Una poma... un conte
“Dóna gràcies a l’univers per aquest dia que ara se’t regala, compleix
el desig d’algú per petit que sigui i no oblidis de menjar-te una poma”.
Aquestes paraules les havia escoltades milers de vegades. Sa mare li recordava la necessitat de donar gràcies cada dia per molt que de vegades la vida posés entrebancs en el camí, com quan el seu pare va fugir i la va deixar sola amb aquella criatura de només tres anys.
Aviat farà una any d’aquell maleït accident. Aviat farà un any que la mare no hi és i tot i això aquestes paraules segueixen un cop més ressonant-li al cap, només acabada de despertar.
No havia fallat mai. Sempre hi havia, com a mínim, un motiu pel qual donar gràcies. Però avui dia 23 de novembre, no ho tenia tan clar. Sense la pensió de la seva mare, les despeses d’aquella casa no les podia suportar. El seu sou no arribava per a tot i ara que l’hivern començaria en breu, la calefacció seria una despesa més. No li quedaven més que 15€ fins a finals de mes i la nevera de casa seva era prou buida. Només li quedava un crostó de pa d’ahir, una mica de verdura, dos iogurts, una mica de llet, un tros de formatge de bola i una poma. Tot i amb això donà les gràcies.
Aconseguir fer realitat el desig d’algú no li havia resultat mai tasca difícil. Sempre hi havia qui precisava ajuda per travessar el semàfor, de vegades només calia pujar-li la compra a la seva veïna quan l’ascensor no funcionava, tot sovint era recollir un xumet o una joguina que queien del cotxet infantil que anava davant seu i la majoria de dies era tan senzill com deixar anar un somriure franc ni que fos a un desconegut.
En ser diumenge, decidí que el millor seria anar a fer tomb fins al parc, així podria llegir i distreure’s una mica. Lluïa un bon sol, però el dia era fred així que va enfundar-se dins l’abric, és passà la bufanda pel coll i amb el llibre sota l’aixella, agafà la poma que li quedava, per menjar-se-la desprès al parc.
Al sortir al carrer hi va trobar un avi assegut a les escales de l’entrada amb el cap cot. Ella, si va atansar i li va preguntar si precisava alguna cosa. L’home se la mirar sols un instant amb aquell rostre trist i tot dient que no amb el cap, el tornà a ajupir. No semblava mal vestit, però de vegades les aparences enganyen, ho sabia prou bé i estava clar que alguna cosa l’amoïnava. Es va quedar dreta al seu costat però ell no va tornar a aixecar el cap. Al no poder oferir-li el seu somriure li digué adéu amb un fil de veu i va creure convenient, com a atenció, deixar-li allí al costat la poma que ella duia a les mans.
Es va allunyar poc a poc recordant aquell rostre ple de misteri i en què podia passar-li a aquell avi, fins que es va adonar que per primer cop en la seva vida, avui no es podria menjar una poma.
Feia dues hores que havia arribat al parc, però li semblaven moltes més, avui la lectura no aconseguia distreure-la. El seu cap seguia donant-li tombs, pensant com s’ho faria per tirar endavant. El petit cementiri del barri no era massa lluny, quedava just a l’altra banda del parc, així que va tancar el llibre portant-lo altre cop sota l’aixella va posar-se les mans a les butxaques i es dirigí a fer-li una visita a la mare. Potser ella sabria d’una manera o altra indicar-li que calia fer i sinó, el sol fet d’anar fins allí li reconfortava l’ànima.
Hi anava un parell de cops al mes. Suficient per a conèixer els noms de tots aquells que ara allí hi deixaven passar les hores, sense que el temps tingués cap mena de significat ja per a ells. Dos vegades cap a l’esquerra i al final d’aquell passadís, en front hi havia la tomba de la mare.
En apropar-se no podia donar crèdit al que veia. Damunt la llosa hi havia una rosa i una poma i de sota la poma podia entreveure’s un trosset de paper, era una nota.
Estimada filla,
No he tingut valor per mirar-te als ulls i dir-te qui era en realitat. Segueixo sent el mateix covard que un dia us va abandonar. La vida, malgrat això, ha estat generosa amb mi. Crec que la teva mare hi ha tingut molt a veure en aquesta sort del meu destí. Ella estava en pau amb el món i m’hi incloïa sempre en els seus pensaments. Ara sé que he de fer un llarg viatge del qual no tornaré, per això he vingut a veure’t. Necessito que em perdoneu. Necessito que em perdonis, si pots. Fins avui ho m’he adonat de com t’estimo.
Sense llàgrimes als ulls i amb un somriure franc als llavis, va col•locar la rosa enmig de la llosa, damunt la nota. Només s’emportà la poma.
Va donar gràcies a l’univers per segon cop avui. Fregà la poma amb la seva bufanda i mentre l’anava menjant, es dirigí cap a casa seva.
A l’obrir la porta del pis va trobar-se al terra un altre sobre. Aquell no calia obrir-lo avui, sabia perfectament quin seria el seu contingut.
Demà dilluns, com sempre, tornaria a tenir un motiu d’agraïment a l’univers.
Tot seguint la iniciativa de la Carme a una proposta de l'Elvira (i com també han fet molts altres blocaires), m'hi afegeixo amb aquest conte.
No he tingut valor per mirar-te als ulls i dir-te qui era en realitat. Segueixo sent el mateix covard que un dia us va abandonar. La vida, malgrat això, ha estat generosa amb mi. Crec que la teva mare hi ha tingut molt a veure en aquesta sort del meu destí. Ella estava en pau amb el món i m’hi incloïa sempre en els seus pensaments. Ara sé que he de fer un llarg viatge del qual no tornaré, per això he vingut a veure’t. Necessito que em perdoneu. Necessito que em perdonis, si pots. Fins avui ho m’he adonat de com t’estimo.
Sense llàgrimes als ulls i amb un somriure franc als llavis, va col•locar la rosa enmig de la llosa, damunt la nota. Només s’emportà la poma.
Va donar gràcies a l’univers per segon cop avui. Fregà la poma amb la seva bufanda i mentre l’anava menjant, es dirigí cap a casa seva.
A l’obrir la porta del pis va trobar-se al terra un altre sobre. Aquell no calia obrir-lo avui, sabia perfectament quin seria el seu contingut.
Demà dilluns, com sempre, tornaria a tenir un motiu d’agraïment a l’univers.
* * *
Tot seguint la iniciativa de la Carme a una proposta de l'Elvira (i com també han fet molts altres blocaires), m'hi afegeixo amb aquest conte.
