Ja fa 17 anys... com passa el temps...


No us diré que em sembla que fos ahir mateix, però... i ja han passat disset anys!!!

Faltaven pocs dies per la inauguració i el temps no era com el d'ara, feia fresca i plovia, però finalment va lluir el sol en tots els aspectes.

Aquells dies, l'emoció es va apoderar de tots nosaltres.
Dies de la meva Barcelona obrint-se al món, i també dies de rècords i més rècords, de medalles a dojo, d'amics per sempre, de Cobi, de Mercuri i Caballé, de treballar moltíssim, de All my loving...,

I dies també de vessament de llàgrimes, d'alegria, per un inici, un durant i un final perfectes. Com no podia ser d'altra manera, no en teniem cap dubte.


L'entrada és de l’estadi Lluís Companys, el dia 2 d’agost de 1992 per a dos quarts de cinc de la tarda, era la final d’atletisme.

No ho oblidaré mai... per molts motius... i per que va ser un dels dies que he patit més calor de la meva vida! El meu cosí Jordi i jo, ens compràvem ampolles d’aigua, que una part bevíem i l’altra ens la tiràvem per damunt per a intentar refrescar-nos una mica.

Ufff! disset anys...

Un bon record que no s'esvairà mai!


Nota.-No sóc de les guardo gaires coses, però aquesta em va fer il·lusió.

El marc ja sé que és cutre i vell, però és on la vaig guardar des del primer dia. Potser ha arribat el moment de canviar-lo.

Imatge Cobi: Google.

Natació sincronitzada, a casa... des dels orígens


Aquests dies s’està celebrant a Roma el Campionat Mundial de Natació. Una de les disciplines que s’inclou és la Natació Sincronitzada, on la majoria de les components (tan ara com temps enrera) del “equipo español”, són catalanes.

Esther Williams i la seva pel•lícula Escuela de Sirenas , ben segur van tenir-hi alguna cosa a veure en l’entusiasme que despertà en aquest país “el ballet aquàtic” o la “natació ornamental” que era així com s’anomenava en un inici. El Club Natació Barcelona, en fou el pioner en el nostre país.

Corria l’estiu de l’any 1952 quan a la piscina del C.N.B, dirigides per l’Esteban Amat i per l’entrenador Jaume Solé, les nedadores de sincronitzada varen realitzar-ne una exhibició. Entre elles hi figura la meva sogra, Maria Sans. (la primera de totes en aquesta fotografia).

El C.N.B, fins fa uns anys era reservat únicament per a socis masculins, a excepció de les dones nedadores, ja que aquesta era una condició sine quanon.

D’aquella época, en varen sorgir també altres noms il•lustres de la natació, no només en sincronitzada sino en general i també en palanca o trampolí com ara: Else Herbolzheimer, Paquita Clos, Ma.Dolors Amat, Montse Mechó, etc...
Els primers entrenaments es realitzaven a la piscina de l’Escullera del Club, un cop per setmana de 10 a 11 de la nit.

Ara sembla que les components actuals, com ara la Gemma Mengual, poden arribar a entrenar-se fins a 8h. diàries. esforç i sacrifici que els atorguen justament tots els títols i mèrits aconseguits. De moment, una medalla d'Or en la modalitat de combo (lliure). Potser que els jutges s'ho facin mirar això de votar, per sistema, sempre millor a les ruses. Avui (23/07/09),en veure la Gemma plorant, s'em desfeia el cor. Cal lloar el seu treball i la feina, boníssima, de l'Anna Tarrés.

No obstant, des d’aquest petit racó el que vull és retre homenatge a totes aquelles pioneres en la matèria. Algunes d’elles ja no hi són, però d’altres com la meva sogra segueixen formant part del Club.

I encara ara, als seus 80 anys, i amb una operació de cadera tot just fa fos anys, segueix nedant i fent una mitjana de 1.500 mts. cada dia.


Fotografies:
Arxiu personal Maria Sans i C.N.B
Google
EFE

I si et ve de gust, pots compartir més secrets...

Coses de l'estiu (II) - Els queviures.

La calor elevada a l’estiu n’és una de les característiques remarcables d’aquesta zona.

Però tenim la sort que tot i fer molta, moltíssima calor, (bé, aquest està resultant un xic estrany perquè tan fa molta calor, com fins hi tot fa fresqueta), per les tardes i capvespres sempre es gira vent de marinada que ens la fa més suportable. I si pot ser assegut als pedrissos de l'ermita, encara millor. La calor...

Ara em sembla que no pugui ser, però recordo encara quan no hi havia nevera a casa els avis. El menjar i la beguda, tot anava a fer cap al rebost que hi havia a la planta baixa.
I quan la nit era fresca, s’havien deixat coses a fora, a la serena.
Al poble ara hi ha censats uns 50 habitants, però durant les dècades dels 60 i 70 la població era més elevada.


Les cases de poble, si més no abans, resultaven força sostenibles per elles mateixes ja que una part important dels queviures sortien de la producció pròpia: Oli, gallines, ous, porcs, conills, enciams, cebes, espinacs, tomàquets, patates, carbassons, ametlles,... i un llarg etc. I si no, moltes cases tenien el seu propi “producte estrella”, com ara el vinagre i l’adquiríem directament.

Hi havia productes, com ara la carn de vedella o xai que un parell de dies a la setmana obrien botiga als baixos d’una casa. El pa, encara avui dia es manté exactament igual, ve un parell de vegades per setmana la furgoneta i a cops de clàxon avisa a la gent que s’arreplega amb les bosses a fer cua. Per cert, també ens duu uns cocs boníssims!!!
El dilluns a mercat a Tàrrega i la resta, com en una casa sempre hi falten coses... disposàvem de dues d’opcions...

Hi havia dos cases, una a cada part del poble que permetien comprar aquells productes necessaris. A casa nostra, per proximitat, ens dirigíem a Cal Ferrer.
Ja sabeu que només hi havia un telèfon en tot el poble i que aquest estava també a Cal Ferrer.
Allí, al costat de la ferreria hi havia una altra porta, era la de l’accés al “colmado”. Potser aquesta no és la paraula més adient, però us puc ben dir que no sé pas quina se li pot escaure millor.

El lloc era ben petit, però no hi faltava de gairebé res. La llet era un d’aquells productes que hi carregàvem al cistell. Llavors, no hi havia encara l’obligatorietat d’indicar la data de caducitat dels productes, ni tampoc la data d’envasament. Més ben dit, ni se’ls hi havia passat pel cap aquesta possibilitat.
No se pas quantes vegades, en obrir una ampolla de llet, aquesta no es podia beure no estava en condicions. No obstant com acabo d’indicar i per desconeixement (em suposo), la frase que escoltava era: “Aquesta llet és tan bona que ja ho fa això, es talla”. Ara només de pensar-hi m’agafem tots els mals. Si allò no ens va matar, segur que ens va fer més forts!!!.

Aquells eren dies de sis-cents duess portes ple a rebentar, amb el qual tardàvem fins gairebé quatre hores a fer el trajecte des de Barcelona tot passant per l'antiga carretera dels Brucs.
Eren tardes de berenars de pa amb vi i sucre i de llongets amb llangonissa. També de migdiades, de confitures de tomàquet i de rosaris. De novenes de rovell d’ou amb cafè o amb quina per fer-nos agafar gana. De vi amb gasosa i d’aigua de litines. Eren diumenges de “mantellina”, de vermouth amb sifón o Cynar per als grans i de Pepsi o Mirinda (aquí costava de trobar la coca-cola) per a la canalla. I tardes de tornades de l’hort damunt el carro o la mula. De xiclets bazoka, de cromos del "Naturaleza y vida" i de Bucaneros...
I vespres de sopar a la fresca amb pa amb tomàquet i rialles...
I per quan tot això feia el seu profit... també d'una novetat important a les nostres vides... l’arribada al mercat del primer paper higiènic (si és que així se’l podia anomenar). N'hi ha que mai no el podem oblidar pas!.


Però les tardes d'ara com les d'abans, encara que per sort han canviat molt, segueixen sent tardes de marinada a la vora dels pedrissos de l'ermita.


Font imatges: Google


El meu mar - A la patrona dels mariners

fotografia: assumpta

* * *

Des del port a terra ferma,
somnis de cotó-fluix,
em permeten dansar amb les onades.


* * *


Festivitat de la Verge del Carme, patrona dels mariners.






The Beatles, Now and then?, no!, Beatles Forever



He llegit la notícia que properament, ara sí, sortirà a la llum una nova cançó Now and then (també se la coneix com I don’t want to lose o Miss you). Aquest tema el va composar John Lennon cap als finals del 70 on sembla que hi restava guardada una “demo” en l’apartament de l’edifici Dakota on residia (i davant del qual fou assassinat). Ara en Paul, sembla tenir unes ganes bojes per a que aquesta cançó vegi la llum, fent muntatge amb totes les seves veus. No sé, hores d’ara aquesta “novetat” no em fa ni fred ni calor.
Prefereixo escoltar/sentir les que van fer ells originàriament.
També anuncien el 09/09/09 la sortida d'un joc basat en ells, The Beatles Rock Band.

Ha plogut molt des d’aleshores. No puc pas recordar quina va ser la primera cançó que vaig escoltar d’ells, ni on, ni quan... encara que m’agradaria. Però el que sí recordo és que des de sempre van fer-se un lloc dins meu. Musicalment parlant vaig créixer amb ells, encara que no va ser fins al 16 anys que vaig poder adquirir personalment el primer Lp. Fou a Discos Castelló del carrer Tallers, tot un referent, i era Please, please me. Poc a poc, o potser no tant, em vaig anar comprant tota la resta. Crec que ho tinc gairebé tot d'ells. Com desprès van venir els cassette i els cd’s, també es van anar incorporant a la col·lecció, encara que sóc de les que penso que la bellesa del ritual que comporta posar un disc de vinil a la platina..., i aquell so característic... no és comparable a la fredor d’un cd, ni molt menys al nyigo-nyago dels cassettes.

No sabria escollir una sola cançó com a millor, o com la que més m’agrada. N’hi ha molts noms tòpics i fins hi tot massa típics, o és que hores d’ara ho són ja gairebé totes. Ni tant sols un Lp en concret. Tant m’agrada escoltar With de Beatles, com el canvi que van poder ensenyar-nos en Revolver, com la "dolçor" del Sgt. Pepper’s & Lonely hearts Club Band, con Let it be. Van anar evolucionant en el temps a cada nou disc i cadascun d’ells conté veritables joies de ser escoltades en funció del nostre moment. Fins hi tot alguna vegada m’he passat de nou l’esbojarrada pel·lícula de Help. A l’escola, ens duien al Palau de la Música a les sessions de Cineforum. Allí les vaig veure per primer cop. Sé que parlo de fa molt anys, no sé si algú de la meva “quinta” ho recorda. Si fos així que m’ho faci saber.


Encara ara, de vegades, amb permís dels veïns (no la poso gaire forta) em puc passar gairebé tot un dia fen sessió beatlemaníaca. Podria dir que em sé totes les seves cançons.

Durant molts anys somniava que potser arribaria el dia on tornarien a poder tocar junts, malgrat les seves (directes i indirectes) discrepàncies. Amb la mort d’en John tot és va acabar. La seva mort justament, em va sorprendre a Londres. Hi ha una imatge, que sempre m’ha quedat gravada a la retina... fou el dia 09 de desembre de 1980 (el dia desprès de morir en John), per la tarda, davant del Thames, va venir un noi de color i va seure’s a prop. Duia un d’aquells radio-cassettes gegants de l’època i la cançó que anava sonant i que llavors acabà era I and love her, en van venir més i durant una bona estona no ens varem moure d'allí. No sé com explicar-ho, però tot i el fred que hi feia, va ser una estona màgica i plena d'escalfor... ufff!

No em calen més “noves” cançons, mai no ho podran ser d’ells quatre, o sigui que “Let it be”. Per això senzillament “I love them”.
I no: ”Now and then”, si no: “Forever”...


Hi havia una vegada...




Hi havia una vegada una nena que va haver d’estar-se un quants dies a casa, sense poder fer gaire cosa més que guaitar per la finestra i plenar-se el cap de cabòries. Era diumenge i fora hi lluïa un bon sol. Un sol d’aquells que convidava a sortir i esvair-se de tot. Com era una mica capsigrany va rumiar-s’ho un parell de cops, però finalment decidí (tot escoltant la veu de les orenetes que voltejavent davant seu), que de cap manera podia restar-se allí immòbil ni un minut més, calia aprofitar el dia.

El primer que va fer, fou agafar el tren amb destí al Parc d’atraccions de Sumpti. Aquell era un viatge que es pagava amb només un somriure, el mateix que el maquinista sempre dispensava a tots els nens i nenes.

El tren deixava just a l’entrada mateix del parc i el primer que feien aquells petits ulls, era engrandir-se com l’imponent nòria.
Encara no s’ho havia pensat, que els peus ja hi eren allí davant fent cua. La música s'inicià al mateix temps que la nòria va començar a enlairar-se. En un dit i fet, era allí asseguda fem tombs i més tombs; i en cadascun d’ells veia el món fer-se més i més petit. Per un instant va creure que fins i tot havia tocat el cel amb la punta dels seus dits.

El següent pas eren els cavallets. Els de veritat li feien una mica de respecte, però aquests eren perfectes!. Com havia decidit passar-s'ho bé aquell matí, va triar el de color vermell. Li va semblar que era el color més alegre de tots els que hi havia. Els cavalls semblaven moure's en l'espai amunt i avall, però sense deixar de tocar gairebé el terra, i el recorregut era una mica curt. A cada volta hi veia el noi dels gelats amb el seu carret allí palplantat i que semblava mirar-la només a ella.


Al cap d’una estona, va decidir que li agradava més veure el món des de l’aire, com en la nòria i així va anar a fer voltes i més voltes en el avions. Allò era més emocionat. Quan agafaven velocitat, tancava i obria els ulls i així s’imaginava lliure con un ocell. Com va voler muntar en tots tres, a l’acabar la sessió i en trepitjar de nou el terra, va veure que anava fent “esses” com les serps.
Calia prendre’s un respir... o millor encara, un respir i un gelat. Aquest cop no s’ho va haver de pensar, va anar cap a ell i tota decidida li’n va demanar un ben gros de xocolata i nata. Ell, vermell com un perdigot li va servir la comanda i no li va cobrar, va dir que aquell dia la convidava ell, que ja pagaria el proper dia que tornés. Cofoia com una princesa de conte ella i el seu gelat de xocolata amb nata, van anar en busca de noves emocions.


Mig encantada encara amb el pensament posat en el repartidor de gelats, la calor que feia, i que l’hi agradava d’assaborir-lo sorbet a sorbet, el gelat regalimava per tot arreu.
Llavors va descobrir “la casita de turrón” i va pensar que allà, a l’ombra, podia gaudir-ne plenament d’aquella meravella de cucurutxo bicolor tan delicadament preparada.

No totes les coses són el que semblen, això li havien explicat moltes vegades. I un cop dins, va descobrir que aquell lloc no era el que aparentava ser. Aquella caseta tant dolça, era en realitat el cau de la bruixa Menjasons. Estava clar que mai més, no podria refiar-se només d'aparences. El cor li bategava més ràpid que els tombs de la nòria... el gelat amb l'ensurt li va caure i s'havia fos damunt dels seus peus... la vella bruixa que s'atançava... estava desesperada...!

Per sort, va notar una ma que agafava la seva. Era el noi dels gelats! al seu costat i encara vermell com un tomàquet la venia a rescatar de les urpes d’aquella vella bruixa Malsons, disfressada de velleta de conte ensucrat.

Els ulls li brillaren més que el sol, estava cantat que aquell era l’amor de la seva vida per sempre més i molt més.

El primer que va fer en tornar del parc, fou trobar-se amb la seva amiga de l’ànima i del "mundo mundial" per a explicar-li amb pèls i senyals totes les emocions viscudes, sense deixar-ne pas cap ni una.
I així, van estar parlant i parlant durant hores... que si tomba, que si gira... fins que de cop...

Oh! Déu meu! Però que és aquest soroll tan insuportableeeeee!

El despertador la va tornar a la crua realitat.
Llavors, s’adona que tot havia estat només un somni...
O potser no...el noi dels gelats restava dormit just al seu costat!.



Vet aquí un gos, vet aquí un gat... que aquest conte s'ha acabat.


* * * *


Les joguines mecàniques són reproducció de les que es feien abans. Aquestes les vaig adquirint peça a peça, cada vegada que visito el Museu de Joguets i Autòmats. Així també com les nines retallables.

El conte de “la casita de turrón”, me’l van comprar els meus pares quan era petita i sempre ha anat amb mi a tot arreu on vaig.



Avui com no puc fer gran cosa, m’he decidit a netejar cadascuna de les peces i vet aqui, com una cosa porta a l’altra... i escribint aquestes ratlles m’ha passat una bona estona. Desitjo que a vosaltres també.

;-)

No deixis de compartir els altres secrets...de ben segur que avui t'encantaran!




Tribulacions de cap a peus...



No sé ben bé que em passa. Sempre vaig falta de temps per a gairebé tot i cada cop tinc menys temps per a mi/les meves coses. A les nits, em costa moltíssim dormir i quan finalment ho aconsegueixo al cap d’una estona ja toca el maleït despertador. Ara, aviat farà una setmana que em vaig fracturar el dit anular del peu esquerre (el mateix peu que fa 15 dies ja va rebre un bon trau a la part de sota del dit gros i també el que ja té un galindó prou "eixerit") i això em te confinada a casa i immobilitzada tot el dia. Només em fa mal el peu. Quan m’he de moure, l’imprescindible, sembla que vagi treien “brillo” al terra, zis, zas, lliscant els peus plans per terra per a no forçar-ne les articulacions.

En teoria, aquest temps m’hauria de poder servir per a posar-me al dia tan del vostres blocs, com del meu propi, llegir, etc. És a dir, totes aquelles coses per les que sempre demano i imploro més temps. I no és així. La veritat és que no tinc ganes de fer res. No puc dir que sigui culpa de la calor, que a part que l’aguanto bastant bé, aquests dies justament no en fa gaire. Els dies s’haurien de fer eterns i no és així, em passen les hores que no m’he n’adono i no les aprofito per a res. Puc estar-me una bona estona només mirant el paisatge que tinc davant i que conec ja de sobres (i aprofitar les diferents tormentes per a fer quatre fotografies des de la finestra d'on hi ha l'ordinador), o senzillament mirant el sostre del menjador estirada en el sofà. Quan em truquen per saber com estic, tampoc és que tingui massa ganes de donar explicacions. No obstant, l’altre dia varen venir a casa unes amigues i la veritat és que vaig agrair-los-hi la visita. Aleshores hagués volgut disposar de més temps per a continuar xerrant.

A la feina tinc un treball molt particular que només faig jo. Com s’ha de fer diàriament i no pot esperar, l’han de realitzar els meus companys que no hi estan tan avesats. Em dona la impressió que els estic fallant i se que no hauria de ser així. Pateixo massa per tot, les persones, les coses, la feina. Sempre tot ha d’estar perfecte i en ordre i si no és així, res. M’agradaria ser d’una altra manera, però encara que ho provi no puc.
Suposo que som com som i encara que puguem modificar hàbits si ens ho proposem, el fons sempre és el que hi ha i els trets del caràcter no es poden canviar com el que canvia de roba.

Potser és que senzillament necessito fer un resset. Potser ara que he netejat el pap, em sentiré millor. No ho sé.





Vols compartir secrets amb mí??? ...



Participació en el 116è. Joc Literari


En Jesús Ma. Tibau, des del seu bloc "Tens un racó dalt del món", ens proposa una setmana més, participar en els seus Jocs Literaris. En el 116è., es tracta d'escriure un text inspirat en la imatge que s'acompanya.


A les golfes de la ment...

a les golfes de la ment, hi resten desats pensaments, records i sentiments,
a les golfes de la ment, el món no giravoltes empès per cap llei.
a les golfes de la ment, no hi ha indrets propers ni llunyans,
a les golfes de la ment, el tresor no es troba indicat en cap mapa,
a les golfes de la ment, el temps neguiteja com el vell despertador ofegat en el seu propi so,
a les golfes de la ment, mai no cauen fulls de cap calendari,
a les golfes de la ment, la pel•lícula sempre és en sessió contínua,
a les golfes de la ment, les claus no ens obren cap porta coneguda,
a les golfes de la ment, no hi ha presses, ni treballs, ni dolors,
a les golfes de la ment, la nina encara espera lluir el seu vestit de princesa,
a les golfes de la ment, l’arc de sant martí només te dos colors,
a les golfes de la ment, el tocadiscs segueix repetint la mateixa cançó,
a les golfes de la ment, l’antiga caixa de galetes encara conserva tot l’aroma,
a les golfes de la ment, les fotografies sempre dibuixen somriures,
a les golfes de la ment, res no és mou, però tot te vida,

A les golfes de la ment...



pppsssttt, vols compartir secrets? ...