Set mars, mil llunes

“Princesa de solituds”, era el nom amb el qual l’anomenaven els seus amics fins llavors.

La Mireia, però, embarcà sense bagatge una nova vida, rumb a set mars, mil llunes i un destí.

El va conèixer per un amic comú i en només mirar-lo, va pensar que seria el far que a partir d’ara il•luminaria totes i cadascuna de les seves properes nits.

Amb prou anys d’experiència a les espatlles però, sabia que no resulta gens fàcil guiar-se només per l’instint. Llavors, decidí demanar consell a la sàvia lluna.

Ella, la lluna, cofoia per tal honor, encomanà als estels la seva col•laboració i aquests assentiren de fer les nits més plàcides i brillants que mai s’havien vist fins llavors.

I així, és com la Mireia va fer-se a la mar...

I es va perdre, en el mar d’aquella mirada i ancorà l’ànima per tal de no poder-ne fugir...

i es deixà endur, empesa per la suau brisa d’aquella veu mentre els cabells s’esvalotaren enmig d’un mar roig de seda...

I les onades colpien suaument un i altre cop les platges del seu cos...

I les mans, les seves pròpies i les d’ell, desfeien els nusos d’amarratges en anteriors ports...

I la seva ment i el seu cor, somreien mentre brogien enmig de la gran tempesta...

La Mireia, com si fos dins d’un somni de sirenes, no ha volgut tornar mai més a terra ferma. La lluna i els estels, complaguts, segueixen fent totes les nits plàcides i brillants.

I encara ara, segueix deixant-se guiar totes les nits per aquell far que amb tot carinyo l’anomena “Princesa del Mar”.

El mateix far que l’acompanya dia rera dia, en cadascun dels seus set mars, mil llunes i un mateix destí.

fotografia: Antònia Jurado

Diumenge, pastís

Si el món és un gran pastís...
tot sovint en tinc prou amb tastets com aquest.

lletanies del tedi

Aquests dies acostumem a alçar la mirada...

per veure com els aixecadors celestials eleven majestuoses torres de coto fluix, tot esperant que l’enxaneta toqui el cel amb la punta dels seus dits...

darrera la finestra, amb la mirada perduda, una tarda de diumenge veien com la pluja s’emporta els últims dies d’un estiu que ja és llunyà...

per dir adéu, potser fins hi tot amb una mica d’enveja, a totes aquelles fulles que volen empeses amb aires de llibertat...

tot demanant que la llum de l’astre rei no ens abandoni abans de l’hora de sopar...

La tardor, ha arribat


* * * * * * * * *


Tot seguit, acompanyo un poema extret del recull "Com d'una casa", d'Enric Boluda i Martínez. Aquesta obra fou guardonada amb el Premi de Poesia Les Talúries 2008.


- Lletanies del tedi -

Lentament els minuts
degotant de les fulles
d'aquest salze.

Som temps
de rosada inclement,
el salze aquest i jo,
i ens fonem en un lent
degotim de minuts

(Calma vegetal)

fotografia: antonia jurado

Pare

El setembre te un color especial, un color diferent.

Els dies s’escurcen a mida que passen i la seva llum, alhora que plàcidament càlida, també em retorna a una fredor que no vull sentir.

Fa deu anys que te’n vas anar, fa deu anys que t’enyoro, fa deu anys que segueixo estimant-te...

Sense ser cap savi, he aprés molt de tu. Eres un lluitador nat en el ring de la vida i em vas ensenyar que allò important de debò és saber-se mantenir dret, tot i els cops que rebem, per a poder encarar el proper assalt.

M’has transmès l’estimació per aquesta terra, on ara sóc jo la que hi visc. Una terra erma i dura, i pot ser la que també et va marcar caràcter, on de vegades no és gens fàcil poder-s’hi aclimatar, però que amb constància i persistència dona bons fruits.

La passió també per un petit poble mig perdut de la ma de déu, on algun dia compartirem de nou capvespres daurats en els pedrissos de l’ermita i em deixaré dur per tu en un altre Pasodoble on els estels seran el públic assistent.

M’has ensenyat que la feina ben feta por fer-se de moltes maneres, sempre i quan al final de la jornada ens sentim orgullosos d’haver-la fet.

M’has fet vibrar per un colors que ja des de petita a casa feien olor a "Linimiento Sloan", tu que havies estat sota els pals i també al lateral dirigint els nanos. Matins color sèpia de “Dicen” i tardes de diumenge d’hivern on des del transistor ens arribava la música esportiva en clau de morse.

Un eco desdibuixat em retorna encara les cantarelles d’una nena, potser llavors una mica atípica, que tant se sabia les taules de multiplicar i els afluents dels rius, com les alineacions i els noms dels camps de futbol.

Nits de versos damunt la cadira, canelons farcits d’anècdotes, dies del pare amb olor de crema cremada que tant t’agradava, brindis de somriures al voltant de la taula... T’encantava tenir-ho tot sempre ben organitzat, eres el mestre de cerimònies i el cap de taula i contagiaves les ganes d'assistir als esdeveniments familiars. Com ha canviat des de llavors tot això.

Però no tot va ser de color rosa. Això no seria pas veritat. Érem molt semblants i tots dos massa tossuts i orgullosos com per baixar del ruc on ens instal•làvem desprès de les nostres personals i particulars sessions de “Contraste de pareceres” .

Cadascú en solitari, va compartir massa llàgrimes per l’altre, sobretot en la meva adolescència.

Però el pas dels anys posa les coses de nou al seu lloc i feia temps que m’agradava tornar a seure damunt els teus genolls.

Un dels pitjors mals de la terra se’t va endur ja fa deu anys i des de llavors els teus ulls blau/grisos em segueixen il•luminant no només en aquestes tardes de setembre que ara s’escurcen, si no durant tota la resta de l’any.

Gràcies, papa!

Una bonica sorpresa

Com cada matí, puntual a la cita, el despertador fa la seva funció a les 6.05a.m.

Segueixo la rutina habitual i abans d’anar a la dutxa engego l’ordinador per saber què s'hi ha cuit en aquestes últimes hores per la xarxa i mirar els darrers correus. Només disposo d’escassos 8 min, per fer el breu repàs. Vaig cronometrada, no em cal saber quina hora és en cap moment perquè la rutina és sempre la mateixa.

No obstant, avui he tingut una agradable sorpresa. En un comentari al post anterior, l’Esther del Bloc Pedra Foguera, em feia saber que aquest bloc era un dels 10 finalistes als Premis Blocs Catalunya en l’edició d’enguany.

Els ulls m’han fet pampallugues!

Com en la fotografia que em serveix de portada, de vegades hi ha coses que no t’imagines que puguis arribar a aconseguir mai. Per a mi, aquesta nominació suposa ja en si per ella mateixa, tot un premi i és per això que us ho vull agrair a TOTS, perquè sense el vostre suport això no hagués estat possible.
Gràcies!

A les 07.25 surto a peu de casa en direcció a l’estació. Avui el tren s’ha avariat i he arribat a Lleida amb mitja hora de retard... però avui, res no ha pogut esgarrar-me el dia!

Autora fotografia: Assumpta

Firatàrrega 2009

actualització a la versió 5.0

M’acabo d’instal·lar la nova versió 5.0.

Tot just l’estic començant a fer servir avui mateix dia 13 de setembre i aparentment, no hi detecto massa diferències respecte a la versió anterior 4.9 que tenia vigent fins el dia d’ahir.

Sé, per familiars, amics i coneguts diversos que ja disposen d’aquesta actualització (i posteriors) des de fa temps, que de tant en tant dona algun error, però que en principi se solventa ràpidament. El meu marit per exemple, fa un any, un més i un dia (des del 12 d’agost de l’any passat) que la fa servir i de moment no ha notat cap defecte en el seu ús habitual.

L’únic que demano al nou software instal·lat, és que a mi també em trigui força a donar aquesta mena d’errors. Ara per ara, em funciona força bé.

Tot llegint el manual d’instruccions, s’indica que el primer dia del nou servei, és força convenient sentir-se envoltat (ja sigui en persona, per telèfon, via e-mail, o fins hi tot per comentaris virtuals en diferents xarxes socials) de tota aquella gent amb la que per un motiu o altre hi tens una relació especial.

També és recomanable aquest mateix dia, acompanyar l’actualització amb la sol·licitud d’un desig per part del propietari a més d’una bufada d’espelmes..

Aquí us en deixo una porció per a cadascú de vosaltres.


Ara, vaig a acabar de llegir totes les instruccions restants:

"El següent pas, és un brindis que serà compartit amb tots els assistents.

A tal fi, ompli ara les copes degudament, és a dir amb un bon cava català ben fresquet, tantes vegades com cregui convenient i vingui de gust..."

Hip!,

ia suz anniré pozant ar dia opotunamenttt de la seva avolució, hip! zi notu argun canvi ezpezial zuz u fai zabé méz que rez per a tots aqueis que en breeeu també tingueu prevista la zeva instal·lació, hip! Com molan aquetas inztrucsions, hip!

Imatges:
1a. Composició assumpta.
2a i 3a. Extretes de google.

setembre

El setembre sempre se m’ha fet melangiós. Els seus capvespres daurats em reconforten, em produeixen sensació de pau i alhora em recorden que, com el dia, la vida també s’escurça amb cadascun d’ells. És un mes de sentiments contraposats.

En els fulls del seu calendari, s’hi guarden molts dels millors dies. D’aquells on l’alegria sembla sobreeixir per damunt de tot, dies plens de somriures i llàgrimes ensucrades, i també dies d’amargues llàgrimes com el fel, per tots els qui van comprar un bitllet d’anada que els conduiria a un destí, del qual mai més van retornar.

Potser perquè és l’inici de la fi de l’estiu, i també l’inici d’un nou curs escolar; potser perquè són dies de canvis de rutines, de canvis climàtics i cromàtics; potser perquè no m’agrada l’hivern..., prefereixo fer ara balanç que no pas per primers d’any.

I així avui, mentre em prenc un cafè ben carregat, sol i sense sucre, (a la terrasseta) en aquest matí de diumenge em deixo carregar les piles amb la seva llum. Em proposo uns quants nous reptes personals, que mai ningú podrà valorar-me amb dígits el nivell de consecució. Agafaré un nou full en blanc...

De moment, aquesta propera setmana ens duu una nova Diada i el rebombori pel referèndum d’Arenys de Munt. Diuen que tan és si parlen d’un malament, que el que de veritat compte és que en parlin, no? Doncs endavant amb aquest referèndum i a veure si d’altres ciutats prenen nota i també se sumen a aquesta iniciativa! I si els altres parlen, millor! Potser així els podrem fer callar!


També aquesta propera setmana comença una nova edició, la 29ena. de la Fira de Teatre al Carrer –Firatàrrega-. Des d’aquí us vull fer partícips a tots vosaltres d’aquesta festa que, si el temps no l’esgarre, es durà a terme entre el dijous dia 10 tarda i fins el diumenge dia 13 nit.

Segueix fent un dia fantàstic! M’he acabat la tassa de cafè i vaig a fer-me’n un altre. Si en voleu, us en preparo un per a vosaltres i si us ve de gust una altra cosa, tinc d’altres opcions.

Mentrestant, mentre escolto en Neil Diamond, davant meu hi ha un nou full en blanc que caldrà anar plenant...

Fotografies:
1a) Feta pel Josep, el meu marit, segon premi en el segon Concurs de Fotografia de la Figuerosa'09.

2a) Calendari que es fa d'agost a agost, amb les fotografies guanyadores i finalistes del concurs. (la Figuerosa).

3a) Feta per l'Antònia Jurado en la passada edició de la Fira de Teatre a Tàrrega.