Hi havia una vegada una nena que va haver d’estar-se un quants dies a casa, sense poder fer gaire cosa més que guaitar per la finestra i plenar-se el cap de cabòries. Era diumenge i fora hi lluïa un bon sol. Un sol d’aquells que convidava a sortir i esvair-se de tot. Com era una mica capsigrany va rumiar-s’ho un parell de cops, però finalment decidí (tot escoltant la veu de les orenetes que voltejavent davant seu), que de cap manera podia restar-se allí immòbil ni un minut més, calia aprofitar el dia.
El primer que va fer, fou agafar el tren amb destí al Parc d’atraccions de Sumpti. Aquell era un viatge que es pagava amb només un somriure, el mateix que el maquinista sempre dispensava a tots els nens i nenes.
El tren deixava just a l’entrada mateix del parc i el primer que feien aquells petits ulls, era engrandir-se com l’imponent nòria.
Encara no s’ho havia pensat, que els peus ja hi eren allí davant fent cua. La música s'inicià al mateix temps que la nòria va començar a enlairar-se. En un dit i fet, era allí asseguda fem tombs i més tombs; i en cadascun d’ells veia el món fer-se més i més petit. Per un instant va creure que fins i tot havia tocat el cel amb la punta dels seus dits.
El següent pas eren els cavallets. Els de veritat li feien una mica de respecte, però aquests eren perfectes!. Com havia decidit passar-s'ho bé aquell matí, va triar el de color vermell. Li va semblar que era el color més alegre de tots els que hi havia. Els cavalls semblaven moure's en l'espai amunt i avall, però sense deixar de tocar gairebé el terra, i el recorregut era una mica curt. A cada volta hi veia el noi dels gelats amb el seu carret allí palplantat i que semblava mirar-la només a ella.
Al cap d’una estona, va decidir que li agradava més veure el món des de l’aire, com en la nòria i així va anar a fer voltes i més voltes en el avions. Allò era més emocionat. Quan agafaven velocitat, tancava i obria els ulls i així s’imaginava lliure con un ocell. Com va voler muntar en tots tres, a l’acabar la sessió i en trepitjar de nou el terra, va veure que anava fent “esses” com les serps.
Calia prendre’s un respir... o millor encara, un respir i un gelat. Aquest cop no s’ho va haver de pensar, va anar cap a ell i tota decidida li’n va demanar un ben gros de xocolata i nata. Ell, vermell com un perdigot li va servir la comanda i no li va cobrar, va dir que aquell dia la convidava ell, que ja pagaria el proper dia que tornés. Cofoia com una princesa de conte ella i el seu gelat de xocolata amb nata, van anar en busca de noves emocions.
Mig encantada encara amb el pensament posat en el repartidor de gelats, la calor que feia, i que l’hi agradava d’assaborir-lo sorbet a sorbet, el gelat regalimava per tot arreu.
Llavors va descobrir “la casita de turrón” i va pensar que allà, a l’ombra, podia gaudir-ne plenament d’aquella meravella de cucurutxo bicolor tan delicadament preparada.
No totes les coses són el que semblen, això li havien explicat moltes vegades. I un cop dins, va descobrir que aquell lloc no era el que aparentava ser. Aquella caseta tant dolça, era en realitat el cau de la bruixa Menjasons. Estava clar que mai més, no podria refiar-se només d'aparences. El cor li bategava més ràpid que els tombs de la nòria... el gelat amb l'ensurt li va caure i s'havia fos damunt dels seus peus... la vella bruixa que s'atançava... estava desesperada...!
Per sort, va notar una ma que agafava la seva. Era el noi dels gelats! al seu costat i encara vermell com un tomàquet la venia a rescatar de les urpes d’aquella vella bruixa Malsons, disfressada de velleta de conte ensucrat.
Els ulls li brillaren més que el sol, estava cantat que aquell era l’amor de la seva vida per sempre més i molt més.
El primer que va fer en tornar del parc, fou trobar-se amb la seva amiga de l’ànima i del "mundo mundial" per a explicar-li amb pèls i senyals totes les emocions viscudes, sense deixar-ne pas cap ni una.
I així, van estar parlant i parlant durant hores... que si tomba, que si gira... fins que de cop...
Oh! Déu meu! Però que és aquest soroll tan insuportableeeeee!
El despertador la va tornar a la crua realitat.
Llavors, s’adona que tot havia estat només un somni...
O potser no...el noi dels gelats restava dormit just al seu costat!.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat... que aquest conte s'ha acabat.
* * * *
Les joguines mecàniques són reproducció de les que es feien abans. Aquestes les vaig adquirint peça a peça, cada vegada que visito el Museu de Joguets i Autòmats. Així també com les nines retallables.
El conte de “la casita de turrón”, me’l van comprar els meus pares quan era petita i sempre ha anat amb mi a tot arreu on vaig.
Avui com no puc fer gran cosa, m’he decidit a netejar cadascuna de les peces i vet aqui, com una cosa porta a l’altra... i escribint aquestes ratlles m’ha passat una bona estona. Desitjo que a vosaltres també.
;-)
No deixis de compartir els altres secrets...de ben segur que avui t'encantaran!
