal l'oïda? tot millor?

Maria Rosa Ferré ha dit...

Hola Assumpta, gtràcies pel consell del web de finestres. Ja li he comentat i espero la seva resposta.
Una abraçada
PD: jo també voldria una poma com aquesta, entre pels ulls perquè has aconseguit una maravella.

Joana ha dit...

Doncs a mi m'agraden les pomes de totes les maneres, al forn, crues, cuites, compota...ara mateix en menjaré una.
El conte i la música del blog...fantàstics. i com la Carme jo també sóc una mica bleda.
Gràcies i bona nit1

Marissa ha dit...

Què bonica Assumpta! I la foto espectacular! m'ha encantat com tot el teu blog!

Estàs millor?

assumpta ha dit...

GEMMA, Merci bonica!, celebro que t'agradi la Dinah Washington i també el meu espai. Petons. ;) ;) ;)

SAWA, Gràcies wapa! El tema està estabilitzat... no estic bé del tot però, en breu, per sort! tornaré a poder treballar i dur la vida mitjanament normal. Sembla que hauré d'adapta-me a saber viure com si tot el dia anés en vaixell o borratxa. Petonets. ;)

MA. ROSA, Donc agafa aquesta poma, dóna! que si en fa falta més, a casa sempre n'hi ha :)
Ja veuràs com la Cris es posarà en contacte amb tu, segur. Petons. ;)

JOANA, A mí les pomes m'agraden en qualsevol varietat, però no m'acaben de fer el pes quan són cuites. Suposo que són manies, però m'agrada menjar-la crua. Merci pel comentari. Ara vaig cap a la cuina... ja saps el menú d'avui, hihihi! Petons i gràcies. ;)

MASH, M'alegra saber que t'ha agradat. Ets a casa teva, quan vulguis sempre hi trobaràs un lloc per a tu.// Sí, encara que no estigui resolt totalment, aviat podré fer vida "normal" i això per a mí és molt important!. Petons. ;)

Joana ha dit...

Què bonic!
Que ben escrit, té un encant precios
Felicitats!
Joana

pedro a. cruz cruz ha dit...

muy bella.
http://cruz-pedro.blogspot.com
http://cruzmfiap.blogspot.com