des d'on neixen tots els somnis

2010-04-12T00:01:00.004+02:00

La capseta "des d'on neixen tots els somnis..." es va perdre...
Però per sort, ja s'ha trobat, i no ha sofert danys irreparables!

Els somnis i les realitats... m'envolten i acaronen de nou!!!

:-)

Llunes d'abril

2010-04-05T20:28:00.002+02:00

La lluna, i en concret les seves diferents fases, marquen molts aspectes de la nostra quotidianitat, així com també succeeix en el regne animal, en les floracions, en les marees...

Sense anar més lluny la commemoració de la setmana santa es regeix, també, en funció de com s’escau la primera lluna plena de primavera.

Així ella, és la responsable d’haver pogut gaudir d’aquests quatre dies festius que tan i tan bé li han anat al meu cos i a la meva ment. Quatre dies on, com molt bé sap expressar la Maria Mercè Marçal, m’he penjat llunes per arracades.

I segurament hauré pecat i molt...

i no pas per menjar carn divendres... però sí, per cruspir-me un arròs amb llamàntol que era “bocatto di cardinale”...

i per no posar els peus en cap església ni anar a veure cap processó i preferir fer un camí de calma i fotografies, en bona companyia...

i perquè enlloc d’escoltar litúrgies i sermons, he preferit escoltar i parlar amb una veu amiga a l’altra banda del telèfon...

i perquè prefereixo compartir els somriures d’una nena de quatre anys... que no pas el silenci i mutisme dels pedòfils de sotana...

i per moltes i moltes més coses...

i sobretot perquè enlloc de rosaris, he preferit dur llunes i cançons per arracades...

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m’omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.

Mireu quin caramull
de llunes blanques!

Duc llunes i cançons
per arracades.

Maria Mercè Marçal

* * *

Noms amb veu pròpia... amb veu de dona...

2010-03-21T08:28:00.008+01:00

Dos noms han irromput amb força aquesta setmana, dos noms femenins...

Dues maneres de fer les coses, en les quals hi veig certs paral•lelismes... i vosaltres?

No és casualitat, que Primavera sigui un nom de dona. És l’estació de l’any on la vida cobra protagonisme, s’obre de nou camí i reneix, un cop més, desprès de la letargia hivernal. Acabada d’estrenar fa tot just unes poques hores i encara un xic desdibuixada, ràpid s’afanya en engalanar-se i mostrar-nos els seus millors vestits de colors ben vius i vistosos.

I és que, com sabem tots: La primavera, la sang altera!

L’hem vist altres cops abans i sabem com actua, quin és el seu tarannà...

La seva veu se sent, es fa escoltar... i l’escoltem...

L’hivern, malgrat intenti fer-se veure, queda darrera... a cada pas d’ella... ell, més lluny, més petit, amb menys força i menys recursos...

Ella, en canvi, amb el cap ben alt i la força que la caracteritza, avança amb empenta segura de sí mateixa... com ha fet sempre, com ha de fer i com ha de ser...

L’hivern, i tot allò que l’envolta: la foscor, la poca llum, les boires... haurien d’entendre que no tenen raó de ser hores d’ara. El seu regnat s’ha acabat, ha arribat la seva fi...

Ara és hora d’obrir les finestres ben obertes. De bat a bat, i deixar que entri l’aire fresc... de la primavera!!!

Dos noms han irromput amb força aquesta setmana... dos noms femenins... Dues maneres de fer les coses, en les quals hi veig certs paral·lelismes: Primavera i Mònica Terribas.

* * *

N'hi ha, que a la Sra. Terribas, li han referit tota mena d'improperis que, per fora de to i per inqüalificables, no cal repetir aquí. N'hi ha que no saben estar al seu lloc. N'hi ha que no saben tenir la boca tancada.
I és que "De porc i de senyor se n'ha de venir de mena".

Des d’aquí, el meu suport total, per a la directora de TV3, Mònica Terribas, per la tasca realitzada en l’entrevista al President Montilla i per la seva professionalitat i rigor periodístic.

* * *

Si us plau!

No deixeu de llegir el magnífic post de la Rita, del bloc: La meva illa roja.

Merci Rita!

Agatchiusdemotouplaien - Els 70's

2010-03-14T08:37:00.013+01:00

Quan va començar la dècada dels 70’s, tenia exactament 10 anys i tres mesos. A finals de 1979, per tant, feia poc que havia fet els 20.

Vull dir amb això, que si hi ha hagut una dècada que m’hagi marcat en molts dels aspectes de la meva vida, ha estat justament aquesta. Però avui, arran d’una proposta en mode Festival Revival dels 70's, d’en Jesús Ma. Tibau (dies enrere), em centro en l’aspecte musical.

N’hi ha tants i tants de noms... si intento recordar al principi de la dècada, és curiós però, els primers que em venen al cap són en Demi Roussos, les seves túniques i el seu Triki-triki mon amour... la Jeanette i el seu “Soy rebelde” i no em puc deixar el Tony Ronald i el seu Help.

Aquella fou una dècada marcada pels meus canvis interiors i exteriors...

Sortosament, el meu gust musical també anava canviant i evolucionant amb els anys. Així, partint d’aquella nena de 10 anys fins als 20, hi ha un bon grapat de cançons, cantants i grups que per un o altre motiu van incidir en la meva vida. (si voleu escoltar alguna cançó, traieu primer el so del bloc. A baix de tot del bloc).

Era dècada de balades. "De ballar lent", de deixar-se seduïr amb cançons com Loving you de la Minnie Ripperton, passant per tot el repertori d’en Barry White, i la sempre recordada Amore grande, amore libero de Il guardiano del Faro. Recordo especialment també, la inoblidable If you leave me now, de Chicago, que el single, fou el primer regal que em va fer en Josep. Quants records!

Curiós veure i recordar, com amb els primers acords de "I love to love" de Tina Charles, el meu cos entrava en un estat de convulsions i sortia catapultada a ballar i cantar sense poder parar...

Hi havia, i encara hi ha, grans i memorables moments per a tot. Vaig introduïr-me de plé en redescubrir uns The Beatles i uns The Rollings Stones, que fins llavors m'havien trobat massa petita per a anar-los seguint al seu pas.

De la ma d'ells, vaig assaborir també increïbles moments Pink floyd, impagables moments Supertramp, deliciosos moments Tangerine dream, moments E.L.O., Crosby, Still, Nash and Young, Carpenters, Queen, Joan Baez, Bob Dylan, Lluís Llach, Doors, America, King Crimson, Victor Jara, Lou Reed, Bee Gees, Police, Michael Jackson, Santana, Stevie Wonder, Earth, wind and fire, Credence Clearwater revival, Eagles, Deep Purple, Eric Clapton, Status Quo, Alan Parsons Project... i molts i molts més que em deixo..., i on tampoc hi pot faltar el moment Grease, a qui, com gairebé tothom, també em va influenciar.

Un bon grapat de moments a recordar darrera cada cançó, on una col•lecció gens menyspreable de Lp’s de l’època els avalen.

Avui fa un matí fred, però amb un sol que enamora i la poca neu que encara queda als marges (esperem que tothom, hagi pogut resoldre hores d'ara, els problemes derivats de la nevada) i damunt les teulades s'anirà fonent al ritme de les “meves” cançons, i de ben segur també moltes d'elles, les vostres cançons...

Bon diumenge i bona setmana!!!

1a.fotografia 1971 - 11 anys i els genolls, ben pelats.

2a.fotografia 1978 - 18 anys meus i 19 del Josep, a qui molts llavors hi trovaben força semblança amb en Travolta.

* * *

PD. Ja que en Gabriel fa referència a l'impronunciable títol d'aquest post... hihihi!!!

Us demano que intenteu cantar l'inici de la cançó icona de Grease: "You're the one that I want" i ja em direu si no us surt també a vosaltres:

Agatchiusdemotouplaien...

Subseus olímpiques per a Barcelona 2022

2010-03-08T20:23:00.007+01:00

Aquest matí en llevar-me, estava clar que el dia prometia aventura...

Havia estat nevant tota la nit i ho seguia fent... en aquesta fotografia es pot apreciar com estaven les vies de tren que m’havien de dur a Lleida, des de Tàrrega a les 07,30h.

He pogut arribar a Lleida sense més conseqüències i de fet fins que n’he sortit, no hi havia caigut res de neu. No obstant, com les notícies que m’arribaven dels “meus corresponsals particulars” des de Tàrrega no eren gens encoratjadores, he decidit fugir de la capital del Segrià a mitja tarda mitjançant cotxe particular.

Ha estat nevant fins fa una estona, fins ¾ de 7 d’aquest vespre. És la quarta nevada d’aquesta temporada (3 d’elles han estat amb cara i ulls i una va ser només una enfarinada). Dono gràcies perquè de moment, per aquesta zona, no tenim conseqüències negatives de cap mena, i funcionen els serveis bàsics (sembla que sí hi ha afectacions amb el servei de RENFE).

Parlant amb la meva família de Barcelona, em confirmem de la important nevada que hi ha estat caient des de mig matí, depenent del barri. També indiquen que tenen anomalies tant per rebre senyals de tv com també en el servei de telefonia mòbil. A més no funcionen ni els autobusos ni els trens de rodalies i també hi ha molts abonats sense servei elèctric i massa gent “colgada” dins del seu cotxe en diferents col•lapses. Esperem que els serveis d’emergències sí estiguin al 100% i puguin resoldre totes aquestes incidències!!!

Per primera vegada, i desitjant que serveixi de precedent, aquí a Tàrrega estan passant les màquines llevaneus per anar netejant les vies i també els operaris de la brigada municipal estan netejant diferents carrers de la població. Potser alguna cosa hauran aprés després de tres nevades anteriors, en aquest mateix i llarg hivern.

De fet, Tàrrega s’estava plantejant sol•licitar al sr.Hereu ser subseu olímpica el 2022 degut a la quantitat de neu registrada i la capacitat d’aquest consistori en mantenir-la en “perfectes condicions” damunt les nostres voreres urbanes durant dies i dies i dies... hihihi !!!

Tot i l’excepcionalitat d’aquesta nevada, esperem que no hi hagi gaires municipis que pensin també en optar a aquesta petició, doncs voldria dir que no s’han fet els deures del tot correctament.

Que hi hagi sort per a tothom!!!

09/03/2010
Són les 06,30h. la neu ha minvat molt, però està compactada pel fred rigorós. El termòmetre registra -6º

* * *
* *
*

Instants

2010-03-06T20:50:00.004+01:00

En l’apunt anterior comentava una mena de persones, que en un o altre moment, es poden creuar pel nostre camí. Però sortosament, en contrapunt, he de dir que hi ha una altra mena de persones també.

I és d’aquestes, de les que avui em vull fer ressò.

No sé si existeixen realment els àngels, perquè no els he vist mai amb el seu uniforme de gala, lluint les seves ales. Però sí sé, que hi ha una mena de persones que tenen una aura especial i que són el més semblant a un àngel. Gent, que ni ells mateixos s’adonen, de com arriben a ser d’especials i de com endins arriben al nostre cor. No només són bona gent, són gent bona.

Poden conviure amb tu durant anys, ser persones amb qui comparteixes tota mena d’experiències o poden ser persones anònimes que es creuen en la teva vida només un instant, l’instant precís; tant se val quina sigui la durada d’aquesta trobada, el que compta realment és l’aportació tan valuosa que fan a les nostres vides.

Són gent que tenen un cor que no els hi cap dins seu. Persones que quan estàs “tocat” per una o altra raó, donarien la seva vida si amb això et poguessin tornar el somriure, et poguessin veure feliç de nou. No entenen de malícies ni rancúnies, aquestes paraules no formen part del seu diccionari de la vida. Les que he conegut més a fons, tenen un denominador comú: No han tingut una vida massa fàcil.

No tot els hi ha estat donat, abans al contrari i tot i això segueixen donant gràcies a la vida per tot allò, que tenen en llevar-se el nou dia i que no dubten en compartir amb qui vulgui asseure’s al seu costat.

No hi ha diners que puguin pagar aquests moments, aquests favors, aquests actes de generositat, aquests instants plens d’amor, màgia, saviesa, estimació, sort... per això la moneda de canvi és aprendre a compartir amb ells, des del cor, allò que ens fa diferents als éssers humans de tota la resta: Una encaixada de mans, un petó, una mirada, un somriure, un silenci, un condol, una abraçada, una llàgrima...

Amb tota la meva estimació i suport per l’Amic Anton del Bloc Rebaixes, amb qui vull compartir una abraçada ben forta, en aquests dolorosos moments.

Adéu febrer, adéu!

2010-02-28T19:42:00.004+01:00

Deixo enrere aquest febrer, que s’ha fet més curt del que ja és habitualment. Febrer, és un mes que no m’agrada. No tinc cap raó especial per a pensar així; em passa com amb l’octubre, senzillament, són mesos que no m’acaben de fer el pes. Ara encetem març, que ens conduirà a la primavera i això m’agrada més. Però març és traïdor, ens confiem i ens la fot sempre.

Ja ho diu el refrany: "Març, marçot. Mata a la vella a la vora del foc i a la jove si pot".

Passa una mica com a la vida mateixa.

Si vas confiat, si vas de bona fe, si vas amb lliri a la mà... sempre hi ha qui te’l pren i potser després no en fa res... només ho fa per esgarrar-te la festa.

Hi ha gent que és així, sembla que fins i tot hi tinguin una espècie de dot maligne. Com un rei Mides capgirat, doncs tot el que toca ho acaba espatllant.

Aquests dies per la catosfera n’hem tingut un cas d’aquests i el XeXu i la Núr ho explicaven molt bé en els seus respectius apunts. Algú, que encara no sap que carnestoltes ja ha passat, que encara duu la màscara posada i que va escatxicant mal rotllo per tot arreu. La gent de Cats, que tenen tot el meu suport, han estat uns senyors en no dir el seu nom, hi estic d’acord, millor així. Però he de reconèixer que en el fons, em fot molt no saber qui és aquest paio. Em fot, perquè no m’agradaria passejar-me amb el meu lliri pel seu bloc i que aquest "tarat" me’l vulgui prendre. Les coses no es fan així, les coses es fan ben fetes i clares. Potser és que no ha sentit a dir mai allò de: "Les coses, clares i la xocolata espesa".

Us heu fixat que sempre, en totes les comunitats, siguin del que siguin, més grans o més petites, sempre hi ha qui no s’adapta a les normes?, qui voldria que les normes s’adaptessin a ell?. Com una mena de dictador, vaja.

Potser és que recordava aquell ara ja molt llunyà, per sort, 23-F.

D’això en fa un bon grapat d’anys, llavors en tenia 21. Feia encara no tres mesos que ens havíem casat i en Josep, el meu marit, havia acabat la “mili” l’agost anterior. Semblava que la dictadura era cosa del passat, però tot just havien passat cinc anys i escaig. Van ser hores de molta incertesa i d’arribar a pensar que el somni de la democràcia podia trontollar. Per sort, els fonaments van aguantar. Aquella primavera ens duria pocs mesos després, un altre capítol molt confús també, l’atracament al banc central de la pl. Catalunya a Barcelona.

Per sort, tot passa pàgina en la història i el món segueix rodant.

Diuen els que hi entenen, que aquesta setmana tornarà el fred, el vent i la pluja...

Esperem que el fred congeli els mals rotllos, el vent se’ls endugui ben lluny i la pluja ho deixi tot ben net!!!

bunyols

2010-02-21T18:31:00.004+01:00

En qüestió de temps, de temps per a fer totes les coses que necessito, vaig més justa que un pany de cop.

El metge va dir-me dies enrera: “Prenguis les coses amb més calma” (hihihi, em sembla un “chist”, pitjor que els d’en montilla), però no en sé, ni en sabré mai. Hi ha gent que mentre és a la feina aprofita bé el temps. Es pot connectar a internet, pot comentar als blocs o fins i tot fer-se un post. N’hi ha que parlen amb els amics, o aprofiten per anar a comprar quatre coses o poden desplegar-se la premsa damunt la taula.

D’això... si és aquest el vostre cas i a la vostra feina fa falta algú (que ho dubto), que m’ho faci saber i amb molt de gust li remetré un c.v. al vostre cap de recursos humans.

Els caps de setmana, poso ordre a tot el meu petit món que durant la setmana s’ha anat mig desmanegant d’aquí i d’allà. Escombro, frego, faig vidres (si cal), trec la pols, poso noséquantes rentadores, plego noséquanta roba, planxo muntanyes de roba que m’esfereeixo només de veure, vaig a comprar, cuino, cuino, cuino i mil petites coses més que cadascuna requereix el seu temps. De vegades sembla que tinc més braços que la devesa Shakti!!!

Avui, per exemple, com som en temps de quaresma he volgut fer bunyols. Sí, ja sé que s’han de menjar dimecres o divendres i avui és diumenge. I què?

Si no els faig avui, ja no els podré fer. No m’han quedat perfectes, però són prou bons (hauria d’haver deixat reposar la massa, mitja horeta més). I comprar-los, ho sento per les pastisseries i forns, però no m’hi veuran comprant-ne. No em rota! els trobo caríssims!

Ara, mentre us vaig seguint pels blocs, entre comentari i comentari remeno les llenties i endreço roba (o potser ho faig a l’inrevés, aaagggg! ja no ho sé).

El que aprofito per dir, és que publicaré un cop per setmana tan aquí com al secrets compartits. Em restaran moltes coses al tinter, ho sé i em sabrà greu. Però fins que el senyor de les boles (de la 6/49 i la primitiva, s’entén), no em faci el favor d’extreure el mateixos números que tinc a les butlletes que hi ha a l’exterior de la nevera no farem gran cosa més. Ves, que li costa a ell? però no. Els meus missatges de súplica a ell no li arriben mai. Que hi farem! Seguiré donant-li la tabarra amb missatges subliminals o no.

De moment, avui bunyols. Que, com he dit més amunt, potser no són perfectes però estan molt bons. No pas com els que fan cada dia (no només per quaresma) els nostres polítics, que són indigestos i ens els hem de menjar per força.

I ara n’hi ha que es gasten diners en murals publicitaris dient no sé què de Gent Seriosa... i a mi em fan venir el riure hihihi. Un altre “chist” dolent, però dolent de debò! Quasi tant com els seus bunyols.

* * *

Recepta:

Segur que aquesta no és l'autèntica recepta dels "Bunyols de Quaresma". Que em perdonin els entesos!!!, però és ràpida i molt, molt fàcil de fer.

En un bol:

Poseu llet i afegiu-hi 1 ou, la ratlladura d'una llimona, tres cullerades de sucre, 1 polsim de sal, 1/2 sobre de llevadura royal, (matafaluga i canyella opcional) i farina. Remenar bé. Deixar reposar 2h. la massa.

Desprès a fer-los i bon profit!!!

L'Audrey Tautou, en Charlie Winston i la Figuerosa

2010-02-13T11:12:00.031+01:00

Aquí podem veure l'Audrey Tautou, al costat del Xavi "Comandante Rock", a la plaça de la Bassa (la Figuerosa)

Prou sabeu que moltes vegades faig referència a la Figuerosa, (municipi agregat a Tàrrega), un petit poble on només hi som censats una seixantena d’habitants, i on les meves arrels hi són ben profundes. També els meus records formen part del seu paisatge com ho fan també els camps daurats de finals de primavera, les boires de la tardor, els pedrissos de la plaça, els seus magnífics cels o els sons del Figarock .

Pels volts de Tots sants, aquest petit poble va ser escenari del rodatge d’un video-clip del cantant britànic Charlie Winston. Això ha estat possible perquè els responsables de la productora, entre els quals hi ha la Napua, havien de cercar un petit poble italià com a escenari del rodatge.

La Napua, d'arrels hawaianes i resident als EE.UU, la varem veure créixer i córrer pels carrers de la Figuerosa. Vam emocionar-nos amb ella, quan amb més o menys 8 anys va pujar dalt l’escenari de l’Scala en Hi-Fi de la Festa Major i va interpretar en duet amb el Jordi una cançó d’amor amb petonet inclòs. Ella ha estat sempre també, una enamorada incondicional d’aquest poble i va veure clar que la Figuerosa, reunia a la perfecció tots els requisits (excepte que no és a Itàlia, és clar) per a fer possible el rodatge. I així va ser.

El muntatge de tot plegat, es va dur en total secretisme i només els veïns i amics del poble i poques persones més en sabíem res. I així, un bon dia va aparèixer l'Audrey Tautou, protagonista del videoclip, (la somniadora d’Amelie, entre d’altres pel•lícules) amb el seu magnetisme i encant personal, juntament amb el cantant Charlie Winston. En el rodatge, molts dels extres són gent arrelada a la població i entre d’altres (que surten en el videoclip) s'hi poden veure el meu cosí i la meva tieta.

L’Audrey Tautou, va estar allotjada “hermèticament” a l’hotel Pintor Marsà de Tàrrega i només sortia totalment d’incògnit per a rodar les escenes pertinents. Aquesta setmana s’ha fet públic el videoclip i s’ha destapat completament la notícia que ha corregut com la pólvora.

(Si voleu veure el video i escoltar la cançó, apagueu la música de fons del bloc. Al lateral, gairebé a final de tot).

- AQUÍ - deixo l’enllaç a la pàgina oficial del cantant, del videoclip de la cançó "I love your smile". (mirar preferentment en pantalla completa). Com de vegades li costa de carregar, també el podeu veure - AQUÍ - al You tube.

Si no heu escoltat res d’en Charlie Winston, us el recomano la cançó és preciosa i si ja l'heu escoltat algun cop, sabeu que totes les seves cançons duen el segell de la qualitat.

A més, així podreu fer un recorregut pel terme municipal de la Figuerosa, des de l’inici prop del cementeri, amb els seus camins i camps, passant per sota el pont de Cal rei/Cal felip, la plaça de la Bassa, l’antiga rectoria..., etc. Només hi ha un parell d’escenes que es van rodar a la població de Guissona.

No deixeu de veure la meravella de posta de sol, que normalment ens regala sempre el cel per aquests indrets. (cap al final del videoclip).

Benvinguts a la Figuerosa!

Torna a rodar

2010-02-07T19:16:00.001+01:00

Ha encès de nou els llums.

En breu tornarà a girar i sap que sóc aquí, esperant.

Tanco els ulls i em deixo endur per la música.

Somric.

Escullo un cavall mig amagat de l’interior.

Va amunt i avall, com els altres, però ho fa més a poc a poc.

Tant és, em conduirà al mateix lloc, però així em permetrà gaudir del paisatge.

Ara només demano que aquest viatge sigui ben llarg, que no s’aturi...

* * *
Demà dilluns, torno de nou a la meva feina.

El nostre pa de cada dia

2010-02-06T12:32:00.007+01:00

La Sargantana, ha fet un post de "nassos", on parla de les olors.

N'hi ha una que m'agrada moltíssim, la del pa recent fet.

El pa és l'aliment per excel•lència, l'aliment universal. Paraula provinent del llatí "pannus". Fet amb farina pastada, aigua, llevat (encara que no sempre) i sal. En podem trobar de totes mides, formes i gustos, depenent de la farina seleccionada, blat, sègol, ordi, arròs, blat de moro... i dels ingredients afegits, figues, cebes, panses, all... i no només als forns i fleques, també en grans superfícies, benzineres i botigues "una mica de tot". També precuinat i congelat, per acabar de fer en el forn de casa. Si el consumin en mesura, per si mateix no engreixa, tot i ser una font d'energia (hidrats de carboni), altra cosa és amb què l'acompanyem.

Es parla de la seva primera elaboració ja en la prehistòria i d’altres fonts diuen que fou a l’orient aproximadament 7000 a.c. Sigui com sigui, els antics egipcis el feien servir com a moneda de canvi.

Recordo, que quan era petita i anava a buscar el pa al forn que hi havia sota de casa, sempre hi havia una bàscula i una guillotina damunt el taulell. El pa sempre es pesava a la bàscula, perquè les barres havien de tenir el seu pes real.

Una barra de mig, per exemple, havia de fer exactament mig kilogram. Llavors, una vegada pesat i tot i que el seu pes fos correcte, el forner tallava amb la guillotina un tros de pa d’una altra barra i l’afegia a la bossa del pa (perquè sempre a buscar el pa s'hi anava amb la bossa), era la “torna” i amb aquest gest, el client quedava satisfet.

El pa, no és com abans. Una frase que tot sovint emprem, i és cert, perquè costa de trobar pa fet realment a l’estil tradicional. També costa trobar la típica coca de pa, ja no en fan en gaires forns avui dia. Des de no fa massa temps, al carrer Aribau gairebé cantonada amb Còrsega, a Barcelona, hi podem trobar el Forn Turris, que és considerat un dels millors forns de la ciutat en aquests moments i on disposen d'una gran varietat de productes de fleca. També quan pujo a Andorra, aturo el vehicle a Organyà i aprofito a comprar pa al forn Ubach on sí trobo també la coca i a la casa d’embotits Obach, que està just al costat. Una combinació d’alt risc, però alhora un regal per als sentits.

No sé si m’haurà sortit un apunt "de nassos" o "de pa sucat amb oli", però sigui com sigui és una olor que m'agrada i a més... és tan bo!!!

* * *

És un tros de pa...

Al pa, pa, i al vi, vi...

Més llarg que un dia sense pa...

Més vell que el pa...

Malaguanyat pa que menja...

Tenir pa a l’ull...

Haver de fer un pa com unes hòsties...

Per un tros de pa...

Guanyar-se el pa...
I molts més!

Si us plau, no us perdeu aquest apunt del bloc: La meva perdició.
Com una crosteta de pa recent... no té desperdici!!!

Fotografia antic forn de pa: Castell de Vicfred

Una sortida digna

2010-02-04T20:56:00.007+01:00

Núvols foscos a l’albada,

esborren d’arrel matins de sol i sucre,

berenars a l’hort i sopars vora el foc,

diumenges mudats de corbata i nata.

Maleïda pluja, no permetré que s'endugui mai el teu nom,

Pare.

Mentre minva la tarda dels teus records,

ofego els mots dins del silenci,

sense adonar-te, s’ha fet fosc,

i dolls de llàgrimes dins el meu cor,

precisen trobar ara, una sortida digna.

* * *

En Jesús Ma. Tibau, ens ha proposat des del seu bloc: Tens un racó dalt del món,

escriure un poema que inclogui el títol del seu darrer

recull de contes: Una sortida digna.

Una poma... un conte

2010-01-31T21:14:00.007+01:00

Una poma... un conte

“Dóna gràcies a l’univers per aquest dia que ara se’t regala, compleix

el desig d’algú per petit que sigui i no oblidis de menjar-te una poma”.

Aquestes paraules les havia escoltades milers de vegades. Sa mare li recordava la necessitat de donar gràcies cada dia per molt que de vegades la vida posés entrebancs en el camí, com quan el seu pare va fugir i la va deixar sola amb aquella criatura de només tres anys.

Aviat farà una any d’aquell maleït accident. Aviat farà un any que la mare no hi és i tot i això aquestes paraules segueixen un cop més ressonant-li al cap, només acabada de despertar.

No havia fallat mai. Sempre hi havia, com a mínim, un motiu pel qual donar gràcies. Però avui dia 23 de novembre, no ho tenia tan clar. Sense la pensió de la seva mare, les despeses d’aquella casa no les podia suportar. El seu sou no arribava per a tot i ara que l’hivern començaria en breu, la calefacció seria una despesa més. No li quedaven més que 15€ fins a finals de mes i la nevera de casa seva era prou buida. Només li quedava un crostó de pa d’ahir, una mica de verdura, dos iogurts, una mica de llet, un tros de formatge de bola i una poma. Tot i amb això donà les gràcies.

Aconseguir fer realitat el desig d’algú no li havia resultat mai tasca difícil. Sempre hi havia qui precisava ajuda per travessar el semàfor, de vegades només calia pujar-li la compra a la seva veïna quan l’ascensor no funcionava, tot sovint era recollir un xumet o una joguina que queien del cotxet infantil que anava davant seu i la majoria de dies era tan senzill com deixar anar un somriure franc ni que fos a un desconegut.

En ser diumenge, decidí que el millor seria anar a fer tomb fins al parc, així podria llegir i distreure’s una mica. Lluïa un bon sol, però el dia era fred així que va enfundar-se dins l’abric, és passà la bufanda pel coll i amb el llibre sota l’aixella, agafà la poma que li quedava, per menjar-se-la desprès al parc.

Al sortir al carrer hi va trobar un avi assegut a les escales de l’entrada amb el cap cot. Ella, si va atansar i li va preguntar si precisava alguna cosa. L’home se la mirar sols un instant amb aquell rostre trist i tot dient que no amb el cap, el tornà a ajupir. No semblava mal vestit, però de vegades les aparences enganyen, ho sabia prou bé i estava clar que alguna cosa l’amoïnava. Es va quedar dreta al seu costat però ell no va tornar a aixecar el cap. Al no poder oferir-li el seu somriure li digué adéu amb un fil de veu i va creure convenient, com a atenció, deixar-li allí al costat la poma que ella duia a les mans.

Es va allunyar poc a poc recordant aquell rostre ple de misteri i en què podia passar-li a aquell avi, fins que es va adonar que per primer cop en la seva vida, avui no es podria menjar una poma.

Feia dues hores que havia arribat al parc, però li semblaven moltes més, avui la lectura no aconseguia distreure-la. El seu cap seguia donant-li tombs, pensant com s’ho faria per tirar endavant. El petit cementiri del barri no era massa lluny, quedava just a l’altra banda del parc, així que va tancar el llibre portant-lo altre cop sota l’aixella va posar-se les mans a les butxaques i es dirigí a fer-li una visita a la mare. Potser ella sabria d’una manera o altra indicar-li que calia fer i sinó, el sol fet d’anar fins allí li reconfortava l’ànima.

Hi anava un parell de cops al mes. Suficient per a conèixer els noms de tots aquells que ara allí hi deixaven passar les hores, sense que el temps tingués cap mena de significat ja per a ells. Dos vegades cap a l’esquerra i al final d’aquell passadís, en front hi havia la tomba de la mare.

En apropar-se no podia donar crèdit al que veia. Damunt la llosa hi havia una rosa i una poma i de sota la poma podia entreveure’s un trosset de paper, era una nota.

Estimada filla,
No he tingut valor per mirar-te als ulls i dir-te qui era en realitat. Segueixo sent el mateix covard que un dia us va abandonar. La vida, malgrat això, ha estat generosa amb mi. Crec que la teva mare hi ha tingut molt a veure en aquesta sort del meu destí. Ella estava en pau amb el món i m’hi incloïa sempre en els seus pensaments. Ara sé que he de fer un llarg viatge del qual no tornaré, per això he vingut a veure’t. Necessito que em perdoneu. Necessito que em perdonis, si pots. Fins avui ho m’he adonat de com t’estimo.

Sense llàgrimes als ulls i amb un somriure franc als llavis, va col•locar la rosa enmig de la llosa, damunt la nota. Només s’emportà la poma.

Va donar gràcies a l’univers per segon cop avui. Fregà la poma amb la seva bufanda i mentre l’anava menjant, es dirigí cap a casa seva.

A l’obrir la porta del pis va trobar-se al terra un altre sobre. Aquell no calia obrir-lo avui, sabia perfectament quin seria el seu contingut.

Demà dilluns, com sempre, tornaria a tenir un motiu d’agraïment a l’univers.

* * *

Tot seguint la iniciativa de la Carme a una proposta de l'Elvira (i com també han fet molts altres blocaires), m'hi afegeixo amb aquest conte.

Des de la finestra

2010-01-28T19:39:00.016+01:00

Tinc la sort de tenir l’ordinador enfront d’una finestra gran amb vistes. Davant mateix, només hi ha un cobert i una casa molt més baixos i això em permet de veure els camps i tota la Serra del Tallat (Conca de Barberà).

Com ara disposo de temps, (em miro les coses per la vessant positiva) passo unes quantes hores aquí asseguda entrant als blocs, contestant els correus..., etc.

Sempre hi ha ocells que passen i dansen amb els seus vols, m’agrada veure’ls així, en llibertat. Mai no m’han agradat els ocells engabiats tot i que a casa els pares n’havíem tingut. En funció de l’estació que estem, puc veure coloms, caderneres, pardals, tords, estornells, garses, guatlles, cigonyes i molts altres dels quals en desconec el nom.

Fa uns dies però, em va sorprendre una visió diferent.

Com no n’hi entenc ni papa d’ornitologia, no sabia ben bé de quina espècie es tractava només vaig atinar a pensar que era una au rapinyaire.

Vaig fer fotografies però es veia molt llunyà, no servien per a res. Al dia següent, aproximadament a la mateixa hora... sant tornem-hi amb el mateix “bitxo”, ja es veia que era una bèstia prou grossa, però què era?

La distancia seguia essent la mateixa i no servia de res fer fotos. Van anar passant els dies i puntual a la seva cita cada migdia tornava a dansar cap a munt i cap a vall, es situava al camp i en breu cap a munt altre cop. Fins i tot un dia va venir un parella. Seguien estant fora de l'abast del meu objectiu.

L’altre dia però, en vaig poder gaudir plenament. Eren tres exemplars (que no he aconseguit enquadrat dins una mateixa fotografia) i en els seus vols es van atansar una mica més. Cames ajudeu-me, vaig tornar a agafar la càmera i encara que el resultat no es massa bo, doncs he hagut de retallar bastant les fotografies originals i donar-los-hi més llum, es pot apreciar clarament l’au en qüestió. Vaig fer-ne més de 100.

He estat “investigant” i em decanto per pensar que es tracta del Milà reial. L’amplada amb les ales obertes pot arribar als 1,90metres. Impressionant!. Agrairé que si algú(*) hi entén, em pugui confirmar o desmentir si és tracta realment d’un Milà reial o és una altra espècie i també si es habitual que estiguin en aquesta època per la plana.

Ara ja m’he acostumat a la seva presència i de fet, cap als vols del migdia ja estic pendent de localitzar-los. De moment, segueixen puntuals a la seva cita i puc seguir observant-los.

Ells no hi entenen de polítics, ni impostos, ni cementiris nuclears, ni corrupcions ni res de tot això, ells segueixin essent lliures i això m'agrada.

Ocell miraculós que retalles

meus ulls seguint el teu ball...

Et venero.

Sigues lliure en Llibertat.

Et colliré en la retina,

estampa per bes donar.

Anton Fortuño

Bloc Rebaixes

Ales desplegades

nuant-se amb el vent,

Tastant llibertats

vivint en estol.

Carme

Bloc Col·lecció de moments

* * *

(*)Gràcies a la labor d'investigació de l'altra Assumpta que coneix un expert ornitòleg, sembla ser que efectivament es tracta de l'espècie d'au rapinyaire Milà Reial.
Moltes gràcies Assumpta Holmes!!! :)

Demà potser farà més bo

2010-01-25T21:11:00.006+01:00

Finals de gener, segueixen passant els dies un darrere l’altre i com el que no vol la cosa... ha passat un mes des del nadal.

Damunt del paper tots semblen diferents, cadascun amb el seu nom i el seu número. A l’hora de la veritat, no són més que una clonació avorrida de qualsevol dia triat a l’atzar en aquests darrers tres mesos.

Intento no variar costums i exceptuant el diumenge i algun dia concret, em llevo d’hora al matí, no sé ben bé perquè. Ben pensat, no em caldria matinar tant, però sembla que així el dia s’aprofita més.

Avui ha estat, com ahir, un dia gris, un dia per no moure’s de casa ni gairebé fer res.

De bon matí ha començat a caure una pluja fina que semblava calar-se’m als ossos tot estan dins de casa. Faig quatre coses al pis, fins on m’és possible (m’agrada sempre tenir-ho tot bé, una mania com un altra) ahir vaig fer plats cuinats, no em cal patir pel dinar d’avui i també tinc pa. La pluja és fa més insistent, no tinc ganes de res.

Penso que potser la nova medicació hi diu la seva. Tinc correus per contestar i fa tres dies que no entro ni al bloc, em sembla que tenia programat un post a l’altre, al secrets compartits, ahir. Ja ho miraré després.

Faig tres trucades de telèfon, gairebé tot com esperava. M’assec al sofà amb la manteta damunt les cames. Segueixo amb el llibre que tinc a mitges. El caçador d’estels, m’agrada. De tant en tant, alço la vista i miro més enllà de la finestra.

És migdia, comença a nevar. Segueixo llegint...

És mitja tarda, la nevada s’ha fet més insistent amb el pas de les hores. Hi deuen haver un parell de dits de neu. Faig quatre fotografies al paisatge unificat.

Sona el telèfon, una companya de feina vol saber com em trobo, parlem una bona estona. Tinc ganes de trobar-me bé i tornar-hi però també em fa por el que m’hi puc trobar sabent que estan fent fora gent que portava anys.

Gairebé s’acaba el dia i m’adono que trobo a faltar les notícies blocaires, quin dibuix haurà fet la Carme? Quin poema ens haurà regalat avui l’Anton? I en XeXu, i la Kweilan i la Clídice i.... tinc el mono!

M’hi posaré després de sopar.

S’ha fet fosc i fora fa un fred ben viu, però ja no neva.

Busco una fotografia pel post, aquesta sembla expresar-se per mi.

Potser demà farà més bo... segur!.

* * *

Un glopet de ranci
per que t'avanci
el rellotge quiet
Com pa de fleca
en messigons trenca
les hores de l'incert.

Xucla amb la mirada
la gran nuvolada
que tapa sol del cel
Obre l'esperança
que es joia de bonança
per la teva ment.

Anton Fortuño
Bloc Rebaixes

Fotografia: nevada dia 08/01/10

Les Sis Copes i el cel del Barça, avui a Tàrrega

2010-01-21T17:43:00.014+01:00

Així ens hem llevat avui a la capital de l’Urgell, amb somnis blaugrana des de primera hora. El cel semblava saber, que avui arribaven a Tàrrega les Sis Copes del Barça. (fotografia publicada avui mateix al minut 1 amb 53 segons a l'espai el Temps del TN migdia de TV3. Gràcies!).

A casa el futbol, igual que la natació i el waterpolo l’hem viscut sempre de molt a prop.

En el cas del futbol, el meu pare fou futbolista, en concret defensà uns quants anys la porteria del llavors anomenat Unión Deportiva Tarreguense.

Amb els anys i deixar l’esport actiu, va passar a fer d’entrenador per a nens en els camps de futbol del Gensana que hi havia llavors a la Diagonal de Barcelona.

Fou soci del F.C.B, durant molts anys i encara recordo quan el aleshores president Sr. Nuñez li va concedir la medalla dels 25 anys de Soci.

No és doncs estrany, que com sempre havia viscut envoltada d’ambient futbolístic (el meu tiet, i el meu germà també), i amb la particular flaire del Linimiento Sloan que semblava l’ambientador oficial a casa meva, ja des de petita conegués perfectament les alineacions, els noms dels camps etc. dels diferents equips de la lliga i en especial tot el relacionat amb el F.C.B.

Per tot plegat, molts cops he tingut l’oportunitat de veure el Barça al Nou Camp, encara que només una vegada he estat al Museu Blaugrana i en ambdós casos, d’això en fa un munt d’anys. Quan vivia a Barcelona ho tenia a tiro de pardal, i fins i tot vaig tenir la sort de poder tractar personalment amb uns quants dels jugadors de l’anomenat Dream Team, però ara vivint a comarques des de fa uns anys, no hi he tornat.

Així doncs, sabent que el dia 21 de gener vindria l’autocar blaugrana a Tàrrega no podia deixar escapar l’oportunitat de veure i tocar la rèplica de les Sis Copes aconseguides la passada temporada pel F.C. Barcelona, de la ma d'en Pep Guardiola.

Les sis copes que, mai en tota la història del futbol, cap altre equip del món ha estat capaç d'aconseguir dins la mateixa temporada.

Hem hagut de fer una mica de cua, però val a dir que l’espera ha pagat la pena. L’autocar, va equipat interiorment amb diversos panells on podem veure de manera resumida el 110 anys d’història que avalen el club i també fotografies magnífiques que recullen instants força emotius.

Si teniu l’oportunitat de veure-ho directament en el Museu, no cal dir que és millor. Però si com en el meu cas, viviu fora de Barcelona i a casa vostra arriba també un dia d'aquests l’autocar, us recomano que hi aneu.

Deixen fer fotografies, cap problema i fins i tot, si vols, hi ha una hostessa preparada per a fer-te la fotografia ella, (amb la teva pròpia càmera) mentre tu estàs situat i ben somrient, darrere les Sis Copes.

Com he pogut fer diverses fotografies amb les Sis Copes, us n'acompanyo una, només d'elles soles, per a que les podeu gaudir.

Momentassssssssooo!.

Visca el Barça i Visca Catalunya !!!

Encara tu

2010-01-20T17:00:00.000+01:00

ENCARA TU

Encara tu rera el verd de les fulles

que ja taca algun groc incipient.

Tot envelleix i mor per renovar-se

i aquest inici de tardor confirma

la perfecta harmonia de les coses.

Encara tu, suau, acollidora,

i els teus ulls expectants que em descobreixen

un món d'inesperada esplendidesa.

Miquel Martí i Pol

-Els bells camins-

* * *

Ahir vaig anar a veure A. a l’hospital. No me’l van deixar veure però, no obstant, em vaig quedar més tranquil•la, doncs ha sortit del coma.

Ara haurà d’estar-se un temps en una unitat específica on li ensenyaran de nou a estimar, però sobre tot a estimar-se a ell mateix.

Començarà de nou a les classes de la Vida i serà alumne, amb un grapat de bons mestres que només impartiran una matèria. Tan de bo prengui bons apunts.

Des d’aquí li remeto tots els meus ànims i el meu suport, així com també li desitjo tota la sort del món!

Fotografia: Antonia Jurado

Demanant un taxi - Relats Conjunts

2010-01-19T06:26:00.005+01:00

Demanant un taxi - Lisbeth Firmin - 2004

Ho havia tornat a encertar, com sempre.

Acostumada a tenir-ho tot planificat al mil·límetre i a incloure en els seus càlculs totes les variables que poguessin engegar en orris qualsevol moment perfecte, aquell matí havia incorporat un petit paraigües negre i discret dins la seva bossa de ma.

Els seus passos sota la pluja fina de setembre, eren ràpids però ferms i segurs alhora, gairebé tant com els batecs del seu cor, com els seus pensaments.

Caminava decidida en direcció al taxi que acabava de desencotxar just a la cantonada, un cab groc dels que sempre li duien sort. Uns pocs metres més enllà l’esperava la felicitat eterna, uns pocs metres i canviaria definitivament el rumb de la seva vida.

Cinc anys temptant la sort són molts anys, qualsevol dia cometria un error i no s’ho podia permetre. Preferia un curriculum curt però precís i impecable, havia fet escola. Ho sabia perquè els diaris n’anaven plens cada vegada que actuava. Li agradava veure com n’estaven de perduts amb ella i un somriure còmplice se li dibuixava cada cop que llegia: “i de moment se segueix sense cap pista. Ni una sola”.

Mentre recorria aquell espai, tot un munt d’imatges li varen passar per davant com si d’una pel•lícula es tractés.

N’estava convençuda, era la millor i justament per això aquest havia estat el seu últim treball. Així s’ho havia promès a ella mateixa tres mesos enrere des de dalt de l’Empire State Building, quan la seva brillant mirada es confonia enmig dels llums nocturns de Nova York. I així ho faria.

"Demà tornaré a ser portada", pensava, "em compraré un exemplar del N.Y Times i aquell retall de notícia serà tan valuós com el conjunt de collaret, anell, polsera i arracades de diamants que duc dins la bossa".

Només trenta metres per a la felicitat eterna..., vint-i-nou..., vint-i-vuit...., s’anava repetint mentalment.

Darrera els vidres del primer pis de l’edifici on acabava de sortir, algú espera resposta des d’un mòbil al senyal de trucada emesa...

- T'escolto James, on és...
- Richard, la tens just davant del teu cotxe. És ella, sembla ser que vol agafar el taxi que tens rere teu. Ja saps el que has de fer...

I no anava pas errada.

Aquell fou el seu últim treball, i aquells pocs metres van canviar el rumb de la seva vida eternament.

L'endemà fou portada del New York Times, llàstima que ella no va poder llegir la notícia.

***

Feia uns mesos que no hi participava, però ara torno amb aquesta aportació

a la nova proposta de Relats Conjunts.

Reedició del relat publicat ahir, desaparegut per màgia i gentilesa de blogger.

Enganys, mentides, entabanades, enganyifes i altres

2010-01-17T14:06:00.012+01:00

Aquest havia de ser un apunt per la cloenda de l'Any Joan Amades, pero la catosfera en va plena de molt bons i el meu post no hagués aportat segurament res de nou.

Com avui tinc massa mala lluna damunt, perquè hi ha un munt de coses que realment em preocupen, he deixat l'Amades de banda (sr. Amades, disculpi'm si us plau el seu esperit seguirà sobrevisquin) i tiro pel dret.

M'explico.

Suposo que ni més ni menys que a tothom..., no m’agrada que m’enganyin!

Ni que em menteixin, ni que m’entabanin, ni que em donin gat per llebre o que em vulguin fer combregar amb rodes de molí.

No, no i no!. Em nego, no vull!

Aquests dies sembla que hi corri una passa d’aquest tipus per tot arreu i en tots els àmbits. I no m’agrada, de fet em repugna tanta falsedat.

Abans d’ahir, a una companya de feina que té la mateixa categoria que jo i que varem entrar a treballar plegades, quan es va obrir la delegació de Lleida ara fa 4 anys, l’han acomiadat. Així, pam! Sense cap motiu. Bé, sembla ser que diuen que per baix rendiment... i que l’empresa admet que és un acomiadament improcedent. I ja està? I així es queden tan amples? No ho veuen que darrera el número de la targeta de fitxatge hi ha una persona? No ho entenc, i no m’entra al cap. I tampoc us enganyo si us dic que pateixo pel dia que em torni a reincoporar al meu lloc de treball (i que en tinc moltes ganes!) desprès d’aquests dies de baixa... no ho sé pas, no les tinc totes...

Ahir rebia un missatge al mòbil. L'ensurt fou considerable: Un conegut meu està ingressat en estat de coma, en un hospital perquè s’ha intentat suïcidar. I ho ha fet perquè la seva parella l’ha estat enganyant (no parlo de que li hagi fet el salt, que això no ho sé ni ve al cas), l’ha mantingut enganyat fent-li creure un amor que no existia i de cop i volta li diu que aquella nit no tornarà a casa.... ni aquella nit, ni cap més...

És lícit jugar així amb els sentiments? La in(consciència) de les persones no té cap fita que l'indiqui que està arribant al límit de la imbecil•litat?

Passejo per la xarxa i em trobo amb aquest escrit del bloc Calidoscopi (us prego que el llegiu clicant aquí). El clam desesperat d’una mare que se sent enganyada pel tracte rebut de la mútua a la qual hi és adherida. La mútua en qüestió els va "oferir la mà" per què així allargarien amb una línia més el llarg llistat de clients. Ara, que la seva filla menuda precisa de la total cobertura, aquests fugen d’estudi inventant-se una “lletra petita” que no està escrita enlloc i la deixen a l’estacada. Es pot permetre que juguin així amb la vida de les persones? És que em sembla molt bèstia!!!

Escolto les notícies i parlen de l’incendi d’Horta de Sant Joan que va causar la mort de cinc bombers del parc de Lleida. I recordo les paraules del conseller Baltasar afirmant que havia estat per culpa d’un llamp i que es donava el cas per tancat... algú es pot creure alguna cosa de les que diuen aquesta colla de "polítics" (és la paraula més suau que puc posar) i que sembla ser són els nostres representants ??? A mi, si us plau, no m'inclogueu en els vostres recomptes! (si us plau, llegiu aquest enllaç de l’Albert B i R).

Sento també les declaracions que el bisbe Juan José Munilla va fer a la cadena Ser en referència a la tragèdia que aquests dies ha assolat Haití i l’estómac se’m regira i voldria vomitar-li tot el que duc dins, a la seva cara a veure si així li cau de vergonya... però ja es veu que no en té, ni de vergonya ni de seny ni de cap, ni de res. I aquest se suposa que és un representant de déu a la terra??? Ja cal que hi hagi algú que resi... Aquí us deixo també un parell de links força interessants i que crec ho descriuen perfectament. La Zel aquí i en Groucho aquí.

En un altre ordre de coses, abans d’ahir a Tàrrega, la xurreria Olímpia va tancar portes després de més de 50 anys i tres generacions darrera el taulell. Ara, han hagut de baixar la persiana i ho han hagut de fer ara a corre-cuita (només un petit paper en la persiana en donava fe) perquè els senyors del consistori diuen que la seva estructura no fa per la “categoria” amb la que estan redissenyant la ciutat. Ahir es va fer una manifestació i en una de les pancartes es podia llegir clarament l’opinió del poble envers els “xurros” que està fent l’ajuntament. Visca la família Reina, ells sí que sabien fer xurros dels bons i no pas els que fa l’ajuntament, totalment indigestos!

I em venen moltes més coses al cap, però moltes... més grans i més petites..., però he d’acabar perquè m’hi podria passar tot el dia escrivint avui i he de dir prou...

Havia de trobar una fotografia de les meves, adient per la capçalera d’aquest apunt i crec que la que he escollit ho resumeix clarament...

Cal estar alerta, cal aprendre a dir NO, a dir PROU, perquè encara que no ho sembli... sempre, sempre hi ha algú que ens enganya!!!

143è. Joc Literari d'en Jesús Ma. Tibau - Participació

2010-01-14T13:27:00.009+01:00

La trucada ha estat curta... i freda, tant com el paisatge que, immòbil, observa rere el vidre de la finestra.

No l’ha agafat per sorpresa, potser perquè feia més de trenta anys que l’esperava. Tanca els ulls i deixa anar un sospir..., creu que segurament és millor així.

Agafa la jaqueta vella que hi ha al penjador, tanca la porta i guarda la clau en la butxaca mig foradada.

Surt a fer una passejada, els passos són curts i deixen en la neu l’empremta de les seves petjades, però ella ni tan sols s’adona. Segueix mirant endavant, com ha fet sempre.

Amb la mirada perduda, instintivament, creua els seus braços com volent tornar a sentir aquella abraçada que fa tant de temps li va escalfar el cos i li va gelar el cor.

Ara, dreta davant d’aquell banc, el seu banc, esclata amb plor silent. Les llàgrimes li llisquen avall, gairebé al mateix temps que dues fulles es dipositen damunt la blancor d’aquell fred coixí.

Asseguda aquí mateix, en l’època de les cireres, havia compartit el seu primer petó...

La veu del seu fill la torna al món dels vius:

-Mare, m’han dit que el pare...
-Sí.
-Fa fred, potser és millor que tornem cap a casa, no creus?
-Sí, fa fred, però ara sembla que vol sortir de nou el sol...

Després d’uns breus instants s’abracen en silenci i caminen plegats desfent el camí amb noves petjades.

No s’adona que en una d’elles s’hi enfonsa ara una vella clau.

* * *

Aquesta és la meva participació en el 143è. Joc Literari, que proposa

en Jesús Ma. Tibau, des del seu bloc: Tens un racó dalt del món.

A la barana dels teus dits (Natura)

2010-01-09T20:18:00.020+01:00

Ploure és un verb d'aigua fosa
que llisca món avall fins trobar-te.
No pot viure sense tu,
esclava humida de tocar-te.

I el sol, envejós de tants besos,
desfarà boires, núvols i tempestes,
per morir dolç a recer de la teva ombra
satisfet del llarg viatge.

Jesús Ma. Tibau
(A la barana dels teus dits)

En veure el dia que se'ns regalava avui, després de la nevada d'ahir, no m'he pogut estar i càmera en mà (caiguda inclosa, sense que la càmera en resultés danyada, però els meus genolls sí), m'he anat a fer fotografies.

Si aquesta us ha agradat i en voleu veure alguna més, (crec no han quedat del tot malament, ja em direu que us semblen) ho podeu fer clicant: AQUI. i AQUI.

El poema d'amor, és d'en Jesús Ma. Tibau i quan he vist la foto, he pensat que havia d'esser aquest qui l'acompanyés. Si en voleu llegir més, els podeu trobar al llibre A la barana dels teus dits.

* * *
Impossible penja del brot tendre
la gelada gota que em sorprèn.
Bellament el sol s'hi banya
i la desfarà amb un bes.

Jesús Ma Tibau (1)

* * *
Esclau de la visió
com paga la delícia
el menut que amb son pa
vol fer-te una carícia...

Innocent meva mirada
calla davant de la llum.
L'han entelat de blanc fum
transformat en neu gelada

Anton Fortuño (2)

* * *

(1) Avui diumenge 10/01/10, en Jesús Ma. Tibau, ha fet un post en el seu bloc, on li ha regalat unes dolces paraules a la imatge.

(2) I també avui mateix l'estimat Anton del bloc Rebaixes, hi ha col·laborat amb un dels seus fantàstics "trenets".

A tots dos... Gràcies, gràcies, gràcies !!!

* * *

Gener nevat... estiu regalat

2010-01-08T14:16:00.022+01:00

Avui, per aquestes (i d'altres) contrades la notícia és la neu. Potser algú pensarà que ja n'hi ha prou d'aquest color (blanc), però és així i avui és el que ens ha tocat de patir a Tàrrega i a molts altres pobles de Catalunya on els gruixos com el cas de Prades han estat força més considerables.

Ahir anaven caien alguns flocs de neu, però no va començar a agafar fins el vespre. Des de llavors, no ha parat. A estones o fa intensament i d'altres afluixa un xic... però segueix caient la mantellina blanca.

En el moment de fer les fotografies (12.10h) hi havia 21 cms. i des de llavors ha seguit nevant amb ganes. Esperem que tal com diuen les previsions comenci anar de baixa aquesta tarda, ja que la neu s'està glaçant i és molt difícil de caminar a l'estar les voreres plenes.

Per sort de moment els carrers principals estan bastant nets, però el bus urbà, per exemple, no funciona avui.

Aquest matí confesso que no m'he atrevit a agafar el cotxe i per sort he pogut reprogramar la gestió pel proper dimarts ja que per dilluns sembla que s'esperen de nou nevades en zones on no hi estem massa acostumats, ni preparats.

Ara bé, bonic... n'ha quedat molt!!!

Rètol Nadalenc on ara costa apreciar: Bones Festes.

Imatges de la Rambla de Fàtima

Nou logotip de la Fira de teatre???

Esperem no glaci massa aquesta nit...

vistes des de la terrassa (ara sembla s'atura una mica la nevada!!!)

vistes des de la terrassa, del futur Museu Trepat (2010), ara que gairebé no neva.

Els àngels cuinant l'arròs

se'ls hi ha sobreeixit l'olla

no han pogut aturar el vol

això que eren bona colla

sols falta que ferrin l'ou

que el rovell és un bon sol

que fon neu fent aigua molla.

Anton Fortuño

El vídeo, molt cassolà, és fet des de la terrassa de casa a Tàrrega.

I aquest que es mostra en el video inferior, és el paisatge que es veu avui diumenge 10/01/10, 48h. hores després. S'ha fos molta de la neu, però encara en queda. El pitjor, que malgrat el sol que fa, la temperatura segueix molt baixa i la neu s'ha gelat. Ahir per exemple, vaig patir-ne les conseqüències en forma d'una caiguda i dos blaus, un a cada genoll.

Pel fred... un barret

2010-01-07T08:22:00.008+01:00

Com aquell que no vol... arriba la màgia dels reis, d'orient, evidentment! i tant aviat com s'allunyen a perseguir de nou el seu estel... ens n'adonem que s’han acabat les festes.

Uns pensaran que potser ja era hora i d’altres encara en voldrien uns quants dies mes... Per a mi han tingut la mida justa, ni poc ni massa.

Ni poc... perquè m’agrada compartir moments amb tota la gent que estimo. Durant la resta de l’any no sempre coincidim, o si més no, no ens podem aplegar tots junts al voltant d’una mateixa taula. M’agraden els canelons farcits de converses i els somriures barrejats amb neules... m’agraden les sobretaules sense haver de mirar el rellotge, i els jocs on hi participen els nens i el més grans... m’agrada regalar abraçades i rebre petons de felicitat...

Ni massa... perquè si això fos així cada dia acabaria essent la mateixa i avorrida rutina i llavors tots aquests moments no els valoraríem per a res i els hauríem de tornar a inventar. Per tant, com tot ingredient “exquisit”, una mica del bo, és molt!

A la cuina hi he penjat un nou calendari. Dotze fulls nous... dotze fulls plens de dies per estrenar... per omplir amb noves vivències, sentiments, alegries i tristeses, emocions i mil coses més.

Vull fer moltes coses aquest nou any i de ben segur, que com em passa sempre, moltes se les endurà el vent... però d’altres seran realitats i espero que en arrencar l’últim de tots pensi que malgrat tot (com aquest passat 2009), el balanç final no ha estat tan dolent.

De moment, el començo com he acabat l’anterior, amb un constipat de “nassos” i anant amunt i avall amb visites mèdiques que espero acabin donant els seus bons resultats. Tot i això em quedo amb la part positiva i és que porto gairebé un mes sense cap mena de trastorn del son. Gràcies Morfeu, gràcies!

No m’ha tocat la loteria... els reis d’enguany han estat una mica de crisi, (van venir amb l’easy jet a l’agost quan encara no tenien problemes i varen ser prou generosos, al dur-me un portàtil per a mi sola)... i en Molina i cia. s’entesten a dir-me que no em mogui de casa que farà molt fred i pot nevar a cotes baixes... però jo he de ser a Lleida avui, peti qui peti... aaaiiisss!

M’agafo l’equipament complet: bufanda (reis), abric, botes (tió), guants (reis) i barret. Gairebé només se’m veuen els ulls! i el glamour, esfereït per tal visió, acaba de sortir per la porta abans que jo...

Aaaiiisss, qui gosa endur-se tan d’hora la màgia del meu nadal?

El Patge reial d'Alcoi m'ha dut: Un regal ple de màgia...

2010-01-06T12:19:00.005+01:00

Dibuix fet també per la Mercè Climent

Aquesta nit la Mercè Climent del bloc "Els primers gestos del verd" m'ha fet arribar el regal que el Patge reial d'Alcoi li ha deixat a casa seva per a mi.

Un regal magnífic i ple de màgia... un regal de somni!!!

Gràcies Mercè!

I al post inferior, podeu veure el regal que li he fet a la meva blocaire invisible: ELI.

Blocaire Invisible'09 - La meva blocaire invisible avui fa 12662 dies

2010-01-06T00:20:00.006+01:00

Ha arribat el moment... desprès de tots aquests dies de marejar la perdiu amunt i avall... només em cal donar a conèixer el nom del meu Blocair@ invisible.

Tenint en compte que és una persona a qui li agrada molt celebrar els aniversaris d'una manera especial...

i donant-li tombs a diverses idees... finalment, em vaig decidir per una...

Per això, encara que no sigui el seu aniversari,
avui que sí fa 12662 dies!

desitjaria que aquest regalet meu, li agradés!

Ella és... l'Eli, del Bloc:
"Somriu, és la segona millor cosa que pots fer amb la boca"

* * *

Res millor per a un bonic despertar... que et somriguin, et mimin i et facin uns petonets...

I ho acompanyarem amb una mica de xocolata, que ens donarà ànims i forces pel dia d'avui...

un dia ple de sorpreses...

Si et sembla bé, vine amb mí

t'acompanyaré per a que puguis gaudir d'un viatge força especial...

El món del Blocaire Invisible no permet, de moment, que et pugui fer gaudir d'un viatge com a tu t'agraden,

volant pel cel, lliurement.

Però si tanques només un moment els ulls...

et relaxes...

i et deixes seduïr per les paraules d'en Goethe:

"La màgia és senzillament creure en tu mateix.

Si et capaç de fer això, pots fer que succeeixi qualsevol cosa"

cinc... quatre... tres... dos... ú...

Si tot ha sortit bé... possiblement en aquests moments estiguis volant perquè aquest espai, és

"des d'on neixen tots els somnis..."

i qualsevol desig... pot fer-se realitat

C A R P E D I E M, Eli !

Avui el món, és a les teves mans...

o millor dit, sota els teus peus...

I per començar, el cel es vesteix de gala per a tu...

I encara que avui sigui un dia fred... volant, volant,
pots gaudir del mar que tant t'agrada...

O sobrevolar damunt la immensitat del desert...

Fins a refrescar-te en les plàcides aigües d'un llac...

I et deixes seduïr per l'olor de la gespa...

Fins arribar als cims més alts...
i respires l'aire pur...
i escoltes el so del seu silenci...

Mentre els núvols juguen al cuit i amagar amb tu...

I mentre tu segueixes amb el teu vol, la terra et dibuixa un somriure de complicitat...

Però la màgia sempre te una durada limitada...

i abans que aquesta esgoti les seves últimes dosi...

La bella Venècia (que plora encara la teva marxa de fa uns dies), et sedueix de nou per tots els seus canals i racons...

I quan tu vulguis podràs asseure't,

a esperar que el capvespre et regali només a tu

un dels moments que més t'agraden...

el moment daurat...
el seu instant més preuat...

M'agradaria pensar que t'has sentit com un àngel,

gairebé tocant el cel amb els teus dits...

ni que fós per un instant...

* * *

Desitjo que t'hagi agradat tant com a mi preparar-t'ho,

i em sentiria feliç si en aquest precís instant...

El teu rostre dibuixés un somriure tant dolç com el de la nostra petita princesa, perquè com tu bé dius sempre :

Dius en el lateral del teu bloc:

"Per tant, espero que amb el meu blog, puguis descobrir alguna cosa més de mi...".

I sí, n'he descobert moltes i principalment una per això et miro als ulls i et dic:

Eli, ets una magnífica persona, en tot els aspectes!

Ha estat una veritable satisfacció,

haver-te pogut fer aquest regalet a

tu, Eli, la meva Blocaire invisible'09.

Et desitjo un Feliç 2010!!!

Amb tot el meu carinyo,

PD. Espero perdonis el meu particular accent a l'hora de deixar-te els comentaris del B.I. que crec que et van ben bé despistar.
Però ja saps que, com deia el Veí de dalt, del que es tracta és de marejar la perdiu, hahaha.
Un petonet.

CARPE DIEM
"Jo no vull tenir pressa
Per no arribar mai enlloc,
Jo no vull tenir riquesa,
Tampoc vull ser el millor.
Jo no vull estar al dia,
Ni vull viure del passat,

Jo no vull jutjar els altres,

Ni estar pendent del demà.

Tu em deies carpe diem,

Que el temps passa volant,

Que només són quatre dies,

I els haurem d’aprofitar.
Jo no vull anar a la moda,

Que han pensat per mi aquest any,
Ni estar pendent de les notícies,
Ni tant sols dels titulars".

Música i lletra: Pep Sala

Fotografies: Assumpta Pijuan, Antonia Jurado (signades)

Quadre: Beatriz Aurora

Fotos Eli: Bloc Somriu, és la segona millor cosa que pots fer amb la boca

Resta, trobades a: Google.

* * *

Si us plau, no deixeu de veure el PRECIÓS, regal que m'ha fet la meva Blocaire Invisible:
Mercè del bloc: Els primers gestos del verd.
És el millor regal que podia haver imaginat!
Gràcies, gràcies, gràcies, Mercè

Última pista, última pista, última pista, Blocaire Invisible'09

2010-01-04T21:55:00.001+01:00

Apa, som-hi doncs amb la última pista...

que qui no corre... vola!!!

Com tallar el pernil (sense saber-ne), pas a pas

2010-01-03T12:40:00.003+01:00

Tot i que la crisi ha fet mermar dràsticament el contingut del lot d’empresa, hem tingut pernil!

Bé, tampoc cal exagerar... que jo a tot li dic pernil!. Exactament, es tracta d’una paletilla de jabugo de cebo, que tenint en compte els temps que corren, és molt d’agrair poder disposar d’aquest bé de déu per a fer-li queixalada.

Ara bé, el tema és que nosaltres no en sabem pas gaire (per no dir gens ni mica), de com es talla un “pernil”.

I aleshores comença el show...

Material necessari per a garantir un bon espectacle i poder fer el reportatge, pas a pas, de com NO tallar el pernil :

1 Pernil (en el seu defecte, la paletilla en qüestió que ja fa prou el pes)

1 Portapernils (“jamonero”, de tota la vida)

1 Ganivet que talli (i la farmaciola de primers auxilis ben a la vora)

1 “Maeztro” inexpert en muntar portapernils, i en agafar el ganivet a fi de procedir a fer-ne el talls corresponents.

1 Reportera que jugant-se el físic, arrisca al màxim per tal d’immortalitzar el moment.

Opcionals: Davantal (el més vellet o cutre que hi hagi per casa), un drap, un plat i molta, molta gana!!!

1) Si no es disposa d’un portapernils d’una peça, normalment de disseny i que costen més calerons que la paletilla... sempre hi ha l’opció d’adquirir-ne un per un mòdic preu en el súper on es fa la compra habitual. Tot és qüestió d’aplicar-hi la lògica, i de verificar que els components han quedat ben cargolats. En breus instants, el tenim muntat.

2) Verificar que el pernil es posa en la posició correcta (el primer intent, va ser posar-lo just a l’inrevés) i procedir a immobilitzar-lo per a poder fer els talls degustació. (Va quedar una mica tort, sí d’acord, però no es movia).

3) Amb molta cura i precisió procedir a seccionar el pernil en tallets el màxim de finets possible. (No van quedar massa primets ja es veu, però la intenció també compte, no?).

4) Una vegada obtinguda una quantitat raonable d’encenalls per a fer-ne un àpat (juntament amb d’altres "delicatessen" una mica d'estar per casa), procedirem també amb unes bones llesques de pagès sucades amb pa i tomàquet, a la seva degustació.

Potser no en sabem de tallar-ne, potser no és un pernil de “jabugo bellota” 100%, potser els talls no van quedar perfectes, però ja us puc dir que el tiberi estava boníssim!!!

Veient l’excel•lent resultat de la paletilla, el següent pas ha estat agafar el telèfon i quedar entesos per a la nit de reis a casa, que teca n’hi ha per a uns quants.

O sigui que si us ve de gust... ja ho sabeu. Convidats hi sou!.

Salut!!!

Blocaire Invisible - Pistes 1, 2, 3, 4 i 5

2010-01-02T10:33:00.004+01:00

Aquí van cinc pistes, que possiblement coincideixin amb algunes que ja hi ha en altres blocs...

Copiadeeees? Noooooo!

Diguem-ne... d’ús compartit, je,je.

Primera pista- És una persona molt més jove que no pas jo.

Segona pista- No crec que mai dugui barba, bigoti o perilla (a no ser en alguna festa de disfresses o carnestoltes).

Tercera pista- Sóc seguidora del seu bloc, però aquesta persona no ho és del meu (encara que alguna vegada em va deixar comentari).

Quarta pista- Te més d’un bloc.

Cinquena pista- Tenim diverses coses en comú, però us en dic una: també li encanta la xocolata.

Un any 10 per a tots !!!

2009-12-31T18:06:00.000+01:00

Que aquest nou any 2010,

ens dugui 365 noves raons per a llevar-nos feliços cada matí.

I que en arribar el vespre,

poguem donar 365 vegades les gràcies per haver-ho estat!

Un dolç petó per a cadascú de vosaltres,
per ser aquí, per ser com sou!!!

Pessebre blocaire 2009 (Idea de Mon - Bloc: La garrofa de Mont-roig)

2009-12-24T22:28:00.001+01:00

En Mon del bloc "La Garrofa de Mont-roig" va tenir la genial idea de fer un Pessebre virtual blocaire 2.0 i ens va convidar a participar-hi escollint cadascú una figura de pessebre. Som molts els qui ens hi hem apuntat (vaig triar una dona que duu una gerra d'aigua) i aquest video, és el resultat del magnífic treball de muntatge que ell, en Mon, ha realitzat.

Felicitats Mon!!!

Bon Nadal a tothom!

Bon Nadal

2009-12-21T22:05:00.003+01:00

Espero que em perdoneu si aquests dies no passejo gaire per casa vostra, visites mèdiques i altres qüestions, com ja sabeu, no em permeten seguir el ritme habitual al blocs.

Per això, aprofito avui per a desitjar-vos que sigueu feliços en aquests dies, que ho celebreu realment, de la manera en que cadascú de vosaltres volgueu fer-ho, però que no manqui en cap cas Salut, Pau i Alegria, i que aquestes les pogueu compartir amb totes les persones que estimeu!

Gràcies per ser com sou, fantàstics(ques)!

De tot cor, us desitjo un

Bon Nadal 2009 !

Una nadala diferent i ben original (potser cutre, però original)

2009-12-17T17:52:00.008+01:00

Arriba Nadal i cada any les mateixes nadales...

Per fí una nadala diferent!

Potser és una mica cutre, però també ben original.
Espero que us agradi, o com a mínim somrigueu una mica!!!

Potser sí que podien haver-se estalviat de dir:
Hi ha d'haver-hi. Només cal dir: Hi ha d'haver // Ha d'haver-hi.
Llàstima de l'errada, però tot i amb això, m'agrada.

El meu petit país i aquells que potser volen que en sigui més

2009-12-15T18:00:00.004+01:00

El meu país és molt petit, però te moltes variables que el fan únic i especial. Te una història, una llengua i una cultura pròpies i no només això. Tenim seny i rauxa, sardanes i castellers, platja, muntanya i plana i molt més. Tenim la verge Moreneta, sant Esteve i el Tió, un caganer en el pessebre i un esperit lluitador. Tenim també la nostra crema, la botifarra amb seques i els calçots. Fem bufar ampolles, som somiatruites, de les pedres en fem pans... i podria anar seguint fins a l’infinit, però no és pas aquest el motiu del post d'avui..

Diumenge vaig ser una de les persones afortunades dins d’aquest petit país de 7.000.000 d’habitants, que van poder anar votar en la consulta popular del 13-D. I vaig sentir-me feliç de poder-ho fer i expressar la meva opinió (encara que molta gent va qüestionar el fet d’aquesta consulta engegada des de la societat civil).

Però del que realment tinc ganes, és que algun dia pugui veure el meu somni d’una Catalunya lliure fet realitat.

Ara, només dos dies desprès estic una mica (massa) decebuda, i no pas pels resultats obtinguts.

Estic decebuda per l’afany de protagonisme d’aquests impulsors de les consultes. En teoria, anàven tots a una. Totes les plataformes com ara “Osona decideix” i la "Coordinadora Nacional de Consultes" semblaven realment fer pinya, i tenir el mateix front comú. Ara veig que potser tot ha estat només un miratge, una il•lusió que un grapat d’oportunistes s’han encarregat d’esvair molt més ràpid que el fum d’una cigarreta.

Temps els hi ha faltat als sr. Mora (alcalde d'Arenys) o al sr. López Tena (coordinador de la plataforma Osona decideix), per tirar-se els trastos al cap, per criticar-se mútuament el modus operandi emprat en cadascuna de les plataformes locals o comarcals i deixar-nos veure, sense cap mena d’embuts, el motiu real d’aquest, aparentment, recolzament solidari. Així com també m'ha sorpès la rapidessa amb la que el mateix sr. Mora ha presentat les seves "credencials" al Parlament.

S’atrapa primer al mentider que al coix, es ben veritat. Resulta que l’objectiu real era poder apropiar-se d’aquests resultats, d’aquesta motivació, d’aquests sentiments... per a poder fundar una nova "Plataforma" (partit polític disfressat), o dos... o vint-i-tres..., tant se val! Això sí, liderats per cadascú d’ells. Afany de protagonisme tot plegat???!!!

En lloc d’anar tots els independentistes a una, agrupant-nos al màxim possible per tal de representar concretament els objectius, el que decideixen és dividir-se!!!
Hi ha algú que ho entengui? Doncs que m'ho expliqui, perquè jo no ho entenc pas.

No parlo gairebé mai, de política en el bloc. No m’agrada, perquè la veritat és que no hi entenc de política, però sí que hi entenc d'idees i les tinc molt clares, per això el post d'avui és una necessitat.

I en tinc necessitat perquè ara veig que és possible que no anem enlloc. En aquests moments hi ha dos moviments que perfectament podrien acollir la majoria dels vots afirmatius d’aquestes 200.000 persones que fins ara hem votat i també de les podran votar en un futur pròxim. Una, en teoria, seria ERC i l’altra Reagrupament.Cat (que se suposa pot donar cabuda a totes les veus catalanistes i independentistes d’aquest petit país siguin de dretes o d’esquerres. També van dir que si fos el cas, donarien suport a la força que presentés el lideratge, però si n'hi ha tantes, a quí donarà suport? ). A més de tots els partits polítics grans i petits, alguns més catalanistes i d'altres menys o gens. Sense oblidar-me de les CUP i d’altres representacions que, entre tots, donarien cabuda a les diferents alternatives de vot existents en el nostre país.

Però no, estar clar que un cop més, no hem après res. L’any vinent hi haurà novament eleccions i ara a corre-cuita surten noves "formacions polítiques" com surten els bolets a la tardor. A part d’aquestes dues noves "formacions" de les quals hem tingut coneixement en aquestes darreres hores, no ens podem oblidar que el sr. Laporta també té ànsies, sobradament demostrades, de voler tastar un tros d’aquest pastís, no li nego el seu dret és més, el vaig sentir a Tàrrega i no em va pas desagradar. Estaria bé que, segons informacions d'avui mateix, atancés possicions amb en Carretero. Tant de bo, però només el temps ens ho confirmarà o no.

Fins fa dos dies, certs partits polítics d’aquí i d’allà es posaven les mans al cap per la por d’aquest corrent independentitsta (que encara no entenc perquè els hi havia de fer tanta por). Només dos dies desprès, el que fan amb les mans, es fregar-se-les d’entusiasme veient que és possible que tot quedi en un no res, doncs les divergències són un fet demostrat.

Si no es fa pinya en les properes eleccions, els vots independentistes que pugui haver-hi aniran deambulant com ànimes mortes pel parlament ja que no n’hi haurà cap de viva que hagi tingut prou representació per a obtenir el seu escó i fer sentir la seva veu.

Em sap greu i em fa pena tot plegat, perquè em sento decebuda i fins hi tot podria dir que enganyada. De moment però, la il·lusió segueix éssent meva, com seva ho és també per cadascuna de les persones que diumenge varem votar SÍ. Esperem que ara ningú s'en vulgui apropiar sense el nostre consentiment.

El meu petit país, seguirà essent molt bonic però s'anirà fent cada cop més petit i potser sí que el sol mai no estarà prou segur d'haver-lo vist.

El poble del qual he posat la fotografia és: Montfalcó Murallat.

Dejà vue meteorològic

2009-12-14T15:30:00.006+01:00

Fotografia feta a les 12.00 del migdia

Hi ha situacions viscudes, que en el transcurs del temps cíclicament es repeteixen. No es tracta d’un Dejà vue, es la vida mateixa. Avui 14 de desembre, és una còpia gairebé exacta del mateix dia de l’any 2001.

Potser no tinc una memòria d’elefant, però hi ha moments que mai s’obliden sobretot si les vas passar magres. Per motius ben diferents, també aquell dia estava a casa. El dia va començar ennuvolat i molt fred, com avui, fins aquí normal. Amb el pas de les hores, van començar a caure els primers flocs de neu. Preciós i perfecte. Càmera amb ma, i ben equipats, cap a fer un volt a fi de poder immortalitzar el moment. Les previsions meteorològiques de llavors, van dir que a la plana no hi nevaria més, que a la nit s’asserenaria i que tot hauria quedat en un fet anecdòtic. Ja, ja, ja!

Durant tota aquella nit, va nevar copiosament i al llevar-me pel matí poc menys de mig metre ho cobria tot. Aleshores, encara no vivíem a Tàrrega ciutat, era a un poble agregat. La casa, molt antiga, sense calefacció i amb només una cuina econòmica que servia de calefacció general. No va tornar a nevar, és cert. Però no va fer cap falta per a que la troca s’emboliqués de valent.

Les temperatures gèlides durant les més de dues setmanes següents (fins a una punta de -14º), van fer que la neu es glacés i els icebergs a terra ferma (gran part de la Catalunya central), fossin el panorama habitual. A tot això, li hem de sumar la boira gebradora que s’hi va enclotar fins entrat el mes de gener...

Avui, el dia ha començat fred... i núvol..., amb el pas de les hores han caigut els primers flocs de neu.... tinc la càmera a ma, immortalitzant el moment...

Mentre escric aquestes línies, el termòmetre a casa marca 0º, la nevada es considerable, escolto per tv que el pitjor d’aquest fort temporal de vent a mar i de neu a terra, ja ha passat i que aquesta tarda la cota de neu anirà pujant...

M’agradaria pensar que, atenen les recomanacions del servei meteorològic de Catalunya, les diferents parts implicades haurien après la lliçó i hauríen fet els deures. Esperem que, si es donés el cas (esperem que no), la coordinació entre conselleria d’interior, ajuntaments, mossos, distribució de màquines llevaneus, etc. funcioni a les mil meravelles i demà en puguem parlar només com un fet anecdòtic.

O potser la història es repetirà talment llavors...

13-D a Catalunya. Joan Laporta a Tàrrega. TV3, TF1, BBC i el ressò que en fan cadascuna

2009-12-10T20:11:00.004+01:00

Aquest migdia, ha tingut lloc a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tàrrega l’acte de suport a les consultes que el 13-D se celebraran a més de 160 poblacions d’arreu de Catalunya i on ha vingut explícitament a donar-hi el seu suport, el president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta.

Amb to serè i implicat, ha fet el seu discurs davant dels que érem presents a la sala i també davant les càmeres de múltiples televisions d’arreu. TV3, n’ha fet un escassíssim comentari dins del TN migdia (minut 14,08 del video) on només ha emès l’entrada de Laporta a l’Ajuntament i imatges de l’exterior. Aquest vespre, ni tan sols han comentat la notícia, ni res relacionat amb la consulta. En la seva línia actual. Vergonyós. Hi havia a més, diverses televisions d’àmbit general a l’estat espanyol i també hi hem pogut veure la TF1 de França i la BBC d’Anglaterra. Aquestes dues últimes cadenes, davant la magnitud de l’esdeveniment, han començat avui i fins el proper diumenge, a rodar un reportatge on faran el seguiment de tot plegat i valoraran la consulta. Dona la casualitat que la TF1 ha entrevistat al Josep (el meu marit).

S’ha remarcat el fet de que tots el catalans i catalanes tenim moltes raons per participar i votar en la consulta establerta per aquest diumenge 13 de desembre. (El pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, signat també per l’Estat espanyol, en el seu article primer indica: Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació). També ha esmentat que ens hem d'implicar, doncs tenim tot el dret a decidir que és el que volem per a Catalunya.

El dret democràtic de decidir (que inclou el dret a l’autodeterminació dels pobles i a la independència política) és un dret universal, reconegut per l’Organització de les Nacions Unides.

També s’ha fet ressò de les paraules del poeta, escriptor i periodista Vicent Andrés Estellés: "No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res, davant d’un poble unit, alegre i combatiu".

Tàrrega, és la ciutat més gran de tota la província de Lleida on se celebrarà la consulta el proper diumenge.

M’agradaria pensar que malgrat que la consulta s’organitza des de la societat civil i no te pes vinculant, els diferents mitjans de comunicació del nostre país, faran un seguiment de la notícia amb el rigor que caldria esperar-se.

De moment, la percepció personal que en tinc és que, tant els mitjans de comunicació com societat política en general, intenten minimitzar la notícia o les notícies que cada dia genera l’acte, reduint-les a la mínima expressió possible.

Per mi, no decidiran. Jo vull fer sentir la meva veu i aniré a exercir el meu dret a vot, a l'Ateneu el proper diumenge dia 13.

* * *

PD. Avui dia 11 de desembre, a TV3 per fi s'ha fet ressò de les consultes com cal, i ho ha fet en diferents programes: Els Matins, TN migdia, Divendres i TN nit.

Un viatge compartit

2009-12-05T09:29:00.005+01:00

Com si sabéssim que aquell seria el inici d’un llarg viatge en comú, ens varem fer aquesta fotografia a l’estació de tren de Tàrrega l’estiu de l’any 1977. Aleshores, com es pot apreciar, encara no duem una “bossa conjunta”. Però ja se sap que a la vida, sempre arriba un dia en que les coses canvien i nosaltres decidírem compartir equipatge a partir del dia 6 de desembre de 1980.

Amb aquella maleta “model joventut”, plena d’amor, il•lusions, somnis i esperances, (no ens calia gran cosa més), varem emprendre el viatge a un destí que llavors ens era desconegut.

Han passats els anys, uns quants sí, i el viatge ens ha dut per mil paratges. De cadascun hem sabut endur-nos els millors records. Uns potser més dolços, altres potser no tant, però tots plens de noves experiències que ens ajuden a seguir endavant en el nostre propòsit compartit.

Ara, aquella maleta l’hem renovada per un nou model més forta i robusta anomenada “maduresa”. És igualment lleugera i fàcilment transportable però, a més, ens permet encabir-hi tota la riquesa de coneixements, sentiments i vivències acumulats en tots aquests anys.

I així un dia més, des d'aquell ja llunyà 6 de desembre de 1980, amb amor, il•lusions, somnis i esperances anem fent via mentre gaudim d’aquest preciós viatge que la vida ens permet compartir.

L'Anton del bloc Rebaixes, ens felicita així:

Rosa daurada,
Pit esclatant dolcesa,
Cull les regnes de princesa
En la barca del teu mar.
Robust roser,
Ta sap a bes de mare
Que circula, que empara
esguardant, esguardant...
Mar i platja.
Ona i sorra...
Ajunteu vostra abraçada
En delit de la trobada
Que uneixi vostres cors.
Beseu la terra promesa,
Camineu junts sense pressa,
Doneu-vos sempre conhort.

* * *

Contrabandistes de la llibertat - un llibre envoltat de polèmica?.

2009-12-02T21:57:00.009+01:00

Aquests dies hi ha hagut diverses entrades (em suposo que cercant informació), i comentaris anònims en aquest apunt on parlava del llibre contrabandistes de la llibertat de l'assumpta montellà.

Com sembla que la polèmica envolta aquest llibre i la seva autora, segons es despren de les

informacions aparegudes en certa revista de prestigi, he decidit que la informació del llibre i de tot el que l'envolta la fassin les parts implicades en la polèmica.

Em sap molt greu esborrar un apunt, doncs no ho havia fet mai

i més greu en sap que sigui un apunt on informava d'un llibre.

No vull que m'enganyin! No vull que s'enganyi als lectors!

Malgrat coincidim en el nom de pila,

no tinc res a veure amb l'autora del llibre esmentat.

Aquest post no admet comentaris.

desembre... des de la finestra

2009-12-01T14:22:00.002+01:00

Comença el compte enrere d’aquest any, sabent que no disposa de massa temps per acabar la feina que es va proposar en el seu ja llunyà inici.

Se sent dolgut i és per això, que el vent esbufega amb tota la seva força aquest primer dia de desembre.

Però en l’actuació d’avui hi intervenen més actors que, com si fos la única representació possible, s’han aprés bé el paper i s’esforcen per lluir totes les seves dots artístiques dalt d’aquest escenari.

Els arbres, encara sense esporgar, baten amb fúria les seves immenses ales i el so del seu lament m’arriba travessant els murs de vidre. També el sol, brilla dalt del seu tron i encara que més ajupit pel pas del temps, somriu amb càlida llum cadascun dels racons on aquest matí hi plorava la rosada.

Els menuts núvols de cotó s’agafen de les mans i a corre cuita passen de banda a banda mentre desdibuixen somnis que mai no seran. També els ocells de tota mida, hi tenen el seu paper protagonista. Esverats, s’afanyen en comprar bitllet pel seu viatge, un destí llunyà del qual retornaran algun dia empesos pel pes dels seus records.

I jo que, possiblement com ell, tampoc acabaré tota la feina que volia fer aquest any, em deslliuro d’aquest llast i el deixo enrere. Demà, no ho sé. Avui ho deixo aquí.

I aprofito per admirar l’espectacle que m’ofereix el dia, des de la meva finestra.

Sense presses...

2009-11-29T11:12:00.003+01:00

M’he despertat sense presses, sentint-me còmoda amb l’abraçada càlida del nòrdic. Aquesta nit he pogut dormir bé i no em cal afegir-hi dosi extra de mandra.

Sempre m’aixeco ben d’hora i una de les primeres coses que faig cada matí, es sortir a la terrassa per veure com es lleva el dia. Una mania com qualsevol altra, però m’agrada.

Tant és que sigui estiu o hivern, que sigui dia laborable o festiu. Tant és que la llum del sol ixent embolcalli el paisatge amb paper de seda, (com avui) o la freda fosca se m’escoli fins l’ànima. Avui, mentre el silenci encara regna en el món dels vius, el fred li fa de comparsa i el calendari, mandrós fins ara, s’afanya en passar els fulls que engroguien com les fulles ja vençudes d’un estiu que ja no es viu. El termòmetre marca 4º.

Per ponent, uns núvols desdibuixats s’albiren i em fan pensar que potser avui el cel plorarà. Plorarà aquest novembre desmemoriat a qui ara l’atrapen les presses, recordant que per demà ha de tenir enllestit un nou vestit de gala: Per sant andreu, pluja, neu o fred molt greu.

Preparo unes tasses de xocolata, res millor per entrar en calor. Fa temps que no n’havia pres i em ve de gust. Segurament no és el que més convé al cos, però sí a l’esperit i avui el penso complaure.

Per compensar tot plegat, engego la calefacció, suau... em deixo acompanyar per Nina Simone, suau... la conversa a la cuina flueix planera, dolça, suau...

I penso que potser sí, que finalment a aquest diumenge caldrà afegir-hi una dosi extra de mandra... suau...

* * * * *

Amb els ulls de l'Anton, del bloc Rebaixes:

Es treu la manta fosca el dia

Cansat de vel pesat i ennegrit.

Avui la mandra es llumenera

Deixant al sol que esborri nit.

Uns núvols recullen ses queviures

alenats per el buf del ventijol,

la calma dins és densa. La llum arriba...

El cortinatge no taparà el sol.

A la galta la frescor acarona.

Les mans es freguen, joc freqüent

I el xocolata escudellat fumeja

Esperant llavis que el besin calentet

..........

Traguem tristor de nostres vides

Posem en l’entramat mirall noves bastides

I l’optimisme campi a vora nostre caminant

Fem camí que lluiti contra la ventada

Obrim finestra de vidre foradada

que l’aire nou ens aleni estimant.

Gràcies Anton!!! :)

La pilota

2009-11-25T20:10:00.001+01:00

Havien passat dinou anys des d’aquell últim estiu a Magranya. Avui, com llavors, el cor li començà a bategar ràpid en sortir del giravolt dels ofegats. Era just en aquell precís instant, que emergia de damunt del turó la silueta retallada del poble on va nàixer.

En agafar el trencall, va reduir la velocitat fins a primera marxa, per tal d’enfilar-se carrer amunt. Aparentment, semblava ben bé com si no hagués passat el temps. El forn de cal Cinto a ma dreta. A l’esquerra, la fusteria de cal Simonet i just enfront, s’obria pas la plaça Major. Conservava encara el terra empedrat, que tants maldecaps i disputes havia dut al poble anys enrera.

Va arribar fins davant de la que havia estat casa seva. Ara no hi vivia ningú. Ni tampoc a cal Xirrut, la casa del costat. El fet que estigués allunyat de qualsevol capital de comarca, l’havia empès a ser una mica un poble fantasma.

Els pares i ell, van marxar cap a Barcelona quan va ser acceptat per a formar part del futbol base del club. Llavors tenia només dotze anys.

No es penedeix de res. Al contrari, durant aquest grapat d’anys s’ha treballat una bona carrera futbolística, ha obtingut importants beneficis i ha viatjat per tot el món amb els colors del seu club, l’únic que sempre ha estat dins del seu cor.

Passejant per la capital, tot sovint el paren per a demanar-li autògrafs, mai li ha negat a ningú. Però ara, aquí a Magranya tot és ben diferent. Encara no ha vist a ningú conegut, i dubte si algú el reconeixeria a ell.

Un munt de records li venen al cap. Fins i tot li sembla sentir el xivarri de la canalla, en passar per la placeta de l’Esperança on cada tarda jugaven a futbol. Instintivament alçà la vista cap a cal Serrat, ara també deshabitat i s’adonà que era allí.

Darrera les baranes malmeses d’aquell balcó, s’hi podia veure encara la pilota vermella.

Aquella fou la última que embarcà. Recorda encara que el senyor Joanet va dir-li, que ja n’hi havia prou d’aquell color. Que havia hagut de canviar dos vidres de la part baixa de la balconada i que aquella pilota no li tornaria mai.

Fou la última vegada que jugà a futbol a la plaça. L’endemà, un dia qualsevol d’agost, varen agafar totes les seves pertinences i van marxar cap Barcelona. Els pares van vendre la casa de Magranya per tal d’obtenir uns diners per a l’adquisició d’un piset i no van tornar mai més.

De diners però, mai els n’hi ha faltat ni a ell ni als pares. El canvi, els va ser a tots profitós. Ell sempre s’ha pogut comprar tot allò que ha volgut, ha pogut anar als millors restaurants, dur les millors robes, no s’ha hagut d’estar de res.

La seva exitosa carrera esportiva s’ha acabat. Ha penjat les botes fa uns mesos enmig d’un partit d’homenatge i ja té entre mans el negoci que a partir d’ara li permetrà seguir endavant amb total facilitat.

Però ara, mirant el balcó de cal Serrat la melangia s’apodera d’ell.

Que donaria per poder tornar a tenir als seus peus, aquella pilota vermella...

La fulla

2009-11-23T18:23:00.004+01:00

Fa dies que em sento com aquesta fulla desvalguda que vol pujar el graó i per més que ho intenta, no ho aconsegueix. Em moc empesa només per un vent desfavorable, que m’arrauleix en un racó del qual em costa sortir-ne. Tinc ganes de trobar-me bé!!! i no puc...

Fins quan?

I així, amb aquesta delicadesa, ho ha vist la Carme del bloc, Colecció de moments:

El vent les porta

i elles s'arreceren

a peu d'escala.

No les trepitgis

emporta't els colors

i fes-los teus.

Aquesta setmana tinc visita en diferents facultatius a fi de poder resoldre els trastorns del son i els vertígens que segueixen acompanyant-me dia rera dia i nit rera nit. Espero trobar-hi la resposta.
Encara que aprofito el temps del que disposo, no hi ha res com trobar-se bé.
Que poc ens n'adonem del bé que estem, quan la salut ens acompanya!

L'Anton del bloc Rebaixes, em duu una preciosa bocanada d'aire fresc...

La última en caure des de dalt al terra,

Havia resistit els envits del cerç,

Aguantava joiosa en seu tron, serena,

Però, ara, amb ses germanes, el vent

Les rebatria contra la pedra

Com si fos un ferit ocell.

Havia somniat un regne sense claustres,

Sense mesquineses que la fessin vulgar,

Al caure del tron, encara pujaria escales

I viuria en fantasiós, immens palau.

El vent que neguitosa la veia:

-Puc rebatre’t, passejar-te a mals destins.

Si bé em plau, estampar-te en escut o bandera

Puc enlairar-te a la immensitat del cim.

Puc arraconar-te per que la pluja et podreixi,

Que el sol assedegui ta cara i demanis perdó

Puc destrossar-te o que el cel et beneeixi,

Puc retornar-te a la rama que t’insuflava amor.

-Ai, vent, escolta ma paraula.

Deixa’m viure nova faula.

Puja’m a dalt de l’esgraó.

Allí seré feliç amb altra fulla,

Viurem la última despulla,

Serem el signe de present Tardor.

Gràcies Anton!

;)

Ells són el futur, quin present es troben avui?... i demà?

2009-11-20T20:01:00.006+01:00

Hi ha tantes coses a fer encara...

Declaració universal dels Drets dels Infants, adoptada per L'assemblea General de les Nacions Unides avui fa 50 anys.

i 20è. aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant

Fet a ma. L'escriptura "original".

2009-11-18T12:40:00.001+01:00

També m'he sumat a la original idea de la Mireia del Bloc Un altre invent. I aquest és el resultat de tot plegat!

La postal, crec que no té pèrdua, indica tal qual:

Queridos Yayos:

Desde Montserrat arriba de la montaña que les he puesto la cruz les mando muchos besos pues como les digo hemos ido de excursión un abrazo muy fuerte su nieta.

Montserrat 17-10-1971

aigua, per a tots els gustos

2009-11-17T12:20:00.003+01:00

Aquests dies es parla molt de l’aigua que, s’ha confirmat, han trobat a la lluna. Però no és d’aquesta aigua, ni tampoc és tracta de cap dissertació científica, que per a això ja hi ha gent com el Dan del bloc Centpeus que ens informen d’una manera força amena i instructiva alhora.

Parlo de l’aigua de boca. D’aquella que prenem cada dia, ja sigui directament la que surt de l’aixeta, o sigui en ampolles de plàstic/pet/vidre o el sistema que cadascú faci servir.

Se suposa que, tal com em van ensenyar a l’escola, l’aigua hauria de ser incolora, inodora i insípida, però ja veiem que a l’hora de la veritat això no és ben bé així.

Recordo que, fa anys a casa els pares, l’aigua que ens arribava a l’eixample no era massa bona de gust, o si més no a casa no ens agradava. Als anys 60’s 70’s era habitual que et duguessin a casa les garrafes d’aigua en envàs de vidre de 8lts. Era un bon exemple de consum sostenible i responsable. Venien, et portaven les garrafes plenes i llavors els entregaves les buides. Una manera de reciclar totalment l’envàs de vidre. Encara que no fa pas gaire temps (no recordo on), encara vaig veure que funcionava aquest sistema, la veritat és que amb els anys es va anar “diluint” el seu ús.

Després va venir l’època d’esclat de les ampolles de plàstic o ara també pet, per a qualsevol tipus de líquid. Al casar-nos i canviar de pis, també a Barcelona, la finca rebia llavors l'aigua a un dipòsit comunitari. Al no oferir-me gaires garanties de sanitat, era raó suficient fer-ne ús exclusiu per a netejes en general, i seguir consumint l'aigua d'envàs per a consúm de boca i preparació d'aliments. Encara que en altres indrets on he viscut he disposat sempre d'aigua corrent, fins gairebé fa un any, reconec que he seguit éssent consumidora d’aquest tipus d’article. Diversos packs de 9 o 12 litres d’aigua eren un fet habitual en cada compra setmanal o mensual. Això comportava haver de carregar amb un pes considerable i també després, en conseqüència generar un no menyspreable volum de residus per al contenidor groc. Sempre procurava adquirir la mateixa marca, però de vegades en la seva absència a les estanteries n'havia comprat d'altres que no sempre satisfeien les meves papil·les gustatives.

Ara farà aviat un any, vaig decidir-me a provar el sistema (d’una marca pionera en aquest producte) de cartutxos que a base de filtres de resina intercanviadora d’ions i carbó activat s’introdueixen en una gerra habilitada per a tal menester.

Això fa que les substancies com el clor, les impureses orgàniques, pesticides, la calç... etc. redueixin considerablement el seu nivell i per tant també així el seu gust i olor a metall tan habitual. D'aigües envasades també n'hi ha que no són de manantial, sinó que són "tractades" (recordeu el cas de fa uns anys que venien l'aigua com si fos pura i era aigua d'aixeta amb tractament químic), moltes de les que diuen que son naturals, tampoc m'agrada el seu "gust" i això fou també clau per a provar de canviar. He de dir que en línies generals estic satisfeta amb aquest nou sistema de consum i que la gerra (tot i ser de plàstic), segueix com el primer dia, és a dir sense cap rastre de residus de calç ni canvis de color, la qual cosa valoro positivament. He reduït despesa monetària (encara que no són precisament econòmics els recanvis), reducció de pes en el volum de compra, també reducció dràstica de volum residual d’envasos i reducció de viatges al contenidor groc.

El que em sap greu, és que en aquest país, a diferència d’altres de la U.E, no hi ha habilitat un sistema de reciclatge per a aquests cartutxos i s’han de seguir dipositant, de moment, en el contenidor general de residus plàstics.

L’aigua, un preuat bé que en el món occidental no valorem prou el fet de disposar-ne sempre i per tot arreu al nostre servei.

Cal més conscienciació i un ús totalment responsable a fi de poder-ne seguir gaudint durant anys i anys, no només per a consum de boca sinó també per als diferents usos, treballs, serveis i oci que la natura posa al nostre abast. I a vosaltres quina aigua us "agrada" més?.

- - - No us perdeu el video que hi ha a la part final del post, espero que us agradi - - -

* * * * *

* * * * *

Fotografies (5): Antonia Jurado

pregadéu viatger

2009-11-15T12:30:00.001+01:00

Un Pregadéu, altrament dit Revolta campanes o el que és el mateix un Mantis Religiosa, és el que m'he trobat en el capó del meu cotxe.

És un insecte ben curiós, diu la sapiència popular que fins hi tot durant l'aparellament, la femella pot arribar a menjar-se al mascle.

Hi ha a qui li fan rebuig i pensa en males estrugances així com també hi ha qui pensa que porta bons auguris. Personalment, és un animal que trobo molt curiós i si més no, m'ha dut una bona sorpresa.

Disseny integral... o pífia monumental?

2009-11-12T20:08:00.001+01:00

AVIS IMPORTANT!!! Les imatges del nou disseny de l'Av. Catalunya, que esteu a punt de veure, poden ferir la vostra sensibil·litat, la nostra... ja fa dies que l'han ferit greument.

Nota: Si clickeu damunt les imatges, ho podreu apreciar millor.

Tot el ferm (calçada vehicles i vorera vianants), queda a la mateixa alçada, no hi ha separacions de cap mena i el color (per posar-hi un nom) de l'asfaltat és en tots els casos el mateix. Això comporta perill per a vianants, sobretot nens, avis i animals de companyia.

El tipus de ferm i acabat, és semblant al que és fa en molts interiors de parkings i garatges. Tot queda "marcat" i com a més, el servei de neteja és totalment deficient sempre en aquesta vil·la, (no us penseu pas que només és durant els dies de Fira, que porqueria al terra del carrer, aquí en tenim tot l'any) la sensació que om te mentre intentar passejar és doncs, bastant desagradable.

Els arbres que teníem a l'av. Catalunya, els varen talar de soca-rel i els que hi van posar nou ja estaven morts. La sensació de buidor i desencís es fa palesa en tot el recorregut. El pitjor de tot, és que aquesta avinguda travessarà tot Tàrrega d'un extrem a l'altre. És l'eix vertebral.

Es comenta, que els cubos i "taules" que exagerament hi ha per tot el recorregut va venir de les restes de l'Exposició de Saragossa. Sigui com sigui, el seu estat deteriorat, malmés, sense unificació de tons i en molts casos massa junts i malposats, només duu comportaments incívics a més d'accidents. El passat mes d'agost varem veure com un vailet que intentava saltar-los va pendre mal i va haver de ser trasl·ladat a l'hospital Arnau de Lleida.

No sé si es degut a la mala qualitat emprada en els materials o a la poca traça dels operaris, però el ferm s'està literalment "desintegrant" en molts llocs.

Passejant per "l'avinguda", encara que potser ara li hauran de canviar el nom, el comentari general del veinat és la pífia monumental que s'ha fet amb una obra tan i tan esperada per la ciutat durant molts anys (era l'antiga N-II que creuava pel mig de la població). El veïns han hagut de desemborsar una quantitat molt important de diners, en plena época de crisi, per veure aquest lamentable resultat. En d'altres consistoris en situació urbanística semblant, l'ajuntament ha fet l'obra a gust de la població i la despesa ha anat a càrrec directament de les arques municipals (que ja sabem que són les arques de tots).

A la pl. El·líptica la descomunal rotonda inacabada i els seus arranjaments inexistents, dónen una sensació de deixadesa difícilment comparable a d'altres indrets.

Està clar que qui va dissenyar l'Avinguda i la rotonda de la plaça no va a peu ni tampoc en vehicle. Quan ets dins la descomunal, inacabada i desoladora rotonda i vols accedir (girant a la dreta) al barri de Fàtima, gairebé no pots.

De fet, els camions d'escombraries, els camions en general i el bus urbà, van haver de prescindir al seu accés.

Al cap de tres dies de "l'acabat", de nou els mestres operaris, van haver de fer un "apanyo" rebaixant la vorera i fer-la com les d'accés/rampes, de manera que els vehicles s'hi puguint i no s'hi deixin les rodes amb el canto.

M'agradaria dir més coses, però crec que ja queda prou clar tot. El descontentament general en aquest tema i també en d'altres, així com el forat que es comenta hi ha en la butxaca del sr.ajuntament, fa que els veïns patim d'una úlcera col·lectiva que ens aquests moments no disposa de cura.

Ens han ferit greument la nostra sensibil·litat i encara que és vox populi, no sembla que els seus responsables hi vulguin posar pas remei. De pena.

Benvolguda, maleïda, estimada i furtiva... la tardor sempre em captiva

2009-11-10T19:08:00.009+01:00

Benvolguda tardor que engalanes el dia,
mil i una fulles trenades pel vent,
regales catifes amb contes d’orient,
i sedueixes cors amb olor a melangia.

Maleïda tardor quan parles de nit,
que amb la veu del vent ferest,
t’entossudeixes en dur-me un fred,
que no vull sentir al meu llit.

Estimada tardor la que somriu la terra,
simfonia d’un xilòfon amb notes de pluja,
sol, núvols i llamps pentinen les bruixes,
revolta de sons i colors que mai em decebre.

Furtiva tardor que de llum ens fas orfes,
gebradora boira de somnis desperts,
amagues la plana enmig del no res,
i t’endus amb tu les ànimes mortes.

Benvolguda, maleïda, estimada o furtiva... la tardor sempre em captiva!

Aquesta és la meva aportació al 133è Joc Literari.
Una proposta d'en Jesús Ma. Tibau, que ens obre la porta a tots des del seu bloc "Tens un racó dalt del món".

***Més fotografies de cels de tardor al meu altre bloc SECRETS COMPARTITS***

Per dessota l'olivar... Maria-Mercè Marçal

2009-11-08T20:50:00.014+01:00

Ai, amor, si vols passar,
per dessota l'oliver,

que la lluna juga a cuit

sobre l'herba del terrer.

Per dessota l'olivar,

amor sí que hi passaré,

plenes d'olives i amor

ai, les butxaques del vent!

Maria-Mercè Marçal

-Arbequines de l'amor-

Poemari: Sal oberta

Aquesta propera setmana hagués fet 57 anys. Se’n va anar massa d’hora ja fa 11 anys, quan justament començava a viure la seva maduresa com a escriptora. Encara que va nàixer a Barcelona, sempre va estar lligada a la terra del Pla d’Urgell, en concret a Ivars d’Urgell, d’on era originària la seva família i on ella sempre va tenir les seves arrels.

Des d’aquí aquest humil homenatge a una dona escriptora, poema i feminista, que particularment, se'm mostra sempre molt propera en cadascun dels seus poemes i que per damunt estimava la vida, la gent i la terra.

Gira il mondo gira...

2009-11-05T22:40:00.004+01:00

Recordo que quan vaig fer els “pronòstics” per a aquest nou any, vaig dir a tothom que aquest seria un bon any, (al marge de la crisi, és clar). Potser perquè el número 9 és un número que m’agrada molt, potser perquè no m’agraden en general els anys parells, pot ser també perquè l’anterior el 2008 havia estat una mica dolent, la qüestió és que en aquest 09 hi vaig posar moltes esperances. No es tingui dots paranormals ni res per l’estil però, és ben cert, que normalment els pronòstics en general per a tothom els encerto bastant (no així per a mi mateixa) i la gent que em coneix, sap de sobres que ara no ho dic pas per dir.

El tema està, que sense que pugui queixar-me massa de res, també és veritat que no acaba de rutllar com fora precís.

Sóc persona que al marge d’algun refredat puntual, gairebé mai he agafat baixes mèdiques. Però aquest any estic trencant el promig. Al maig, un refredat, al juliol el dit del peu a fer punyetes, i ara porto un parell de dies que em sento com una zombie en dansa i plena fins a les celles d’alcohol.

Tinc vertigen i això fa que el meu centre d’orientació espacial no segueixi la llei de la gravetat tal i com ens la va ensenyar el senyor Newton, si no que va per lliure.

Però l’altre dia se’m va posar la por al cos. Abans de saber que era vertigen, pensant que fos la pressió arterial baixa (ja que el meu cos així li te habitualment), vaig adreçar-me a una farmàcia a Lleida i en mesurar-la amb una màquineta “todo integrado” previ pagament d’1€, va treure’m un paper on s’indicava màxima 13,6 i mín. 9,5. El bot que vaig fer del tamboret fou com si hi hagués una molla a hidràulica. Ni prendre un trist cafè, fins que no vaig arribar a cal metge a Tàrrega, el cap el tenia com dins d’una campana en dia de festa major i les cames en feien figa.

Sortosament, el doctor m’he la va prendre 2 vegades amb el sistema tradicional i el resultats eren els habituals per a mi. Tot va quedar en una anècdota.
Però ara jo em pregunto... No seria millor que hi hagués com abans un esfigmomanòmetre dels de tota la vida i que el llicenciat de torn la pogués mesurar de forma correcta?.
No hi hauria d’haver una revisió habitual i seriosa d’aquests tensiòmetres?, en algú que potser sigui propens a tenir hipertensió, un ensurt com aquest, el pot arribar a pagar molt car, no?

De moment em quedo més tranquil•la i segueixo sentint-me com quan era menuda, dins l’olleta que dona tombs i tombs fins l’infinit...

Novembre adust, torna'ns la claretat

2009-11-01T22:40:00.001+01:00

Ahir, demà, avui... qualsevol dia és bo per a parlar-ne encara que hi ha dates que, per una o altra raó, ens conviden més a fer-ho.

No obstant, parlar de la mort no és la conversa habitual ni recurrent en un trajecte d’ascensor, ni en la cua de torn al forn, ni amb la persona que tens al costat d’un trajecte en transport públic... etc.

Sí que en parlem de vegades, però sovint ho fem de forma irònica, en mig de converses més o menys banals i tot sovint acompanyades d’algun acudit més o menys encertat. Qui no ha estat en una sala de vetlla parlant, amb els altres assistents, de qualsevol cosa menys del record cap al difunt que ben a prop resta immòbil (i millor així)? Potser, sigui aquesta la manera que tenim d’escudar-nos de l’ombra irregular i capriciosa que juga amb nosaltres al cuit i amagar, cada dia de la nostra vida.

El que em refereixo, és que poques vegades ho fem aprofundint en el tema d’una forma seriosa, potser perquè en el fons tenim por. Però tenim por a morir? O tenim por a, com morir?.

De petits, crec que a tots se’ns va passar pel cap l’idea de que cadascú de nosaltres era immortal. Més tard o més d’hora, algun desenllaç tràgic més o menys proper, et colpeja el rostre en fred. T’adones llavors, que ella existeix, que ella és “viva”. A més, com li deia avui mateix a la Clídice en el seu bloc, l’implacable pas dels anys fa que aquest sigui un tema recurrent del pensament. I arribo a la conclusió, que el que em fa por de veritat a mi, és com morir.

Hi ha gent que te la sort, segons diuen, de no tenir cap mena de por a fer el traspàs. Gent que sap, que arribada la seva hora, faran un salt de fe i sabran sortir-ne de la foscor i trobar el llum de nou.

Els meus dubtes existencials, que són molts, no m’ho deixen entreveure amb tanta nitidesa. Però per diversos fets, que ara no vénen al cas, o com diria en Pujol “això ara no toca”, em plau i em suposo que m’és més còmode pensar que algun dia veure passar de nou la pel•lícula de la meva vida i podré comentar l’experiència amb el repartiment d’actors que van finalitzar anteriorment el seu paper i ara descansen entre bastidors.

* * *
Novembre adust, torna'ns la claretat

del gest auster i la paraula justa.

Intens i torbador va ser l'estiu

i ara, prop de l'hivern,

tornen de cop recels i defallences.

Envigoreig i allarga'ns la tardor,

fer-nos dignes de créixer en plenitud

fins i tot quan ja l'ombra se'ns escurci,

albaltida pel pes de les anyades.

Que el més pur de nosaltres resti sempre

dins el vent i es renovi en cada fulla.

Miquel Martí i Pol

Primer llibre de Bloomsbury

-22-

La Catalonia: Terra de Baranes, Sortides Dignes i Somriures

2009-10-25T20:49:00.002+01:00

Diferents circumstàncies a la vida, et poden dur al plantejament d’agafar-te un any sabàtic i poder així gaudir de totes aquelles coses que tan t’agraden i per les quals no disposes mai de temps suficient.

Personalment, no ho negaré pas, m’agradaria... en aquest cas, les meves circumstàncies van en sentit oposat. Aquestes, s’entesten en dir-me cada dia que no tinc, gairebé, cap més opció que pencar i pencar. No és pas que no m’agradi treballar, que ningú s’enganyi!. Quan per algun atzar escabrós he hagut de mantenir-me fora del mercat laboral o bé quan he hagut d’estar de baixa uns dies a casa, llavors no sóc persona. Em canvia l’humor (per no dir que s’esfuma més que el malparit d’en Millet) i el meu cap, el meu estómac i el meu temps s’omplen i sobreviuen només a base de cabòries difícilment profitoses.

Encara que no és ben bé el cas d’aquest octubre que comença a tancar files, sí que és cert que al disposar d’uns dies de vacances m’he distanciat d’algunes activitats (com la blocaire) i m’he apropat per l’efecte simpatia a unes altres.

Crec que m’ha anat bé fer aquesta aturada i agafar aire i llum nova, per encarar aquest nou tram final de l’any on les boires, que desitjo només siguin meteorològiques, faran de ben segur la seva entrada triomfal.

No obstant, com això de tenir un bloc enganxa més que la cola d’impacte, vaig poder aprofitar aquests dies per a assistir a la presentació de llibres que va tenir lloc el passat dimecres dia 21 a Llibreria Catalonia de Barcelona tal i com era la meva il•lusió, amb el Capità Jesús Ma. Tibau al comandament de la flota literaria.

Nau insignes com “Una sortida digna” i “A la barana dels teus dits” varen escortar a la menuda, però no gens menys esperada “Totes les baranes dels teus dits”.

Que us puc dir de nou, que ja no hagin esmentat anteriorment molts dels assistents a l’acte. Però com em ve de gust, us diré que la presentació va ser molt fluida, distesa, simpàtica i amb la música de les “noves” veus acompanyant la vetllada.

Va ser veritable plaer, poder saludar personalment moltes de les persones que, com per art de màgia, cada dia donen vida a la freda pantalla de l’ordinador. La Carme, La bocins de lluna, El Barbollaire, La Clídice, El Veí de dalt, La Rita, En Gabriel, L’Anna, L’Isabel i uns quants més... van fer que fos un capvespre ple de llum (fins hi tot els núvols ens varen fer l’ullet i no van gosar a tornar fins l’endemà).

Tinc la sort d’haver-me endut els llibres presentats i signats, però més sort encara per deixar-me endur de vosaltres els somriures i l’afecte: El millors “Punt de Llibre” per acompanyar-los, sense cap mena de dubte!!!

st. Francesc, Patró dels animals i el medi ambient

2009-10-04T22:32:00.002+02:00

Si clickeu damunt, els podreu apreciar millor.

El 4 d'octubre, es commemora a tot el món el Dia dels Animals i l’Ecologia, ja que fou el dia en que va nàixer un veritable amant de la Natura i amic dels animals. st. Francesc d’Assís.

Per a ell, foren dos dels pilars ens el quals basà la seva existència. Valors aquests, que moltes vegades els homes semblem no recordar.

Per qüestions familiars, mantinc una relació estreta amb el món dels cavalls i des d’aquí vull fer ressò de la capacitat que tenen aquests animals, com molts d’altres també, per transmetre sentiments d’afecte i amor envers la persona qui els cuida. De tots és sabut, els beneficis que comporta una interrelació d’afecte amb animals, especialment en nens, gent gran i discapacitats.

Aquests dibuixos han estat fet per nens que aprenen a muntar a cavall i que dia a dia aprenen també el valor i la importància d’aquest mutu sentiment.

* * * *

Fotografies fetes a:
Centre Hípic el7
Sentmenat

Nit de Premis

2009-10-03T19:12:00.002+02:00

Ahir al vespre va tenir lloc a Vic la segona edició dels Premis Blocs Catalunya. Una veritable festa de la Catosfera, on es van donar a conèixer els noms dels premiats en cadascuna de les 8 diferents categories establertes, més les dues mencions especials del jurat. Aquí us deixo l’enllaç de tots ells i us en recomano la visita.

En l’apartat Blocs Personals el primer premi va recaure a en Marc Serena i el seu bloc “La volta dels 25”, Felicitats, Marc!.

En la categoria Bloc Literatura (alhora, Premi Lletra), el guanyador de la nit va resultar ser en Jesús Ma. Tibau i el seu bloc “Tens un racó dalt del món”. Un premi merescudíssim, Enhorabona i Moltes Felicitats, Jesús!

Però no us penseu que aquí van acabar tots els premis... personalment, estic satisfeta doncs en vaig tenir tres de molt i molt especials...

Aquests tres premis corresponen al fet d’haver conegut les persones que hi ha darrera tres blocs que segueixo, poguem gaudir de la seva companyia alhora que compartíem canapés, anècdotes i somriures...

Jesús Ma. Tibau “Tens un racó dalt del món”,

Guanyador Premi Literatura/Premi Lletres

Ferran Porta "In varietate concordia"

Finalista categoria Bloc Personal

Eulàlia Mesalles co-autora "Riell Boulevard"

Finalista categoria Literatura

Tres GRANS PERSONES, darrera tres grans blocs!!!

Gràcies Jesús, Ferran i Eulàlia per haver-me permès que un somni es convertís en realitat!

* * * * *

I aquest matí, res millor que un bon esmorzar i un passeig per Vic i el seu mercat.

Set mars, mil llunes

2009-09-29T20:00:00.002+02:00

“Princesa de solituds”, era el nom amb el qual l’anomenaven els seus amics fins llavors.

La Mireia, però, embarcà sense bagatge una nova vida, rumb a set mars, mil llunes i un destí.

El va conèixer per un amic comú i en només mirar-lo, va pensar que seria el far que a partir d’ara il•luminaria totes i cadascuna de les seves properes nits.

Amb prou anys d’experiència a les espatlles però, sabia que no resulta gens fàcil guiar-se només per l’instint. Llavors, decidí demanar consell a la sàvia lluna.

Ella, la lluna, cofoia per tal honor, encomanà als estels la seva col•laboració i aquests assentiren de fer les nits més plàcides i brillants que mai s’havien vist fins llavors.

I així, és com la Mireia va fer-se a la mar...

I es va perdre, en el mar d’aquella mirada i ancorà l’ànima per tal de no poder-ne fugir...

i es deixà endur, empesa per la suau brisa d’aquella veu mentre els cabells s’esvalotaren enmig d’un mar roig de seda...

I les onades colpien suaument un i altre cop les platges del seu cos...

I les mans, les seves pròpies i les d’ell, desfeien els nusos d’amarratges en anteriors ports...

I la seva ment i el seu cor, somreien mentre brogien enmig de la gran tempesta...

La Mireia, com si fos dins d’un somni de sirenes, no ha volgut tornar mai més a terra ferma. La lluna i els estels, complaguts, segueixen fent totes les nits plàcides i brillants.

I encara ara, segueix deixant-se guiar totes les nits per aquell far que amb tot carinyo l’anomena “Princesa del Mar”.

El mateix far que l’acompanya dia rera dia, en cadascun dels seus set mars, mil llunes i un mateix destí.

fotografia: Antònia Jurado

Diumenge, pastís

2009-09-27T21:46:00.001+02:00

Si el món és un gran pastís...
tot sovint en tinc prou amb tastets com aquest.

lletanies del tedi

2009-09-22T23:07:00.007+02:00

Aquests dies acostumem a alçar la mirada...

per veure com els aixecadors celestials eleven majestuoses torres de coto fluix, tot esperant que l’enxaneta toqui el cel amb la punta dels seus dits...

darrera la finestra, amb la mirada perduda, una tarda de diumenge veien com la pluja s’emporta els últims dies d’un estiu que ja és llunyà...

per dir adéu, potser fins hi tot amb una mica d’enveja, a totes aquelles fulles que volen empeses amb aires de llibertat...

tot demanant que la llum de l’astre rei no ens abandoni abans de l’hora de sopar...

La tardor, ha arribat

* * * * * * * * *

Tot seguit, acompanyo un poema extret del recull "Com d'una casa", d'Enric Boluda i Martínez. Aquesta obra fou guardonada amb el Premi de Poesia Les Talúries 2008.

- Lletanies del tedi -

Lentament els minuts
degotant de les fulles
d'aquest salze.

Som temps
de rosada inclement,
el salze aquest i jo,
i ens fonem en un lent
degotim de minuts

(Calma vegetal)

fotografia: antonia jurado

Pare

2009-09-20T14:28:00.001+02:00

El setembre te un color especial, un color diferent.

Els dies s’escurcen a mida que passen i la seva llum, alhora que plàcidament càlida, també em retorna a una fredor que no vull sentir.

Fa deu anys que te’n vas anar, fa deu anys que t’enyoro, fa deu anys que segueixo estimant-te...

Sense ser cap savi, he aprés molt de tu. Eres un lluitador nat en el ring de la vida i em vas ensenyar que allò important de debò és saber-se mantenir dret, tot i els cops que rebem, per a poder encarar el proper assalt.

M’has transmès l’estimació per aquesta terra, on ara sóc jo la que hi visc. Una terra erma i dura, i pot ser la que també et va marcar caràcter, on de vegades no és gens fàcil poder-s’hi aclimatar, però que amb constància i persistència dona bons fruits.

La passió també per un petit poble mig perdut de la ma de déu, on algun dia compartirem de nou capvespres daurats en els pedrissos de l’ermita i em deixaré dur per tu en un altre Pasodoble on els estels seran el públic assistent.

M’has ensenyat que la feina ben feta por fer-se de moltes maneres, sempre i quan al final de la jornada ens sentim orgullosos d’haver-la fet.

M’has fet vibrar per un colors que ja des de petita a casa feien olor a "Linimiento Sloan", tu que havies estat sota els pals i també al lateral dirigint els nanos. Matins color sèpia de “Dicen” i tardes de diumenge d’hivern on des del transistor ens arribava la música esportiva en clau de morse.

Un eco desdibuixat em retorna encara les cantarelles d’una nena, potser llavors una mica atípica, que tant se sabia les taules de multiplicar i els afluents dels rius, com les alineacions i els noms dels camps de futbol.

Nits de versos damunt la cadira, canelons farcits d’anècdotes, dies del pare amb olor de crema cremada que tant t’agradava, brindis de somriures al voltant de la taula... T’encantava tenir-ho tot sempre ben organitzat, eres el mestre de cerimònies i el cap de taula i contagiaves les ganes d'assistir als esdeveniments familiars. Com ha canviat des de llavors tot això.

Però no tot va ser de color rosa. Això no seria pas veritat. Érem molt semblants i tots dos massa tossuts i orgullosos com per baixar del ruc on ens instal•làvem desprès de les nostres personals i particulars sessions de “Contraste de pareceres” .

Cadascú en solitari, va compartir massa llàgrimes per l’altre, sobretot en la meva adolescència.

Però el pas dels anys posa les coses de nou al seu lloc i feia temps que m’agradava tornar a seure damunt els teus genolls.

Un dels pitjors mals de la terra se’t va endur ja fa deu anys i des de llavors els teus ulls blau/grisos em segueixen il•luminant no només en aquestes tardes de setembre que ara s’escurcen, si no durant tota la resta de l’any.

Gràcies, papa!

Una bonica sorpresa

2009-09-16T22:58:00.002+02:00

Com cada matí, puntual a la cita, el despertador fa la seva funció a les 6.05a.m.

Segueixo la rutina habitual i abans d’anar a la dutxa engego l’ordinador per saber què s'hi ha cuit en aquestes últimes hores per la xarxa i mirar els darrers correus. Només disposo d’escassos 8 min, per fer el breu repàs. Vaig cronometrada, no em cal saber quina hora és en cap moment perquè la rutina és sempre la mateixa.

No obstant, avui he tingut una agradable sorpresa. En un comentari al post anterior, l’Esther del Bloc Pedra Foguera, em feia saber que aquest bloc era un dels 10 finalistes als Premis Blocs Catalunya en l’edició d’enguany.

Els ulls m’han fet pampallugues!

Com en la fotografia que em serveix de portada, de vegades hi ha coses que no t’imagines que puguis arribar a aconseguir mai. Per a mi, aquesta nominació suposa ja en si per ella mateixa, tot un premi i és per això que us ho vull agrair a TOTS, perquè sense el vostre suport això no hagués estat possible.
Gràcies!

A les 07.25 surto a peu de casa en direcció a l’estació. Avui el tren s’ha avariat i he arribat a Lleida amb mitja hora de retard... però avui, res no ha pogut esgarrar-me el dia!

Autora fotografia: Assumpta

Firatàrrega 2009

actualització a la versió 5.0

2009-09-13T09:00:00.003+02:00

M’acabo d’instal·lar la nova versió 5.0.

Tot just l’estic començant a fer servir avui mateix dia 13 de setembre i aparentment, no hi detecto massa diferències respecte a la versió anterior 4.9 que tenia vigent fins el dia d’ahir.

Sé, per familiars, amics i coneguts diversos que ja disposen d’aquesta actualització (i posteriors) des de fa temps, que de tant en tant dona algun error, però que en principi se solventa ràpidament. El meu marit per exemple, fa un any, un més i un dia (des del 12 d’agost de l’any passat) que la fa servir i de moment no ha notat cap defecte en el seu ús habitual.

L’únic que demano al nou software instal·lat, és que a mi també em trigui força a donar aquesta mena d’errors. Ara per ara, em funciona força bé.

Tot llegint el manual d’instruccions, s’indica que el primer dia del nou servei, és força convenient sentir-se envoltat (ja sigui en persona, per telèfon, via e-mail, o fins hi tot per comentaris virtuals en diferents xarxes socials) de tota aquella gent amb la que per un motiu o altre hi tens una relació especial.

També és recomanable aquest mateix dia, acompanyar l’actualització amb la sol·licitud d’un desig per part del propietari a més d’una bufada d’espelmes..

Aquí us en deixo una porció per a cadascú de vosaltres.

Ara, vaig a acabar de llegir totes les instruccions restants:

"El següent pas, és un brindis que serà compartit amb tots els assistents.

A tal fi, ompli ara les copes degudament, és a dir amb un bon cava català ben fresquet, tantes vegades com cregui convenient i vingui de gust..."

Hip!,

ia suz anniré pozant ar dia opotunamenttt de la seva avolució, hip! zi notu argun canvi ezpezial zuz u fai zabé méz que rez per a tots aqueis que en breeeu també tingueu prevista la zeva instal·lació, hip! Com molan aquetas inztrucsions, hip!

Imatges:
1a. Composició assumpta.
2a i 3a. Extretes de google.

setembre

2009-09-06T13:12:00.003+02:00

El setembre sempre se m’ha fet melangiós. Els seus capvespres daurats em reconforten, em produeixen sensació de pau i alhora em recorden que, com el dia, la vida també s’escurça amb cadascun d’ells. És un mes de sentiments contraposats.

En els fulls del seu calendari, s’hi guarden molts dels millors dies. D’aquells on l’alegria sembla sobreeixir per damunt de tot, dies plens de somriures i llàgrimes ensucrades, i també dies d’amargues llàgrimes com el fel, per tots els qui van comprar un bitllet d’anada que els conduiria a un destí, del qual mai més van retornar.

Potser perquè és l’inici de la fi de l’estiu, i també l’inici d’un nou curs escolar; potser perquè són dies de canvis de rutines, de canvis climàtics i cromàtics; potser perquè no m’agrada l’hivern..., prefereixo fer ara balanç que no pas per primers d’any.

I així avui, mentre em prenc un cafè ben carregat, sol i sense sucre, (a la terrasseta) en aquest matí de diumenge em deixo carregar les piles amb la seva llum. Em proposo uns quants nous reptes personals, que mai ningú podrà valorar-me amb dígits el nivell de consecució. Agafaré un nou full en blanc...

De moment, aquesta propera setmana ens duu una nova Diada i el rebombori pel referèndum d’Arenys de Munt. Diuen que tan és si parlen d’un malament, que el que de veritat compte és que en parlin, no? Doncs endavant amb aquest referèndum i a veure si d’altres ciutats prenen nota i també se sumen a aquesta iniciativa! I si els altres parlen, millor! Potser així els podrem fer callar!

També aquesta propera setmana comença una nova edició, la 29ena. de la Fira de Teatre al Carrer –Firatàrrega-. Des d’aquí us vull fer partícips a tots vosaltres d’aquesta festa que, si el temps no l’esgarre, es durà a terme entre el dijous dia 10 tarda i fins el diumenge dia 13 nit.

Segueix fent un dia fantàstic! M’he acabat la tassa de cafè i vaig a fer-me’n un altre. Si en voleu, us en preparo un per a vosaltres i si us ve de gust una altra cosa, tinc d’altres opcions.

Mentrestant, mentre escolto en Neil Diamond, davant meu hi ha un nou full en blanc que caldrà anar plenant...

Fotografies:
1a) Feta pel Josep, el meu marit, segon premi en el segon Concurs de Fotografia de la Figuerosa'09.

2a) Calendari que es fa d'agost a agost, amb les fotografies guanyadores i finalistes del concurs. (la Figuerosa).

3a) Feta per l'Antònia Jurado en la passada edició de la Fira de Teatre a Tàrrega.

Un any de bloc, un any compartint camí...

2009-08-22T20:11:00.006+02:00

Amb la il·lusió com a companya d'aventures, ahir dia 21 d’agost, va fer un any que vaig iniciar aquest bloc. Un any, en el qual m’han succeït moltes coses, unes de molt bones i altres que no ho han estat tan, però tot i això cadascuna d’elles m’ha ajudat a seguir endavant en el sinuós camí de la vida. Un any, on alguns dels meus somnis s’han fet realitat i d’altres segueixen a la llista d’espera en el Departament de Concessió de Petits Miracles, sent de moment només això... somnis... il·lusions...

Però en ambdós casos, vosaltres sempre heu estat aquí compartint-los i també cadascuna de les emocions, vivències, experiències... en definitiva compartint tots aquests sentiments i permetent-me alhora el goig de compartir els vostres.

Molts de vosaltres ja hi hereu quan vaig començar els meus primers passos i sempre meu donat la ma, m’heu ensenyat a caminar pas a pas, dia a dia. D’altres ens varem conèixer gatejant i això també ens ha unit encara més i a mesura que els passos eren més ferms també m’he trobat amb gent nova pel camí.Un camí que ara, TOTS, compartim plegats!!!.

Com la llista és molt llarga i no em voldria pas deixar a ningú, des d’aquí us vull agrair a TOTS/ES I CADASCU/NA DE VOSALTRES, D'UNA MANERA ESPECIAL, aquest suport i aquesta constància vers en mi, que potser algunes vegades per raons de temps jo no he pogut tenir amb vosaltres.
Crec que hi ha una paraula que ho resumeix perfectament:

GRÀCIES !!!

Aquest és l’últim cap de setmana de vacances.

Quan les vaig iniciar fa 15 dies, amb el peu quasi recuperat, pensava que seria un bon moment per a posar-me al dia dels vostres blocs -encara que feia temps que l’ordinador no m’anava massa bé-.

Però llavors, el nostre estimat i comú amic Murphy va decidir, sense avís previ, venir a passar uns dies d’esbarjo a casa meva. Com no podia ser d’altra manera, aquesta presència va fer que l’ordinador patís finalment un col•lapse general i li va fallar el cor... gairebé va dir prou. Ara un cop fet fora aquest convidat non grat, el meu ordinador encara resta a l’UVI, sembla ser que els doctors, però, diuen que es recuperarà. Les seves constants vitals milloren dia a dia i ben aviat tornarà a fer vida normal.

L’avantatge de fer anys properament... uns quants per cert... m’ha permès obtenir dispensa suficient per a uns magnífics regals. Un, és aquest portàtil des del que avui em puc tornar a connectar al món. Aquest “germanet petit”, a més, farà que en la unitat familiar no hi hagi picabaralles i corredisses per accedir a la connexió. Havíem arribat a posar el temporitzador de la cuina per a establir temps d’ús!!!

Però tot te un preu, no ens enganyem i potser properament els meus menús diaris en patiran les conseqüències, je,je,je
Amb tots els entrebancs resolts, us puc dir que han estat uns dies magnífics. He pogut moure’m per aquí per allà, he tingut moltes sorpreses agradables, he gaudit de bona companyia amb gent que feia temps que no veia, festes, sopars, xerrades, rialles, manifestacions, concursos, fins i tot una indisposició el dia del meu sant! de tot una mica, tal i com és la vida...

Aquí us en deixo una petita mostra de tot plegat. M’agradaria de poder-vos transmetre les sensacions que s’amaguen darrera de cada imatge, però em sembla que de moment aquesta versió encara no ha sortit al mercat. No obstant, tinc el convenciment que vosaltres sabreu trobar-hi l’essència de cadascuna d’elles. I ara per fi ja puc dir amb convenciment de causa: Fins ben aviat!.

Aquesta nit faré com els trabucaires i encara cremaré la mica de pólvora que queda d’aquestes vacances, serà la traca d’aquest agost’09.

Gràcies per compartir cada pas d’aquest camí!!!

Gràciesveídequinorecordolacasaquem'handitqueets!!!

Totes les baranes dels teus dits, una il·lusió feta realitat

2009-08-05T23:00:00.003+02:00

El passat mes de maig, en Jesús Ma. Tibau des del seu bloc “Tens un racó dalt del món”, ens va proposar escriure un petit poema on hi sortís l’expressió “A la barana dels teus dits”.

Hi participaren més de 50 persones, entre les quals hi consto i algú va dir que seria bona idea de fer-ne un recull de tots aquells poemes.

Una il•lusió compartida, que va anar creixent i que s’ha fet realitat, gràcies a en Jesús Ma. Tibau i a l’Editorial Petrópolis.

Ara, tots els poemes, es podran llegir de forma conjunta en el llibre “Totes les baranes dels teus dits”.

La Carme Rosanas, una blocaira que també hi participa, és a més l’autora del bonic dibuix de la portada.

El llibre, es podrà llegir o baixar de forma gratuïta en format pdf, i qui ho vulgui també el podrà aconseguir en format paper.

La presentació, de forma virtual, tindrà lloc el proper dilluns dia 10 d'agost, a les 20.30h. a la web de l'Editorial Petrópolis.
No m’ho perdré pas, ;-) !

PD. 11/08/09 - No m'ho vaig perdre, no!

Gràcies a tots els que d'una manera o altra fem possible compartir un somni! Un somni que ha esdevingut realitat!

Gràcies Jesús Ma per fer-nos realitat aquesta il•lusió!