Sense presses...



M’he despertat sense presses, sentint-me còmoda amb l’abraçada càlida del nòrdic. Aquesta nit he pogut dormir bé i no em cal afegir-hi dosi extra de mandra.

Sempre m’aixeco ben d’hora i una de les primeres coses que faig cada matí, es sortir a la terrassa per veure com es lleva el dia. Una mania com qualsevol altra, però m’agrada.


Tant és que sigui estiu o hivern, que sigui dia laborable o festiu. Tant és que la llum del sol ixent embolcalli el paisatge amb paper de seda, (com avui) o la freda fosca se m’escoli fins l’ànima. Avui, mentre el silenci encara regna en el món dels vius, el fred li fa de comparsa i el calendari, mandrós fins ara, s’afanya en passar els fulls que engroguien com les fulles ja vençudes d’un estiu que ja no es viu. El termòmetre marca 4º.

Per ponent, uns núvols desdibuixats s’albiren i em fan pensar que potser avui el cel plorarà. Plorarà aquest novembre desmemoriat a qui ara l’atrapen les presses, recordant que per demà ha de tenir enllestit un nou vestit de gala: Per sant andreu, pluja, neu o fred molt greu.




Preparo unes tasses de xocolata, res millor per entrar en calor. Fa temps que no n’havia pres i em ve de gust. Segurament no és el que més convé al cos, però sí a l’esperit i avui el penso complaure.

Per compensar tot plegat, engego la calefacció, suau... em deixo acompanyar per Nina Simone, suau... la conversa a la cuina flueix planera, dolça, suau...

I penso que potser sí, que finalment a aquest diumenge caldrà afegir-hi una dosi extra de mandra... suau...



* * * * *



Es treu la manta fosca el dia
Cansat de vel pesat i ennegrit.
Avui la mandra es llumenera
Deixant al sol que esborri nit.


Uns núvols recullen ses queviures
alenats per el buf del ventijol,
la calma dins és densa. La llum arriba...
El cortinatge no taparà el sol.


A la galta la frescor acarona.
Les mans es freguen, joc freqüent
I el xocolata escudellat fumeja
Esperant llavis que el besin calentet


..........


Traguem tristor de nostres vides
Posem en l’entramat mirall noves bastides
I l’optimisme campi a vora nostre caminant
Fem camí que lluiti contra la ventada
Obrim finestra de vidre foradada
que l’aire nou ens aleni estimant.

Gràcies Anton!!!    :)



La pilota



Havien passat dinou anys des d’aquell últim estiu a Magranya. Avui, com llavors, el cor li començà a bategar ràpid en sortir del giravolt dels ofegats. Era just en aquell precís instant, que emergia de damunt del turó la silueta retallada del poble on va nàixer.

En agafar el trencall, va reduir la velocitat fins a primera marxa, per tal d’enfilar-se carrer amunt. Aparentment, semblava ben bé com si no hagués passat el temps. El forn de cal Cinto a ma dreta. A l’esquerra, la fusteria de cal Simonet i just enfront, s’obria pas la plaça Major. Conservava encara el terra empedrat, que tants maldecaps i disputes havia dut al poble anys enrera.

Va arribar fins davant de la que havia estat casa seva. Ara no hi vivia ningú. Ni tampoc a cal Xirrut, la casa del costat. El fet que estigués allunyat de qualsevol capital de comarca, l’havia empès a ser una mica un poble fantasma.

Els pares i ell, van marxar cap a Barcelona quan va ser acceptat per a formar part del futbol base del club. Llavors tenia només dotze anys.

No es penedeix de res. Al contrari, durant aquest grapat d’anys s’ha treballat una bona carrera futbolística, ha obtingut importants beneficis i ha viatjat per tot el món amb els colors del seu club, l’únic que sempre ha estat dins del seu cor.

Passejant per la capital, tot sovint el paren per a demanar-li autògrafs, mai li ha negat a ningú. Però ara, aquí a Magranya tot és ben diferent. Encara no ha vist a ningú conegut, i dubte si algú el reconeixeria a ell.
Un munt de records li venen al cap. Fins i tot li sembla sentir el xivarri de la canalla, en passar per la placeta de l’Esperança on cada tarda jugaven a futbol. Instintivament alçà la vista cap a cal Serrat, ara també deshabitat i s’adonà que era allí.

Darrera les baranes malmeses d’aquell balcó, s’hi podia veure encara la pilota vermella.

Aquella fou la última que embarcà. Recorda encara que el senyor Joanet va dir-li, que ja n’hi havia prou d’aquell color. Que havia hagut de canviar dos vidres de la part baixa de la balconada i que aquella pilota no li tornaria mai.

Fou la última vegada que jugà a futbol a la plaça. L’endemà, un dia qualsevol d’agost, varen agafar totes les seves pertinences i van marxar cap Barcelona. Els pares van vendre la casa de Magranya per tal d’obtenir uns diners per a l’adquisició d’un piset i no van tornar mai més.

De diners però, mai els n’hi ha faltat ni a ell ni als pares. El canvi, els va ser a tots profitós. Ell sempre s’ha pogut comprar tot allò que ha volgut, ha pogut anar als millors restaurants, dur les millors robes, no s’ha hagut d’estar de res.

La seva exitosa carrera esportiva s’ha acabat. Ha penjat les botes fa uns mesos enmig d’un partit d’homenatge i ja té entre mans el negoci que a partir d’ara li permetrà seguir endavant amb total facilitat.
Però ara, mirant el balcó de cal Serrat la melangia s’apodera d’ell.

Que donaria per poder tornar a tenir als seus peus, aquella pilota vermella...



La fulla




Fa dies que em sento com aquesta fulla desvalguda que vol pujar el graó i per més que ho intenta, no ho aconsegueix. Em moc empesa només per un vent desfavorable, que m’arrauleix en un racó del qual em costa sortir-ne. Tinc ganes de trobar-me bé!!! i no puc...

Fins quan?


I així, amb aquesta delicadesa, ho ha vist la Carme del bloc, Colecció de moments:

El vent les porta
i elles s'arreceren
a peu d'escala.


No les trepitgis
emporta't els colors
i fes-los teus.


 
Aquesta setmana tinc visita en diferents facultatius a fi de poder resoldre els trastorns del son i els vertígens que segueixen acompanyant-me dia rera dia i nit rera nit. Espero trobar-hi la resposta.
Encara que aprofito el temps del que disposo, no hi ha res com trobar-se bé.
Que poc ens n'adonem del bé que estem, quan la salut ens acompanya!

L'Anton del bloc Rebaixes, em duu una preciosa bocanada d'aire fresc...

La última en caure des de dalt al terra,

Havia resistit els envits del cerç,
Aguantava joiosa en seu tron, serena,
Però, ara, amb ses germanes, el vent
Les rebatria contra la pedra
Com si fos un ferit ocell.

Havia somniat un regne sense claustres,
Sense mesquineses que la fessin vulgar,
Al caure del tron, encara pujaria escales
I viuria en fantasiós, immens palau.

El vent que neguitosa la veia:
-Puc rebatre’t, passejar-te a mals destins.
Si bé em plau, estampar-te en escut o bandera
Puc enlairar-te a la immensitat del cim.
Puc arraconar-te per que la pluja et podreixi,
Que el sol assedegui ta cara i demanis perdó
Puc destrossar-te o que el cel et beneeixi,
Puc retornar-te a la rama que t’insuflava amor.

-Ai, vent, escolta ma paraula.
Deixa’m viure nova faula.
Puja’m a dalt de l’esgraó.
Allí seré feliç amb altra fulla,
Viurem la última despulla,
Serem el signe de present Tardor.

Gràcies Anton!
;)



 

Fet a ma. L'escriptura "original".

També m'he sumat a la original idea de la Mireia del Bloc Un altre invent. I aquest és el resultat de tot plegat!






La postal, crec que no té pèrdua, indica tal qual:



Queridos Yayos:


Desde Montserrat arriba de la montaña que les he puesto la cruz les mando muchos besos pues como les digo hemos ido de excursión un abrazo muy fuerte su nieta.


Montserrat 17-10-1971



aigua, per a tots els gustos

Aquests dies es parla molt de l’aigua que, s’ha confirmat, han trobat a la lluna. Però no és d’aquesta aigua, ni tampoc és tracta de cap dissertació científica, que per a això ja hi ha gent com el Dan del bloc Centpeus que ens informen d’una manera força amena i instructiva alhora.


Parlo de l’aigua de boca. D’aquella que prenem cada dia, ja sigui directament la que surt de l’aixeta, o sigui en ampolles de plàstic/pet/vidre o el sistema que cadascú faci servir.


Se suposa que, tal com em van ensenyar a l’escola, l’aigua hauria de ser incolora, inodora i insípida, però ja veiem que a l’hora de la veritat això no és ben bé així.


Recordo que, fa anys a casa els pares,  l’aigua que ens arribava a l’eixample no era massa bona de gust, o si més no a casa no ens agradava. Als anys 60’s 70’s era habitual que et duguessin a casa les garrafes d’aigua en envàs de vidre de 8lts. Era un bon exemple de consum sostenible i responsable. Venien, et portaven les garrafes plenes i llavors els entregaves les buides. Una manera de reciclar totalment l’envàs de vidre. Encara que no fa pas gaire temps (no recordo on), encara vaig veure que funcionava aquest sistema, la veritat és que amb els anys es va anar “diluint” el seu ús.


Després va venir l’època d’esclat de les ampolles de plàstic o ara també pet, per a qualsevol tipus de líquid. Al casar-nos i canviar de pis, també a Barcelona, la finca rebia llavors l'aigua a un dipòsit comunitari. Al no oferir-me gaires garanties de sanitat, era raó suficient fer-ne ús exclusiu per a netejes en general, i seguir consumint l'aigua d'envàs per a consúm de boca i preparació d'aliments. Encara que en altres indrets on he viscut he disposat sempre d'aigua corrent, fins gairebé fa un any, reconec que he seguit éssent consumidora d’aquest tipus d’article. Diversos packs de 9 o 12 litres d’aigua eren un fet habitual en cada compra setmanal o mensual. Això comportava haver de carregar amb un pes considerable i també després, en conseqüència generar un no menyspreable volum de residus per al contenidor groc. Sempre procurava adquirir la mateixa marca, però de  vegades en la seva absència a les estanteries n'havia comprat d'altres que no sempre satisfeien les meves papil·les gustatives.


Ara farà aviat un any, vaig decidir-me a provar el sistema (d’una marca pionera en aquest producte) de cartutxos que a base de filtres de resina intercanviadora d’ions i carbó activat s’introdueixen en una gerra habilitada per a tal menester.


Això fa que les substancies com el clor, les impureses orgàniques, pesticides, la calç... etc. redueixin considerablement el seu nivell i per tant també així el seu gust i olor a metall tan habitual. D'aigües envasades també n'hi ha que no són de manantial, sinó que són "tractades" (recordeu el cas de fa uns anys que venien l'aigua com si fos pura i era aigua d'aixeta amb tractament químic), moltes de les que diuen que son naturals, tampoc m'agrada el seu "gust" i això fou també clau per a provar de canviar. He de dir que en línies generals estic satisfeta amb aquest nou sistema de consum i que la gerra (tot i ser de plàstic), segueix com el primer dia, és a dir sense cap rastre de residus de calç ni canvis de color, la qual cosa valoro positivament. He reduït despesa monetària (encara que no són precisament econòmics els recanvis), reducció de pes en el volum de compra, també reducció dràstica de volum residual d’envasos i reducció de viatges al contenidor groc.

El que em sap greu, és que en aquest país, a diferència d’altres de la U.E, no hi ha habilitat un sistema de reciclatge per a aquests cartutxos i s’han de seguir dipositant, de moment, en el contenidor general de residus plàstics.

L’aigua, un preuat bé que en el món occidental no valorem prou el fet de disposar-ne sempre i per tot arreu al nostre servei.



Cal més conscienciació i un ús totalment responsable a fi de poder-ne seguir gaudint durant anys i anys, no només per a consum de boca sinó també per als diferents usos, treballs, serveis i oci que la natura posa al nostre abast. I a vosaltres quina aigua us "agrada" més?.



- - - No us perdeu el video que hi ha a la part final del post, espero que us agradi - - -

* * * * *








* * * * *




Fotografies (5): Antonia Jurado

pregadéu viatger


Un Pregadéu, altrament dit Revolta campanes o el que és el mateix un Mantis Religiosa, és el que m'he trobat en el capó del meu cotxe.

És un insecte ben curiós, diu la sapiència popular que fins hi tot durant l'aparellament, la femella pot arribar a menjar-se al mascle.

Hi ha a qui li fan rebuig i pensa en males estrugances així com també hi ha qui pensa que porta bons auguris. Personalment, és un animal que trobo molt curiós i si més no, m'ha dut una bona sorpresa.



Disseny integral... o pífia monumental?

AVIS IMPORTANT!!! Les imatges del nou disseny de l'Av. Catalunya, que esteu a punt de veure, poden ferir la vostra sensibil·litat, la nostra... ja fa dies que l'han ferit greument.

Nota: Si clickeu damunt les imatges, ho podreu apreciar millor.

Tot el ferm (calçada vehicles i vorera vianants), queda a la mateixa alçada, no hi ha separacions de cap mena i el color (per posar-hi un nom) de l'asfaltat és en tots els casos el mateix. Això comporta perill per a vianants, sobretot nens, avis i animals de companyia.

El tipus de ferm i acabat, és semblant al que és fa en molts interiors de parkings i garatges. Tot queda "marcat" i com a més, el servei de neteja és totalment deficient sempre en aquesta vil·la, (no us penseu pas que només és durant els dies de Fira, que porqueria al terra del carrer, aquí en tenim tot l'any) la sensació que om te mentre intentar passejar és doncs, bastant desagradable.

Els arbres que teníem a l'av. Catalunya, els varen talar de soca-rel i els que hi van posar nou ja estaven morts. La sensació de buidor i desencís es fa palesa en tot el recorregut. El pitjor de tot, és que aquesta avinguda travessarà tot Tàrrega d'un extrem a l'altre. És l'eix vertebral.

Es comenta, que els cubos i "taules" que exagerament hi ha per tot el recorregut va venir de les restes de l'Exposició de Saragossa. Sigui com sigui, el seu estat deteriorat, malmés, sense unificació de tons i en molts casos massa junts i malposats, només duu comportaments incívics a més d'accidents. El passat mes d'agost varem veure com un vailet que intentava saltar-los va pendre mal i va haver de ser trasl·ladat a l'hospital Arnau de Lleida.

No sé si es degut a la mala qualitat emprada en els materials o a la poca traça dels operaris, però el ferm s'està literalment "desintegrant" en molts llocs.

Passejant per "l'avinguda", encara que potser ara li hauran de canviar el nom, el comentari general del veinat és la pífia monumental que s'ha fet amb una obra tan i tan esperada per la ciutat durant molts anys (era l'antiga N-II que creuava pel mig de la població). El veïns han hagut de desemborsar una quantitat molt important de diners, en plena época de crisi, per veure aquest lamentable resultat. En d'altres consistoris en situació urbanística semblant, l'ajuntament ha fet l'obra a gust de la població i la despesa ha anat a càrrec directament de les arques municipals (que ja sabem que són les arques de tots).

A la pl. El·líptica la descomunal rotonda inacabada i els seus arranjaments inexistents, dónen una sensació de deixadesa difícilment comparable a d'altres indrets.

Està clar que qui va dissenyar l'Avinguda i la rotonda de la plaça no va a peu ni tampoc en vehicle. Quan ets dins la descomunal, inacabada i desoladora rotonda i vols accedir (girant a la dreta) al barri de Fàtima, gairebé no pots.

De fet, els camions d'escombraries, els camions en general i el bus urbà, van haver de prescindir al seu accés.

Al cap de tres dies de "l'acabat", de nou els mestres operaris, van haver de fer un "apanyo" rebaixant la vorera i fer-la com les d'accés/rampes, de manera que els vehicles s'hi puguint i no s'hi deixin les rodes amb el canto.

M'agradaria dir més coses, però crec que ja queda prou clar tot. El descontentament general en aquest tema i també en d'altres, així com el forat que es comenta hi ha en la butxaca del sr.ajuntament, fa que els veïns patim d'una úlcera col·lectiva que ens aquests moments no disposa de cura.

Ens han ferit greument la nostra sensibil·litat i encara que és vox populi, no sembla que els seus responsables hi vulguin posar pas remei. De pena.


Benvolguda, maleïda, estimada i furtiva... la tardor sempre em captiva

Benvolguda tardor que engalanes el dia,
mil i una fulles trenades pel vent,
regales catifes amb contes d’orient,
i sedueixes cors amb olor a melangia.

Maleïda tardor quan parles de nit,
que amb la veu del vent ferest,
t’entossudeixes en dur-me un fred,
que no vull sentir al meu llit.


Estimada tardor la que somriu la terra,
simfonia d’un xilòfon amb notes de pluja,
sol, núvols i llamps pentinen les bruixes,
revolta de sons i colors que mai em decebre.

Furtiva tardor que de llum ens fas orfes,
gebradora boira de somnis desperts,
amagues la plana enmig del no res,
i t’endus amb tu les ànimes mortes.

Benvolguda, maleïda, estimada o furtiva... la tardor sempre em captiva!



Aquesta és la meva aportació al 133è Joc Literari.
Una proposta d'en Jesús Ma. Tibau, que ens obre la porta a tots des del seu bloc "Tens un racó dalt del món".



***Més fotografies de cels de tardor al meu altre bloc SECRETS COMPARTITS***



Per dessota l'olivar... Maria-Mercè Marçal

Ai, amor, si vols passar,
per dessota l'oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l'herba del terrer.


Per dessota l'olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d'olives i amor
ai, les butxaques del vent!


Maria-Mercè Marçal
-Arbequines de l'amor-
Poemari: Sal oberta



























Aquesta propera setmana hagués fet 57 anys. Se’n va anar massa d’hora ja fa 11 anys, quan justament començava a viure la seva maduresa com a escriptora. Encara que va nàixer a Barcelona, sempre va estar lligada a la terra del Pla d’Urgell, en concret a Ivars d’Urgell, d’on era originària la seva família i on ella sempre va tenir les seves arrels.


Des d’aquí aquest humil homenatge a una dona escriptora, poema i feminista, que particularment, se'm mostra sempre molt propera en cadascun dels seus poemes i que per damunt estimava la vida, la gent i la terra.





Gira il mondo gira...


Recordo que quan vaig fer els “pronòstics” per a aquest nou any, vaig dir a tothom que aquest seria un bon any, (al marge de la crisi, és clar). Potser perquè el número 9 és un número que m’agrada molt, potser perquè no m’agraden en general els anys parells, pot ser també perquè l’anterior el 2008 havia estat una mica dolent, la qüestió és que en aquest 09 hi vaig posar moltes esperances. No es tingui dots paranormals ni res per l’estil però, és ben cert, que normalment els pronòstics en general per a tothom els encerto bastant (no així per a mi mateixa) i la gent que em coneix, sap de sobres que ara no ho dic pas per dir.

El tema està, que sense que pugui queixar-me massa de res, també és veritat que no acaba de rutllar com fora precís.

Sóc persona que al marge d’algun refredat puntual, gairebé mai he agafat baixes mèdiques. Però aquest any estic trencant el promig. Al maig, un refredat, al juliol el dit del peu a fer punyetes, i ara porto un parell de dies que em sento com una zombie en dansa i plena fins a les celles d’alcohol.

Tinc vertigen i això fa que el meu centre d’orientació espacial no segueixi la llei de la gravetat tal i com ens la va ensenyar el senyor Newton, si no que va per lliure.

Però l’altre dia se’m va posar la por al cos. Abans de saber que era vertigen, pensant que fos la pressió arterial baixa (ja que el meu cos així li te habitualment), vaig adreçar-me a una farmàcia a Lleida i en mesurar-la amb una màquineta “todo integrado” previ pagament d’1€, va treure’m un paper on s’indicava màxima 13,6 i mín. 9,5. El bot que vaig fer del tamboret fou com si hi hagués una molla a hidràulica. Ni prendre un trist cafè, fins que no vaig arribar a cal metge a Tàrrega, el cap el tenia com dins d’una campana en dia de festa major i les cames en feien figa.

Sortosament, el doctor m’he la va prendre 2 vegades amb el sistema tradicional i el resultats eren els habituals per a mi. Tot va quedar en una anècdota.
Però ara jo em pregunto... No seria millor que hi hagués com abans un esfigmomanòmetre dels de tota la vida i que el llicenciat de torn la pogués mesurar de forma correcta?.
No hi hauria d’haver una revisió habitual i seriosa d’aquests tensiòmetres?, en algú que potser sigui propens a tenir hipertensió, un ensurt com aquest, el pot arribar a pagar molt car, no?

De moment em quedo més tranquil•la i segueixo sentint-me com quan era menuda, dins l’olleta que dona tombs i tombs fins l’infinit...



Novembre adust, torna'ns la claretat

Ahir, demà, avui... qualsevol dia és bo per a parlar-ne encara que hi ha dates que, per una o altra raó, ens conviden més a fer-ho.

No obstant, parlar de la mort no és la conversa habitual ni recurrent en un trajecte d’ascensor, ni en la cua de torn al forn, ni amb la persona que tens al costat d’un trajecte en transport públic... etc.

Sí que en parlem de vegades, però sovint ho fem de forma irònica, en mig de converses més o menys banals i tot sovint acompanyades d’algun acudit més o menys encertat. Qui no ha estat en una sala de vetlla parlant, amb els altres assistents, de qualsevol cosa menys del record cap al difunt que ben a prop resta immòbil (i millor així)? Potser, sigui aquesta la manera que tenim d’escudar-nos de l’ombra irregular i capriciosa que juga amb nosaltres al cuit i amagar, cada dia de la nostra vida.

El que em refereixo, és que poques vegades ho fem aprofundint en el tema d’una forma seriosa, potser perquè en el fons tenim por. Però tenim por a morir? O tenim por a, com morir?.
De petits, crec que a tots se’ns va passar pel cap l’idea de que cadascú de nosaltres era immortal. Més tard o més d’hora, algun desenllaç tràgic més o menys proper, et colpeja el rostre en fred. T’adones llavors, que ella existeix, que ella és “viva”. A més, com li deia avui mateix a la Clídice en el seu bloc, l’implacable pas dels anys fa que aquest sigui un tema recurrent del pensament. I arribo a la conclusió, que el que em fa por de veritat a mi, és com morir.

Hi ha gent que te la sort, segons diuen, de no tenir cap mena de por a fer el traspàs. Gent que sap, que arribada la seva hora, faran un salt de fe i sabran sortir-ne de la foscor i trobar el llum de nou.

Els meus dubtes existencials, que són molts, no m’ho deixen entreveure amb tanta nitidesa. Però per diversos fets, que ara no vénen al cas, o com diria en Pujol “això ara no toca”, em plau i em suposo que m’és més còmode pensar que algun dia veure passar de nou la pel•lícula de la meva vida i podré comentar l’experiència amb el repartiment d’actors que van finalitzar anteriorment el seu paper i ara descansen entre bastidors.

* * *
Novembre adust, torna'ns la claretat

del gest auster i la paraula justa.
Intens i torbador va ser l'estiu
i ara, prop de l'hivern,
tornen de cop recels i defallences.
Envigoreig i allarga'ns la tardor,
fer-nos dignes de créixer en plenitud
fins i tot quan ja l'ombra se'ns escurci,
albaltida pel pes de les anyades.
Que el més pur de nosaltres resti sempre
dins el vent i es renovi en cada fulla.

Miquel Martí i Pol
Primer llibre de Bloomsbury
-22-