Una poma... un conte

Una poma... un conte

“Dóna gràcies a l’univers per aquest dia que ara se’t regala, compleix
el desig d’algú per petit que sigui i no oblidis de menjar-te una poma”.

Aquestes paraules les havia escoltades milers de vegades. Sa mare li recordava la necessitat de donar gràcies cada dia per molt que de vegades la vida posés entrebancs en el camí, com quan el seu pare va fugir i la va deixar sola amb aquella criatura de només tres anys.

Aviat farà una any d’aquell maleït accident. Aviat farà un any que la mare no hi és i tot i això aquestes paraules segueixen un cop més ressonant-li al cap, només acabada de despertar.

No havia fallat mai. Sempre hi havia, com a mínim, un motiu pel qual donar gràcies. Però avui dia 23 de novembre, no ho tenia tan clar. Sense la pensió de la seva mare, les despeses d’aquella casa no les podia suportar. El seu sou no arribava per a tot i ara que l’hivern començaria en breu, la calefacció seria una despesa més. No li quedaven més que 15€ fins a finals de mes i la nevera de casa seva era prou buida. Només li quedava un crostó de pa d’ahir, una mica de verdura, dos iogurts, una mica de llet, un tros de formatge de bola i una poma. Tot i amb això donà les gràcies.

Aconseguir fer realitat el desig d’algú no li havia resultat mai tasca difícil. Sempre hi havia qui precisava ajuda per travessar el semàfor, de vegades només calia pujar-li la compra a la seva veïna quan l’ascensor no funcionava, tot sovint era recollir un xumet o una joguina que queien del cotxet infantil que anava davant seu i la majoria de dies era tan senzill com deixar anar un somriure franc ni que fos a un desconegut.

En ser diumenge, decidí que el millor seria anar a fer tomb fins al parc, així podria llegir i distreure’s una mica. Lluïa un bon sol, però el dia era fred així que va enfundar-se dins l’abric, és passà la bufanda pel coll i amb el llibre sota l’aixella, agafà la poma que li quedava, per menjar-se-la desprès al parc.

Al sortir al carrer hi va trobar un avi assegut a les escales de l’entrada amb el cap cot. Ella, si va atansar i li va preguntar si precisava alguna cosa. L’home se la mirar sols un instant amb aquell rostre trist i tot dient que no amb el cap, el tornà a ajupir. No semblava mal vestit, però de vegades les aparences enganyen, ho sabia prou bé i estava clar que alguna cosa l’amoïnava. Es va quedar dreta al seu costat però ell no va tornar a aixecar el cap. Al no poder oferir-li el seu somriure li digué adéu amb un fil de veu i va creure convenient, com a atenció, deixar-li allí al costat la poma que ella duia a les mans.

Es va allunyar poc a poc recordant aquell rostre ple de misteri i en què podia passar-li a aquell avi, fins que es va adonar que per primer cop en la seva vida, avui no es podria menjar una poma.

Feia dues hores que havia arribat al parc, però li semblaven moltes més, avui la lectura no aconseguia distreure-la. El seu cap seguia donant-li tombs, pensant com s’ho faria per tirar endavant. El petit cementiri del barri no era massa lluny, quedava just a l’altra banda del parc, així que va tancar el llibre portant-lo altre cop sota l’aixella va posar-se les mans a les butxaques i es dirigí a fer-li una visita a la mare. Potser ella sabria d’una manera o altra indicar-li que calia fer i sinó, el sol fet d’anar fins allí li reconfortava l’ànima.

Hi anava un parell de cops al mes. Suficient per a conèixer els noms de tots aquells que ara allí hi deixaven passar les hores, sense que el temps tingués cap mena de significat ja per a ells. Dos vegades cap a l’esquerra i al final d’aquell passadís, en front hi havia la tomba de la mare.

En apropar-se no podia donar crèdit al que veia. Damunt la llosa hi havia una rosa i una poma i de sota la poma podia entreveure’s un trosset de paper, era una nota.

Estimada filla,
No he tingut valor per mirar-te als ulls i dir-te qui era en realitat. Segueixo sent el mateix covard que un dia us va abandonar. La vida, malgrat això, ha estat generosa amb mi. Crec que la teva mare hi ha tingut molt a veure en aquesta sort del meu destí. Ella estava en pau amb el món i m’hi incloïa sempre en els seus pensaments. Ara sé que he de fer un llarg viatge del qual no tornaré, per això he vingut a veure’t. Necessito que em perdoneu. Necessito que em perdonis, si pots. Fins avui ho m’he adonat de com t’estimo.

Sense llàgrimes als ulls i amb un somriure franc als llavis, va col•locar la rosa enmig de la llosa, damunt la nota. Només s’emportà la poma.

Va donar gràcies a l’univers per segon cop avui. Fregà la poma amb la seva bufanda i mentre l’anava menjant, es dirigí cap a casa seva.

A l’obrir la porta del pis va trobar-se al terra un altre sobre. Aquell no calia obrir-lo avui, sabia perfectament quin seria el seu contingut.

Demà dilluns, com sempre, tornaria a tenir un motiu d’agraïment a l’univers.

* * *


Tot seguint la iniciativa de la Carme a una proposta de l'Elvira (i com també han fet molts altres blocaires), m'hi afegeixo amb aquest conte.

Des de la finestra

Tinc la sort de tenir l’ordinador enfront d’una finestra gran amb vistes. Davant mateix, només hi ha un cobert i una casa molt més baixos i això em permet de veure els camps i tota la Serra del Tallat (Conca de Barberà).

Com ara disposo de temps, (em miro les coses per la vessant positiva) passo unes quantes hores aquí asseguda entrant als blocs, contestant els correus..., etc.

Sempre hi ha ocells que passen i dansen amb els seus vols, m’agrada veure’ls així, en llibertat. Mai no m’han agradat els ocells engabiats tot i que a casa els pares n’havíem tingut. En funció de l’estació que estem, puc veure coloms, caderneres, pardals, tords, estornells, garses, guatlles, cigonyes i molts altres dels quals en desconec el nom.

Fa uns dies però, em va sorprendre una visió diferent.

Com no n’hi entenc ni papa d’ornitologia, no sabia ben bé de quina espècie es tractava només vaig atinar a pensar que era una au rapinyaire.

Vaig fer fotografies però es veia molt llunyà, no servien per a res. Al dia següent, aproximadament a la mateixa hora... sant tornem-hi amb el mateix “bitxo”, ja es veia que era una bèstia prou grossa, però què era?

La distancia seguia essent la mateixa i no servia de res fer fotos. Van anar passant els dies i puntual a la seva cita cada migdia tornava a dansar cap a munt i cap a vall, es situava al camp i en breu cap a munt altre cop. Fins i tot un dia va venir un parella. Seguien estant fora de l'abast del meu objectiu.

L’altre dia però, en vaig poder gaudir plenament. Eren tres exemplars (que no he aconseguit enquadrat dins una mateixa fotografia) i en els seus vols es van atansar una mica més. Cames ajudeu-me, vaig tornar a agafar la càmera i encara que el resultat no es massa bo, doncs he hagut de retallar bastant les fotografies originals i donar-los-hi més llum, es pot apreciar clarament l’au en qüestió. Vaig fer-ne més de 100.

He estat “investigant” i em decanto per pensar que es tracta del Milà reial. L’amplada amb les ales obertes pot arribar als 1,90metres. Impressionant!. Agrairé que si algú(*) hi entén, em pugui confirmar o desmentir si és tracta realment d’un Milà reial o és una altra espècie i també si es habitual que estiguin en aquesta època per la plana.

Ara ja m’he acostumat a la seva presència i de fet, cap als vols del migdia ja estic pendent de localitzar-los. De moment, segueixen puntuals a la seva cita i puc seguir observant-los.

Ells no hi entenen de polítics, ni impostos, ni cementiris nuclears, ni corrupcions ni res de tot això, ells segueixin essent lliures i això m'agrada.


Ocell miraculós que retalles
meus ulls seguint el teu ball...
Et venero.
Sigues lliure en Llibertat.
Et colliré en la retina,
estampa per bes donar.

Anton Fortuño


Ales desplegades
nuant-se amb el vent,
Tastant llibertats
vivint en estol.

Carme

* * *
(*)Gràcies a la labor d'investigació de l'altra Assumpta que coneix un expert ornitòleg, sembla ser que efectivament es tracta de l'espècie d'au rapinyaire Milà Reial.
Moltes gràcies Assumpta Holmes!!! :)
 

Demà potser farà més bo


Finals de gener, segueixen passant els dies un darrere l’altre i com el que no vol la cosa... ha passat un mes des del nadal.

Damunt del paper tots semblen diferents, cadascun amb el seu nom i el seu número. A l’hora de la veritat, no són més que una clonació avorrida de qualsevol dia triat a l’atzar en aquests darrers tres mesos.

Intento no variar costums i exceptuant el diumenge i algun dia concret, em llevo d’hora al matí, no sé ben bé perquè. Ben pensat, no em caldria matinar tant, però sembla que així el dia s’aprofita més.

Avui ha estat, com ahir, un dia gris, un dia per no moure’s de casa ni gairebé fer res.

De bon matí ha començat a caure una pluja fina que semblava calar-se’m als ossos tot estan dins de casa. Faig quatre coses al pis, fins on m’és possible (m’agrada sempre tenir-ho tot bé, una mania com un altra) ahir vaig fer plats cuinats, no em cal patir pel dinar d’avui i també tinc pa. La pluja és fa més insistent, no tinc ganes de res.

Penso que potser la nova medicació hi diu la seva. Tinc correus per contestar i fa tres dies que no entro ni al bloc, em sembla que tenia programat un post a l’altre, al secrets compartits, ahir. Ja ho miraré després.

Faig tres trucades de telèfon, gairebé tot com esperava. M’assec al sofà amb la manteta damunt les cames. Segueixo amb el llibre que tinc a mitges. El caçador d’estels, m’agrada. De tant en tant, alço la vista i miro més enllà de la finestra.

És migdia, comença a nevar. Segueixo llegint...

És mitja tarda, la nevada s’ha fet més insistent amb el pas de les hores. Hi deuen haver un parell de dits de neu. Faig quatre fotografies al paisatge unificat.

Sona el telèfon, una companya de feina vol saber com em trobo, parlem una bona estona. Tinc ganes de trobar-me bé i tornar-hi però també em fa por el que m’hi puc trobar sabent que estan fent fora gent que portava anys.

Gairebé s’acaba el dia i m’adono que trobo a faltar les notícies blocaires, quin dibuix haurà fet la Carme? Quin poema ens haurà regalat avui l’Anton? I en XeXu, i la Kweilan i la Clídice i.... tinc el mono!

M’hi posaré després de sopar.

S’ha fet fosc i fora fa un fred ben viu, però ja no neva.

Busco una fotografia pel post, aquesta sembla expresar-se per mi.

Potser demà farà més bo... segur!.



* * *

Un glopet de ranci
per que t'avanci
el rellotge quiet
Com pa de fleca
en messigons trenca
les hores de l'incert.


Xucla amb la mirada
la gran nuvolada
que tapa sol del cel
Obre l'esperança
que es joia de bonança
per la teva ment.

Anton Fortuño
Bloc Rebaixes


Fotografia: nevada dia 08/01/10


Les Sis Copes i el cel del Barça, avui a Tàrrega


Així ens hem llevat avui a la capital de l’Urgell, amb somnis blaugrana des de primera hora. El cel semblava saber, que avui arribaven a Tàrrega les Sis Copes del Barça. (fotografia publicada avui mateix al minut 1 amb 53 segons a l'espai el Temps del TN migdia de TV3. Gràcies!).

A casa el futbol, igual que la natació i el waterpolo l’hem viscut sempre de molt a prop.
En el cas del futbol, el meu pare fou futbolista, en concret defensà uns quants anys la porteria del llavors anomenat Unión Deportiva Tarreguense.

Amb els anys i deixar l’esport actiu, va passar a fer d’entrenador per a nens en els camps de futbol del Gensana que hi havia llavors a la Diagonal de Barcelona.

Fou soci del F.C.B, durant molts anys i encara recordo quan el aleshores president Sr. Nuñez li va concedir la medalla dels 25 anys de Soci.

No és doncs estrany, que com sempre havia viscut envoltada d’ambient futbolístic (el meu tiet, i el meu germà també), i amb la particular flaire del Linimiento Sloan que semblava l’ambientador oficial a casa meva, ja des de petita conegués perfectament les alineacions, els noms dels camps etc. dels diferents equips de la lliga i en especial tot el relacionat amb el F.C.B.

Per tot plegat, molts cops he tingut l’oportunitat de veure el Barça al Nou Camp, encara que només una vegada he estat al Museu Blaugrana i en ambdós casos, d’això en fa un munt d’anys. Quan vivia a Barcelona ho tenia a tiro de pardal, i fins i tot vaig tenir la sort de poder tractar personalment amb uns quants dels jugadors de l’anomenat Dream Team, però ara vivint a comarques des de fa uns anys, no hi he tornat.

Així doncs, sabent que el dia 21 de gener vindria l’autocar blaugrana a Tàrrega no podia deixar escapar l’oportunitat de veure i tocar la rèplica de les Sis Copes aconseguides la passada temporada pel F.C. Barcelona, de la ma d'en Pep Guardiola.

Les sis copes que, mai en tota la història del futbol, cap altre equip del món ha estat capaç d'aconseguir dins la mateixa temporada.

Hem hagut de fer una mica de cua, però val a dir que l’espera ha pagat la pena. L’autocar, va equipat interiorment amb diversos panells on podem veure de manera resumida el 110 anys d’història que avalen el club i també fotografies magnífiques que recullen instants força emotius.


Si teniu l’oportunitat de veure-ho directament en el Museu, no cal dir que és millor. Però si com en el meu cas, viviu fora de Barcelona i a casa vostra arriba també un dia d'aquests l’autocar, us recomano que hi aneu.

Deixen fer fotografies, cap problema i fins i tot, si vols, hi ha una hostessa preparada per a fer-te la fotografia ella, (amb la teva pròpia càmera) mentre tu estàs situat i ben somrient, darrere les Sis Copes.

Com he pogut fer diverses fotografies amb les Sis Copes, us n'acompanyo una, només d'elles soles, per a que les podeu gaudir.
Momentassssssssooo!.


Visca el Barça i Visca Catalunya !!!

Encara tu



ENCARA TU

Encara tu rera el verd de les fulles
que ja taca algun groc incipient.

Tot envelleix i mor per renovar-se
i aquest inici de tardor confirma
la perfecta harmonia de les coses.

Encara tu, suau, acollidora,
i els teus ulls expectants que em descobreixen
un món d'inesperada esplendidesa.

Miquel Martí i Pol
-Els bells camins-

* * *

Ahir vaig anar a veure A. a l’hospital. No me’l van deixar veure però, no obstant, em vaig quedar més tranquil•la, doncs ha sortit del coma.

Ara haurà d’estar-se un temps en una unitat específica on li ensenyaran de nou a estimar, però sobre tot a estimar-se a ell mateix.

Començarà de nou a les classes de la Vida i serà alumne, amb un grapat de bons mestres que només impartiran una matèria. Tan de bo prengui bons apunts.

Des d’aquí li remeto tots els meus ànims i el meu suport, així com també li desitjo tota la sort del món!




Fotografia: Antonia Jurado

 

Demanant un taxi - Relats Conjunts


Demanant un taxi - Lisbeth Firmin - 2004


Ho havia tornat a encertar, com sempre.

Acostumada a tenir-ho tot planificat al mil·límetre i a incloure en els seus càlculs totes les variables que poguessin engegar en orris qualsevol moment perfecte, aquell matí havia incorporat un petit paraigües negre i discret dins la seva bossa de ma.

Els seus passos sota la pluja fina de setembre, eren ràpids però ferms i segurs alhora, gairebé tant com els batecs del seu cor, com els seus pensaments.

Caminava decidida en direcció al taxi que acabava de desencotxar just a la cantonada, un cab groc dels que sempre li duien sort. Uns pocs metres més enllà l’esperava la felicitat eterna, uns pocs metres i canviaria definitivament el rumb de la seva vida.

Cinc anys temptant la sort són molts anys, qualsevol dia cometria un error i no s’ho podia permetre. Preferia un curriculum curt però precís i impecable, havia fet escola. Ho sabia perquè els diaris n’anaven plens cada vegada que actuava. Li agradava veure com n’estaven de perduts amb ella i un somriure còmplice se li dibuixava cada cop que llegia: “i de moment se segueix sense cap pista. Ni una sola”.

Mentre recorria aquell espai, tot un munt d’imatges li varen passar per davant com si d’una pel•lícula es tractés.

N’estava convençuda, era la millor i justament per això aquest havia estat el seu últim treball. Així s’ho havia promès a ella mateixa tres mesos enrere des de dalt de l’Empire State Building, quan la seva brillant mirada es confonia enmig dels llums nocturns de Nova York. I així ho faria.

"Demà tornaré a ser portada", pensava, "em compraré un exemplar del N.Y Times i aquell retall de notícia serà tan valuós com el conjunt de collaret, anell, polsera i arracades de diamants que duc dins la bossa".

Només trenta metres per a la felicitat eterna..., vint-i-nou..., vint-i-vuit...., s’anava repetint mentalment.

Darrera els vidres del primer pis de l’edifici on acabava de sortir, algú espera resposta des d’un mòbil al senyal de trucada emesa...

- T'escolto James, on és...
- Richard, la tens just davant del teu cotxe. És ella, sembla ser que vol agafar el taxi que tens rere teu. Ja saps el que has de fer...

I no anava pas errada.

Aquell fou el seu últim treball, i aquells pocs metres van canviar el rumb de la seva vida eternament.

L'endemà fou portada del New York Times, llàstima que ella no va poder llegir la notícia.



***

Feia uns mesos que no hi participava, però ara torno amb aquesta aportació
a la nova proposta de Relats Conjunts.


Reedició del relat publicat ahir, desaparegut per màgia i gentilesa de blogger.





Enganys, mentides, entabanades, enganyifes i altres



Aquest havia de ser un apunt per la cloenda de l'Any Joan Amades, pero la catosfera en va plena de molt bons i el meu post no hagués aportat segurament res de nou.

Com avui tinc massa mala lluna damunt, perquè hi ha un munt de coses que realment em preocupen, he deixat l'Amades de banda (sr. Amades, disculpi'm si us plau el seu esperit seguirà sobrevisquin) i tiro pel dret.

M'explico.
Suposo que ni més ni menys que a tothom..., no m’agrada que m’enganyin!

Ni que em menteixin, ni que m’entabanin, ni que em donin gat per llebre o que em vulguin fer combregar amb rodes de molí.
No, no i no!. Em nego, no vull!

Aquests dies sembla que hi corri una passa d’aquest tipus per tot arreu i en tots els àmbits. I no m’agrada, de fet em repugna tanta falsedat.

Abans d’ahir, a una companya de feina que té la mateixa categoria que jo i que varem entrar a treballar plegades, quan es va obrir la delegació de Lleida ara fa 4 anys, l’han acomiadat. Així, pam! Sense cap motiu. Bé, sembla ser que diuen que per baix rendiment... i que l’empresa admet que és un acomiadament improcedent. I ja està? I així es queden tan amples? No ho veuen que darrera el número de la targeta de fitxatge hi ha una persona? No ho entenc, i no m’entra al cap. I tampoc us enganyo si us dic que pateixo pel dia que em torni a reincoporar al meu lloc de treball (i que en tinc moltes ganes!) desprès d’aquests dies de baixa... no ho sé pas, no les tinc totes...

Ahir rebia un missatge al mòbil. L'ensurt fou considerable: Un conegut meu està ingressat en estat de coma, en un hospital perquè s’ha intentat suïcidar. I ho ha fet perquè la seva parella l’ha estat enganyant (no parlo de que li hagi fet el salt, que això no ho sé ni ve al cas), l’ha mantingut enganyat fent-li creure un amor que no existia i de cop i volta li diu que aquella nit no tornarà a casa.... ni aquella nit, ni cap més...

És lícit jugar així amb els sentiments? La in(consciència) de les persones no té cap fita que l'indiqui que està arribant al límit de la imbecil•litat?

Passejo per la xarxa i em trobo amb aquest escrit del bloc Calidoscopi (us prego que el llegiu clicant aquí). El clam desesperat d’una mare que se sent enganyada pel tracte rebut de la mútua a la qual hi és adherida. La mútua en qüestió els va "oferir la mà" per què així allargarien amb una línia més el llarg llistat de clients. Ara, que la seva filla menuda precisa de la total cobertura, aquests fugen d’estudi inventant-se una “lletra petita” que no està escrita enlloc i la deixen a l’estacada. Es pot permetre que juguin així amb la vida de les persones? És que em sembla molt bèstia!!!

Escolto les notícies i parlen de l’incendi d’Horta de Sant Joan que va causar la mort de cinc bombers del parc de Lleida. I recordo les paraules del conseller Baltasar afirmant que havia estat per culpa d’un llamp i que es donava el cas per tancat... algú es pot creure alguna cosa de les que diuen aquesta colla de "polítics" (és la paraula més suau que puc posar) i que sembla ser són els nostres representants ??? A mi, si us plau, no m'inclogueu en els vostres recomptes!  (si us plau, llegiu aquest enllaç de l’Albert B i R).

Sento també les declaracions que el bisbe Juan José Munilla va fer a la cadena Ser en referència a la tragèdia que aquests dies ha assolat Haití i l’estómac se’m regira i voldria vomitar-li tot el que duc dins, a la seva cara a veure si així li cau de vergonya... però ja es veu que no en té, ni de vergonya ni de seny ni de cap, ni de res. I aquest se suposa que és un representant de déu a la terra??? Ja cal que hi hagi algú que resi... Aquí us deixo també un parell de links força interessants i que crec ho descriuen perfectament. La Zel aquí i en Groucho aquí.


En un altre ordre de coses, abans d’ahir a Tàrrega, la xurreria Olímpia va tancar portes després de més de 50 anys i tres generacions darrera el taulell. Ara, han hagut de baixar la persiana i ho han hagut de fer ara a corre-cuita (només un petit paper en la persiana en donava fe) perquè els senyors del consistori diuen que la seva estructura no fa per la “categoria” amb la que estan redissenyant la ciutat. Ahir es va fer una manifestació i en una de les pancartes es podia llegir clarament l’opinió del poble envers els “xurros” que està fent l’ajuntament. Visca la família Reina, ells sí que sabien fer xurros dels bons i no pas els que fa l’ajuntament, totalment indigestos!

I em venen moltes més coses al cap, però moltes... més grans i més petites..., però he d’acabar perquè m’hi podria passar tot el dia escrivint avui i he de dir prou...

Havia de trobar una fotografia de les meves, adient per la capçalera d’aquest apunt i crec que la que he escollit ho resumeix clarament...

Cal estar alerta, cal aprendre a dir NO, a dir PROU, perquè encara que no ho sembli... sempre, sempre hi ha algú que ens enganya!!!



143è. Joc Literari d'en Jesús Ma. Tibau - Participació



La trucada ha estat curta... i freda, tant com el paisatge que, immòbil, observa rere el vidre de la finestra.

No l’ha agafat per sorpresa, potser perquè feia més de trenta anys que l’esperava. Tanca els ulls i deixa anar un sospir..., creu que segurament és millor així.

Agafa la jaqueta vella que hi ha al penjador, tanca la porta i guarda la clau en la butxaca mig foradada.

Surt a fer una passejada, els passos són curts i deixen en la neu l’empremta de les seves petjades, però ella ni tan sols s’adona. Segueix mirant endavant, com ha fet sempre.

Amb la mirada perduda, instintivament, creua els seus braços com volent tornar a sentir aquella abraçada que fa tant de temps li va escalfar el cos i li va gelar el cor.

Ara, dreta davant d’aquell banc, el seu banc, esclata amb plor silent. Les llàgrimes li llisquen avall, gairebé al mateix temps que dues fulles es dipositen damunt la blancor d’aquell fred coixí.

Asseguda aquí mateix, en l’època de les cireres, havia compartit el seu primer petó...

La veu del seu fill la torna al món dels vius:

-Mare, m’han dit que el pare...
-.
-Fa fred, potser és millor que tornem cap a casa, no creus?
-Sí, fa fred, però ara sembla que vol sortir de nou el sol...

Després d’uns breus instants s’abracen en silenci i caminen plegats desfent el camí amb noves petjades.

No s’adona que en una d’elles s’hi enfonsa ara una vella clau.


* * *



Aquesta és la meva participació en el 143è. Joc Literari, que proposa


A la barana dels teus dits (Natura)












Ploure és un verb d'aigua fosa
que llisca món avall fins trobar-te.
No pot viure sense tu,
esclava humida de tocar-te.




I el sol, envejós de tants besos,
desfarà boires, núvols i tempestes,
per morir dolç a recer de la teva ombra
satisfet del llarg viatge.

Jesús Ma. Tibau
(A la barana dels teus dits)




En veure el dia que se'ns regalava avui, després de la nevada d'ahir, no m'he pogut estar i càmera en mà (caiguda inclosa, sense que la càmera en resultés danyada, però els meus genolls sí), m'he anat a fer fotografies.

Si aquesta us ha agradat i en voleu veure alguna més, (crec no han quedat del tot malament, ja em direu que us semblen) ho podeu fer clicant:    AQUI.  i  AQUI. 

El poema d'amor, és d'en Jesús Ma. Tibau i quan he vist la foto, he pensat que havia d'esser aquest qui l'acompanyés. Si en voleu llegir més, els podeu trobar al llibre A la barana dels teus dits.

* * *
Impossible penja del brot tendre
la gelada gota que em sorprèn.
Bellament el sol s'hi banya
i la desfarà amb un bes.

Jesús Ma Tibau (1)


* * *
Esclau de la visió
com paga la delícia
el menut que amb son pa
vol fer-te una carícia...

Innocent meva mirada
calla davant de la llum.
L'han entelat de blanc fum
transformat en neu gelada

Anton Fortuño (2) 


* * *
(1) Avui diumenge 10/01/10, en Jesús Ma. Tibau, ha fet un post en el seu bloc, on li ha regalat unes dolces paraules a la imatge.

(2) I també avui mateix l'estimat Anton del bloc Rebaixes, hi ha col·laborat amb un dels seus fantàstics "trenets".

A tots dos... Gràcies, gràcies, gràcies !!!

* * *

Gener nevat... estiu regalat



Avui, per aquestes (i d'altres) contrades la notícia és la neu. Potser algú pensarà que ja n'hi ha prou d'aquest color (blanc), però és així i avui és el que ens ha tocat de patir a Tàrrega i a molts altres pobles de Catalunya on els gruixos com el cas de Prades han estat força més considerables.

Ahir anaven caien alguns flocs de neu, però no va començar a agafar fins el vespre. Des de llavors, no ha parat. A estones o fa intensament i d'altres afluixa un xic... però segueix caient la mantellina blanca.

En el moment de fer les fotografies (12.10h) hi havia 21 cms. i des de llavors ha seguit nevant amb ganes. Esperem que tal com diuen les previsions comenci anar de baixa aquesta tarda, ja que la neu s'està glaçant i és molt difícil de caminar a l'estar les voreres plenes.

Per sort de moment els carrers principals estan bastant nets, però el bus urbà, per exemple, no funciona avui.



Aquest matí confesso que no m'he atrevit a agafar el cotxe i per sort he pogut reprogramar la gestió pel proper dimarts ja que per dilluns sembla que s'esperen de nou nevades en zones on no hi estem massa acostumats, ni preparats.

Ara bé, bonic... n'ha quedat molt!!!




Rètol Nadalenc on ara costa apreciar: Bones Festes.



Imatges de la Rambla de Fàtima


Nou logotip de la Fira de teatre???



Esperem no glaci massa aquesta nit...



vistes des de la terrassa (ara sembla s'atura una mica la nevada!!!)
vistes des de la terrassa, del futur Museu Trepat (2010), ara que gairebé no neva.

Els àngels cuinant l'arròs
se'ls hi ha sobreeixit l'olla
no han pogut aturar el vol
això que eren bona colla
sols falta que ferrin l'ou
que el rovell és un bon sol
que fon neu fent aigua molla.
Anton Fortuño


El vídeo, molt cassolà, és fet des de la terrassa de casa a Tàrrega.





I aquest que es mostra en el video inferior, és el paisatge que es veu avui diumenge 10/01/10, 48h. hores després. S'ha fos molta de la neu, però encara en queda. El pitjor, que malgrat el sol que fa, la temperatura segueix molt baixa i la neu s'ha gelat. Ahir per exemple, vaig patir-ne les conseqüències en forma d'una caiguda i dos blaus, un a cada genoll.







Pel fred... un barret



Com aquell que no vol... arriba la màgia dels reis, d'orient, evidentment! i tant aviat com s'allunyen a perseguir de nou el seu estel... ens n'adonem que s’han acabat les festes.

Uns pensaran que potser ja era hora i d’altres encara en voldrien uns quants dies mes... Per a mi han tingut la mida justa, ni poc ni massa.

Ni poc... perquè m’agrada compartir moments amb tota la gent que estimo. Durant la resta de l’any no sempre coincidim, o si més no, no ens podem aplegar tots junts al voltant d’una mateixa taula. M’agraden els canelons farcits de converses i els somriures barrejats amb neules... m’agraden les sobretaules sense haver de mirar el rellotge, i els jocs on hi participen els nens i el més grans... m’agrada regalar abraçades i rebre petons de felicitat...

Ni massa... perquè si això fos així cada dia acabaria essent la mateixa i avorrida rutina i llavors tots aquests moments no els valoraríem per a res i els hauríem de tornar a inventar. Per tant, com tot ingredient “exquisit”, una mica del bo, és molt!

A la cuina hi he penjat un nou calendari. Dotze fulls nous... dotze fulls plens de dies per estrenar... per omplir amb noves vivències, sentiments, alegries i tristeses, emocions i mil coses més.

Vull fer moltes coses aquest nou any i de ben segur, que com em passa sempre, moltes se les endurà el vent... però d’altres seran realitats i espero que en arrencar l’últim de tots pensi que malgrat tot (com aquest passat 2009), el balanç final no ha estat tan dolent.

De moment, el començo com he acabat l’anterior, amb un constipat de “nassos” i anant amunt i avall amb visites mèdiques que espero acabin donant els seus bons resultats. Tot i això em quedo amb la part positiva i és que porto gairebé un mes sense cap mena de trastorn del son. Gràcies Morfeu, gràcies!

No m’ha tocat la loteria... els reis d’enguany han estat una mica de crisi, (van venir amb l’easy jet a l’agost quan encara no tenien problemes i varen ser prou generosos, al dur-me un portàtil per a mi sola)... i en Molina i cia. s’entesten a dir-me que no em mogui de casa que farà molt fred i pot nevar a cotes baixes... però jo he de ser a Lleida avui, peti qui peti... aaaiiisss!

M’agafo l’equipament complet: bufanda (reis), abric, botes (tió), guants (reis)  i barret. Gairebé només se’m veuen els ulls! i el glamour, esfereït per tal visió, acaba de sortir per la porta abans que jo...


Aaaiiisss, qui gosa endur-se tan d’hora la màgia del meu nadal?



El Patge reial d'Alcoi m'ha dut: Un regal ple de màgia...


Dibuix fet també per la Mercè Climent


Aquesta nit la Mercè Climent del bloc "Els primers gestos del verd" m'ha fet arribar el regal que el Patge reial d'Alcoi li ha deixat a casa seva per a mi.

Un regal magnífic i ple de màgia... un regal de somni!!!
Gràcies Mercè!
=)



I al post inferior, podeu veure el regal que li he fet a la meva blocaire invisible: ELI.


Blocaire Invisible'09 - La meva blocaire invisible avui fa 12662 dies





Ha arribat el moment... desprès de tots aquests dies de marejar la perdiu amunt i avall... només em cal donar a conèixer el nom del meu Blocair@ invisible.
Tenint en compte que és una persona a qui li agrada molt celebrar els aniversaris d'una manera especial...

i donant-li tombs a diverses idees...   finalment, em vaig decidir per una...

Per això, encara que no sigui el seu aniversari,
avui que sí fa 12662 dies!
desitjaria que aquest regalet meu, li agradés!


Ella és... l'Eli, del Bloc:
"Somriu, és la segona millor cosa que pots fer amb la boca"




* * *



Res millor per a un bonic despertar... que et somriguin, et mimin i et facin uns petonets...



I ho acompanyarem amb una mica de xocolata, que ens donarà ànims i forces pel dia d'avui...
un dia ple de sorpreses...


Si et sembla bé, vine amb mí
t'acompanyaré per a que puguis gaudir d'un viatge força especial...




El món del Blocaire Invisible no permet, de moment, que et pugui fer gaudir d'un viatge com a tu t'agraden,
volant pel cel, lliurement.
Però si tanques només un moment els ulls...
et relaxes...
i et deixes seduïr per les paraules d'en Goethe:


"La màgia és senzillament creure en tu mateix.
Si et capaç de fer això, pots fer que succeeixi qualsevol cosa"
cinc... quatre... tres... dos... ú...




Si tot ha sortit bé... possiblement en aquests moments estiguis  volant  perquè aquest espai, és

"des d'on neixen tots els somnis..."

i qualsevol desig... pot fer-se realitat

C  A  R  P  E      D  I  E  M,  Eli !



Avui el món, és a les teves mans...
o millor dit, sota els teus peus...


I per començar, el cel es vesteix de gala per a tu...



I encara que avui sigui un dia fred... volant, volant,
pots gaudir del mar que tant t'agrada...


O sobrevolar damunt la immensitat del desert...


Fins a refrescar-te en les plàcides aigües d'un llac...



I et deixes seduïr per l'olor de la gespa...



Fins arribar als cims més alts...
i respires l'aire pur...
 i escoltes el so del seu silenci...



Mentre els núvols juguen al cuit i amagar amb tu...


I mentre tu segueixes amb el teu vol, la terra et dibuixa un somriure de complicitat...



Però la màgia sempre te una durada limitada...
i abans que aquesta esgoti les seves últimes dosi...



La bella Venècia (que plora encara la teva marxa de fa uns dies), et sedueix de nou per tots els seus canals i racons...



I quan tu vulguis podràs asseure't,
 a esperar que el capvespre et regali només a tu
un dels moments que més t'agraden...



el moment daurat...
el seu instant més preuat...


M'agradaria pensar que t'has sentit com un àngel,
gairebé tocant el cel amb els teus dits...
ni que fós per un instant...

* * *
Desitjo que t'hagi agradat tant com a mi preparar-t'ho,
i em sentiria feliç si en aquest precís instant...


El teu rostre dibuixés un somriure tant dolç com el de la nostra petita princesa, perquè com tu bé dius sempre :




Dius en el lateral del teu bloc:
"Per tant, espero que amb el meu blog, puguis descobrir alguna cosa més de mi...".

I sí, n'he descobert moltes i principalment una per això et miro als ulls i et dic:
Eli, ets una magnífica persona, en tot els aspectes!

Ha estat una veritable satisfacció,
haver-te pogut fer aquest regalet a
tu, Eli, la meva Blocaire invisible'09.






Et desitjo un Feliç 2010!!!

Amb tot el meu carinyo,



PD. Espero perdonis el meu particular accent a l'hora de deixar-te els comentaris del B.I. que crec que et van ben bé despistar.
Però ja saps que, com deia el Veí de dalt, del que es tracta és de marejar la perdiu, hahaha.
Un petonet.


CARPE DIEM
"Jo no vull tenir pressa
Per no arribar mai enlloc,
Jo no vull tenir riquesa,
Tampoc vull ser el millor.

Jo no vull estar al dia,
Ni vull viure del passat,
Jo no vull jutjar els altres,
Ni estar pendent del demà.
Tu em deies carpe diem,
Que el temps passa volant,
Que només són quatre dies,
I els haurem d’aprofitar.
Jo no vull anar a la moda,

Que han pensat per mi aquest any,
Ni estar pendent de les notícies,
Ni tant sols dels titulars".

Música i lletra: Pep Sala




Fotografies: Assumpta Pijuan, Antonia Jurado (signades)
Quadre: Beatriz Aurora
Fotos Eli: Bloc Somriu, és la segona millor cosa que pots fer amb la boca
Resta, trobades a: Google.

* * *

Si us plau, no deixeu de veure el PRECIÓS, regal que m'ha fet la meva Blocaire Invisible:
Mercè del bloc: Els primers gestos del verd.
És el millor regal que podia haver imaginat!
Gràcies, gràcies, gràcies, Mercè